Bèlgica no només és un país on es menja xocolata, cervesa i patates fregides. Quan vam sortir de Barcelona direcció Brussel·les, no esperàvem pas trobar-nos amb un català treballant en una institució sense ànim de lucre i explicant-nos les diferents realitats que coexisteixen en aquest país. En Fèlix Torres Miralles, casat amb una belga i amb dos fills que parlen perfectament el català, ens va explicar que no solament es parla, com tots ja sabem, el neerlandès, el francès i l'alemany, sinó que en aquest país cada comunitat, i no pas cada regió,  organitza la seva educació en funció dels seus paràmetres: no existeix el ministeri d’educació com a casa nostra.

L’educació i l’ensenyament de llengües en un altre país europeu, és el que ens va motivar a desplaçar-nos fins a Bèlgica amb una realitat on conviuen llengües d’arrels  diverses. In situ vam poder experimentar com devia ser la torre de Babel: un espai on cada llengua té la seva identitat. La idiosincràsia del país, la seva història i la seva cultura son atributs suficients per constituir-hi allí el Parlament Europeu.

La regió que vam visitar fou Vlaams Gewest que és la regió flamenca i el centre educatiu fou EduKempen on s’imparteixen 14 llengües. Vam ser professors de conversa a la classe d’espanyol, observadors de classes d’alemany, anglès i francès i alumnes de neerlandès. Totes les experiències van ser enriquidores perquè l’enfocament estava a l’altra banda i deixàvem de ser professors per navegar en el mateix vaixell que els alumnes. 

Lupe Morgó, Mercè Pedrol, Dídac Simon