Educar abans de digitalitzar

Els nens i nenes que avui comencen l'escola són la primera generació nascuda en un entorn totalment digitalitzat. Des que neixen estan en contacte constant amb pantalles i no coneixen un món sense elles (Area Moreira et al., 2022). Per això la pregunta ja no és si la tecnologia està en la seva vida, sinó quin paper ha de tenir a l'escola. En aquest text defenso que, en Educació Infantil, la tecnologia ha d'usar-se de manera puntual, amb un objectiu clar i sempre acompanyada per la mestra. Defenso també que hem d'exigir que les eines que entren a l'aula siguin de qualitat, obertes i respectuoses amb els nens i les seves famílies. Dit d'una altra manera: educar abans de digitalitzar.

Area Moreira et al. (2022) expliquen que a casa molts nens viuen la tecnologia com una «amiga» i companya de jocs, sobretot quan no tenen germans d'edats pròximes, i que acaben sent usuaris constants de pantalles per al seu oci. En canvi, a les aules d'Infantil les pantalles ocupen un segon pla. Es dona prioritat als jocs corporals, els objectes manipulatius, les joguines analògiques, l'expressió oral i recursos com el paper i les ceres. Aquests autors assenyalen que els nens de 3 a 6 anys estan massa exposats a la tecnologia a casa i que, en canvi, a l'escola s'utilitza poc. Jo ho veig des d'un altre punt de vista. Precisament perquè a casa la pantalla ja està molt present, l'escola pot ser el lloc on els nens visquin altres experiències: moure's, tocar, parlar i jugar amb uns altres. No crec que l'escola hagi de copiar el que ja ocorre a casa, sinó oferir el que moltes vegades allí falta.

Això no significa rebutjar la tecnologia sense més, sinó mirar amb atenció quins recursos s'usen. Gavarda et al. (2021) van analitzar vuit materials digitals per a Educació Infantil, procedents d'una plataforma institucional, d'editorials i d'aplicacions comercials. Els seus resultats mostren que el disseny dels recursos sol estar cuidat per a adaptar-se a l'edat dels nens, però també que les aplicacions comercials són sobretot jocs. Poden donar lloc a alguns aprenentatges informals, però no són materials didàctics, perquè no expliciten objectius d'aprenentatge ni maneres d'avaluar. A més, els autors observen que els avatars solen ser personatges de ficció, a vegades de sèries de televisió, i que és habitual que la publicitat de productes relacionats aparegui durant el joc. Em sembla una dada important: quan una aplicació entra a l'aula, també entren els interessos de l'empresa que la va crear.

Un altre resultat del mateix estudi té a veure amb l'autonomia de l'escola. La majoria dels materials analitzats eren productes tancats, que no es poden editar, modificar ni adaptar (Gavarda et al., 2021). Si les mestres només poden usar el que uns altres han dissenyat, sense poder canviar-ho, l'escola depèn de decisions alienes. Per això crec que cal apostar per recursos oberts i adaptables, que cada centre pugui ajustar al seu grup, i no dependre sempre de les mateixes poques empreses. Tenir opcions també és una manera d'educar: ensenya que la tecnologia es pot triar, qüestionar i fer d'una altra manera.

L'estudi assenyala a més que la diversitat a penes apareix en aquests recursos. Els autors destaquen la falta de representació de la diversitat existent a les aules i en la societat, i que en la plataforma institucional l'accessibilitat només es va tenir en compte en un dels tres recursos analitzats (Gavarda et al., 2021). Una escola que vol ser inclusiva no pot conformar-se amb materials pensats per a un nen «medio» que no existeix.

També em sembla clau la idea que la tecnologia no ho arregla tot. Gavarda et al. (2021) conclouen que els recursos de la plataforma institucional reflecteixen, més que un ús innovador de la tecnologia, un simple canvi de suport de les activitats típiques d'un llibre de text. Afegeixen que el veritable canvi metodològic va molt més allà de passar els continguts a format digital. Això és el que es coneix com solucionisme tecnològic: pensar que comprar una tauleta o una pissarra digital resol els reptes educatius. Passar una fitxa a una pantalla no la fa millor. Primer ha d'estar l'objectiu educatiu i, només després, si fa falta, l'eina.

Per això el paper de la mestra és tan important. Segons Gavarda et al. (2021), l'ús pedagògic que es fa de la tecnologia depèn més del docent que de l'enfocament amb el qual es van crear els recursos, i per això defensen la formació en competència digital i un ús reflexiu i crític dels materials. El mateix ocorre amb les famílies: el monogràfic recull que moltes se senten confuses sobre els beneficis i els inconvenients d'aquestes tecnologies i que les acompanyen de manera insegura, la qual cosa mostra una gran necessitat de formació (Area Moreira et al., 2022).

A tot això afegeixo una preocupació pròpia: la privacitat. Els nens petits no poden decidir per si mateixos, i quan una aplicació entra a l'aula també entren les seves condicions d'ús i, probablement, informació sobre el que fan. Abans d'usar una eina digital cal preguntar-se quines dades recull, qui els guarda i per a què. Em preocupa que s'acabi mesurant i registrant tot el que fa un nen (quant triga, què tria, on s'equivoca), perquè el més important del que aprenen a aquestes edats no cap en una estadística.

En definitiva, la qüestió no és si la tecnologia ha d'estar en Infantil, sinó com, per a què i en quines condicions. La meva proposta és senzilla. Cal donar sempre prioritat al joc, al cos i al vincle. L'ús digital ha de ser puntual, amb un objectiu i amb la mestra al costat. Els recursos han de ser oberts, adaptables i inclusius, i les dades dels nens han de protegir-se. A més, necessitem formació per a docents i famílies. Educar en l'era digital no és omplir la infància de pantalles, sinó ajudar els nens a créixer entenent la tecnologia i no sols usant-la.

Area Moreira, M., Rodríguez Rodríguez, J., & Peirats Chacón, J. (2022). Infancia y tecnologías en la escuela y el hogar. Digital Education Review, 41, 1–4. https://doi.org/10.1344/DER.2022.41.1-4

Gabarda, V., Marín, D., & Romero, M. M. (2021). Evaluación de recursos digitales para población infantil. EDMETIC, Revista de Educación Mediática y TIC, 10(1), 135–153. https://doi.org/10.21071/edmetic.v10i1.13125