La finalitat del Centre d’Estudis Olímpics de la Universitat de Girona és difondre, formar i investigar al voltant de l’olimpisme, concretament la influència dels seus valors en l’àmbit educatiu. Rere aquest propòsit, les jornades d’educació i olimpisme neixen amb l’objectiu de submergir-se en l’estudi de l’esport al servei del desenvolupament harmònic de l’ésser humà. Acostar-nos a la vertadera doctrina olímpica ens permetrà conèixer l’essència dels seus valors i, alhora, ens aportarà recursos per a la seva aplicació educativa.

Al voltant de l’esdeveniment esportiu mundial amb més repercussió hi trobem una filosofia de vida que combina l’esport, la cultura i l’educació. L’impacte que els Jocs Olímpics tenen sobre la societat els converteixen en un potent agent educatiu, transmissor de realitats i facilitador del diàleg i la reflexió.

En aquesta tercera edició, el Seminari d’Educació i Olimpisme té la finalitat de reflexionar sobre la transcendència dels Jocs Olímpics en la transformació de la societat. L’ascendent esportiu dels jocs, més enllà del seu consum en forma d’espectacle, pot tenir impacte en la població, essent reflex i promotor del canvi social.

Tirarem enrere en el temps, contextualitzant històricament passades edicions dels Jocs Olímpics per tal de desvetllar quina ha estat la seva influència en la societat del moment i l'herència que ens han deixat. Especial atenció es posarà en els JJOO de Barcelona'92, en l'impacte que van tenir en tots els àmbits de la societat catalana, i sobretot a Banyoles, subseu dels JJOO'92 en l'especialitat de rem. No ens oblidarem de la situació excepcional del present amb la COVID-19, intentant descobrir què s'amaga darrere la suspensió dels JJOO de Tokio'20 i com s'afronta el futur en un context d'incertesa. La taula rodona amb esportistes olímpics repassarà breument diferents transicions que els esportistes han d'afrontar al llarg de la seva carrera esportiva.

Inscripció gratuïta – places limitades.

Formulari d’inscripció́: https://forms.gle/8QbNHZ1Pu2rpyVnn7

El format del Seminari permet assistir durant tota la jornada o en conferències puntuals segons interès i perfil de l’assistent.

Resum

D’entrada es pot dir que en molts ambients intel·lectuals ha fet fortuna la crítica vers l’esport i l’olimpisme, que ha generat lectures crítiques com la que van desenvolupar autors com ara Wilhelm Reich i Herbert Marcuse que van denunciar el paper repressiu de l’esport com a eina castradora de la sexualitat. Altrament, i a redós del maig del 68 quan el freudomarxisme va adquirir un gran protagonisme, tampoc podem oblidar el número 43, del mateix any 1968, de la revista Partisans que publicava un editor d’esquerres com François Maspero. No per casualitat, en aquell número va col·laborar Jean Marie Brohm, autor de títols ben significatius i promotor de la teoria crítica de l’esport, amb una contribució sobre «Sport, culture i répression», títol també d’un llibre de referència que va aparèixer el 1972 i que va ser traduït al castellà el 1978. Ben mirat, els epígrafs de les obres que ha escrit Brohm són ben significatius: Corps et politique (1975), Sociologie politique du sport (1976), Le mythe olympique (1981) i La tyrannie sportive: théorie critique d’un opium du peuple (2006).

Per la nostra part, partim d’un plantejament conceptual i discursiu en la llarga narrativa de l’olimpisme, segons un esquema triàdic que es vincula a tres grans períodes de la cultura: la premodernitat (olimpisme clàssic), la modernitat (quan va ser actualitzat a redós dels vents neo-humanistes a les darreries del segle XIX pel baró Pierre de Coubertin amb una clara vocació pedagògica) i la post-modernitat a partir de 1980 quan es va posar fi al fals relat de l’amateurisme després de Lyotard a La condició postmoderna, 1979, anunciés el declivi i la fal·làcia dels meta-relats entesos com a sabers de salvació. Una postmodernitat que ha propiciat la irrupció del transhumanisme (que pot convertir l’atleta olímpic en una singularitat tecnològica, amb implants i el recurs del dopatge) i que, alhora, ha donat lloc a un esperit d’època post-humanista en què la idea de l’home racional i universal, de perfil eurocèntric sorgit de la Il·lustració ha estat fortament criticat i, fins i tot, superat. Paga la pena recordar que en aquest context la veritat es va justificar no per l’adequació entre la ment i la realitat, sinó pel criteri de performativitat, és a dir, de l’èxit i de l’eficàcia. Així es va encetar una etapa de post-veritats que també van fer forat en el món de l’esport com l’engany del ciclista Lance Armstrong, medalla de bronze als Jocs de l’any 2000 (Sidney) i les set victòries fraudulentes al Tour, després d’afirmar d’acord amb la retòrica humanista que tornava a competir quan va superar un càncer testicular per sensibilitzar la població.

D’aquesta manera, el posthumanisme pot significar una evolució més que un trencament respecte la tradició heretada, basada en el sentit humanista que l’olimpisme, un moviment sorgit amb una inequívoca voluntat neohumanista, però que a hores d’ara sembla que ha de ser sensible a una nova realitat cultural i social post-humanista. No en va, Foucault va proclamar la mort de l’home, o, amb més precisió, la desaparició de l’home occidental caracteritzat per una universalitat racional antropomòrfica, fruit de la convergència de la narrativa judeo-cristiana i del discurs il·lustrat, bases de la modernitat que va cristal·litzar a Europa i Nord-Amèrica, on van sorgir esports com el bàsquet (1891) [olímpic des de 1936] que es pot interpretar com una manifestació privilegiada de la modernitat. A més, la condició posthumanista –sorgida de l’ambient generat pel transhumanisme en el context postmodern– planteja altres racionalitats (sexualitats, racialitats, naturalitats, etc.) que corresponen a una realitat potmetafísica (i per tant, postanalògica), postcristiana, postorgànica, postcolonial, postpatriarcal, de Molt Alta Tecnologia (Biotecnologia, intel·ligència artificial robòtica, etc.), que correspon a la quarta revolució industrial. Tot plegat, d’una manera o altra, també ha incidit –i més que ho farà– en el moviment olímpic, amb el teló de fons d’una materialitat dominant en què fa dècades que el cos ha deixat de ser el temple de l’ànima, un extrem que podria explicar la suspensió dels atletes de Rússia. No hi ha dubte que la singularitat posthumana troba en el cos, que tal volta adquireix connotacions de zoé (bestial, brutal), un dels seus exponents més significatius. Tal vegada, fa la impressió que la proesa atlètica-esportiva ens retorna al camp zoològic, amb la qual cosa els límits de l’ésser humà amb la inhumanitat, és a dir, l’escala zoològica, es difuminen.

S’albira, doncs, una nova corporeïtat en el context posthumanista, de conseqüències encara desconegudes, però que corroboren que vivim en un món immanent que ajorna (després dels mestres de la sospita) la hora de Déu, tot i els intents d’aggiornamento de l’Església Catòlica que després del Concili Vaticà Segon (1962-1965) va ser sensible a la pràctica esportiva i a l’olimpisme, sobretot després dels Jocs de 1960 a Roma. Aquí paga la pena recordar que Pau de Tars pot ser considerat l’apòstol dels atletes, que va servir perquè Ethelbert Talbot bisbe de l’església episcopal nord-americana pronunciés a la catedral de Sant Pau a Londres en ocasió dels Jocs de 1908 aquelles paraules («En aquests Jocs, més que guanyar, l’important és participar, com en la vida és més transcendent la manera com es lluita que la victòria que es pugui aconseguir») que han estat atribuïdes erròniament a Coubertin, que va estrafer Talbot uns dies després, segons les quals el més important era participar, tot seguint una actitud de lluita justa i neta (fair play). Cal llegir aquella expressió a través d’una hermenèutica bíblica, que es troba en la base de l’atletisme cristià, és a dir, del que busca un premi (atlon), és a dir, la vida eterna. No endebades, el cristianisme primitiu va trobar en les figures del corredor a l’estadi i del púgil a l’arena del circ imatges per il·lustrar la vida cristiana. Per a Pau, el món és un estadi; la vida, una cursa, una lluita i un pugilat; el cristià, un atleta; Crist, la meta, i el cel, una corona. És sobradament conegut el fet que, en la primera carta paulina als Corintis, es palesa la dimensió atlètica del cristianisme en triar el corredor com a símbol del cristià: «¿No sabeu que a l’estadi tots el corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi?» (1Co 9,24). Altrament, en ocasió dels Jocs d’Anvers (1920), els primers després de la Gran Guerra, el primat de Bèlgica, cardenal Mercier, també es va referir als Jocs Olímpics, tot marcant distàncies amb el vitalisme de Nietzsche.

Fet i debatut, ben bé es pot dir que Coubertin (antic alumne dels jesuïtes i que es va referir obertament a la religió atlètica) va voler establir una religió de la humanitat en el context dels ideals de fraternitat universal que van sorgir després de les múltiples guerres que es van donar en el segle XIX, enmig de la Belle époque. En aquell context l’olimpisme responia a una cosmovisió que emfasitzava en un context colonial la supremacia de l’home blanc, europeu i nord-americà (WASP), per tal de bronzejar la joventut, amb una actitud pedagògica i moralitzadora (lluita contra l’alcoholisme, la sífilis, el tabaquisme). Recordem que el lema de Couberin no era altre que mens fervida in corpore lacertoso, això és, promoure un esperit ardent en un cos musculós, fórmula que havia de substituir la coneguda expressió llatina mens sana in corpore sano (Juvenal), un vell tòpic de la tradició clàssica.

És obvi que aquesta cosmovisió va ser sacsejada per la Gran Guerra (que desencadena una pregona crisi en la cultura occidental) i la Revolució Soviètica (1917), amb la seva aspiració d’adreçar-se a tothom (Kemplerer). A la llarga, i com és sabut, l’olimpisme va ser objecte d’instrumentalització política, tal com va posar de manifest la cita olímpica berlinesa de 1936, amb un líder com Carl Diem que va visitar Leni Riefensthal per tal de convèncer-la que filmés Olímpia (Les Dieux du Stade, en francès), amb dues parts (La festa dels pobles, La festa de la bellesa), estrenada el 20 d’abril de 1938, quaranta novè aniversari de Hitler (nascut el 1889), que era una exaltació del món hel·lènic, de la bellesa d’Apol·lo tot i que la barbàrie del règim recordés la foscor i les tenebres. Al capdavall, es volia traçar una línia que anés d’Olímpia a Berlín, com així va succeir amb la flama olímpica, una novetat d’aquells Jocs a iniciativa, segons sembla del mateix Diem (el seu nom apareix esculpit diverses vegades sobre les pedres de l’estadi berlinès) que en la seva història dels esports comença amb una declaració contundent: l’origen de l’esport cal cercar-lo en la religió. Amb aquests antecedents, i si compartint la posició antropològica de Xavier Zubiri (l’ésser humà roman obert a la religació), l’olimpisme es pot considerar una religió d’humanitat, tal com palesa l’encesa de la flama olímpica, una cerimònia introduïda per Carl Diem en els Jocs de Berlín, d’acord amb una escenografia neopagana, inherent al discurs nacionalsocialista que vol començar una època postcristiana (d’aquí l’antisemitisme i la persecució dels jueus, creadors del monoteisme) en una síntesi d’elements provinents del romanticisme germànic i de la simplicitat clàssica-dòrica (Albert Speer), tal com es comprova quan hom visita l’estadi Olímpic de Berlín. Nogensmenys, aquesta religió d’humanitat, amb una vocació neohumanista que manté el còmput del temps en olimpíades (una mena d’etern retorn a un temps originari primigeni i mític, químicament pur sense cap contaminació semita ni cristiana, que trenca amb la lògica del cronograma cristià i modern), ha augmentat des de que l’olimpisme va abandonar els postulats discursius de l’etapa clàssica, quan es defensava sota els principis formatius d’una pedagogia humanista, empeltada dels valors físics i ètics l’amateurisme que el P. Didon va sintetitzar en el lema olímpic a finals del segle XIX. Citius, Altius, Fortius. Una vegada superada aquesta visió ideal, que la ciutat de Barcelona ha exemplificat amb el nom de Jean Bouin, medalla d’argent en els Jocs d’Estocolm (1912), la cursa més antiga del calendari estatal, l’olimpisme va esdevenir un gran espectacle (Guy Debord va publicar el 1967 La societat de l’espectacle), que així s’ha convertit en un dels aliats del neoliberalisme econòmic. D’aquesta manera, l’olimpisme passava de ser una religió moderna, d’arrel neohumanista, a una religió postmoderna que es troba al costat de les religions New age (nova era), però que gaudeix d’alguns avantatges com ser acceptada universalment per més de 200 estats del món i posseeix una arrels que s’enfonsen en el segle VIII aC. Una religió que ha s’ha estès en una societat posthumana, d’un capitalisme avançat, que genera fatiga postlaboral i molt estrès, davant d’una economia financera que ha posat fi a l’estabilitat laboral, segons un somni modern que vinculava la professió amb la vocació. Aquesta religió olímpica constitueix un element de primer ordre per combatre l’esgotament de la societat posthumanista que viu entre l’acceleració, el risc i la fatiga i que genera problemes psico-social de tota mena: insomni, suïcidi, nihilisme, etc. Vist des d’aquí, l’olimpisme pot contribuir a afavorir una consciència universal que serveixi per denunciar els estralls d’una societat tensionada per múltiples factors (pobresa, migracions, racisme, populisme, neototalitarisme, globalització, consumisme, pobresa, ecologia, imperialisme, atur, vulnerabilitat, etc.). En fi, la religió olímpica pot contribuir a afavorir l’empoderament de les subjectivitats marginades i oblidades (dones, discapacitats, minories ètniques, LGTBIQ+, etc.), en un context postcolonial i decolonial (amb el reconeixement del potencial de les filosofies indígenes) que ha passat de defensar la unitat a reconèixer la diferència, la qual cosa ha obert una subjectivitat posthumana que reconeix la heterogeneïtat i que combat el pensament hegemònic. Amb tot, hi ha moltes parts del món que no han assolit la condició humana moderna, per la qual cosa sembla una provocació parlar de condició posthumana. Ara bé, es podria concloure que la condició posthumana marca el sentit dels signes dels temps que si d’una banda presenta greus dificultats, no és menys veritat que ofereix la possibilitat d’una ètica afirmativa que contribueixi a construir un món millor. Per aconseguir-ho l’olimpisme hi té molt a dir, com ja ha fet al llarg de la història com –per exemple– amb els jocs paralímpics (Roma, 1960) i dels Gay Games (San Francisco, 1982) a través del llenguatge universal de l’esport. Només fa falta que l’agenda olímpica sigui receptiva als temes que sorgeixen d’aquest posthumanisme –amb una nova ontologia que pot obrir la via d’una ètica sensible a altres racionalitats, a altres sexualitats i a altres pensaments (decolonial)– quan es parla de la quarta revolució industrial (intel·ligència artificial, biotecnologia) i de la sisena extinció (la qual cosa promou una consciència ecològica) que fa la impressió que ha arribat per quedar-se.

Resum

La dècada dels vuitanta del segle passat no va ser propícia per a Banyoles, una ciutat que havia viscut quinze anys prodigiosos durant els seixanta i els setanta. La qualitat de vida, en millora constant, es fonamentava en la influència de dues iniciatives pedagògiques singulars -l’Acadèmia Abad Bonito i l’Escola d’Arts i Oficis- que expliquen el creixement econòmic, basat fonamentalment en la indústria, el lideratge cultural, el progrés social i l’ambició esportiva, encapçalada pel Club Natació Banyoles.

Aquests antecedents expliquen la mobilització de sectors influents per aconseguir la designació de subseu, en el cas que Barcelona aconseguís els Jocs Olímpics del 92. I també expliquen el marc conceptual que va inspirar el programa marc. Es tractava de convertir l’esdeveniment olímpic en el catalitzador de tots els projectes imprescindibles perquè la ciutat recuperés un temps perdut i es projectés cap a un futur amb noves oportunitats.

Res va ser fàcil, hi van haver errors, no es van assolir tots els objectius, però el balanç va ser extraordinàriament positiu. La ciutat del 92 estava més ben connectada amb Girona, Barcelona i França; la transformació urbana va crear noves dinàmiques que activarien iniciatives econòmiques, socials i culturals que permetrien assolir un nivell de qualitat de vida notable; la restauració ecològica aturava la degradació de la conca lacustre; i Banyoles es va convertir en un referent esportiu, especialment en les disciplines de rem i piragüisme.

Resum:

L’esport professional, entès com una dimensió més de l’esport, és el reflex de les exigències de la societat i compleix amb la funció d’evasió requerida pels seus membres. Paradigma social que la pandèmia ha trencat. La reflexió és obligada: què hi ha en la vida d’un esportista d’alt nivell més enllà de l’esport?

L'excepcionalitat d’una situació de confinament sense precedents ha obligat els esportistes a reorientar els seus objectius i, en molts casos, a reflexionar sobre el present de la seva carrera i a valorar el seu futur professional.

Separada en tres grans blocs, la taula rodona intentarà donar respostes a preguntes com:

• Què tenen els Jocs Olímpics que els fan tan especials?

• Com ha afectat la COVID-19 a la programació i reprogramació de la temporada esportiva?

• Com es prepara un esportista d'alt nivell per a la transició de l'alta competició a la vida quotidiana?