Opinió 

L'ÚNICA ESPERANÇA, LA REIVINDICACIÓ

El passat 13 d’octubre a l'Iran, la policia va entrar a una aula i va exigir a les noies, totes d’uns 16 anys, que cantessin l'himne del règim, el qual elogia el líder suprem del règim, Ali Khamenei. Quan aquestes s'hi van negar, la policia va començar a atacar-les i colpejar-les, amb el resultat de diverses ferides i una víctima mortal, es deia Panhai. Un funcionari de seguretat va negar que les seves forces de seguretat fossin responsables i va al·legar que la noia va morir a causa d’un problema cardíac, un acte molt covard per la seva part. 

Aquest fet va desencadenar múltiples protestes en diversos centres escolars, ja que una acció tan cruel i degenerada no podia quedar callada i menys després de la mort de Masha Amini, l’estudiant a qui van matar per treure's el vel. Per respondre aquestes protestes, les forces de seguretat del país van atacar amb gasos lacrimògens i amb detencions de les escolars rebel·lades.

Aquest és un acte horrible. No estan les forces de seguretat per protegir i assegurar el benestar de la població? Com és que són els causants d’un acte tan inhumà, en què no només agredeixen ciutadans, sinó en aquest cas ciutadanes menors dins del recinte escolar, un lloc per aprendre i on se suposa que han d’estar segures?

Conèixer la realitat que aquestes noies estan patint serveix per preguntar-nos cap a on van les societats i reflexionar sobre la deshumanització que hi ha. L'única esperança que ens queda és reivindicar i lluitar pels drets humans a tot el món.

LA VAGA MIRACLE: LA FI A TOTS ELS TEUS PROBLEMES?

Creus estar sa mentalment? L'OMS defineix la salut mental com a "un estat de benestar". Aquest concepte s'ha de cuidar i estimar per poder tenir qualitat de vida.

El 27 d'octubre, el Sindicat d'Estudiants va convocar una vaga en contra de la destrucció de l'educació pública i la salut mental. És un tema molt important, però si la reivindicació fos un llibre, es podria anomenar: L’art de perdre el temps o Com NO solucionar un problema social. 

En primer lloc, convocar una vaga, des de fa molts anys, ja no és gaire efectiu. Fa un segle ja se'n feien i, molts cops, en el cas de treballadors i empreses, els primers perdien el lloc de treball i les empreses, diners. Però... hi ha algun mitjà just en què ningú perdi?  

En segon lloc, el fet de convocar un dia una vaga és poc eficaç, per no dir que el seu resultat és nul. No he trobat cap informació sobre la quantitat de vagues estudiantils que es convoquen per un dia i que hagin aconseguit alguna cosa. Un tema tan important com la salut mental s’hauria de treballar a diari i és molt ofensiu que se li dediqui unes hores com si fos la gran solució. 

I, per últim, la importància de la implicació dels alumnes. Molts companys van estar d'acord amb la vaga, la van signar i aquell dia no van anar a classe.  Creus que van aportar alguna cosa a la causa?

Des de la meva experiència, el 98% dels estudiants que fan vaga no reivindiquen res i prenen un dia de vaga com un dia menys de classe. No seré hipòcrita dient que jo no ho he fet, he utilitzat les vagues com a dia lliure. Però, en aquest cas, no vaig fer-la, i no perquè estigui en contra del que es manifestava, sinó del com. 

Si volem solucionar els problemes socials i polítics, hem de començar des de ben endins: parlar obertament sobre les malalties mentals, les conseqüències de les xarxes socials; eliminar els estàndards i una infinitat de coses més. No només això, també protestar davant dels que realment tenen el poder de canviar la situació: davant el Ministeri, el Govern i denunciar-ho no un dia, sinó sempre, fins que aconseguim una millora.

Sabíeu que per cada 100.000 habitants hi ha 6 psicòlegs titulats? Una xifra penosa que fa que la salut mental no sigui un dret, sinó un privilegi. 

De debò creieu que aquesta vaga ha solucionat alguna cosa? Ets més feliç?

LA SOCIETAT AVANÇA O S’ENDARREREIX?

El 2022, 556 víctimes d'agressió sexual han estat ateses a l'hospital clínic de Barcelona a l'àrea d'urgències des de l'1 de gener fins al 31 d'octubre. Concretament, un 51% més que l'any passat i que aquesta xifra està incrementant. Si la societat, teòricament, està avançant, com és que cada vegada hi ha més víctimes de violència de gènere? 

Cal començar dient que el perfil majoritari de víctimes d'aquestes agressions són dones joves, que el 53% són menors de vint-i-cinc anys, que són les que triguen més de 72 hores a demanar ajuda mèdica, i dins d'aquest percentatge el 5% tenen 16 o 17 anys. Els agressors són homes, i en la majoria dels casos són coneguts.

No es pot saber si hi ha més agressions que abans, ja que moltes víctimes no demanen ajuda als hospitals, però sí que es pot dir que les dones han anat perdent la por i han volgut ser ateses per personal mèdic després d'una violació. Aquesta por de no voler ser ajudada és perquè no es fa justícia davant d'aquests casos, perquè en molts judicis la víctima acaba perdent per "falta de proves" o es justifica l'agressió amb "provocacions de la víctima".

El 25 de novembre sortim a manifestar-nos, encara que cada dia estem lluitant perquè el masclisme s'eradiqui totalment i ens puguem sentir lliures i no viure amb por de ser assetjades, ja que això pot comportar trastorns físics i mentals. 

Malauradament, encara queda molt camí per acabar amb el masclisme, sembla que passen els anys i no avancem com a societat. Si tothom s'uneix a aquesta lluita, podrem aconseguir un món equitatiu.