Aquesta secció està dedicada a qui soc, d'on vinc, quin ha sigut el meu camí i també a les persones que m'he trobat durant el viatge. El dia a dia va canviant el meu jo. Pot ser no de cop, però sí de mica en mica. Si llegeixo aquesta entrada d'aquí a unes setmanes, possiblement no hi canviaria res, si ho faig d'aquí a uns mesos, pot ser alguna cosa, però d'aquí a uns anys espero que tingui noves coses a afegir. És per això que al final hi ha la data de la darrera actualització.

El que llegiràs no són unes memòries detallades, sinó un recull d'allò que pot ser més interessant per entendre la meva faceta professional des d'un punt de vista més humà i personal, escollint aquells records que m'agradaria no oblidar amb el pas del temps. Espero que et resulti interessant.

Infància

Crec que vaig tenir una infància molt maca. Amb els seus més i els seus menys, suposo que com la majoria. Tocava el piano, feia esport, jugava molt i era un noi mogut. Tampoc puc dir gaire més a escala personal, ja que no la recordo especialment.

Crec tenir 2 records relacionats amb les matemàtiques que compartiré. El primer va ser a P4 (ara I4). La mestra va proposar que comptéssim fins al nombre més gran que sabéssim. 1, 2, 3... jo en sabia més que els meus companys, ja que el meu pare m'havia ensenyat com es comptava. Recordo que sabia comptar fins al 69, després no sabia seguir perquè no recordava el "setanta", però si me l'haguessin dit, podria haver comptat fins al 79. La sorpresa va ser que em va fer vergonya saber-ne més que els altres, així que vaig aturar-me al 59 per no destacar més. Suposo que un psicòleg o psicoanalista em podria donar alguna explicació d'això, però de moment no la tinc, així que es quedarà en l'anècdota. De gran, els meus pares em van explicar que aquesta mestra els va proposar fer-me un test de superdotació. No per aquest fet aïllat, sinó perquè es veu que jo anava més avançat que la resta. Van decidir esperar a veure com evolucionava, ja que encara era molt petit, però després van considerar que no era necessari. Personalment, no crec que sigui pas una persona amb altes capacitats, trobo que té més sentit el fet que sabia més coses que la resta perquè el meu pare, a qui li estaré eternament agraït (per això i per molt més), m'ensenyava coses i em feia disfrutar de l'aprenentatge.

El segon record és de 3r de primària. Estàvem aprenent de memòria les taules de multiplicar. Aquí recordo dues coses. La primera és que una tècnica que vam aplicar va ser associar multiplicacions a persones. Per exemple, la Mireia era el 4x4=16. L'altra és més curiosa. Recordo que em vaig adonar que la taula del 5 consistia a afegir un 0 i calcular la seva meitat. Per exemple, el 5x7 jo el calculava fent la meitat de 70, el 5x9 fent la meitat de 90... En efecte, la taula del 5 és la mateixa que la del 10 però dividida entre 2. Recordo explicar-ho a la mestra i que no ho posés en valor, ja que considerava que era un procés lent i s'havia d'aprendre "a machaque". No la jutjo, era bona mestra, i errors en cometem tots. Ara, mirant-ho amb perspectiva, és una anècdota que m'agrada recordar i explicar. Vaig reconèixer un patró, potser el primer?

Adolescència

Quina etapa tan complicada. Coneix-te, integra't, experimenta, encaixa... accepta't! Totes aquestes coses tan i tan difícils em tenien massa ocupat, així que passava una mica de les mates, no ho negaré. Vaig tenir molt bons professors, això sí. Durant l'ESO vaig ser alumne dels 3 fundadors del Grup Vilatzara, que per qui no el conegui, és un grup de professors de secundària molt implicat en l'ensenyament i l'aprenentatge de les matemàtiques que creaven recursos, innovaven, etc. Sense cap mena de dubte, el que més em va marcar el vaig tenir a 3r i 4t d'ESO. En J.S. no només el considero el millor professor preuniversitari que he tingut, sinó que és el professor de matemàtiques de secundària que més matemàtiques sap que jo hagi conegut. Dubto molt que algun dia sàpiga tant com ell. A finals de 2n d'ESO em vaig desvincular de les matemàtiques per diverses raons, 3r el vaig passar sense implicar-m'hi fins que, el primer trimestre de 4t, dedicat a la funció quadràtica, el vaig suspendre... amb un 2! Era la primera vegada que suspenia l'assignatura de matemàtiques, i alguna cosa em va fer un clic en aquell suspens que em va fer connectar de nou i vaig decidir que volia ser matemàtic. Pot sonar contradictori, però és totalment verídic. Vaig tornar-me a implicar en l'assignatura, i com que el temps que hi havia estat vinculat no havia sigut tant, vaig poder reenganxar-me amb facilitat. Recordo gaudir molt dels 2 trimestres restants amb en J.S. 

Vaig començar el batxillerat científic (mates, física, química i bio). Em penedeixo de no haver fet dibuix tècnic, però en aquell moment no era conscient de la relació que hi havia amb la geometria euclidiana... una pena. Continuava amb la idea de ser matemàtic... però la física newtoniana va intentar trencar la meva relació amb les mates posant-se pel mig i intentant-me seduir. I gairebé ho aconsegueix.

Les dues professores que tenia de física i matemàtiques van ser excepcionals. Tenien una formació pura en la seva matèria: la de física era física i la de mates era matemàtica. La de bio també era biòloga i la de química era química, però la meva atenció estava molt focalitzada en mates i física. M'agradava molt que tinguessin una formació pura. Em permetia obtenir respostes a preguntes que anaven més enllà del batxillerat, pot ser no tant a nivell tècnic però sí a nivell conceptual o vivencial. Sabeu allò que a vegades passa quan un professor li agrada molt la seva matèria i no es pot estar de dir alguna cosa de l'estil: "això no ho veurem en aquest curs, però que sapigueu que..." Doncs jo estirava aquest fil tot el que em deixaven. Els preguntava per les seves experiències a la carrera i intentava absorbir tot el que em deien, sentia que podia aprendre molt d'aquestes dues professores. Tinc una foto molt maca amb totes dues a la graduació del batxillerat, vaig a mirar-la i continuo escrivint.

El batxillerat va resultar ser l'època més fructífera pel que fa a aprenentatge de les mates de la meva vida, en proporció a les hores de classe que feia, evidentment. Recordo mirar el rellotge i no voler i que acabessin aquelles classes. Finalment, 2n em van acabar fent decidir-me per les matemàtiques davant d'aquella física moderna, que era interessant, però no m'emocionava tant com ho feien les mates.

Universitat

A la UB és tradició fer una novatada als de 1r de mates. Venen alumnes de cursos més avançats i s'infiltren entre l'alumnat que comença, excepte un que es fa passar pel professor de l'assignatura "Matrius i Vectors". El suposat professor comença a parlar sobre diagonalització, que els vertaders alumnes de 1r no entenem. La gràcia és veure com tothom fa cara de poker o inclús fa veure que segueix la classe. Tot això ho explico perquè quan va acabar la novatada, va venir el vertader professor i va començar la classe, jo sentia que no s'havia acabat la novatada, no sé si m'enteneu...

"Bon dia a tothom, comencem. Definició 1. Espai Vectorial. Sigui V un conjunt no buit d'R^n dotat de dues operacions... bla, bla, bla". No entenia res. De cop va començar a demostrar que el 0 era únic i altres propietats d'un objecte matemàtic del qual no havia entès la definició. Estàvem a l'assignatura "matrius i vectors", on estaven les matrius? I els vectors per què no portaven fletxeta? Com pensava dibuixar aquests vectors de n components? Ah, espera... que no hi havia dibuixos a àlgebra.

La carrera de mates era molt diferent del que jo havia vist anteriorment. Va ser la primera vegada on em vaig trobar amb reptes matemàtics inassolibles; tots en tenim, inclús els millors matemàtics del món i de la història. Jo venia d'una classe ordinària, on jo era "dels bons" a mates, i ser "dels bons" al batxillerat no era suficient per aprovar ni una sola assignatura de la carrera. El nivell d'exigència era brutal en comparació al que havia viscut fins aquell moment. Vaig haver de reajustar l'autoconcepte i l'autoestima matemàtica, pel camí vaig veure a gent que no ho va aconseguir, i ho trobo normal i respectable: a vegades una retirada a temps pot ser una victòria. Però en el meu cas vaig voler continuar i així va ser fins a acabar.

Aquí és necessari fer el parèntesi de Madrid. Un curs el vaig estudiar a la Complutense. Va ser un dels millors anys de la meva vida, potser el millor a nivell personal. Allà vaig tenir el privilegi de tenir al millor professor que he conegut mai, J.M.G. Si Madrid no estigués tan lluny, continuaria anant a les seves classes de tant en tant; no entendria gaire, però aprendria molt. Va ser i és el meu referent matemàtic més potent. També va ser a Madrid on vaig conèixer a l'A.I. És l'amic a qui li faig tots els meus dubtes matemàtics a dia d'avui, però no m'esplaiaré, simplement és la persona més brillant que he conegut i m'ajuda sempre que ho necessito, per la qual cosa mereixia una menció.

Quan vaig tornar de Madrid vaig decidir ser professor. Fins aleshores no em plantejava gaire què volia fer després. Havia entrat a mates perquè m'agradaven, en acabat ja es veuria què passaria. Bé és cert que des dels 16 anys jo feia classes particulars i m'encantava. Primer de piano i després de mates. M'anava molt bé, els meus alumnes i les famílies estaven contentes i jo em sentia molt realitzat. Va ser això i les circumstàncies el que em va portar a voler dedicar-me a la docència.

Ja soc matemàtic... comença el camí cap a la docència

El màster de professorat és només un any, i francament no vaig notar cap mena d'exigència ni va ser pas un repte cognitiu. Era diferent que la carrera; es podia compatibilitzar perfectament amb un treball a jornada completa i, si t'hi posaves una mica, podies treure molt bones notes. Jo personalment vaig decidir currar-m'ho. Soc de l'opinió que, ja que es fa, es fa bé. Allà vaig veure de què anava tot això de la didàctica de les matemàtiques i vaig tenir professors de renom dins d'aquest món. Les mates es podien veure i treballar d'una altra manera, fins i tot es podien tocar usant manipulatius. Per la meva sorpresa i la de molts altres, les matemàtiques de secundària i la seva didàctica eren molt més del que la gent pensa! El màster em va fer replantejar creences que tenia interioritzades arran de les meves vivències personals com a estudiant. Tot allò que no tenia de repte cognitiu ho tenia de reflexiu. Em va servir per entendre quins eren els reptes del sistema educatiu actual i, a través d'aquest procés de reflexió, vaig començar a qüestionar-me no només les metodologies docents, sinó també les estructures i valors subjacents que modelen l'educació.

Vaig ser dels pocs (no sé si l'únic) que va decidir fer el TFM d'investigació, concretament sobre la resolució de problemes en l'alumnat amb altes capacitats matemàtiques. M'ho vaig passar molt bé fent-lo, vaig aprendre molt sobre Estalmat, les olimpíadades matemàtiques, etc.

Vaig exercir la docència d'aula ordinària durant un any en diferents instituts. També vaig treballar en empresa privada fent anàlisi de dades molt poc temps entre un institut i un altre. Penso que tot em va aportar alguna cosa diferent i hi vaig poder aprendre molt. Jo sempre he estat en contacte amb el món laboral privat fora de la docència mentre estudiava, però estar-hi a temps complet també em va aportar eines i experiències interessants.

La nova aventura: discapacitat visual

L'octubre de 2024 se'm va presentar l'oportunitat de treballar al Centre de Recursos Educatius d'alumnat amb Discapacitat Visual de l'ONCE i la Generalitat de Catalunya. Em va semblar un repte molt interessant i diferent. Ser l'especialista de matemàtiques del centre de recursos és molt diferent del treball d'aula ordinària. El meu objectiu aquí no és ensenyar matemàtiques, ja no estic a primera línia de batalla (espero que s'entengui l'expressió). Ara estic una mica més enrere, continuo formant part del sistema educatiu, però d'una manera més transversal i, alhora, més específica. L'alumnat amb qui treballo té discapacitat visual: ceguesa o baixa visió. La inclusió educativa facilita que aquesta tipologia d'alumnat estigui a aules ordinàries, i la meva missió consisteix a estudiar i donar resposta a les especificitats que sorgeixen fruit de la discapacitat respecte a les matemàtiques fomentant l'equitat i l'assoliment de les competències matemàtiques que s'adquireixen en els diferents nivells educatius.

Fa relativament poc que he començat aquesta nova aventura, però estic molt content. Crec que era un canvi d'aires que m'ha beneficiat molt personal i laboralment. Sento que aquests últims mesos m'han fet aprendre molt sobre el sistema educatiu, la inclusió, la discapacitat... Està sent tot molt intens, però la cosa pinta bé. Estic coneixent a gent molt compromesa amb el que fa i amb moltes ganes que les coses canviïn a millor, i m'estic nodrint d'aquest entorn tan motivador.

Tot això és el que m'ha portat fins aquí: a voler compartir amb qui em llegeixi el que pugui humilment saber i intentar aportar el meu gra de sorra al sistema educatiu. No sé què em depararà el futur, però si alguna cosa he après durant el camí, és que sempre em sorprèn. Espero que la vida em segueixi plantejant reptes i aventures, que la curiositat i la passió continuïn formant part de la meva essència i que pugui continuar aprenent i evolucionant eternament!

Darrera actualització: març de 2025