Primer de tot començaré explicant el significat de la paraula pràxia. Les pràxies són un seguit de moviments motors coordinats i organitzats de les diferents parts de la cara i de la boca, les quals es realitzen amb la finalitat d’estimular les capacitats neuromotrius de l’aparell fono articulatori, per aconseguir no només moviments, sinó una percepció dels diferents òrgans de l’aparell fono articulatori.
La finalitat de les pràxies sempre han estat millorar el to muscular, aconseguir força, agilitat i posteriorment una precisió adequada per poder articular els diferents sons del llenguatge, per la qual cosa sempre s’ha li han donat la importància d’estimular-les des del naixement.
En els últims anys, diferents estudis realitzats per Franklin Susanibar, Kent i Maas, revisen com són d’eficaços els programes d’exercicis motors orofacials no verbals (EMONV) tan populars a la clínica i docència de la logopèdia i que podrien no ser tan efectiu com ens pensem. És per això que aquests autors analitzen i comparen la seva eficàcia des de la pràctica basada en l’evidència (PBE).
“Aquests autors que defensen aquesta pràctica basada en l’evidència el que fan, és diferenciar la parla d’altres activitats que no són parla, i a partir d’aquí fan una anàlisi i comparació entre elles. Analitzen les funcions alimentàries (succió, masticació i deglució) i les comparen amb les funcions de la parla, i observen que aquestes funcions no són facilitadores perquè la parla emergeixi o es desenvolupi, i que la seva valoració o estimulació no aporta informació en la comprensió i rehabilitació dels trastorns de la parla. Així mateix, valoren el funcionament de la respiració homeostàtica i de la respiració durant la parla, destacant que ambdues són activitats diferents, de manera que si s’avalua o es treballa amb la respiració, aquesta hauria d’estar relacionada amb la producció de la parla.
La parla és una funció molt complexa perquè integra diversos components com l’audició, la cognició, llenguatge, motors, somatosensorials, memòria, atenció i activitat psíquica (integrada dins els processos de percepció, la imaginació, el pensament) que permet que una persona concreta utilitzi els codis, i regles propis del seu llenguatge, d’acord amb les seves experiències socioculturals, estats afectius, cognitius; processos que s’evidencien durant l’emissió, a través de les característiques de la veu, fluïdesa, prosòdia i articulació”.
https://www.centroevel.com/images/blog/AdobeStock_Dislalia.jpeg
Els autors defensen que els MOL-NV (moviments orofacials i laringis- no verbals) no milloren la parla perquè:
Un MOLV –NV que no està associat a un so de la parla no millorarà la parla.
Aquests moviments no generen retroalimentació fonètica.
Manquen de la participació del sistema respiratori. No es pot aprendre un so sense involucrar el moviment del sistema respiratori.
La seva activitat muscular és molt diferent dels moviments executats durant l’emissió dels sons de la parla.
Estan lluny d’equiparar-se a l’emissió d’un so.
L’entrenament d’aquests moviments no es transfereix a la parla.
Els centres neurològics de la parla i dels MOLV- NV són diferents.
Per tant, per aquests autors la parla no es pot equiparar a un acte motor, ni intentar ser valorada o tractada amb activitats no verbals.