Intentar explicar què és el Combat requereix un exercici de credulitat: com pot, una cosa tan simple, convocar tanta gent i acaparar tantes hores d’atenció. I tot plegat per acabar guarnint el cap del guanyador o de la guanyadora amb una corona de cartró pedra. El cas és que ja en portem una bona llista de reines i reis que s’han coronat sobirans de la glosa. Un títol que, recordem-ho, té un any de vigència que finalitza amb la convocatòria de la següent Trobada.

En fi, una excusa per convidar a l’escenari glosadors i glosadores d'arreu que se sotmetran a les proves plantejades per la ponicana, tot entonant melodies habituals o no: l’expressió de “tradicional” per definir les tonades sobre les quals s’improvisa ha quedat superada des de que s’han utilitzat cançons que en el seu moment van popularitzar Núria Feliu o The Beatles, per posar dos exemples. 

Tot plegat, amenitzat per l’orquestrina que des de l’inici fins al final es mantenen afinats.

En tot aquest exercici d’enginy i cantarella hi ha encara un altre element a tenir present: el jurat. Un grup de tres persones que han de valorar les intervencions dels qui glosen. D’una forma o altra, del que es tracta és d’anar fent una tria per arribar a una final d’on sortirà algú coronat.

Tots aquests ingredients són els que calen per lligar un espectacle que sobretot és una reivindicació de la llengua (encara tan mal tractada) i de la cultura popular (sovint estigmatitzada). Qui demostri més recursos i bon domini té moltes possibilitats de sortir amb el reconeixement popular del públic que, cada cop més, acudeix a la cita de cada any. Que se’n dugui la corona i la bóta de garnatxa com a millor glosador o glosadora, ja és un altre tema.