Benvinguts al laberint

<<Era una tarda freda d’hivern, potser massa freda i tot. L’atrotinada furgoneta que havia heretat del seu avi es va parar enmig d’una carretera poc transitada. Es va dur les mans al cap mentre remugava en beu baixa. Només li faltava això. Havia estat una jornada especialment farragosa i tan sols tenia ganes d’arribar a casa, fer-se una dutxa calenta i ficar-se al llit. Es va reclinar al seient i va repassar mentalment els darrers esdeveniments del dia. Només arribar al Museu de les Lletres Antigues el director el va fer pujar al seu despatx.

- Martí, seré directe: tenim problemes –va sentenciar el senyor Puig amb els ulls vidriosos-. Les visites al museu cada vegada són més escasses i ens han denegat la subvenció. Molt em temo que el museu té els dies comptats.

- No digui això, mestre! Ens en sortirem, com sempre. No és la primera vegada que...

- És diferent noi –el va tallar el director-, aquesta vegada és diferent. Només un miracle podria salvar-nos.

Quan gairebé quatre hores més tard va arribar a casa, el Martí Mots es va ficar directament al llit, però no hi va haver manera que acluqués els ulls. Tantes coses passaven pel seu cap que li era impossible agafar la son.

Al dia següent, ben de matí, va tornar a trucar a la porta del senyor Puig. Havien de trobar la manera, com fos, de salvar aquell museu pel qual tant havien treballat i tant estimaven.

Capficats estaven en la seva conversació quan es va obrir la porta de cop i va entrar el Quimet com un llampec. El nebot del senyor Puig era així, impulsiu i un pel tabalot. Però era bon noi i molt treballador, per això el Martí va acceptar que formés part del seu equip.

- Jefe!

- Que no em diguis jefe, Quimet!

- Perdó jefe, vull dir, Martí –va fer en to burleta-. Acabo de rebre un correu electrònic d’una veïna de Llocllunyà. Diu que té informació sobre un laberint i uns tresors, i no sé que d’uns monstres... –va fer una pausa-. Per a mi que no hi toca gaire, però m’ha semblat molt convençuda.

- El laberint de l’Endrapa-paraules! –va sentenciar el senyor Puig.

- Això̀ són contes de fades –va interrompre el Quimet-. No creureu de veritat que parla seriosament?

- Truca a la Roser, Quimet, i prepara les maletes –va dir el Martí en to seriós-. Marxem a Llocllunyà!

- Pe... però...

- No hi ha peròs que valguin! –el va tallar el seu tiet-. Si aquest laberint existeix el trobarem. Potser recuperar els tresors que allà es guarden és l’única manera de salvar el museu.

- I de pas –va fer el Martí recobrant energia- viurem una gloriosa aventura!>>