Historia dels barris del parc

El Baix Guinardó és un barri del districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona. Els límits administratius del Baix Guinardó són per l'oest el carrer de Sardenya, que fa frontera amb El Camp d'en Grassot i Gràcia Nova, al sud limita amb el barri de la Sagrada Família pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, a l'est el carrer de Cartagena separa el Guinardó del Baix Guinardó i pel nord limita amb el barri de Can Baró fent de frontera l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat i la plaça de la Font Castellana. Altres llocs destacats del barri són el Parc de les Aigües, els Jardins del Baix Guinardó, la Comissaria dels Mossos d'Esquadra d'Horta-Guinardó, les casernes de Girona o el Barri dels Periodistes.

Història

Diferenciat del Guinardó primigeni és un barri amb personalitat pròpia, històricament més proper a la vila de Gràcia. D'oest a est s'estén des del carrer de Sardenya fins a l'Hospital de Sant Pau, pel nord limita amb el barri de Can Baró a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i pel sud amb l'Eixample a la Travessera de Gràcia.

El Baix Guinardó està marcat per dos fets que van canviar el seu territori: per un costat, l'arribada de la Societat General d'Aigües de Barcelona que va expropiar una part important dels terrenys del barri per instal·lar els dipòsits per tal d'abastir la ciutat, i per l'altre, el Cinturó de Ronda, que la travessava pel mig i que va condicionar la seva urbanització. Aquesta va desenvolupar-se majoritàriament a partir de la dècada dels cinquanta i articulada a l'entorn de la plaça d'Alfons X el Savi. Anteriorment havia estat una zona agrícola de muntanya i més tard de petites torretes d'estiueig.

L'obertura del Parc de les Aigües l'any 1978, després d'anys de reivindicacions portades a terme pels veïns des de 1974 per tal de convertir-lo en parc públic, i la instal·lació, al costat, de la seu del Districte d'Horta-Guinardó a la Casa de les Altures, van donar contingut al barri. L'enderrocament del pas elevat del Cinturó de Ronda el 2011 va dignificar el barri, que vol ser quelcom més que l'entrada al túnel del Turó de la Rovira, i que conserva alguns racons, passatges i rieres, que preserven la memòria històrica d'aquest lloc.

Can Baró és un dels 11 barris dels quals es compon el districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona. El barri està situat al vessant sud del Turó de la Rovira. Limita al nord amb l'esmentat turó, a l'est amb el Guinardó, el sud amb el Baix Guinardó i a l'oest amb la Salut. El seu origen rau en l'actual masia de Can Baró, remodelada el 1674 segons consta a la llinda de la porta principal, i que actualment és un centre educatiu. Els antics propietaris de la masada van anar venent parts de la finca i va ser així com es va anar urbanitzant el barri. Pertanyia a l'antic municipi de Sant Martí de Provençals i l'any 1897 es va integrar a la ciutat de Barcelona.

Història

La masia de Can Baró

Can Baró rep el nom del mas que, com a mínim, des de 1674 ocupava la majoria de terres d'aquesta zona. El seu teòric propietari, Josep Manel de Pascali i Santpere, va rebre el títol de baró de Sant Lluís el 1794. El seu desenvolupament com a barri és relativament recent, ja que fins a començaments del segle xx va funcionar com un mas tradicional, on es conreava blat en una gran extensió just al davant on es troba actualment la plaça del mateix nom. A partir de 1919 comença la urbanització de Can Baró, com en altres zones de la ciutat van construir-se una seixantena de torres per iniciativa de la Cooperativa de Periodistes, conegudes amb el nom de Barri dels periodistes. El barri s'estén al llarg del vessant sud del Turó de la Rovira fins a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Per l'est el seu límit es troba al carrer Francisco Alegre tocant el Guinardó. La plaça Sanllehy el separa per l'oest del barri de la Salut (Gràcia) i la plaça de la Font Castellana del Baix Guinardó.

El barri és conegut sobretot per la instal·lació al cim del Turó de la Rovira de les bateries antiaèries durant la Guerra Civil espanyola i també pels dipòsits d'aigua construïts per la companyia d'Aigües de Barcelona, el primer dels quals ho va ser el 1870, al final del Carrer Pasteur. Així mateix l'explotació de les pedreres en aquesta zona no només va canviar la seva fisonomia sinó també el seu desenvolupament històric i també ideològic. Per últim el barraquisme marcarà igualment la identitat del barri, les denominades barraques del Carmel, però que en realitat eren a Can Baró i que van subsistir fins a la dècada dels vuitanta.

Les Pedreres

És un dels trets diferencials del barri fins al punt de què va fer impossible una urbanització del barri en diferents èpoques tot i la lluita dels veïns per aturar-les. L'any 1991 va construir-se el pont de Mühlberg per unir un dels carrers destruïts. L'explotació de les pedreres des de principis de segle, per produir calç i també pedres per a la construcció de murs, va tenir dos fronts, les de Casa Vélez, en l'extrem est del barri tocant al Guinardó, que van durar fins a la guerra civil, i les de Can Baró, propietat d'Anselm de Riu i Fontanilles que l'any 1920 va comprar 45.000 m² des de la Font Castellana fins al carrer Gran Vista. Va cedir l'explotació l'any 1939 a Enric Vila Nogareda que les va tenir en actiu fins a l'any 1967. El resultat són uns impressionants esvorancs que trenquen el barri per diverses parts.

Les Barraques de Francesc Alegre

El barri de Can Baró va tenir tres zones de barraquisme: Los Cañones on estan les bateries antiaeris, les de Raimon Casellas, sota la corba de la pera i les de Francesc Alegre que són les més importants, tot i que van ser denominades barraques del Carmel, i que estaven instal·lades sobre les pedreres de Can Vélez. En aquesta última zona van arribar a comptabilitzar-ne més de 300 barraques, en condicions infrahumanes: sense aigua, llum, clavegueram, ni recollida de brossa. Tot i que havia un Pla Comarcal des de l'any 1940 per fer un parc urbà, en realitat era una zona lliure de qualsevol impediment legal, només les construïdes a partir de l'any 1953 eren declarades il·legals. Els mateixos barraquistes, des de finals dels seixanta, van portar a terme reivindicacions socials en una llarga lluita que va durar fins a l'any 1990, en què van ser enderrocades definitivament les últimes barraques del carrer Francesc Alegre.

El Carmel és un barri popular del districte d'Horta-Guinardó de Barcelona, situat en la part alta de la ciutat. S'estén pel turó del mateix nom, pertanyent als contraforts de la serra de Collserola, amb una orografia accidentada amb nombrosos desnivells, fet que provoca forts pendents en nombrosos carrers del barri.

Abans de les agregacions municipals fetes a Barcelona entre finals del segle xix y començaments del XX, El Carmel estava dividit entre quatre poblacions: Gràcia, Sant Joan d'Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Entre finals del segle xix i començaments del xx fou un lloc de segones residències per a la burgesia de la vila de Gràcia. Fins als anys 1920 tingué un caràcter marcadament rural, amb nombrosos horts i zones verdes, fet que començà a canviar amb l'arribada d'una creixent immigració de la resta d'Espanya. Llavors, els habitatges unifamiliars deixaren pas a les barraques, mentre que a partir dels anys 1960 començaren a construir-se grans blocs d'habitatges dins del boom immobiliari de l'època, que acabaren per transformar la fesonomia del barri.

El Carmel delimita amb els barris de la Taxonera, la Clota, Horta, la Font d'en Fargues i Can Baró del districte d'Horta-Guinardó, així com els del Coll i la Salut del districte de Gràcia.

Geografia

El Turó del Carmel (al fons) vist des del Parc de la Creueta del Coll.

El barri del Carmel es troba delimitat per tres turons pertanyents a la Serra de Collserola (Serralada Litoral Catalana): el del Carmel (265,6 msnm), el de la Creueta del Coll (249 msnm) i el Turó de la Rovira (261 msnm). Aquests turons estan separats de la Serra de Collserola per una falla, i en un futur està prevista la creació d'una zona verda conjunta anomenada Parc dels Tres Turons. El Turó del Carmel, que dona nom al barri, era antigament conegut com a Turó d'en Móra, rebent el seu nom actual del Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, construït en una de les seves vessants al segle xix. També és conegut com La Muntanya Pelada, per mancar de vegetació al seu cim. Al seu faldar oest se situa el famós Parc Güell, dissenyat pel celebèrrim arquitecte Antoni Gaudí, pertanyent malgrat això a efectes administratius al districte de Gràcia.

Geològicament, el Carmel està format principalment per roques metamòrfiques (esquists i pissarres) de l'era primària (paleozoic), sobre un subsòl granític producte d'una intrusió de magma durant l'orogènia hercínica fa 300 milions d'anys. L'augment de pressió i temperatura causat per aquest magma calent alterà les roques del voltant –el que s'anomena metamorfisme de contacte–, formant una aurèola metamòrfica que arriba a uns dos quilòmetres d'ample en molts llocs. Així es pot observar de manera discontínua afloraments granítics, seguits més amunt de la sèrie de roques metamorfosades: a l'aurèola interna corneanes –en contacte amb el granit– i micacites, i a l'aurèola externa filites, que passen gradualment a les pissarres menys metamorfosades de la resta de la serra.

El seu clima és mediterrani, bastant estable en tota la regió (14,4 °C de temperatura mitjana anual i 619 mm anuals de precipitacions). La seva principal característica són els estius secs i calorosos, amb hiverns igualment secs i temperats, amb una pluviometria molt irregular, amb pluges acumulades principalment a la primavera i tardor. El Carmel, al trobar-se a la part que dona a la ciutat –i per tant al mar– de la serra de Collserola, que és més solellosa, té un clima marítim amb poques gelades.

Toponímia

El nom del barri prové del Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, dedicat a la Mare de Déu del Carme, construït el 1864 al peu del turó, que era conegut llavors com a Turó d'en Móra. El terme «Carmel» prové de l'hebreu כרמן (Karm-El), que vol dir «vinya de Déu» o, per extensió, «jardí de Déu». El nom deriva d'una advocació de la Verge Maria, la Mare de Déu del Mont Carmel, més coneguda en països llatins com a Mare de Déu del Carme. Aquesta devoció s'originà al Mont Carmel, a Israel, essent difosa per l'Orde dels Carmelites.

Demografia

El barri del Carmel té una població de 33.028 habitants, amb una densitat de 35.053 hab/km². Segons dades del padró de 2008 publicades per l'Ajuntament de Barcelona, la proporció entre sexes era de 16.018 homes (48,5%) i 17.010 dones (51,5%).Es poden destacar a més els següents factors:

• Per edats: 4.133 nens de 0 a 14 anys (12,5%), 3.072 adolescents de 15 a 24 anys (9,3%), 8.752 joves de 25 a 39 anys (26,5%), 10.562 adults de 40 a 64 anys (32,0%) i 6.509 ancians de més de 65 anys (19,7%).

• Per lloc de naixement: 15.222 de Barcelona (46,1%), 1.022 de la resta de Catalunya (3,1%), 11.350 de la resta d'Espanya (34,4%) i 5.434 estrangers (16,5%). El Carmel ha sigut un lloc de destí per a la forta onada immigratòria dels anys 1950-1970, provinent en la seva majoria d'Andalusia (20,6%), seguida de Castella i Lleó (4,5%), Castella-La Manxa (4,2%), Galícia (3,9%), Extremadura (3,8%) i Aragó (3,0%).

A nivell educatiu, es constaten els següents nivells d'instrucció: un 0,5% d'analfabetisme, un 24,4% sense estudis primaris, un 32,3% amb l'ensenyament bàsic finalitzat, un 15,3% de batxillerat elemental, un 11,4% amb formació professional, un 10,2% de batxillerat superior, un 2,4% amb diplomatura i un 2,8% amb llicenciatura.

Quant a habitatge, estan registrades un total de 14.483 habitatges, dels quals un 88,3% són residència habitual, un 9,2% estan desocupats i un 2,4% són segones residències. Per superfície, un 36,9% són habitatges entre 30 i 60 m², un 48,2% entre 61 i 90 m² i un 5,9% entre 91 i 120 m². La majoria d'habitatges estan construïts entre els anys 1960-1970 (42,1%) i 1970-1980 (25,8%).

Història

El Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, que dona nom al barri

El territori de l'actual barri estava antigament dividit entre quatre poblacions: Gràcia, Sant Joan d'Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Just on es construí el Santuari del Carmel, al vessant occidental del turó que dona nom al barri, es trobava la delimitació de tres d'aquestes poblacions: el faldar septentrional del turó pertanyia a Horta, i el meridional a Gràcia; en el Turó de la Rovira estava la frontera entre Horta i Sant Martí, mentre que la zona de la Font d'en Fargas pertanyia a Sant Andreu. Aquesta divisió continuà fins al 1897, data en què Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí foren agregats a Barcelona; Horta ho seria el 1904.

Sobre la història antiga del barri cal destacar la presència d'un poblat ibèric al Turó de la Rovira, trobat el 1930 per l'arquitecte Josep Danés i Torras. Aquest emplaçament fou estudiat per l'arqueòleg Josep Colominas i Roca, trobant les restes d'un poblat i una necròpolis al cim del turó, amb una superfície d'uns 22.500 m². Es van trobar restes d'una muralla d'uns 370 metres de llarg per 65 d'ample, amb dues portes d'accés flanquejades per torres circulars. D'igual forma, foren trobades restes de ceràmica, datables entre els segles IV i II aC.

Segle xix: primeres urbanitzacions

Des dels segles XVI, XVII i XVIII ja es van assentar en el turó del Carmel algunes masies d'explotació rural, algunes convertides després en cases d'estiueig dels propietaris. A començaments del segle xix El Carmel era una zona rural, amb algunes quantes masies escampades pel seu territori, destacant la de Can Móra, que donava nom llavors al turó conegut popularment des d'antany com a Muntanya Pelada, i que era denominada com Turó d'en Móra fins a la construcció del Santuari del Carmel –l'edifici de Can Móra encara existeix, al carrer Portell, essent actualment un geriàtric–. Altres masies de la zona eren Ca n'Andalet, Can Grau, Can Baró i Can Xirot. Era una zona muntanyenca no gaire apta per a l'agricultura, destacant el conreu d'ametllers i garrofers, així com horts i algunes vinyes. També existien mines de ferro (conegudes com a Coves d'en Cimany), així com pedreres i forns de calç, i uns aqüífers que donaven una aigua ferruginosa que es deia posseïa propietats curatives, essent explotada per la finca de Can Xirot, que la venia en grans garrafes a Barcelona. Una de les finques de més rellevància per al barri fou Can Grau: acollia una granja que comercialitzava llet a Horta i Gràcia, i repartia inclús a Barcelona. Tenia una superfície de 140.000 m², i incloïa una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que era la que oferia servei religiós en aquells dies a la zona. El 1900 passà a ser propietat d'Alexandre de Bacardí i de Janer, un dels principals promotors de la zona.

Can Móra

Entre 1860 i 1864 es construí una ermita dedicada a la Mare de Déu del Carme, origen de l'actual santuari, al vessant occidental del Turó d'en Móra, que des de llavors passà a anomenar-se Turó del Carmel. Fou promoguda per l'ermità Miquel Viladoms, i oberta al culte l'11 d'abril de 1864 amb permís del bisbe de Barcelona, Pantaleó Montserrat. Des de llavors fou un lloc de pelegrinatge i d'aplecs de joventut, especialment el 16 de juliol, festivitat del Carme. El 1930 fou elevada a capella, i el 1962 a parròquia. Amb el temps, a més de la seva tasca religiosa, la nova parròquia s'implicà profundament en la vida del barri, realitzant una gran tasca en terrenys com la sanitat, l'educació i la cultura, i implicant-se en les reivindicacions del barri a nivell de serveis i infraestructures. Atès la petita mida de la capella, que només podia acollir a trenta persones, entre 1985 i 1988 es construí una nova església, obra dels arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos i Pascual, amb un disseny més contemporani. El nou edifici fou inaugurat el 16 de juliol de 1988 per l'arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.

Posteriorment, un dels fets més destacables fou la construcció del dipòsit d'aigües del Parc de les Aigües, que abastia d'aigua la capital, amb un subministrament procedent de l'estany de Dosrius. Fou promogut per la Compagnie des Eaux de Barcelone, de capital franco-belga, i construït el 1868 a la finca de Can Baró. Posteriorment, el 1886 es construí altre dipòsit al cim del Turó de la Rovira, anomenat dipòsit de Les Altures, amb capacitat per a 1.000 m3. Entre finals del segle xix i començaments del XX es milloraren les comunicacions de la zona, com la carretera del Carmel, que anava des de l'ermita fins a l'actual plaça Sanllehy, o la carretera entre Gràcia i El Carmel, projectada per Ubald Iranzo el 1904, i construïda entre 1907 i 1930. El 1901 també es construí la carretera entre els dos santuaris de la zona, el del Carmel i el de la Mare de Déu del Coll, actual carrer Santuari.

Principis del segle XX: integració amb Barcelona

Rambla del Carmel

A començaments del segle xx sorgiren les primeres barriades de cases unifamiliars, les de Can Bacardí, Can Mans i Salt de les Bruixes. Generalment eren cases de dos pisos, amb un petit jardí, sovint segones residències de la burgesia de Gràcia i Horta.[17] Les grans finques existents fins llavors foren parcel·lades en la seva majoria, ja que donaven escàs rendiment a nivell agrari, i els seus propietaris van preferir vendre els terrenys. En ser una zona poc urbanitzada i mal comunicada, en aquells dies, els terrenys eren barats i assequibles a la classe mitjana barcelonina. A partir de l'agregació d'Horta a Barcelona (1904) la zona del Carmel encara va quedar més aïllada. Començà ja des de llavors un fort associacionisme entre els veïns de la zona, que sempre ha comptat amb una intensa tasca veïnal ocupada en el desenvolupament del Carmel. El 1906 es fundà la societat El Fomento de la Barriada del Monte Carmelo, que vetllava pels interessos dels propietaris de la zona, especialment en la millora de l'urbanisme, comunicacions, serveis i infraestructures del barri. Posteriorment, el 1927, es creà l'Agrupación de Propietarios del Monte Carmelo, igualment dedicada a la defensa del benestar dels veïns.

Amb l'agregació dels pobles limítrofs a Barcelona entre 1897 i 1904 s'obrí la necessitat d'un projecte urbanístic que aglutinés l'eixample barceloní amb els nous districtes. A tal efecte s'aprobà el 1905 un pla d'enllaços dissenyat per l'urbanista francès Léon Jaussely, que establia un sistema viari bàsic per a la ciutat i els seus contorns, junt a la instauració d'una sèrie de parcs urbans i zones d'oci i esbarjo, entre les quals es trobava Horta. Malauradament, aquest projecte no pogué dur-se a terme completament, i fou substituït pel Pla Romeu-Porcel el 1917, que preveia el traçat d'uns eixos viaris bàsics per a la ciutat, en forma de vies de circumval·lació, així com un conjunt de carrers numerats que trencaven amb el sistema quadriculat del Pla Cerdà. Un dels artífexs del projecte, Ferran Romeu i Ribot, fou l'encarregat d'elaborar els plànols topogràfics d'Horta, entre els quals es trobava el Carmel (Plano Geométrico y Topográfico d'un macizo montañoso comprendido dentro del antiguo término municipal de Horta, 1915).

Entre 1900 i 1930 el procés d'urbanització del Carmel fou espectacular, produint-se nombroses parcel·lacions de les antigues finques agrícoles. Avui dia, nombrosos carrers del barri porten els noms d'antics propietaris dels terrenys, com els carrers Hortal (Miquel Hortal i Arisó), Batet (Amàlia Batet i Gil), Ros (Baudili Ros i Rodés), Tolrà (Antoni Tolrà i Fornés), Gabarnet (Artur Gabarnet i Rosés), Xinxó (Josep Xinxó i Canellas), Montserrat Casanovas, etc. Aquesta urbanització fou promoguda, a part de propietaris particulars, per diverses entitats, com l'Empresa Nacional de Tierras, dirigida per Anselm de Riu i Fontanilles, que adquirí tots els terrenys de l'antiga Can Baró, al vessant sud del Turó de la Rovira, que un cop parcel·lats foren comercialitzats; o la Cooperativa de Periodistas para la Construcción de Casas Baratas, que acollint-se a la llei de cases barates del 1911 promogué la construcció d'aquests habitatges de tipus popular, a la zona de la Font de la Mulassa. Cal destacar que en el procés de construcció de noves cases intervingueren arquitectes de renom, com Josep Maria Jujol, autor de la Villa Jumilla al carrer Marià Labèrnia (1927). Jujol també feu un projecte de cases barates que finalment no es va dur a terme.

En aquesta època El Carmel era un centre excursionista de gran interès per a la gent dels contorns, ja que el seu caràcter encara en bona part rural, i les nombroses fonts situades a la rodalia invitaven a fer petites escapades de la ciutat per a gaudir de la natura. El Santuari del Carmel també acollia nombroses processons i actes religiosos, i es construí una tanca perimetral amb diverses fites conegudes com a Via Crucis, on es feien aplecs, especialment en Setmana Santa. Moltes associacions religioses de Gràcia i Sant Martí realitzaven reunions socials al Santuari del Carmel, on a més de l'ofici religiós es feien menjars populars, jocs pels nens, balls de sardanes i concerts musicals, especialment de l'orfeó L'Estrella del Carmel. El 1924 es construí altra església en terrenys de l'antiga finca de Can Grau (actual cruïlla entre Llobregós i Conca de Tremp), la de Santa Teresa de Jesús, que fou tinença parroquial de Sant Joan d'Horta.

Als anys 1920 foren millorant a poc a poc les comunicacions del barri: el 1927 s'obrí la primera línia d'autobús entre Gràcia i El Carmel, oferta per la companyia Ribas Saladrigas, que anava des de la plaça Lesseps fins a la cruïlla dels actuals carrers Santuari i La Manxa. Tenia una freqüència de pas de 30 minuts, i costava 30 cèntims de pesseta en un sentit i 55 en bitllet d'anada i tornada. El 1929 fou pavimentada la carretera, fins aquell llavors en un pèssim estat que obligà a cancel·lar la línia d'autobús uns mesos. A l'acte d'obertura acudí l'alcalde de Barcelona, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver.[21] Fins a finals dels anys trenta el Carmel seria una barriada de torres i torretes amb caire de zona d'estiueig i tranquil·litat, malgrat les mancances en els serveis.[14] Torre Libro (1896), del carrer Hortal, és un dels pocs exemples de torres d'estiueig de l'època que queden en peu i en bon estat de conservació. Sembla que el seu primer propietari, qui va fer construir la casa, va ser el lingüista Antoni M. Alcover i Sureda on hi va fer estades curtes quan era a Barcelona.

Durant la Guerra Civil es van instal·lar unes bateries antiaèries al Turó de la Rovira, concretament quatre canons Vickers de 105 mm., que entraren en funcionament el 3 de març de 1938. Al final de la guerra tan sols quedaven dos canons en funcionament, que continuaren al seu lloc fins a una data indeterminada en que foren retirats. Entre 2006 i 2011 la zona fou rehabilitada com a centre d'estudi per a la memòria històrica, integrada al Museu d'Història de Barcelona.

Desenvolupament demogràfic i urbanístic

A la postguerra El Carmel fou centre d'una creixent immigració originària de la resta de l'estat espanyol, fenomen iniciat des del 1929 amb l'Exposició Internacional de Barcelona, que va atraure molta mà d'obra, però intensificat després de la pugna civil. En aquests anys el barri creixé molt notablement, rebent sense cessar immigració andalusa i gallega –en la seva majoria– així com castellana o estremenya. En arribar, aquesta massa de gent es començà a aglomerar prop de coneguts, familiars o amics dels seus llocs de procedença, configurant així un barri de barraques fetes amb sostres de fibrociment (uralita) i parets de maó –en el millor dels casos–.[24] El barraquisme es propagà per tot el barri, que patí una gran degradació no tan sols per la precarietat de les construccions, sinó per l'abandó i la desídia per part de les institucions públiques, que deixaren el barri pràcticament a la seva sort. A començaments dels anys 1940 encara no hi havia un sistema de clavegueram al barri, i els carrers estaven en la seva majoria sense asfaltar; el transport públic, paralitzat durant la guerra, no es restituí fins a 1963 amb la línia 10.

Durant els primers anys de la posguerra fou decisiva per al barri la iniciativa privada i les obres de beneficència, essent de remarcar l'Obra de Caridad Cristiana de Nuestra Señora de Fátima, fundada el 1943 per Àngels Campmany de Vinyals. L'Obra tenia per objectiu la cura de tuberculosos, encara que realitzava també nombroses obres de beneficència i d'assistència sanitària. El 1952 construí una ermita al carrer Font-rúbia, anomenada amb la mateixa advocació de la Mare de Déu de Fàtima, i el 1971 una llar infantil. Hi havia un projecte per a construir un gran hospital amb una església annexa, esbossant-se un projecte signat per l'arquitecte Josep M. Ayxelà i Terrats, que finalment no es va dur a terme per la magnitud del projecte i la falta de finançament.

En els anys quaranta, en la postguerra, també es va iniciar un procés de transformació de les antigues torres i un començament de cases autoconstruïdes. Durant el període d'autoconstrucció, que va arribar fins als anys 1962 – 1964, algunes constructores van desafiar les més elementals regles d'urbanisme, aixecant edificis sobre els grans desnivells del turó, amb escales tallades toscament sobre la pedra que feien l'ofici de carrers. Molts d'aquests espais havien estat antigues pedreres.[27]

La geografia turmentada d'aquest turó ha generat carrers, alguns amb desnivells increïbles, que han estat «salvats» a base d'escales. La col·locació d'escales mecàniques ha facilitat el desplaçament pel barri. Hi ha altres carrers amb característiques semblants com el carrer Feijoo, el passatge dels Santuaris, o el de l'Alguer, un carrer estret que des de la construcció de la Biblioteca ha estat eixamplat i s'hi ha incorporat escales mecàniques i un elevador des del carrer Murtra fins al carrer del Santuari.

En el Pla Comarcal de 1953 El Carmel s'incloïa dins d'un projecte de zona verda situat entre els parcs del Guinardó, Güell i la Creueta del Coll, prohibint-se qualsevol construcció excepte les pròpies del parc. Aquest projecte únicament significà la il·legalitat de les construccions que es venien realitzant, sense que es feu cap mena de realització en ares de la creació de la zona verda. La impunitat arribà a l'extrem de fer-se els ulls grossos amb l'explotació de les pedreres de Can Baró i del Coll, que foren explotades a un ritme frenètic, danyant irremediablement la fisonomia de la zona. Del fenomen del barraquisme naixé el Centro Social del Carmelo, germen de l'Associació de Veïns del Carmel, fundada el 1972, que ha lluitat sense descans per rescatar el barri de l'oblit institucional i millorar les seves condicions de vida.

Als anys 1960 i 1970, i en el context de l'especulació immobiliària de l'època, s'inicià la construcció de grans blocs de pisos que foren substituint les antigues cases unifamiliars, fet que acabà de canviar la fisonomia del barri, que encara creixia sense cap projecte urbanístic coherent i sense les necessàries infraestructures elementals (clavegueram, pavimentació de carrers, il·luminació, transports, recollida d'escombraries, etc.). Entre les escasses actuacions municipals a la zona destaca la construcció del Mercat Municipal al carrer Llobregós, obert el 1964. El 1972 es projectà l'obertura del Túnel de la Rovira, que uniria El Carmel amb el Guinardó, obra polèmica per l'expropiació d'habitatges que afectaren a uns 500 veïns, alguns recent instal·lats en blocs de pisos nous, clar exemple de la falta de planificació en aquesta zona per part de l'Ajuntament. El túnel s'inaugurà el 1984.

Des de 1975, i en el context del nou procés democràtic iniciat al país, El Carmel ha millorat notablement la seva qualitat de vida, amb múltiples obres de millora i equipaments públics, que han millorat la imatge i la configuració urbanística del barri. Les últimes barraques foren derribades el 1990, en un acte al qual acudí l'alcalde Pasqual Maragall. S'han resolt els dèficits estructurals, les canalitzacions, els serveis públics, la il·luminació, l'asfaltat, els transports i les dificultats d'accessibilitat del terreny amb la instal·lació de nombrosos ascensors i escales mecàniques. Entre les obres dutes a terme destaquen l'obertura de la Rambla del Carmel –una de les principals vies del barri– i l'eixamplament del carrer Llobregós –que comportà l'expropiació d'altres 500 famílies i la desaparició de l'únic cinema del barri, el Popular–. Entre els nous edificis públics construïts destaquen diverses escoles (CEIP Coves d'en Cimany, Escola Bressol Tris Tras), l'ambulatori CAP El Carmel (2002), i la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé (2003), dedicada a l'escriptor barceloní Juan Marsé, guanyador del Premi Planeta, que immortalitzà la fisonomia i els aspectes socials del barri del Carmel durant els anys 1950 amb la seva obra Últimas tardes con Teresa.

En totes aquestes millores tingué un paper protagonista l'Associació de Veïns, quines reivindicacions han ajudat a la constitució del barri que existeix avui dia. Entre altres actes, manifestacions i campanyes en mitjans de comunicació realitzats per l'Associació destacà l'exposició El Carmelo ¡Ignorado!, organitzada el 1974 en una tenda de campanya instal·lada itinerantment per tot el barri, donant a conèixer la problemàtica i les reivindicacions del barri, destacant una pel·lícula rodada per a l'ocasió, que mostrava la precarietat d'edificacions i serveis públics en nombroses zones del barri.

Entre els darrers esdeveniments en la vida del barri destaca sense dubte l'enfonsament per les obres de prolongació del Metro de Barcelona el 2005, que provocà l'enderroc de diversos immobles i el reallotjament de centenars de veïns, a més del consegüent escàndol polític en el que es veié implicada la Generalitat. Moltes famílies hagueren de viure en hotels durant un considerable temps –de sis mesos a un any– i algunes no pogueren ni entrar a les seves cases a recollir els seus objectes personals. Degut a aquest esdeveniment el 8 de febrer de 2005 la Generalitat declarà El Carmel com a Àrea Extraordinària de Rehabilitació Integral (AERI), amb un programa d'intervenció i de foment d'obres públiques, rehabilitació d'edificis i millora d'equipaments públics, dotat amb un pressupost d'11,5 milions d'euros. Per a tal fi es creà l'Agència de Promoció del Carmel, que coordina els nous projectes urbanístics.

Com a rescabalament, el 30 de juliol de 2010 s'inaugurà l'ampliació del metro amb la posada en funcionament de dues noves estacions, El Carmel i El Coll - La Teixonera, en un acte presidit pel president de la Generalitat, José Montilla, i l'alcalde Jordi Hereu. El mateix any 2010 s'amplià l'ambulatori del carrer Murtra, i s'instal·là un ascensor inclinat al carrer Alguer, salvant un dels majors desnivells entre carrers del barri. També s'han fet obres de millora en nombrosos carrers i encara queden per realitzar diversos projectes en tot el barri.

Monuments i llocs d'interès

El principal monument és el Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, que dona nom al barri. El 1864 es construí l'ermita, però atès la seva petita mida –només podia acollir a trenta persones– entre 1985 i 1988 es construí una nova església, obra dels arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos Pascual, amb un disseny contemporani de forma triangular, on destaca el color vermell del maó vist i la forma tubular de les parets laterals. El nou edifici fou inaugurat el 16 de juliol de 1988 per l'arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.

El barri compta a més amb diverses obres d'art públic, destacant un monument a les Brigades Internacionals, situat a la Rambla del Carmel, on es realitzen ofrenes florals en record a aquests lluitadors de la llibertat; es titula David i Goliat, i és obra de Roy Shifrin (1988). Fou patrocinat pel batalló Abraham Lincoln i per l'Spanish Civil War Historical Society. Representa el casc de Goliat i el tors nu de David, amb un escut a la mà, realitzats en bronze sobre un pilar de ciment, amb un total de vuit metres d'altura.

Altre monument és el dedicat a Salvador Allende, a la plaça que duu el nom del president xilè, obra de l'arquitecte Jordi Farrando, amb un retrat en bronze del polític, obra de l'escultor xilè Lautaro Díaz; la plaça també inclou l'escultura Onze poliedres, de Marcel Martí. Altre exponent d'art públic és l'obra L'ordre d'avui és el desordre de demà (Saint-Just) (1999), d'Ian Hamilton Finlay, situat en un mirador del Turó del Carmel; es tracta d'una cita del revolucionari francès Louis Antoine Léon Saint-Just, escrita en catorze blocs de pedra situats a terra simulant làpides d'una necròpolis, en un conjunt d'uns sis metres quadrats.

Economia

L'activitat econòmica del barri gaudeix de bona prosperitat, sobretot als sectors d'indústria, comerç i serveis. El 1996 constaven un total de 8.755 empreses, de les quals 3.580 eren de comerç (35,8%), 3.582 de serveis (35,8%), 1.235 d'indústria (12,3%) i 358 de la construcció (3,6%). Tanmateix, constaven 1.247 professionals i treballadors autònoms, un 12,5% de l'activitat econòmica.

Les principals activitats relacionades amb la indústria són les relacionades amb la fabricació de maquinària i productes metàl·lics, materials elèctrics i de precisió, productes alimentaris, productes tèxtils i del calçat, productes de fusta, plàstic i arts gràfiques. Quant a serveis, els principals sectors són els de la restauració (bars, restaurants i hotels), reparació de vehicles, transports i comunicacions, finances i assegurances, immobiliàries, serveis de neteja, sanitat i serveis educatius i culturals.

A nivell laboral, segons dades del padró de 1996, d'un total de 38.053 habitants constaven 17.480 persones actives (un 45,9%), de les quals 13.099 estaven empleades (34,4%), 3.603 desocupades (9,5%) i 778 cercant la seva primera feina (2,0%); i 20.573 persones no actives (54,1%), de les quals 7.347 eren estudiants (19,3%), 6.379 jubilats (16,8%), 4.963 mestresses de casa (13,0%) i la resta en altres situacions. Respecte a la població activa, del total de 13.099, 1.847 són empresaris i autònoms (14,1%), 7.597 són assalariats fixes (58,0%), 3.175 assalariats eventuals (24,2%) i la resta en altres situacions.

Cultura i educació

Biblioteca El Carmel-Juan Marsé

El Carmel ha tingut durant molt temps un gran dèficit a nivell educatiu i cultural, que s'ha vingut corregint amb els anys. En l'actualitat, el barri disposa de tres guarderies: Tris-Tras (carrer Llobregós), amb capacitat per a 61 nens, compta amb sala de música i d'audiovisuals, biblioteca, menjador i espais esportius; Xarlot (carrer Pantà de Tremp), amb capacitat per a 61 nens, adaptat a persones amb disminució física, compta amb zona esportiva i menjador; i Albí (carrer Sant Dalmir), amb 41 places, estant prevista una ampliació a 81 places per al 2012. També disposa de tres escoles d'educació primària: El Carmel (carrer Llobregós), que compta amb uns 240 alumnes d'entre 3 i 12 anys, i disposa de laboratori, zona esportiva, aules d'idiomes, informàtica i música; Coves d'en Cimany (carrer Coves d'en Cimany), escola d'atenció preferent, amb laboratori, gimnàs], biblioteca, aula d'informàtica, sales de música i tecnologia; i Teixonera (carrer Farnés), amb capacitat per uns 300 alumnes, compta amb laboratori, gimnàs i aules d'informàtica, música i idiomes. En darrer lloc, disposa d'una escola de secundària, l'IES Ferran Tallada (carrer Gran Vista), amb oferta de batxillerat i formació professional, amb uns 350 alumnes, comptant amb laboratori, gimnàs, biblioteca multimèdia i tallers; també disposa de borsa de treball i ofereix cursos de formació per a treballadors. El barri disposa també d'un centre de formació d'adults (El Carmel, al carrer Farnés) i tres escoles concertades (Piaget al carrer Llobregós, Santa Teresa de Jesús al carrer Llobregós, i Virolai al carrer Ceuta).

A nivell cultural, suposà un gran avenç per al barri la inauguració l'11 d'octubre del 2003 de la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé (carrer Murtra, 135), que compta amb un ample fons de llibres —destacant una secció especialitzada en novel·la contemporània barcelonina, en homenatge a Juan Marsé—, revistes, periòdics, discs i pel·lícules, junt a serveis d'internet, Wi-Fi, sala multimàdia, àrea infantil, sala d'actes i bar-restaurant. La biblioteca organitza nombrosos actes culturals i activitats de difusió de la lectura, així com conferències, exposicions, tallers, activitats familiars i cursos de formació, junt a un servei de préstec presencial o a domicili. Disposa de sala d'actes i té dues àmplies terrasses que s'utilitzen durant el bon temps com a espai de lectura informal. Es troba en un edifici de nova construcció de més de 2.300 m².

Sanitat

Igual que l'educació, la sanitat tingué greus dèficits durant molt temps, circumstància que ha anat millorant gradualment. En l'actualitat existeixen dos centres d'atenció primària, el CAP El Carmel (carrer Murtra) i el CAP Horta (carrer Lisboa). Com a la resta de Barcelona i de la societat espanyola en general, des de fa temps hi ha una tendència al progressiu envelliment de la població, afavorit per l'augment de l'esperança de vida. Així, una gran part dels recursos sanitaris estan destinats a aquesta franja de població, especialment exposada als problemes de salut derivats de l'edat. El 1997 l'esperança de vida era de 75,5 anys per a homes i 82,2 per a dones.

A la resta de la població, cal destacar la disminució els darrers anys de malalties com la SIDA i les relacionades amb la drogodependència, el tabaquisme i l'alcoholisme, gràcies a les campanyes de prevenció i a la conscienciació ciutadana. També han disminuït els embarassos no desitjats i les malalties de transmissió sexual. Igualment, ha baixat el nombre de malalties cardio-vasculars i cervell-vasculars, tot i que en canvi han crescut els casos de càncer, especialment de pulmó i de mama.

La natalitat és de 7,7 nascuts per cada 1.000 habitants, produint-se la majoria d'embarassos en la franja entre 30 i 34 anys (44,9%).

Transports

Estació de metro del Carmel.

El barri disposa de dues estacions de Metro de la línia 5: la d'El Carmel, amb sortides a la Plaça Pastrana i al carrer Llobregós (endavant del Mercat del Carmel); i la d'El Coll - La Teixonera, al Passeig de Mare de Déu del Coll (amb sortides igualment al carrer Beat Almató, per al barri del Coll, i al carrer Arenys, per al barri de La Teixonera).

A més, disposa d'un servei d'autobús de la línia 86 d'Authosa que comunica el barri amb el d'Horta, i la línia 87 que comunica el barri amb el districte de Gràcia. També passen pel barri les línies 10, 19, 24, 28, 39, 45, 92, 102, 112, 119 i 185, així com els nocturns N4 i N5.

Nus de comunicacions

El creuament de la carretera del Carmel amb el carrer Mühlberg, era el més important nus de comunicació de la zona. Allà confluïen quatre poblacions: Gràcia al vessant meridional, Sant Joan d'Horta al septentrional, Sant Martí de Provençals que feia frontera amb el cim del Turó de la Rovira i finalment Sant Andreu del Palomar per la zona de la Font d'en Fargues. Aquesta divisió va ser efectiva fins a l'any 1897 quan va tenir lloc l'agregació dels pobles a Barcelona, excepte Horta que no ho va fer fins al 1904.

Les principals vies de comunicació eren: l'antic camí de can Móra que vorejava la tanca est del Parc Güell i que a través del camí de can Xirot arribava fins a l'actual carretera del Carmel a l'alçada de Mühlberg, per continuar després per l'actual carrer d'Alcalde de Zalamea. El camí de can Móra també tenia un altre ramal turó amunt per l'antic coll del Portell, antiga via que venia de Gràcia per la part oest del Parc Güell, i que continuava més endavant per darrere del turó del Carmel per enllaçar finalment amb l'actual avinguda de la Mare de Déu del Coll. Una altra via de comunicació important era l'antic camí del Carmel que resseguia l'actual carrer Miquel dels Sants Oliver i la seva continuació pel carrer d'Albert Llanas, per enllaçar més o menys a l'alçada de la corba on es trobava amb la carretera del Carmel. Després continuava cap a Horta per l'actual carrer Alcalde de Zalamea, esmentat anteriorment, i que antigament també duia el nom de coll del Portell. Aquest nom el trobem en aquesta zona per diferents llocs i vies de comunicació antics.

Associacions cíviques

El Carmel sempre ha tingut una gran tradició associativa, derivada de la tradicional mancança de serveis i infraestructures del barri i de la falta de suports institucionals, fet que portà a la seva població a fomentar l'associacionisme i la creació de tota classe d'entitats i associacions. El 2001 constaven un total de 51 associacions: 14 socio-educatives, 14 esportives, 12 culturals, 5 comercials, 3 veïnals i 3 de cooperació i solidaritat.

A nivell ciutadà el barri compta amb el Centre Cívic del Carmel, al carrer Santuari, així com el centre juvenil Espai Jove Boca Nord, al carrer Agudells. També compta amb dos ludoteques (La Torre al carrer Conca de Tremp i Arimel al carrer Santuari) i dos casals d'avis (Esplai Carmel al carrer de Can Xirot i Casal de Gent Gran Barcelona-Horta al carrer Tolrà). L'entitat Associació de disminuïts del Carmel-Taxonera "Sense Traves" presta atenció a persones amb disminució física, psíquica, orgònica o sensorial. El Casal Català del Carmel fomenta la cultura catalana. També hi ha diverses entitats dirigides a la solidaritat i la cooperació: Comitè de Solidaritat Centreamèrica d'Horta-Carmel, Treballem per Cuba Treballem per Boyeros i Xarxa solidària d'Horta-Carmel.

També es poden trobar altres associacions com Boca Ràdio, el projecte de l'Associació Juvenil d'Amics de la Ràdio-Carmel, que emet pel 90.1 FM a Barcelona i per internet, a www.bocaradio.org. Altres entitats són: Agrupament Escolta Grup Scout Makarenco, dedicat a l'escoltisme; Esplai de Rol Savagequesters, dedicat als jocs de rol; Escuderia de Scalextric del Carmel, dedicada al joc de scalextric; Societat Esportiva Colombicultura Carmel, dedicada a la colombicultura; Associació d'Amics del Metall, dedicada a la música heavy; l'associació FOC, dedicada a les festes populars catalanes de la patum, diables i dracs; l'associació de trabucaires Perot Roca Guinarda, etc.

A nivell esportiu el barri compta amb diversos equips de futbol: la Cultural Deportiva Carmelo, el Club Deportivo Sigüenza, la Unió Esportiva Pastrana, la Unió Esportiva Dante, la Unió Esportiva Calderón i el Club de Futbol Atlètic Carmel. També compta amb una associació ciclista (Club Ciclista El Carmel), una de muntanyisme (Club d'activitats de muntanya del Carmel), amb diversos equips de petanca (Club de Petanca Carmelo i Club de Petanca Túnel de la Rovira), i un de bitlles (Club de Bitlles COP). L'Associació d'Alumnes de l'Institut Municipal Ferran Tallada acull a esportistes federats per adaptar els seus horaris amb l'etapa escolar, a més dels propis alumnes del barri.

El Coll és un barri de la ciutat de Barcelona situat a l'extrem nord-oriental del districte de Gràcia. Es troba a uns 150 metres per sobre el nivell del mar i fa 35,8 hectàrees. L'any 2021 tenia uns 7.688 habitants i una densitat demogràfica neta de 620 habitants per hectàrea residencial. Aquest barri es troba a la vall que formen el turó del Coll i el turó del Carmel i s'emplaça a banda i banda del curs alt de l'antiga riera de la Farigola, que desembocava a la riera de Vallcarca.

El barri pren el nom del santuari de Nostra Senyora del Coll, que es remunta a l'any 1099. El Coll disposava d'un elevat nombre de fonts d'aigua, que Barcelona va aprofitar.

Històricament el barri formava part del terme municipal d'Horta.

Història

Barris del districte de Gràcia. El Coll està situat a la part superior dreta.

El barri del Coll de Barcelona l'any 1897

Les referències més antigues del Coll daten de l'any 1099. L'origen del barri se situa a l'església de la Mare de Déu del Coll, que es remunta al segle xi. Aleshores, s'anomenava de Mare de Déu de la Fontrúbia. A prop hi havia la capella de Lourdes. El santuari, que depenia del monestir de Sant Cugat, estava dedicat a una imatge de fusta de la Verge que va ser trobada en una torrentera. L'església del Coll, d'origen romànic, ha tingut un paper fonamental en la constitució del barri. Al segle xvi va ser restaurada i durant la guerra de successió s'hi va situar a prop una bateria borbònica i el santuari va resultar malmès. L'any 1821 la comunitat monàstica de Sant Pau del Camp, propietària del santuari, va subhastar-lo. El 1835 el temple va ser abandonat degut a la llei de desamortització de Mendizábal. L'any 1877 el santuari va ser venut per segona vegada i el 1822 va esdevenir una mena de complex religiós-turístic que coincidia amb la popularitat de les romeries que s'hi celebraven. A final del segle xix, es va veure immers en una decadència, palpable per la interrupció dels cultes, el tancament periòdic del temple, etc. L'any 1936 el santuari va cremar i va desaparèixer la imatge que albergava, va ser retrobada nou anys més tard a Sant Joan de les Abadesses. El santuari del Coll va quedar totalment abandonat des del 1939 fins al 1948, quan els missioners del Sagrat Cor van restablir-hi el culte. El turó del Coll va esdevenir famós per les moltes deus que en brollaven. Ja l'any 1575, quan encara no hi havia més edificacions que l'ermita, s'hi anava a buscar aigua. Durant els períodes de sequera, però, la mina d'aigua del Coll no subministrava aigua. Durant el segle xviii i part del xix, les fonts del Coll formaven part del pla i servei d'aigües de la ciutat de Barcelona. Durant els anys 1870 el camí del Coll era una via important que comunicava Vallcarca i Horta, aleshores municipis independents. Aquest camí fou eixamplat l'any 1871 en 4,2 metres.

Els senyors feudals anaven a caçar el porc senglar a les muntanyes properes al Coll, poc abans que els bandolers s'instal·lessin a les coves Cimanya que, més tardanament, esdevingueren importants mines de ferro.

El barri com a tal va començar a prendre forma al segle xix. El barri del Coll s'urbanitzà a partir de les terres del baró de la Barre de Flandes, propietari de Can Falcó. Al voltant del passeig de la Mare de Déu del Coll i dels carrers adjacents s'hi edificaren al pas del segle xix al xx un conjunt de torres d'especial bellesa, algunes d'elles obra de l'arquitecte Josep Maria Jujol. Durant la dècada de 1860 es van crear els primers carrers urbanitzats del Coll, així com d'altres barris muntanyencs com el Putxet, la Salut i el Carmel. Al Coll s'hi van començar a construir cases humils i de la burgesia. A començament del segle xx, el barri s'omplí de masies i cases i es va explotar la pedrera del Coll. Fins a la dècada de 1950 al barri predominaven les torres amb jardí, aleshores el barri va començar a créixer d'una manera desmesurada i sense planificació a conseqüència de l'especulació urbanística. Als anys 1960, El Coll va seguir experimentant la febre urbanística i fou envaïda per tota mena de construccions que van ocupar tots els espais lliures que quedaven.

Fou el 1976 quan es va demanar la construcció d'un parc. La pedrera de la Creueta estava abandonada i la intenció era construir-hi pisos, però finalment s'hi inaugurà el parc de la Creueta del Coll.

Actualment el barri del Coll està afectat pel projecte urbanístic dels Tres Turons, projecte que pretén millorar i coordinar els parcs existents als Tres Turons de Barcelona.

Llocs d'interès

L'església de la Mare de Déu del Coll, romànica, és el punt a partir del qual es va originar el barri. Data de l'any 1099.

El Parc de la Creueta del Coll està situat a una antiga pedrera del turó de la Creueta del Coll. Va ser construït l'any 1987 i conté Elogi a l'aigua, obra d'Eduardo Chillida.

Al barri del Coll s'hi troben tres edificis de l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol: la Casa Sansalvador, la casa dels Metges o Villa Conxita i la Torre Queralt.

La finca Sansalvador, situada al nº 89 del Passeig Mare de Déu del Coll, fou encarregada a Jujol pel seu amic i metge Salvador San Salvador perquè servís com a habitatge. L'any 1915, durant les obres de construcció i sis anys després de l'inici d'aquestes, en trencar la roca, s'hi va descobrir una font que va rebre el nom de Font Radial. Al fer la troballa, San Salvador va encarregar a Jujol que planifiqués galeries subterrànies per a aprofitar l'aigua descoberta. El propietari de la finca va embotellar l'aigua que hi brollava sota el nom d'Aigua Radial. Les obres de la finca van durar diversos anys degut a la dificultat del terreny on s'emplaça.

La torre Queralt se situa al núm. 1 del carrer de la Pineda. Aquesta torre data de l'any 1917, quan el lloc on es troba encara quedava allunyat de la ciutat de Barcelona. Fou construïda dins la finca San Salvador amb la finalitat de dedicar-la al lloguer. Es tracta d'una obra poc coneguda de Jujol.

Església de la Mare de Déu del Coll
Elogi a l'aigua d'Eduardo Chillida, parc de la Creueta del Coll.
Escales de la Finca Sansalvador

Casa Queralt

Entitats i equipaments del Coll

• Associació d'Amics, Veïns i Comerciants del Coll

• Centre Cívic del Coll

• Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca

• Grup d'Estudis del Coll-Vallcarca

• Esplai Sant Jordi

• Agrupament Escolta Jaume I del Coll

• Malèfica del Coll. Colla de diables del barri del Coll que participa en les Festes Joves del Coll i altres esdeveniments com les Festes de Gràcia.

• Aroloki

• Comissió de Joves del Coll

• Plataforma veïnal PV14A

• Associació Cultural i de Festes del Coll

Festes del barri

Passeig Mare de Déu del Coll nevat el 8 de març de 2010.

Al mes de juny se celebra la Festa Major del Coll, habitualment el segon i tercer cap de setmana.

Transport

Accés a l'estació de metro El Coll - La Teixonera pel carrer Beat Almató.

• Autobusos:

  • V17: Port Vell-Carmel

  • 87: Plaça Gal·la Placídia-Horta

  • 92: Plaça Gal·la Placídia-Passeig Marítim

  • 129: Bus del barri

  • N5: Bus nocturn

• Metro:

  •  Penitents

  •  Vallcarca

  •  El Coll-La Teixonera

El Guinardó és un barri del districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona. Té una superfície de 1,31 km², i el 2017 va tenir una població de 36.467 persones.

Història

S'ubica dins els antics municipis de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, als límits que aquest tenia amb l'antic poble d'Horta i la vila de Gràcia, als vessants orientals de la Muntanya Pelada. Fins a les darreres dècades del segle xix, els terrenys en els quals ara se situa eren camps de conreu, pedreres (el sector actual de Can Baró), pasturatges i masos. Entre aquests, es trobava el Mas Guinardó, que va donar nom al barri.

El Nen de la Rutlla, a la plaça del mateix nom, considerat símbol del Guinardó

Les primeres urbanitzacions a les terres del Mas Guinardó i del Mas Viladomat van tenir lloc el 1896. El 1906, el Mas Guinardó (o Can Guinardó), que segons diu la tradició fou habitat al segle xvii per Joan d'Àustria i fou on hi rebé els consellers de Barcelona el 1652. També fou la residència de James Fitz James, el Duc de Berwick, comandant en cap de les tropes franceses i espanyoles durant el setge a la ciutat de Barcelona al llarg de la part final de la Guerra de Successió i l'assalt en la jornada de l'11 de setembre de 1714, ja que la seva privilegiada posició li permetia tenir una visió pràcticament total del Pla de Barcelona. Al llarg del segle xix esdevingué seu de l'entitat cultural i recreativa més representativa del barri.

El Guinardó als anys trenta era ja habitat per moltes famílies de classe mitjana amb l'estructura típica de la caseta i l'hortet. Fins a la dècada del cinquanta, com els altres barris de la vall d'Horta, continuà essent un barri de pagesos, menestrals, grangers, estiuejants i rendistes. Poc després, la situació privilegiada del barri el convertí en objectiu preferent d'especulació i la febre de la construcció canvià tota la fesomia del barri. Una mostra d'aquesta transformació és la Parròquia del Crist Redemptor, creada als anys 30 però ampliada molt considerablement dècades més tard.

Als anys seixanta, la gran quantitat d'edificació amb blocs de pisos va elevar extraordinàriament la densitat de la zona i va facilitar l'arribada de la immigració, deixant relativament pocs espais verds. Les principals àrees verdes es concentren al parc del Guinardó, amb jardins projectats per Forestier (1916) i Nicolau Rubió i Tudurí (1920), al parc de les Aigües, entre el carrer de les Camèlies i la Ronda del Guinardó, i a algunes petites places com la de Maragall, la Catalana o els jardins de Federica Montseny.

El Guinardó continua essent un barri sense indústries i manté un cert to residencial. Hi havia viscut gent d'una certa popularitat, com el líder anarquista Federico Urales (Joan Montseny). El 1923 es crea l'escola municipal Parc del Guinardó. Després de la Guerra Civil espanyola (1936-39) s'hi instal·laren moltes escoles privades i prestigioses escoles municipals com l'Escola del Bosc, regentada per Dolors Palau, deixebla de Rosa Sensat. El 1966 es funda una escola d'educació especial, de la mà de Mn. Francesc de Paula Sardà i Pujadas, rector de la parròquia, que porta per nom Escola parroquial especial Mare de Déu de Montserrat.

Són vies importants la ronda del Guinardó, l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat (oberta el 1913), que comunica amb Gràcia i el passeig de Maragall (1911), límit amb Sant Andreu de Palomar.

Vida associativa

Abans del 1939 hi havia diverses entitats relacionades amb els partits i les tendències polítiques i l'Ateneu Català del Guinardó. En la postguerra sorgiren el Cercle Catòlic, centre d'escoltisme, els Joves Amics del Guinardó, el Casal Calassanç, el Grup Torxa, el Centre de Cultura de Joan Maragall, el Centre de Cultura Popular Montserrat o la Cooperativa Cultural Rocaguinarda.

Actualment, hi ha una entitat que aglutina moltes d'altres que és la Coordinadora d'entitats del Guinardó. El Centre Cívic del Guinardó fou el primer equipament d'aquestes característiques que va obrir les seves portes a Barcelona (1982).

Entitats 

• XERRAC. Taller d'Expressió (Escola d'Art)

• CAL. Guinardó (Coordinadora d'Associacions per la Llengua)

• XERRAC. Arts Plàstiques festes i tradicions (Entitat Cultural dedicada a dinamització cultural i promoció de les tradicions populars)

• GUINARDÓ EN FESTA. (Comissió de Festes)

• GEGANTERS DEL GUINARDÓ. (Colla gegantera del barri)

• ASSOCIACIÓ NOU HORITZÓ (Entitat Declarada d'Utilitat Pública)

• COORDINADORA D'ENTITATS DEL GUINARDÓ (Entitat que n'agrupa una trentena del barri)

La Font d'en Fargues és un barri del districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona. Es troba al sud del barri d'Horta i al nord del turó de la Rovira, just entre la font que li dona nom i el torrent de Carabasses. Al voltant de la font, que es deia que tenia molta qualitat i propietats, s'hi celebraven festes i aplecs.

Històricament el territori del barri actual formava part del municipi de Sant Andreu de Palomar, agregat al de Barcelona el 1897. A partir de principis de segle xx ja s'hi havien construït algunes cases, però el projecte d'urbanització de les terres del mas Pujol (després conegut per can Fargas) es va dur a terme amb l'aprovació del projecte per part de l'Ajuntament de Barcelona, de la urbanització de la finca propietat de Montserrat de Casanovas Fernández de Landa, segons idea d'ella mateixa i del seu espòs Pere Fargas i Sagristà.

El nom del barri prové de la font propietat de can Fargas que a finals del segle xix van arranjar amb la construcció d'una gruta i un quiosc modernista, alhora que l'aigua de la font es va començar a comercialitzar amb garrafes i distribuir a Barcelona.[3]

Història

El barri de la Font d'en Fargues s'ha anat fent a partir que Montserrat de Casanovas, hereva del mas Pujol (can Fargas), i el seu marit Pere Fargas i Sagristà, van presentar a l'Ajuntament de Barcelona un projecte de parcel·lació de les seves terres per crear una ciutat-jardí, el 1912, a partir de l'eix del passeig Font d'en Fargues (ja obert). El 1915 es va obrir el carrer de Verdi (després de Pedrell), transversal al passeig principal.

En aquells primers anys del segle xx es van construir torres en parcel·les més petites (bàsicament en terres de la muntanya i de més difícil accés) i torres més grans amb jardins generosos, més avall, i més a prop de la carretera d'Horta (passeig de Maragall).

Uns anys més tard, un col·lectiu molt influent a l'època, els periodistes, van formar la Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de les Cases Barates i van tirar endavant el projecte de construcció de xalets per als seus associats. El primer grup es va construir en el sector del carrer de Peris Mencheta (abans passeig de la Font de la Mulassa) i carrer de Maryland (actual carrer del Marquès de Foronda); l'altre a la zona de la Font d'en Fargues.

Aquesta barriada, en plena muntanya, es triava per fer-hi la torre o torreta per descansar i fer salut, ja que en èpoques de tuberculosis freqüents, els metges recomanaven de passar temporades en llocs més sans i allunyats de la gran ciutat.

Després de la Guerra Civil espanyola molts d'aquells veïns benestants de les torres més grans, ja no hi van tornar i amb els anys moltes cases es van transformar en escoles, després en llars d'avis i d'altres es van enderrocar per aixecar-hi pisos d'un cert nivell econòmic, ja que la tranquil·litat i la sensació de ser encara a la muntanya, es van transformar en un valor afegit.

Ara és un barri tranquil que, malgrat no ser gaire gran, té un sòlid teixit associatiu, potser per herència d'aquells veïns pioners que se les van haver d'arreglar amb les dificultats que representava ser un barri "tan lluny de Barcelona" (recordem que la gent dels barris perifèrics, antics pobles del pla de Barcelona, sempre encara deien que "anaven a Barcelona" quan es traslladaven a l'actual centre de la ciutat).

Centres Educatius

• Escola Bressol Municipal Cargol (educació infantil)

• El Petit Príncep Blau (educació infantil)

• Escola Bressol Municipal Tres Turons (educació infantil)

• Escola Font d'en Fargas (educació infantil i primària)

• Escola Heura (educació infantil i primària)

• Escola Àngels Garriga (educació infantil i primària)

• Escola Arc Irirs (educació infantil i primària)

• Escola Pit-Roig (educació infantil i primària)

• Escola Torrent de Can Carabassa (educació infantil i primària)

• Sagrada Família-Horta (educació infantil, educació primària, educació secundària i batxillerat)

• Institut Ferran Tallada (educació secundària i batxillerat)

• Rel (educació especial)

• Princess Margaret School (escola anglesa)

Transport

Autobús

• Línia V23

Bus del barri

• Línia 117

Entitats

• Casal Font d'en Fargues

• Associació de veïns i veïnes Font d'en Fargues

• Coral Font d'en Fargues

• Esplai Xangó

• Església de Sant Antoni de Pàdua

• Cases dels Periodistes

La Salut és un dels sis barris de què es compon el districte barceloní de Gràcia. Està situat als vessants meridionals dels turons del Carmel i de la Rovira. La seva urbanització es va iniciar la segona meitat del segle xix al voltant de la capella de la Mare de Déu de la Salut que l'any 1864 Antoni Maria Morera i Colom construí annex a la seva casa-torre en uns terrenys seus quan el paratge era ruralia.

En els seus inicis l'activitat més important de la zona era agrícola, podent-s'hi trobar importants masos com el de can Xipreret, can Tusquets, can Montaner de Dalt i ca l'Alegre de Dalt, però progressivament va anar convertint-se en zona residencial d'estiueig de la burgesia barcelonina i gracienca. Les comunicacions del barri van anar millorant amb el temps, i així, el 1880 es va inaugurar el tramvia de la plaça de Santa Anna a la de Rovira i Trias, i el 1909 el de la plaça de Lesseps al carrer de l'Escorial, el qual es va obrir fins a la plaça de Joanic. Amb això, una gran zona que es considerava del barri de la Salut va quedar englobada al barri de Gràcia. Un vestigi de la situació anterior és que el carrer d'Argentona, al barri de Gràcia, encara celebra la festa major de la Salut i no pas la de Gràcia. La travessera de Dalt és l'eix que uneix la part baixa del barri. Les illes del front mar de la Travessera, fins als carrers de Cardener i Camèlies, formen el seu límit.

La Salut també és conegut gràcies al Parc Güell d'Antoni Gaudí, que és el límit del front de muntanya del barri. Altres indrets destacats són el santuari de Sant Josep de la Muntanya i el Club Tennis de la Salut.

Festa Major de la Salut

El barri de la Salut organitza la seva pròpia festa major, diferenciada de la de la vila de Gràcia, des de l'any 1864, en què se celebrà el dia 11 de setembre.

Del 1864 fins al 1869 s'escaigué el segon diumenge de setembre, i del 1870 fins avui se celebra al voltant del dia 8 de setembre, festa de les Mares de Déu Trobades.

Aquesta festa comptà amb la instal·lació d'envelats, el primer dels quals es trobava als camps que existien prop de la Travessera de Dalt.

Veïns il·lustres

• Dolors Aleu i Riera: nascuda a la Salut el 1857, fou la primera dona que va aconseguir a l'estat espanyol el títol de llicenciada en Medicina.

• Pompeu Fabra i Poch: nascut a la Salut el 1868, fou el creador de la normativa moderna de la llengua catalana.

• Antoni Gaudí i Cornet: arquitecte, nascut a Reus el 1852, visqué al Parc Güell des del 1906 fins al 1926, any en què morí.

• Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell: nascut el 1846, fou el mecenes del Parc Güell i una de les grans fortunes del món, visqué a la Salut des del 1906 fins al 1918, any de la seva mort.

• Ovidi Montllor i Mengual: cantautor i actor, nascut a Alcoi el 1942. Visqué a la Salut des de ben jove, fins que morí el 1995.

• Ernest Lluch i Martín: economista, polític, escriptor i professor, nascut a Vilassar de Mar el 1937. Visqué uns bons anys a la Salut mentre feia de Ministre de Sanitat i Consum.

La Taxonera és un barri del districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona. Està a l'àrea compresa entre la Ronda de Dalt, General Mendoza, Coll i Alentorn, i Mare de Déu del Coll. El barri està situat entre els barris de la Vall d'Hebron, la Clota, el Carmel i el Coll. El barri va formar-se entre el 1915 i 1930 i era conegut com la Colònia Taxonera. El seu nom ve de Joaquim Taxonera, qui va urbanitzar la zona. Les cases que s'hi van construir inicialment eren torretes de planta o planta i pis, amb jardí.

Joaquim Taxonera i Cassà era un industrial sabater establert a Gràcia, que havia fet fortuna amb l'exportació de sabates a les colònies espanyoles. Va comprar els terrenys de l'actual Teixonera, aconseguint el permís d'urbanització el 1902. Era natural d'Arenys de Mar, per aquest motiu posà aquest nom al carrer principal de la colònia.

L'etapa d'immigració massiva de finals dels quaranta i l'especulació urbanística a partir dels anys seixanta va deixar-hi empremta; saturà d'edificis la trama de carrers estrets i de traçat difícil a causa de la seva orografia.

El carrer d'Arenys és la principal artèria del barri, des dels seus inicis com a colònia estiuenca, ja que les primeres cases es van construir entre dos profunds barrancs erosionats per les torrenteres que baixaven amb força quan plovia i que anaven a parar a la riera de Sant Genís que passava aproximadament on avui hi ha l'avinguda de Coll i Alentorn. Aquests barrancs estaven situats on avui hi ha les Escales de Can Besora i on hi ha el carrer de Santa Gemma. Fins a començaments dels cinquanta el carrer d'Arenys estava dividit en dues parts per aquesta causa. A la zona de la cruïlla dels carrers Arenys, Plutó i Santa Gemma hi passava un aqüeducte amb una mina d'aigua i fins als anys seixanta els veïns hi anaven a buscar aigua.

El barri està vinculat per tradició i història amb els barris del Districte de Gràcia, Vallcarca i els Penitents. Cap al 1976 el territori d'aquesta barriada es considerava entre el passeig de la Vall d'Hebron, el de la Mare de Déu del Coll i l'avinguda de l'Hospital Militar. D'aquí ve que algunes de les seves entitats funcionin conjuntament amb aquells barris. La major part d'aquest antic territori va pertànyer als salesians de la Granja Vella de Martí-Codolar.

La parròquia de Sant Cebrià, ubicada al carrer d'Arenys, va actuar com a centre cívic i local social en les dècades de 1980 i 1990, fins que l'any 1995 es va inaugurar el Centre Cívic de la Teixonera. La plaça de Taxonera, és un cèntric punt de trobada i de relació del barri. L'Ajuntament de Barcelona va comprar la casa familiar dels Taxonera al carrer Besòs per transformar-la en un casal d'avis i seu de l'Associació de Dones Taxonera. A l'extrem nord de barri hi ha el Mercat de Vall d'Hebron.

Vallcarca i els Penitents són dos 'subbarris' de Barcelona que pertanyen al districte de Gràcia, tot i que estigueren lligats històricament fins al 1904 a l'aleshores municipi independent d'Horta.

Vall Càrcara es el nom original de Vallcarca, que significa 'encaixonada' doncs es troba amagada entre dos turons, el del Putget i el del Coll, i s'estén seguint el curs de la riera de Vallcarca, l'actual avinguda de Vallcarca. Els seus nuclis primigenis van ser l'hostal de la Farigola, Can Falcó, Can Mans i Can Gomis. Els jardins de Can Gomis van ser destruïts amb la construcció de l'Hospital Militar. L'antic hostal de la Farigola, sobre la riera del mateix nom, es va enderrocar i s'hi va fer una escola. Els terrenys del Mas Falcó acullen una petita urbanització de torres aïllades.

Penitents es va formar cap el 1860 al voltant del carrer de Ticià, on el pare Palau i altres eremites havien anat a viure-hi en coves, i la gent els anomenava 'penitents', d'aquí el nom del barri.

Llocs d'interès

Viaducte de Vallcarca

El Viaducte de Vallcarca, construït el 1923, salva el desnivell de l'antiga riera de Vallcarca. Aquest pont és la principal via d'accés al barri del Coll per la part més occidental del barri (plaça de Mons).

Casa dels Arabescos

Jardins dels Arabescos

A tocar del viaducte de Vallcarca, entre l'avinguda Vallcarca i el carrer de Gomis, hi havia la casa dels Arabescos que va ser enderrocada, mantenint en peus elements arquitectònics d'estil mossàrab, que han quedat integrats en els jardins creats.

Casa Comas d'Argemir

La casa Comas d'Argemir, a l'Avinguda de la República Argentina, 92. és una edifici modernista de Josep Vilaseca i Casanovas (1904). És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Passatge d'Isabel

El passatge d'Isabel és un carreró estret obert el 1836, en honor de la reina Isabel II, però amb el temps es va esborrar la referència monàrquica. A una banda hi ha les cases de finals dels segle xix i a l'altra els jardins respectius.