Les lleis de Mendel són un conjunt de regles bàsiques sobre la transmissió per herència de les característiques dels organismes pares als seus fills. Aquestes normes bàsiques d'herència constitueixen el fonament de la genètica. Van ser establertes per Gregor Mendel després de realitzar els seus coneguts experiments de Mendel, publicats l'any 1865.
Estableix que si es creuen dues races pures (un homozigot dominant amb un recessiu) per a un determinat caràcter, els descendents (F1) de la primera generació seran tots iguals entre si fenotípica i genotípicament, i iguals fenotípicament a un dels progenitors (al de genotip dominant).
Estableix que de l'encreuament de dos individus de la primera generació filial (F1) tindrà lloc una segona generació filial en la qual reapareixerà el fenotip i genotip de l'individu recessiu i això és degut a que quan els híbrids de la F1 formen els seus gàmetes, els al·lels del mateix locus segreguen (se separen) donant lloc dues classes de gàmetes en igual proporció, meitat del gàmetes amb l'al·lel dominant (A) i meitat amb al·lel recessiu (a).
Estableix que diferents trets són heretats independentment els uns dels altres, i no existeix relació entre ells, per tant el patró d'herència d'un tret no afectarà al patró d'herència d'un altre. Però, només es compleix en aquells gens que no estan lligats (és a dir, que estan en diferents cromosomes) o que estan en regions molt separades del mateix cromosoma i en aquest cas els al·lels es combinen de forma independent per formar quatre classes de gàmetes en igual proporció.