La Història

A Mallorca hi convivien jueus, cristians i musulmans sense cap tipus de problema fins que el 1391 es va produir l'Assalt al Call de Palma, hi varen morir centenars de jueus i a partir d'aquí molts es varen començar a convertir per por. Els que no es varen voler convertir, havien de dur una rodella de roba de color groc i vermell al pit.

Arrel d'un rumor escampat pel Call arrel de diverses detencions el 1435, els jueus que encara no s'havien convertit varen començar una conversió col·lectiva en processó cap a la Seu o Santa Eulàlia, fins a dues centes persones es varen batejar. (Font Poquet, 2007)

Així, la situació es va tranquil·litzar i les sinagogues de Ciutat es varen tancar, cremant tots els objectes relacionats amb el judaisme.

Poc temps després, va arribar la Santa Inquisició a Mallorca, el fet que marcaria els xuetes per sempre perquè era el tribunal que pretenia acabar amb el criptojudaisme entre els xuetes. Molts foren perdonats després de confessar, però d'altres varen ser cremats a partir de 1488.

A partir d'aquí, molts xuetes, intentant fugir de la Inquisició, es varen escampar per diferents pobles de Mallorca on la seva presència no era tan forta alhora que cercaven noves oportunitats laborals. Molts d'ells acabaren arribant a Manacor, on s'establiren.

Després d'un període de relativa inactivitat inquistorial sobre els xuetes, el 1679, per la necessitat del Tribunal per obtenir doblers, es varen reprendre els actes de fe on els xuetes eren detinguts i els seus béns confiscats.

Els darrers i més cruents actes de fe foren el 1691, aquesta vegada amb execucions a la foguera als peus de Bellver. Els acusats es desplaçaven de l'església de Sant Domingo fins al lloc de l'acte, portaven el seu hàbit penitencial, el sambenet. Una vegada havia acabat l'acte de fe, es penjaven uns quadres, a la mateixa església, amb els noms dels penitents. (Porcel, 1969)

Aquests quadres varen anar desapareixent i tan sols es conservaren els dels darrers actes de fe, on hi figuraven els llinatges que avui en dia encara es consideren xuetes.

Els xuetes seguien arribant a Manacor, a principis del segle XVIII ja s'hi havia format una petita comunitat amb més de cent persones, de les que els llinatges més comuns eren Forteza, Aguiló, Fuster i Valls. Vivien al voltant de la Plaça "de ses verdures", els carrers des Pou Fondo, Nou, Olesa... i molts més als voltants. (Mayol, 2013)

Un segle després, entorn el 1770, es va fer una proposta de poblar l'Illa de Cabrera amb els xuetes de Mallorca, això va ser acceptat per la cort de Madrid però immediatament rebutjat per la comunitat xueta, que tenien el vot final. També es va proposar la mateixa idea a Formentera, però aviat tots els plantejaments es varen mitigar. (Riera, 2003)

Durant els mateixos anys, hi va haver a Manacor uns aldarulls antixuetes no gaire destacats.

Era necessària la igualtat dels xuetes davant la llei, que fins alhesores sempre els havia perjudicat. Després d'una llarga lluita de representants xuetes, Carles III va establir una sèrie de Reials Cèdules que els afavorien i els permetien major llibertat.

“Real cedula de S. M. y señores del Consejo, por la qual se manda á los Individuos del Bárrio, llamado de la Calle de la Ciudad de Palma, en el Reyno de Mallorca, no solo no se les impida habitar en qualquiera otro sitio de la Ciudad, ó Isla, sino que se les favorezca y conceda toda protección, y que no se les insulte ni maltrate, baxo las penas que se expresan” (Font Poquet, 2007, p. 92)

A més, el 1812 es va aprovar la Constitució de Cadis, que eliminava definitivament el Tribunal de la Inquisició i varen desapareixer les gramalletes, els quadres amb els noms dels darrers acusats.

Quan va començar la Guerra Civil, i en especial la Dictadura Franquista, molts xuetes per por de la seva condició es varen alinar amb la ideologia majoritària i fins i tot varen ocupar llocs de poder en el govern franquista. També n'hi hagué que anaren a lluitar amb l'exèrcit nazi, que precisament anava en contra dels jueus. (Miró Bonnín, 2019)

En canvi, a Manacor varen ser executats alguns xuetes pertanyents a grups polítics contraris al règim. A més, el dirigent de l'Alemanya nazi va arribar a demanar a Franco un llistat amb totes les persones xuetes de Mallorca per la possibilitat d'enviar-los als seus camps de concentració.

Al 1975, quan la dictadura va acabar a Espanya, també va començar a oblidar-se la qüestió xueta, que perdia protagonisme. L'auge del turisme a l'illa i l'arribada de migrants peninsulars també va ajudar considerablement a que "la taca negra de la història de Mallorca" (Mayol, 2013, p. 195) començàs a desaparèixer.

En les darreres dècades, s'han fet molts d'esforços per curar aquesta ferida: desenes de llibres molt diversos que tracten els xuetes de diferents perspectives a més del memorial que Palma instal·là al lloc dels actes de fe de 1691.

Una cosa que durant molt de temps ha caracteritzat als xuetes és la seva endogàmia, és a dir, el fet de contreure matrimoni amb persones també xuetes. Conèixer això és imprescindible per entendre als xuetes.

No tan sols hi havia una endogàmia infrangible, sinó que hi havia una subendogàmia dins el mateix grup depenent de l’estatus econòmic, la situació religiosa o la jerarquia dels seus llinatges. La identitat xueta s’ha construït, per tant, a partir del matrimoni. (Porqueres i Gené, 2001) 

Hi podia haver matrimonis mixtos excepcionals a pesar de no ser ben vists: amb nobles mallorquins, amb persones peninsulars que desconeixien la qüestió xueta, amb la introducció d’una dona xueta en una família cristiana vella o a l’inrevés, una dona introduïda en una família xueta perquè el llinatge matern es perd després de dues generacions. Els casaments solien ser concertats, freqüentment amb xuetes d’altres pobles per no emparentar-se amb familiars propers.

A Manacor, com als altres pobles de Mallorca, l’endogàmia dels xuetes era ben present en la la dinàmica social. Primer, es relacionaren amb els xuetes d’altres llocs, però a poc a poc, a mesura que la població de Manacor creixia, es casaven amb xuetes d’aquí sempre mantenint l'endogàmia. 

Al segle XX es pot comprovar una gradualitat en que més o menys un terç dels matrimonis xuetes eren 100% xuetes, amb un dels dos (matrimonis 50% xuetes) o amb segon llinatge xueta (matrimonis 25% xuetes). Ja a la segona meitat del segle XX, la totalitat dels matrimonis amb llinatges xuetes, eren matrimonis mixtos.