Definició d’Aprenentatge-Servei

L'ús de l’expressió Service Learning es remunta als anys seixanta als Estats Units (Sigmon, 1997). El concepte s'ha fet servir per referir-se a tot un seguit de programes que han buscat combinar l'aprenentatge i el servei a la societat. Es tracta de formar vincles, tant entre les institucions educatives i el seu context com entre la teoria i la pràctica.

Hi ha moltes definicions que han intentat captar i explicar aquest vincle entre servei i aprenentatge. Si bé és evident que l’èmfasi radica en el servei, el que diferencia l’ApS del voluntariat és el caràcter curricular que s’atorga a les activitats. A més a més, els projectes que s’emmarquen en aquesta disciplina corresponen a projectes amb una doble finalitat: un servei de qualitat i un aprenentatge sistematitzat (Puig i Campo, 2015).

Si emmarquem l’ApS en el context educatiu i universitari podem concloure que l’ApS és una una experiència educativa col·laborativa que comporta crèdits acadèmics, en la qual els estudiants participen en una activitat organitzada de servei que compleix les necessitats prèviament identificades de la comunitat. Aquesta unió d’aprenentatge i compromís social permet aprendre a ser competents essent útils als altres, atès que s’aprèn mentre s’actua sobre necessitats reals. Aquest és el motiu pel qual més enllà d’una metodologia d’aula, fomenta el desenvolupament de competències, valors i actituds pro socials i habilitats per a la vida, perquè porta implícit l’esforç, la responsabilitat i el compromís solidari.

La literatura (Astin, Vogelgesang, Ikeda, & Yee, 2000) també subratlla els beneficis que aquest tipus de pràctica té en l’alumnat, atès que millora curricularment i presenta, en general, una major predisposició per les tasques relacionades amb el servei. Tot i així, per assegurar el màxim benefici possible, s'ha subratllat la importància que l'experiència vagi acompanyada d'un procés de reflexió i discussió constant liderat pel docent (Ibid). Justament la reflexió es converteix en un instrument de primer ordre, atès que ajuda a conduir l’activitat i a donar sentit a l’experiència viscuda. Es pren consciència del que s’està fent i per què, i ajuda a buscar maneres de fer-ho millor.

Bringle i Hatcher (1996) i Puig Rovira (2010) ofereixen una sèrie de recomanacions i passos a seguir per fer ús de l’APS als centres educatius i a les universitats. Per la seva banda, Bringle i Hatcher (1996) ressalten la importància d’involucrar totes les parts interessades, des dels propis estudiants fins a qualsevol membre de la comunitat educativa, des de la fase inicial del plantejament. A continuació, també recomanen la creació d’un grup de docents i d’administradors que siguin els encarregats de liderar el procés i d’elaborar un pla d’acció estratègic que pugui incloure’s, si s’escau, en els plans d’estudis de les matèries escollides. Puit i Rovira (2010) anomena deu passos a seguir per fer APS en els centres educatius que podrien resumir-se en reconèixer necessitats, buscar partners, promoure la participació, dissenyar un pla d’acció i aplicar-lo, reflexionar l’experiència i millorar-lo.

Cercant descriptors....