La teva veu dolça
La teva veu dolça
m'abraça com un anant
quan et vull al meu costat
i la teva veu em don la ma.
Quantes vegades he plorat
per aquelles estones sense tu
i sento a les enfosques
la teva veu bén dolça
Em fa vergonya,
em fa mandra,
dir aquelles paraules
que sempre te volgut dir,
però ara és l'hora
i et tinc que dir:
T'estimo!
Maria de Girona
AMOR LLUNYÀ
Mon amor intentaré expressar,
en aquesta petita cancó,
algun joglar la cantarà,
i haurà de tenir bon so.
El meu senyor va marxar terra enllà,
espero el seu retorn amb delit,
a llocs llunyans anar a guerrejar,
i de ben segur que em té en l'oblit.
Com sabré que estic en llurs pensaments,
com faré per descomptar el temps,
els dies passen i noves seves no conec,
el meu cor va perdent el seu batec.
He d'eixir d'aquesta presó,
que m'angoixa i em treu el so,
a cercar-lo sortiré,
encara que la meva vida en perill posaré.
Margarida d'Onyar
Esclaus del destí
Aquella nit fou la més càlida,
amagats rere l'ombra del castell,
lluny de la vista dels guàrdies.
Beneits per la vigilància del guaita.
Ell amb l'espasa recolzada en un místic arbre,
ella contemplant aquells ulls com si fossin un quadre.
Junts amb les mans entrellaçades,
contemplant nostres ànimes enamorades.
Fins que al matí,
l'alba ens separa.
Però això no fa que nostre amor minvi.
En les respectives cambres
ambdós resem amb calma,
per a que nostre amor perduri
més enllà dels obstacles.
Tement el pitjor,
potser vam apropar esdeveniments
que no haurien de haver passat
Pregant a Déu,
i el senyor
ens va ignorar?
La meva mare viuda hem vol casar,
amb un senyor que no pertany al meu cor,
un home desconegut.
Sento una veu dins meu
hem diu mai ningú com ell hem satisfarà
les criades diuen que l'amor m'encega,
però jo se ,que de ell,
no me'n vull allunyar!
Encara de vegades ressona en la meva ment,
el record de les campanes movent-se contínuament,
vora l'església
i aquell soroll estrident
esquinça el meu pensament.
El temps, cruel, va fer que els dies transcorreguessin
més ràpid.
I va arribà el dia més temut i odiat.
Va ser un dia d'estiu,
on el sol amb els seus rajos,
Ginebra de Sant Julià de Ramis
Un vell amor el que mai he oblidat.
Una bona cançó he de crear,
i el públic enamorar,
dedicada a un vell amor,
l'escriuré amb tot el meu cor.
Sempre hem quedarà el cap,
tots els moments tant grans,
el cantó del meu vell amor,
únic i dolorós.
Que tot un dia va acabar,
per culpa d'un vell amargat,
que es va xibar el seu espòs,
i a mi em van demanar pena de mort.
Ha passat més d'un any,
i encara no l'he oblidat,
perquè es tant gran per mi,
que ella és el meu camí.
Espero un dia,
poder-la recuperar,
i abrasar-la fins no deixar-la respirar.
Perquè per mi sempre serà,
el tresor més valorat,
gran i premiat ,
que mai ningú ha pogut explicar.
Agustí d’Estartit
Els camps contents, els animals corrents,
I tot feliç el senyor cavaller,
desde Montjuïc va baixant,
Per veure a la pastora al paller.
Vol seduir la pastora,
que va cantant i ben contenta està.
Tot parlant, l’agricultora,
diu al galant, “marxi o les veurà!”.
La cortesia l’excusar,
i amb molt d'enginy a ell enganyarà.
Tot només per poder marxar,
després que d’ell es desempallegà.
Isona de Ventadorn
Hem tingut l'amor amagat,
ningú s'ha enterat.
De lo nostre s'ha guardat,
en el nostre cor per una eternitat.
Cartes m'ha agradat escriure,
i sobretot cançons m'han encantat.
Sempre més et seguiré fen cançons,
mai m'oblidaré de tu.
Sempre seré el teu trobador,
et vigilaré i demanaré a joglars.
Que vinguin a cantar-te per mi,
segu que tot t'agradarà.
Si hi ha algun altre trobador que et segueix,
jo no deixaré de seguir-te.
Jo et seguiré estimant,
i seras la meva amant.
Un altre dia t'escriuré,
i et seguiré fent de les meves cançons,
espero que t'hagi agradat,
i fins un altre dia.
de tot cor el teu trobador i el teu amant estimat.
Amador de Sant Gregori
Planh: Elogi Al trobador Joan de Cervera
Perquè ens has deixat tan sobtadament
Els teus versos eren els millors exemples
De perfecció, bellesa i pensament
Eren esplèndids , magnífics, magistrals
Llegint-los t’encantaven ràpidament
Tant, que ningú deixar de llegir podia
Malauradament la pesta et matà
La teva presència seguirà present
Ja que mentres hi siguin els teus versos
Amb gran enyorança et recordarem
Martí del Barri Vell
La lluna brilla sota el cel,
La fred de la nit, congela.
Els meus llavis estan impacients,
T’esperen sense cap recel.
És trist que ens haguem d’amagar,
No poder-nos manifestar.
Dia a dia penso amb tu,
Esperant a que el sol caigui.
Al arribar la matinada,
Tot torna a la normalitat.
El nostre amor impossible,
S’haurà d’esperar fins la nit.
Blanca de Ter
Esclaus del destí
Aquella nit fou la més càlida,
amagats rere l'ombra del castell,
lluny de la vista dels guàrdies.
Beneits per la vigilància del guaita.
Ell amb l'espasa recolzada en un místic arbre,
ella contemplant aquells ulls com si fossin un quadre.
Junts amb les mans entrellaçades,
contemplant nostres ànimes enamorades.
Fins que al matí,
l'alba ens separa.
Però això no fa que nostre amor minvi.
En les respectives cambres
ambdós resem amb calma,
per a que nostre amor perduri
més enllà dels obstacles.
Tement el pitjor,
potser vam apropar esdeveniments
que no haurien de haver passat
Pregant a Déu,
i el senyor
ens va ignorar?
La meva mare viuda hem vol casar,
amb un senyor que no pertany al meu cor,
un home desconegut.
Sento una veu dins meu
hem diu mai ningú com ell hem satisfarà
les criades diuen que l'amor m'encega,
però jo se ,que de ell,
no me'n vull allunyar!
Encara de vegades ressona en la meva ment,
el record de les campanes movent-se contínuament,
vora l'església
i aquell soroll estrident
esquinça el meu pensament.
El temps, cruel, va fer que els dies transcorreguessin
més ràpid.
I va arribà el dia més temut i odiat.
Va ser un dia d'estiu,
on el sol amb els seus rajos,
cremava,
i ni un petit sospir de vent bufava.
La mare va trobar els millors modistes,
perquè el que ella volia era
fer una celebració ostentosa
per fer-se envejar sobre ments poderoses.
Les criades m'ajudaren a vestir-me
amb aquella vestimenta sedosa i brillant
que si no fora per el context en que hem trobava
n'hauria estat ufana.
Per fer-me sentir
encara més desgraciada,
tota la cort hi van ser presents,
el rei, amb els seus vassalls més fidels,
gent de pobles llunyans
i familiars oblidats.
Tots menys el que ma respiració necessità
per poder proliferar ma felicitat inexistent,
d'ençà que ell fou enviat a lluitar
a el regne de Castella.
A les palpentes avançava,
sobre la catifa vermella
del cor de l'església encesa,
arrossegant el vestit amb despit
sense voler saber el marit
que a l'altar m'esperava.
La ràbia i tristor que en els meus ulls inundava,
no la pogué expressar, ni confessar a ningú
perquè en tots els rostres és mostrava un somriure radiant,
que haurien pensat si m'hagués posat a cridar?
El meu misteriós promès
va ser ni més ni menys,
i en un sol instant vaig ser-ne conscient,
de la seva vanitat , la seva falsedat i arrogància
en la seva mirada és feien veure els seus pensaments.
Sota aquells ulls petits
un nas torçat,
uns llavis escarransits
i baixa alçada,
més i tot que la meva.
En el meu pensament
és hi va apareix-re ma mare,
i hem tornà a preguntà,
per dècima vegada,
i sabent ja la resposta,
perquè m'havia condemnat
a cent anys de sofriment
amb aquell pretendent
sense cap bon tret?,
però sabia que els diners tenen la força
de moure la gent,
i sobretot de condemnar-los,
i la mare només em volia casar
per aconseguir més diners!
Quan el mossèn va preguntar
els meus ulls ja jeien morts,
i amb veu buida
els meus llavis
pronunciaren un “sí, vull”
buit d'animació
i arrossegada per la impotència i la resignació,
vaig besar el meu marit.
Els anys següents per Ginebra
van ser un turment,
més enllà del dolor imminent
va emmalaltí
pel desig encara permanent
de tornar a veure el seu dolç amant.
Però un dia arribà a el final de l'espera,
i ja morta,
veié en somnis el seu apreciat cavaller.
El jove que feia temps que vagava sol per aquell lloc immens,
ple de soledat i penombra dins del seu cor, ...
Quan els seus ulls és van retrobar,
la tristesa
és va esfumar.
I les llàgrimes
dels ulls de Ginebra van brollar:
eren llàgrimes de felicitat.
Ginebra de Sant Julià de Ramis
Ja que un joglar ben plantat no he trobat,
M’hauré d’encarar jo mateix contra ell,
Que vagi en compte amb el nou capitell,
Perquè un dia s’hi pot trobar penjat.
Va començar ell deixant-me mig mort,
Sobre unes pedretes no gaire llises,
Portades per un seu germà l’Ulisses,
Que només feia que conrear l’hort.
Feia les infidelitats amb quatre,
I ben callat que el senyor s’ho tenia,
Cada diumenge amb una que venia,
Se l’emportava en un bonic teatre.
Després anaven tot sols a sopar,
Treien temes suficientment sucosos
Com per passar àpats força graciosos
Fins que un decidia deixar-se anar.
Gerard del Llémena
Estimant anys, dècades i segles
i tot el temps que t'estimaré,
des de abans de nàixer que ho sabies;
tu també.
L'amor prohibit que ens separa
alguns cops arriba a matar,
potser hauriem de fer servir màscara;
així ningú ens podria trobar.
Perquè no pot ser tot feliç?
El nostre amor perdurarà,
Tan propera que et sento;
però lluny que et trobo.
Joan de Viladepuig
SIRVENTÉS DEDICAT A GREGORI EL DOTAT
Gregori, tu que ets un descarat,
gens amable, cap tort, mal educat,
i un poca vergonya mereixes ser tancat
en una torre i allà estar empresonat
o gairabé et diria destarrat
ja que cap dona vol que siguis el seu estimat
i tots els homes et volen mort i enterrat.
Ni tant sols saps que és regnar
ja que com ho fas no s’en pot ni parlar
per no saber no saps ni guanyar
i quan et toca combatir
el teu poble es fa un fart de patir.
La més fácil batalleta
La perds com si fos la de Alteta
Et recomano que fagis la maleta
i marxis ben lluny d’aquest planeta
o et veuras obligat de amb mi fer una combat
On jo et guanyaré i tu quedaras humillat.
Si ho desitges podem fer un concurs
tracta sobre qui és el més forçut.
Amb un cavall galopant la teva llança
intentar clavar contra el cor d’un pres,
que estigui destinat al foc.
Qui li toqui els pulmons o el cor d’un cop
serà el guanyador d’aquesta disputa
i tindrà el respecte del meu regne
I podrà ser el rei de la comarca.
Jofre De Monjuïc
Pastorel·la
Octosíl·labs, consonant, d’art menor, apariat.
Caminava per un paller, a masc
quan de sobte un cavaller a masc
va aparèixer per un prat b masc
i el vaig veure de bon grat. b masc
Ell un sentiment va tenir c masc
de sobte al veure’m venir. c masc
Quan jo només el vaig mirar d masc
els somriures es van creuar. d masc
Desesperat em va besà e masc
i enfadada l’apartà, e masc
jo amb ell res volia tenir c masc
ja que no volia patir. c masc
Ell un sentiment va tenir c masc
de sobte al veure’m venir. c masc
Quan jo només el vaig mirar d masc
els somriures es van creuar. d masc
Pastora Marcelina
Mentres penso en no pensar,
En aquest amor impossible,
Passen el minuts tan ràpids,
Com els rumor contra mi.
Oh valent cavaller,
No surts del meu cap.
Maleeixo la hora en que als ulls em vas mirar.
I es que encara recordo
Quan en cantar el gall
Et pregava perquè no marxessis mai
Soc la reina,
Faig la meva feina.
Regnar, manar i donar exemple.
Són les meves obligacions.
No puc cometre cap error.
Ai estimat cavaller
El rei mon senyor,
Molt bo a sigut amb vos.
E pres la decisió
De posar fi
a la nostre relació.
Mon senyor Lluch de Gerunda
que és un gran estafador.
El senyor que no té funda.
Se la pot lligar amb cordó.
Perquè estic dien tot això?
El seu vot de castedat
entre d'allò i d'això.
amb certs actes quedà anulat.
Tot ho se per bona boca,
ja m'ha germana m'ho ha dit
que parla com una lloca,
que se la va follar amb delit.
Així que al papa demano
mort a mon senyor mal bisbe.
Vostè és pitjor que un gitano
que no pot somiar amb un nimbe.
Enric de Sarrià