Amb una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,

a qui los d’or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria

del coll que, amb son contrari, més campeja;

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que amb extremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m'alterava

i, temerós d’alguna gran desgràcia,

de prender'ls tregües me venien.