EL CINEMA SONOR
Fins l'arribada del so, al cinema s’utilitzaven textos en forma de subtítols i acompanyament musical, normalment en directe, durant la projecció de la pel·lícula. L’arribada del so al cinema va permetre incorporar noves figures com les del narrador o del presentador, elements complementaris de la imatge.
Aquest treballs pioners no oferien una gran qualitat sonora, a causa, principalment, del poc desenvolupament tècnic dels micròfons. Els primers en aprofitar aquest nou mitjà de comunicació sonor van ser els noticiaris.
La primera pel·lícula sonora va ser The Jazz Singer, un documental gravat el 1927.
Al Jolson, amb el rostre pintat de betum per simula la imatge d'un cantant negre, ha passat a la història del cinema com una de les seves principals icones.
Per altra banda, si El cantor de jazz fou el primer film amb diàlegs, es va haver d'esperar fins a l'estrena de Lights of New York, dirigida per Brian Foy el 1928 per poder contar amb un film el qual el diàleg estigues totalment sincronitzat.
El cinema sonor no ho va tindre gens fàcil. Els estudis van haver de replantejar-s'ho tot i fer importants inversions per reconvertir-se en sonors. Els films sonors doblaven el pressupost enfront de les pel·lícules mudes, i per altra banda les cadenes d'exhibició havien de multiplicar les despeses per a adaptar-se als nous sistemes necessaris per a projectar films sonors. També els tècnics i els cineastes van haver de canviar de forma de fer i de pensar.
Els actors van haver d'aprendre a vocalitzar correctament. Molts d'ells van desaparèixer com a tals en conèixer el públic la seva vertadera veu, desagradable o ridícula, que no corresponia a l'aparença física.
Al musical Cantant sota la pluja (Stanley Donen, 1952), l'actriu Jean Hagen interpreta una estrella del cinema mut, la veu de la qual compromet la seva carrera quan arriba el cinema sonor.