CULTURA
Article del Punt https://www.elpuntavui.cat/article/59-especials/89968-xavier-cugat-mingall.html
25 octubre 2015 2.00 h
Dimarts farà 25 anys (article de l'any 2015) que va morir Xavier Cugat, que serà recordat en els propers mesos amb diverses iniciatives, també a Girona, on va néixer
Va introduir la música llatina als Estats Units
Xavier Cugat va morir el 27 d'octubre del 1990, “en plenes Fires”, com va titular l'endemà a la portada aquest diari. Va ser, en certa manera, una última declaració d'amor a la seva ciutat natal per part d'aquest gironí que gairebé no va viure a Girona, d'on va marxar amb la seva família cap a l'Havana quan tenia només tres anys, iniciant així un apassionant periple vital que el va convertir al llarg del segle XX –ell, que va néixer amb el segle, el dia 1 de gener del 1900– en tot un personatge en majúscules, com a músic, caricaturista i pintor, pioner de Hollywood, promotor de mil projectes empresarials de fortuna desigual, apassionat de les dones i, sobretot, constructor del seu propi mite: Cugat, català universal, va saber utilitzar molt bé el potencial incipient dels nous mitjans de comunicació de masses per difondre la seva millor creació, que en realitat no era ni la seva música ni les seves caricatures, sinó ell mateix.
Ara que es compleixen 25 anys de la seva mort, apareixen diferents iniciatives que volen revitalitzar la memòria de Cugie, el seu àlies a la meca del cinema: el Grup Enderrock, que ha dedicat a Cugat un dossier especial de la seva revista 440 Clàssica & Jazz, el presentarà dimarts vinent, dia exacte del 25è aniversari de la seva mort, en un acte organitzat al saló de descans del Teatre Municipal de Girona (19 h), amb el suport de l'Ajuntament de Girona, que vol que en els propers mesos el nom de Cugat torni a ser coprotagonista d'alguns dels principals esdeveniments culturals de la ciutat. Serà una última reconciliació entre Cugat i Girona, la ciutat on també està enterrat –amb una làpida on es pot llegir “Xavier Cugat i Mingall, català universal” i també “Cugat que vivió”–, que el recorda amb una rambla perifèrica i una estrella hollywoodenca a la porta de casa seva, i on el 1986 va ser pregoner de les Fires de Sant Narcís.
El seu últim mànager, Joan Planas, ha posat en marxa des de Girona una exposició itinerant de la sèrie pictòrica Les mans dels instruments musicals, creada per Cugat a principi dels anys vuitanta. D'altra banda, el realitzador Albert Solé (Bucarest, la memòria perduda) està enllestint un documental sobre Xavier Cugat, molt apropiadament titulat Sexe, maraques i chihuahuas, en referència als petits gossos que es van convertir en part important de la iconografia cugatiana i que ell va arribar a criar per vendre'ls a personatges de l'alta societat com ara el xa de Pèrsia, que n'hi va encarregar una parella per a la seva dona, per 10.000 dòlars. Si més no, és el que Cugat explica en el seu particular llibre de les meravelles, Yo, Cugat. Mis primeros 80 años (Dasa, 1981), autobiografia en què mai no queda del tot clara la frontera entre realitat i ficció, sense que això vulgui dir que la vida de Cugat no estigués farcida de moments i noms de màxim interès. El llibre en qüestió, que s'obre amb una amistosa carta de Frank Sinatra –del qual, Cugie afirma en el llibre que pràcticament va ser el seu descobridor, com diu també que ho va ser de Rita Hayworth, que fins i tot li deu el seu nom artístic–, és un retrat majestàtic d'un gran home fet a si mateix que reconeix alguns fracassos, amb les dones i uns quants negocis frustrats, però que en general ha estat un geni i ha fet història, tot i que la història en majúscules no sempre li ho hagi reconegut: Cugat assegura, per exemple, que el seu curtmetratge Xavier Cugat y sus gigolos va ser la primera pel·lícula sonora, l'èxit de la qual va animar després la Warner Brothers a produir The jazz singer, el llargmetratge que posaria fi oficialment a l'era del cinema mut. Després Cugat va convèncer un desconegut anomenat Walt Disney per rodar la primera pel·lícula parlada en espanyol, Charros, gauchos y manolas, que va ser un gran fracàs perquè “els cinemes hispans no posseïen encara els aparells necessaris per projectar films sonors”. Però Cugat sempre va ser un home amb recursos, que es va reinventar unes quantes vegades, la primera i més notòria quan va abandonar una brillant carrera com a concertista de violí perquè va arribar a la conclusió que mai no podria ser un dels grans virtuosos de la seva generació. L'atzar el va derivar cap a la música popular hispanoamericana, de la qual va ser un dels principals introductors als Estats Units, on la seva orquestra va fer ballar les multituds, en directe i també a través de les pel·lícules –entre les més conegudes, Escuela de sirenas, amb Esther Williams– i els milions de discos que va arribar a vendre. Què queda de tot aquell llegat? Sobretot ell, Cugat.
- “de girona en recordo molt poc, si no és la intimitat d'aquella plaça [de l'Oli] en què passava llargues hores al dia”
- he portat les meves esposes a la més gran alçada artística i després, potser massa segures de si mateixes, m'han deixat
- JO ERA EL REI de la rumba i, a través d'ella, vaig conèixer totes les estrelles de cinema i tots els directors de pel·lícules
- el primer disc que va fer Sinatra va ser amb la meva orquestra. Era una gravació de la cançó catalana ‘La mare de Déu'
- vaig ser el primer a gravar música en el cinema nord-americà i a fer una pel·lícula sonora en llengua castellana
Així es titula el dossier especial que li dedica la revista 440 Clàssica & Jazz: Les mil i una vides de Xavier Cugat. Jordi Martí, Jordi Roura i Enric Ros són els autors d'aquest monogràfic de 26 pàgines ben il·lustrades amb fotos, portades de discos i caricatures, també la que li va fer el gran tenor Enrico Caruso, un dels seus mentors. Les seves cartes amb “presidents i mafiosos” i el seu projecte de caseta per retirar-se a la Costa Brava són altres documents del dossier (extretes de llibre Jo Cugat).
