0. Història...

...i històries de la dactilologia. [Per Ramon Ferrerons.]

‘Alfabet’, com sabeu, és una paraula composta de les dues primeres lletres de l'alfabet grec, alfa (a) i beta (b), que designa el conjunt ordenat de les lletres que fem servir per representar idealment tots els sons bàsics, o fonemes, d'una llengua. Dic ‘idealment’ perquè sempre hi ha desajustos. Escrivim pont, acabat en una t que mai no diem ni sentim. Diem i sentim fret però, en canvi, quan escrivim, per comptes d’una t final hi posem una d. I això passa en qualsevol llengua. També en castellà: diem, per exemple, cesto i diem zeta, i sentint sempre el mateix so inicial, en un cas escrivim c i en l’altre z.

Ara bé, si no filem tan prim, estarem d’acord que l’alfabet és un sistema d’escriptura que designa sons. I, si és així, també els designa aquest alfabet aeri que és la dactilologia?

Intentem definir-la. Més que res per saber de què parlarem. La dactilologia és un sistema de comunicació artificial per a persones alfabetitzades que avui es fa servir en contextos educatius per tal de facilitar l’aprenentatge de la llengua oral i, fora d’aquests contextos, principalment per comunicar noms propis, incloent-hi sigles i acrònims, com ara ONU, RENFE... (no pas FESOCA, que és un acrònim que té la seva senya distintiva, prou coneguda). I per comunicar també conceptes la senya equivalent dels quals és inexistent o no es coneix, però sí la paraula, que es lletreja amb la mà (la dreta per als dretans, l'esquerra per als esquerrans) i que, a més, se sol articular oralment.

La dactilologia reprodueix exactament els desajustos de què parlàvem, prova que les seves configuracions, com les que proposava amb finalitat mnemotècnica el monjo dominic Cosme Rossellio el 1579, en el seu Tresor de l’artificiosa memòria... [FIG. 1 ►], valen per lletres i no pas per sons. A més, en origen representaven –amb no gaire precisió, tot s’ha de dir–, la grafia de les lletres minúscules de la llengua oral. En efecte, encara avui, després d’una larga evolució, s’aprecia en moltes de les seves senyes que la forma de la cara dorsal o el perfil d’un o més dits, per si mateix o juntament amb altres, imita la forma de les minúscules de l’escriptura corrent a mà.

Sabeu d’on ve el nom d’aquest alfabet tan especial?

Saboureux de Fontenay, sord de naixement, va ser un alumne excepcionalment dotat del jueu extremeny Jacob Rodríguez Pereira, un pedagog contemporani de l’Epée, admirat a França per intel·lectuals com Diderot o Rousseau. Saboureux de Fontenay va explicar que el seu mestre, ja mort, havia fet servir per pal·liar <<l'inconvenient de la lentitud de l'escriptura en l'educació dels sordmuts, una mena d'alfabet manual a l'espanyola, contingut en els dits d'una sola mà.>> I va ser l’alumne qui el va batejar com a dactilològic (del grec dáctylos ‘dits’ + lógos ‘discurs, ciència’). Però aquell alfabet que el seu creador va mantenir en secret i que es va endur a la tomba, avui perdut, no designava lletres sinó precisament sons, els sons de la llengua francesa. En qualsevol cas, de llavors ençà el terme dactilologia ha fet fortuna.

Bé, hi ha també altres tipus de d’alfabets manuals, aquests simbòlics i segurament més antics. El més conegut, un del qual es diu que els druides d’Irlanda ja en feien ús els segles VI i VII per designar les lletres tant de l’alfabet llatí com de l’ogàmic, que era a base de ratlles i que s’anomenava també <<alfabet dels arbres>>, perquè cada lletra en rebia el nom d’un: avet la a, bedoll la b, etc. És l’alfabet que pretén significar les lletres associant-les a diferents punts del revers de la mà esquerra, o sigui, el call i la cara ventral dels dits, que l'índex dret assenyala a manera de busca i que és, per tant, simbòlic i bimanual.

I encara un alfabet simbòlic diferent, que podríem qualificar d’indirecte, que és unimanual i que requereix la mediació d’uns altres símbols, cas entre altres del proposat per l’italià Porta, de què dóna notícia Juan Pablo Bonet, i que consistia a assenyalar diferents parts del cos, la inicial del nom llatí de les quals permetia designar totes les lletres de l’alfabet. Així, entenien la a per Auris, les orelles; la b per Barba...

Resumint. Si l’alfabet dactilològic que ens és tan familiar –el nostre– fos un ésser viu, el podríem classificar com pertanyent a la classe dels Alfabets; de l’ordre dels que designen lletres; família, dels dactilològics; gènere, unimanual; espècie, figuratiu.

I després de totes aquestes generalitats, vull suposar que ja estem en condicions de passar a nivells més concrets.

Si partint de l’actual alfabet dactilològic de l’LSC remuntem la línia de filiació que l’uneix amb els que l’han precedit, topem al final amb el més antic dels que han arribat fins a nosaltres: el del franciscà Melcior Yebra –Yebra és pel nom del poblet on va néixer, a Guadalajara, en el món Melcior Sánchez del Arco–, del qual, set anys després de la seva mort, el 1593, es va publicar l’obra Refugium infirmorum... [FIG. 4 ►]. És a dir, ‘Refugi [o auxili] de malalts... amb un Alfabet de Sant Bonaventura per parlar per la mà’.

FIG. 4.- Del Libro llamado Refugium infirmorum, muy útil y provechoso para todo genero de gente, en el qual se contienen muchos avisos espirituales para socorro de los afligidos enfermos, y para ayudar a bien morir a los que estan en lo ultimo de su vida; con un Alfabeto de San Buenaventura para hablar por la mano, 1593. Melchor Yebra

Un incís a propòsit d’aquest sant italià del segle XIII. Per molt que corre el seu nom per Internet en qualitat d’inventor de l’alfabet manual, i això perquè suposadament <<ho diu Yebra>>, aquest no l’esmenta pas com a creador de cap alfabet manual sinó d’unes dites breus de contingut moral, les lletres inicials de les quals formen l’abecedari ([la a], <<A-ma no ser conocido, y en nada tenido; [la b], B-enebolo seras a todos, buenos y malos [...]>>, etc.). El que diu exactament Yebra és: <<Se pone aquí de San Buenaventura un alfabeto [...] y [...] en cada letra del dicho alfabeto o ABC, se pone una mano figurando la letra que es.>> De manera que allò que el frare pone són dues coses independents: l’alfabet santificador del sant i, a més, unes mans que en representen les lletres. Però la qüestió és embrutar paper, encara que sigui virtual. I ja se sap que el paper ho aguanta tot.

En fi. Després del de Juan Pablo, apareixeria el Nuebo Abeçedario Manual y demostratibo [FIG. 5 ►], de 1692, una <<rara avis>> del pintor de Villena (avui Alacant, llavors Múrcia), José García Hidalgo, que ofereix un repertori de senyes sense cap lligam amb les tradicionals.

FIG. 5.- Nuebo Abeçedario Manual y demostratibo..., aiguaforts, 1692. José García Hidalgo

A aquest el seguiria l’alfabet que va publicitar l’erudit jesuïta Hervàs y Panduro en la seva Escuela española de sordomudos... de 1795 [FIG. 6 ►], dibuixat dos anys abans a Roma pel seu alumne Ignazio Puppi, un nano sord.

FIG. 6.- De Escuela Española de Sordomudos..., 1795. Lorenzo Hervás y Panduro

El següent és el de Goya, dibuixat el desembre de 1812 i batejat per un crític com Las cifras de la mano [FIG. 7 ►]. Ja sabeu que aquell any, en feia molts que l’artista era usuari d’aquest alfabet: com ell mateix escrivia el 22 de març de 1798, en un memoràndum al rei Carles IV, <<hace seis años que me faltó de todo punto la salud y especialmente el oído, hallándome tan sordo que no usando de las cifras de la mano no puedo entender cosa alguna>>). Aquest dibuix el va fer, com diu al marge inferior dret del dibuix, a Piedrahita (Àvila), segurament al castell-palau dels ducs d’Alba –ja morts tots dos–, on l’artista es devia haver refugiat tant per menjar com per por de represàlies dels francesos.

FIG. 7.- Las cifras de la mano, dibuix a ploma sobre paper, 1812. Francisco de Goya

I ja sento algú dient: <<Represàlies? Però no era un afrancesat?>> Consta certament que el 1811, l’any de la fam, com seria recordat molt de temps a Madrid, el rei Josep I Bonaparte havia concedit a Goya l’Ordre Reial d’Espanya, l’anomenada popularment “albergínia” pel seu color. Ara bé, el generalíssim anglès Wellesley, el futur duc de Wellington, havia entrat a Madrid l’agost de 1812 i Goya li havia fet un retrat de mig cos i un gran llenç en què se’l veu a cavall. Però després de deixar dues mil baixes en el setge fracassat de Burgos i en no creure factible resistir els francesos al centre de la Península, Wellesley va tornar a Portugal a finals d’octubre i el 2 de desembre les tropes franceses tornaven a entrar a Madrid, només per uns dies, però el pintor això no ho sabia. Va tenir raons de pes, doncs, per allunyar-se de la ciutat.

Si comparem els alfabets més antics amb l’actual, comprovem que la configuració manual de moltes senyes s’ha modificat. Això es deu a diversos factors: uns de genèrics, entre ells la velocitat d’execució, l’estil personal, la voluntat de retorn al model..., i el principal, que en un moment històric determinat, es va generalitzar entre els sords signants alfabetitzats com a lloc de realització de les senyes de l’alfabet l’espai situat davant el coll i la part superior del pit, cosa que va entranyar per a moltes d’elles modificacions no buscades.

FIG. 8.- Alfabeto manual para la instruccion de los sordo-mudos del Real Colegio de Madrid, aiguafort, c. 1815. Francesc de Paula Martí

Deia abans que la forma de la cara dorsal o el perfil d’un o més dits, per si mateix o juntament amb altres, imita la forma de les minúscules de l’escriptura corrent a mà. Perquè aquesta imitació es pugui apreciar bé en moltes de les senyes (la A, la C, la F...), cal una perfecta visibilitat de la vora radial de la mà i és evident que l’interlocutor no podia “llegir”, entre cometes, aquestes formes si totes es feien davant la part superior del pit i sovint els dits no significatius feien de pantalla i ocultaven els altres.

[FIG. 9 ►]. Aquí teniu disposades d'esquerra a dreta i de dalt a baix, la senya inicial dels alfabets més coneguts, des del de Yebra, al marge superior esquerre, al que avui està en ús. Com podeu veure, l’orientació de les mans, tret de la de Goya, és la mateixa: totes estan interposades en una recta imaginària que aniria des de l’ull de l’artista a l’horitzó. Doncs bé, els dibuixos més antics són equívocs perquè l’orientació real era tota una altra, cosa que sabem per indicis.

FIG. 9.- Representacions de la senya A tradicional, de més antiga a actual

Com el que dóna García Hidalgo en el seu Nuebo Abeçedario..., quan hi explica que <<tiene la comodidad de formarse delante el pecho conque no leerán de atrás ni del lado lo que se habla>>. Senyal que fins llavors es feia d’una altra manera. La mateixa que encara seguiria vigent per molts anys entre els ex-oïdors, com s’infereix dels dibuixos del més artístic i alhora més realista de tots els alfabets representats fins aleshores: Las cifras de la mano. En ell, la posició del puny i de la bocamàniga, quan Goya les reflecteix, implica sense cap mena de dubte [FIG. 10 ►] que bona part de les senyes es feien a nivell de la cintura i, contràriament al que avui és norma, amb el colze tan o més amunt que el canell.

FIG. 10.- Llocs d’execució en l’espai de la senya alfabètica segons Goya

Altres factors de modificació o canvi de les senyes de l’alfabet, aquests selectius, han estat: la imitació del prestigiós model francès, cas de les senyes R i L; unes raons de “bon gust” o, si ho preferiu, de censura, que es van acarnissar amb la Q tradicional, que consistia a tenir la mà dominant plana i en posició horitzontal, amb una configuració idèntica a la del gest emblemàtic de “fer banyes” a un home, que devia escandalitzar els benpensants i que per això va ser <<reformada>> entre nosaltres el 1805, substituint-la per la Q de García Hidalgo, mentre que a França se’n suprimia una de les “banyes” –el menovell estès– i se n’abaixava l’altra –l’índex– cap a l’espai neutre del terra.

I ara, si m’ho permeteu, i per anar plegant, us donaré notícia d'un vell crim oblidat. Us parlaré de l'assassinat de la senya H, l'única entre totes les senyes alfabètiques que s'escapa, per dir-ho així, de l'espai situat davant la part superior del pit. I us parlaré també de la resurrecció, encara que parcial, que va seguir la seva mort.

Potser recordareu que el 1997, en el marc del Primer Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat a Mèxic, l'escriptor colombià García Márquez, gairebé tan anomenat com la seva compatriota Shakira, va fer un discurs titulat <<Botella al mar para el dios de las palabras>>, amb el qual va declarar la seva guerra particular a l'ortografia, demanant que s'enterrés la lletra h, que s’oblidessin els accents, que s’unifiquessin les lletres b i v, etc. Doncs bé, aquesta era una guerra que tenia precedents.

FIG. 12.- Crucifixió, mort i resurrecció (parcial) de la senya H

I per avui ho deixarem aquí. Gràcies de tot cor per la vostra atenció i la vostra paciència.

Amunt ▲