Introducció o Sentir-se com els Héroes del Antártida

Quan jo era petit els meus pares vivien de lloguer en un pis al centre de Reus. Pel cel obert escoltava, força sovint, cançons de Mecano que algun veí posava a un volum poc considerat. Una de les cançons que m'agradava més era Héroes del Antártida. Avui em sento una mica com el capità Scott, l'Evan, en Wilson, en Bowers o l'Oates.

Com ells em poso a escriure aquest diari davant d'un futur incert. Ells van acabar l'aventura un 30 de març de 1912. Van acabar malament.

Jo ara mateix no sé quan acabaré el meu diari. No estic a l'Antàrtida i no sé si faré cap gran proesa digna de menció però, per si les mosques, em posaré a relatar el que anirà passant aquests dies que, de ben segur, romandran a la memòria de tots nosaltres la resta de les nostres vides.

David.

Dimecres 11 de març del 2020 :: Dia -1 del Diari del Coronavirus

Ja fa dies que la gent parla del Coronavirus. Primer com quelcom molt llunyà, gairebé exòtic, que només afectava a gent que estava molt lluny i que tenien una realitat molt diferent a la nostra. Després ja va arribar la cancel·lació del Mobile World Congess de Barcelona. Semblava que la cosa s'apropava i deixava de ser una realitat exòtica de xinos per esdevenir una realitat pròpia de modernets i pijos. Tot i així seguia sent una realitat que sentia llunyana, poc menys que ciència ficció.

Avui, quan he anat a buscar el meu fill a l'escola hem anat al parc de sempre. Com de costum hem fet petar la xerrada. Ja se sap: temes banals i sense massa importància, temes blancs que no puguin incomodar a ningú o alguna xafarderia de la mestra més o menys divertida o interessant. Amb els pares fem broma -potser massa sorollosament- al veure una senyora que ha comprat paper higiènic i comencem a enraonar sobre la absurda necessitat que empeny l'ésser humà a acaparar aliments, llaunes de conserves i paper higiènic. La senyora se n'adona. Una de les mares, que treballa al Lidl, ens comenta que estan venent com mai. Fins i tot la seva supervisora ha felicitat al seu equip per les ventes aquest matí. Tot són bromes.

Mentre anem xerrant em sento cansat i m'assec al banc mentre la resta de pares seguixen de peu. Només una altra mare seu també al banc del costat.

Al acomiadar-nos faig broma amb una altra mare, docent com jo, sobre les vacances que ens esperen ben aviat si tanquen les escoles. Ens sembla poc més que una utopia. El curs està sent llarg i cansat. Ens fem grans.

Dijous 12 de març del 2020 :: Dia 0 del Diari del Coronavirus

Acabo de passar mala nit. Tinc febre, molt mal d'esquena i un mal de cap considerable. Són les 7 del matí. Acaba de sonar el despertador però jo ja estic despert. M'he despertat a les 3.35, a les 5.13 i des de les 6.18 que no dormo. Tinc clar que no em trobo bé. Avui no aniré a treballar. Evidentment penso amb el coronavirus però no en faig massa cas. Envio un parell de whatsapps per avisar que avui no aniré a treballar i em poso a dormir.

M'he despertat fa una estona. Són quarts d'11 del matí. Ja és la tercera vegada que truco al 061. No hi ha manera. Una gravació infinita, en català i castellà, em diu que m'esperi que m'atendran en breu. A cada trucada ha esperat més de 15 minuts. Més tard he sabut que el 061 no és un número gratuït. Deu estar tot col·lapsat. Els símptomes no van a més i me'n torno a dormir. És el millor que puc fer.

A la tarda em desperto cruixit, em fa mal tot el cos d'estar tanta estona estirat al llit. La família em pregunta com estic però, sorprenentment, no estic pitjor, la veritat és que estic igual. Estic una mica confós ja que amb prou feines he passat dels 38º graus de febre quan habitualment arribo amb facilitat als 39º-39'5º. No sé ben bé que tinc.

Mentre jo estic descansant comencen a arribar whatsapps al mòbil sense parar. Han suspès les classes. De debò? Semblava impossible. Demà cap company mestre anirà a l'escola. Avui ja no hi he anat jo.

Divendres 13 de març del 2020 :: Dia 1 del Diari del Coronavirus

Tot i que a la nit he tingut una mica de febre m'ha acompanyat un so reparador. Em trobo força millor i amb ganes de començar a fer vida normal. No sé si he passat el coronavirus famós, però el que sí sé és que ha sigut una grip més lleu que les de costum.

Amb la dona mirem el rebost. Tot i que no ens falta de res la meva mare insisteix per telèfon que comprem 4 coses més per si de cas. Cap al migdia baixo al BonÀrea de sota casa i agafo el que puc. Hi ha productes que no hi ha manera de trobar. D'altres n'hi ha de sobres. La gent camina ràpid pels passadissos del supermercat. És com estrany tot plegat. A l'hora de pagar l'amo de la botiga em diu que m'esperi un moment. Agafa un feix de bitllets ENORME davant meu i se'l posa a la butxaca. Em diu que fa 24h que està treballant sense parar i que no pot més. També em comenta que fa una estona l'Ajuntament de Reus ha trucat per fer un cens de les botigues d'alimentació i productes i bàsics que podran obrir davant d'un eventual confinament general de país. Començo a tenir una sensació més estranya que de costum. Por? No, encara.

A la tarda començo a escoltar per RAC1 que aviat hi haurà una tancada de país. El que s'està aplicant a Igualada (amb més o menys fortuna) es vol aplicar a tot Catalunya. Haurem de tenir paciència. Només és el primer dia. Per si no fos prou, cants de sirena de Madrid diuen que aviat hi haurà una mena de l'Estat d'Emergència. Es veu que hi ha gent que aprofita el confinament per prendre's unes vacances. Spain is diferent i la picaresca de les novel·les del segle XVI sembla que encara acompanya a la mentalitat de l'espanyolet mig. Tot i que, si hem de ser sincers, nosaltres no som tant diferents.

Cap al vespre rebem uns correus electrònics de l'escola del meu fill. Vuit fitxes per a escriure i una vintena per a llegir. Anem bé. La concertada, agradi o no, sempre es posa les piles abans que la pública. Nosaltres a casa tenim força material però les famílies que no tenen tants recursos o tantes idees agrairan la celeritat i el bon fer de l'escola i de la tutora.

Per sort hi ha coses que no canvien i els divendres a casa són vespres de pizza, crispetes i peli. Mengem les pizzes. Fem crispetes dolces i salades. Descobrim al Netflix els continguts interactius. La història de la Carmen Sandiego ens captiva a tots. Aquests de Netflix se les saben totes.

Bona nit.

Dissabte 14 de març del 2020 :: Dia 2 del Diari del Coronavirus

Es veu que avui president de les espanyes vol decretar l'Estat d'Emergència. Ho va dir ahir i avui es reunirà per videoconferència per tal d'aprovar-ho amb els seus ministres i càrrecs de confiança. Ai les videoconferències! Una tecnologia que de nova no té res, que fa temps ja que ens acompanya, però que fins que no ha aparegut el coronavirus no l'hem acabat de descobrir. Certament els humans som éssers de costums. I mentre no ens obliguin a fer quelcom nou passem bastant de fer-ho. Ah, que es poden fer videoconferències amb el whatsapp? No ho sabia. On anirem a parar.

Vaig seguint les notícies del 324 amb l'aplicació del mòbil. Començo a estar saturat de tanta informació. Ja em sé els bloc del 324 de memòria. Perquè parlen tant d'esports? Em sembla que tancaré l'aplicació. Què puc fer fer per dinar? Hi ha confinament. Potser el millor serà menjar restes que tinguem per la nevera pel que pugui ser. A casa som d'intentar no llençar mai menjar però aquests dies caldrà fer-ho més be que mai.

Ahir vàrem descobrir els continguts interactius de Netflix. Avui hem descobert la sèrie YOU VS WILD d'en Bear Grylls que aquí han traduït com a Sobrevivir es el reto. Hi ha vuit episodis. Durant el dia ens els "passarem" tots. Algunes vegades ens han de venir a rescatar però, en general, ens en sortim força bé. Funcionen com els llibres "Tria la teva aventura" de quan era petit: arriba un punt de la narració que has d'escollir entre A i B i segons el que esculls la història va variant. El meu fill és un crack amb el comandament. La seva lògica funciona molt bé i la mecànica de la sèrie interactiva l'ha pillat a la primera. Bona feina!

Després de sopar i de posar a dormir la criatura ens espera la temporada 3 de Elite amb la meva dona. Fa relativament poc que vàrem veure la temporada 2 i ens va enganxar. No és res de l'altra món. Enredos d'adolescència però amb un ritme que fa que els episodis passin ràpid i la trama sigui àgil, fàcil i entretinguda (quina diferència amb les últimes temporades de The Walking Dead!).

Diumenge 15 de març del 2020 :: Dia 3 del Diari del Coronavirus

Diumenge. Diumenge a casa sempre és un dia tranquil. I més d'ençà que la meva dona s'ha posat a estudiar. És un dia de descans i de fer coses de/per casa. Dies d'intentar aixecar-se tard i mandrejar tan com es pugui. Avui es notarà poc el confinament, crec. Mig mandrosos ens hem llevat. La meva dona ha tingut la genial idea de fer un pastís de pa de pessic. Ha sigut una bona manera de fer alguna cosa tots junts i ha estat la mar de divertit. Ens ho hem pres amb calma i el resultat ha estat prou bo. A la tarda una estona de sofà i sortir a fer bombolles de sabó a la terrassa ens han entretingut d'allò més. Anem bé. De moment.

Avui també hem rebut un missatge de l'Anna. L'Anna és una de les meves millors amigues, la conec des de fa més de vint anys. Fa pocs dies va marxar de viatge al Perú. Avui ens ha dit que ha de tornar a corre-cuita abans que tanquin els vols que uneixen Sud Amèrica i Europa. Si Déu vol demà a quarts de dues arribarà a Barcelona. Fa anys deien els modernets que vivíem en una mena d'aldea global (sí, "aldea" surt al DIEC2 i és un mot acceptat per l'Institut d'Estudis Catalans) i es vanagloriaven de la globalització. Jo començo a pensar que més aviat vivim en un mocador ple de mocs (el món és un mocador, diu la meva mare). Això sí, mocs de coronavirus.

Serà qüestió de posar a dormir el nen i anar a acabar la temporada d'Elite. Fins demà.

Dilluns 16 de març del 2020 :: Dia 4 del Diari del Coronavirus

Botes cordades, cinturó ajustat, caçadora de cuir lligada, guants posats, ulleres de sol, navalla, arc i fletxes, AK47, M60. Dents serrades. Surto de casa. Miro al replà. Ni rastre dels veïns. Perfecte. No voldria compartir l'ascensor amb ningú aquests dies. Intento fer silenci. 7 pisos em separen del portal. Tinc temps de repassar mentalment el meu pla: sortiré ràpid de casa, aniré a llençar la brossa i compraré queviures. Aprofitaré avui. Plou. Tinc l'esperança que els meus convilatans es quedin a casa per aquest fet. A ningú amb dos dits de seny li agrada la pluja. El meu paraigües està a la furgoneta. Toca mullar-se. Em moc de portal en portal, per sota dels balcons, esquivant gent i gotes de pluja. Em sento com John Rambo enmig del Vietnam. Em veig reflectit en tots els bassals. La pluja em mulla els cabells. Merda, m'he deixat la cinta al cap. Entro al Guissona, compro ràpid, sigil·lós, esmunyint-me entre les 4 o 5 persones que m'acompanyen dins la tenda. Faré via. Tot està bé. Pago amb targeta contacless. Quina ironia, jo tampoc vull tocar res ni a ningú. Torno cap a casa. De l'ascensor en surten una parella de veïns de replà que em saluden amablement. Jo els saludo ràpid, he de fer via. Pujo a l'ascensor i continc la respiració. Intentaré fer-ho fins arribar a casa. Feina feta. Arribo a casa. Em rento les mans amb sabó i miro de treure'm la roba. Ni que vingués de Txernòbil. O sí.

Així de trepidant ha sigut al meva sortida al carrer d'avui dilluns. He sortit amb nervis i inquietud. He retrobat l'emoció en les tasques quotidianes. Això del coronavirus té el seu punt. Potser serà prou entretinguda la fi del món, al cap i a la fi.

Avui m'esperava, també, un allau de missatges i de tasques telemàtiques per fer des de casa. M'ha sorprès que tot estigui tant calmat. I això que avui era el primer dia "normal" des del confinament del Coronavirus, tenint en compte que el divendres tot era nou i el cap de setmana no compta. Tot prou normal de moment. Deu ser que la gent està enfeinada passant cadenetes estúpides per whatsapp, entretenint la mainada, sortint a aplaudir al balcó de casa o, senzillament, jugant a ser John Rambo.

Fins demà. Si Déu vol.

Dimarts 17 de març del 2020 :: Dia 5 del Diari del Coronavirus

Ara resulta que l'aplicació del 324 del mòbil ja no emet el canal 324 en directe. Quina barra! Tenim la costum de posar l'aplicació 324 al mòbil, amb l'streaming del canal de notícies, mentre dinem, amb el mòbil recolzat sobre alguna ampolla d'aigua o similar. Doncs bé, ara ja no el podem veure. Només surt algun programa cutre de TV3. Gràcies per facilitar la informació en un moment com aquest. Va, sort que quedarà la radio... la radio? Poso Catalunya Informació i em surt el Popup! de Catalunya Radio. De debò? Aquí també? O sigui, enlloc de suprimir la programació generalista i emetre notícies per les dues emissores (o canals, si parlem de televisió) resulta que traiem el de les notícies per poder entretenir a la gent. Bravo! bravo! bravo!

De totes maneres, qualsevol cosa serà millor que escoltar el plom d'en Marc Giró a RAC1. Uf, és insuportable!

I entre desinformació, feina de l'escola i fitxes del meu fill va passant el dia. Un dia en el que, empesos per l'allau de gent que penja informació sobre com fer exercici a casa i mantenir-se en forma sense trepitjar el carrer hem provat de fer una mica de Just Dance a casa, amb els vídeos de YouTube. Ha estat una gran experiència. Llàstima que és força cansat. O potser aquesta és la gràcia.

Ara només ens quedarà posar el brivall a descansar i poder veure l'episodi 10x12 de The Walking Dead. He llegit alguns spoilers i redéu que valdrà la pena!

Bona nit!

Dimecres 18 de març del 2020 :: Dia 6 del Diari del Coronavirus

Ja tocava ja tocava... fer una mica de bricolatge per casa. Si en feia de temps que teníem una làmpada (no, no em passa res a la boca, es diu així) per col·locar i mai trobàvem el moment. Finalment avui ha sigut el gran dia. Un dia tranquil en el que no han passat massa coses, o almenys no ens n'hem assabentat gràcies als amics de TV3 i la seva aplicació del 324. Com era allò de Tot el que vols saber quan ho vols saber? Dons merdapa'tí, que diria aquell. Al final hem acabat escoltant Las Noticias de la SER amb l'Alexa. Ves tu quina cosa.

Ara resulta que la Selectivitat s'ha posposat i que els processos de matriculacions per a l'any vinent també s'han ajornat sinedie. Cada cop tinc més clar que aquests teòrics 15 dies sense escola ens els faran recuperar el mes de juny, ja sigui traient-nos la jornada intensiva o bé allargant l'estada dels alumnes de les aules. I potser acabarem el curs al juliol. Us imagineu? Fer classe a les 3 de la tarda amb aquell bat de sol entrant per la finestra i a 40 graus? Aquest any veurem coses que no ens havíem imaginat mai, ni en els nostres somnis més creatius.

Potser serà millor anar a fer una estona de Just Dance i cap a sopar, que falta gent.

Au, bona nit.

Dijous 19 de març del 2020 :: Dia 7 del Diari del Coronavirus

Senyor Pirotècnic... a què dius, fill meu? Aquest any Joseps, Peps, Jeps, Pepets, Pepitos, Pitos, Josepes, Fines i demès han tingut un sant d'allò més confinat. Així és, seguim com fins ara, però la cosa no millora. Els mitjans de comunicació passen de puntetes per les dades objectives i sembla que els fa por parlar de percentatges en l'evolució del coronavirus. Hi ha hagut uns quants casos més. Mare de Déu! Potser valdrà més que comencem a treure el Sant Cristo Gros i que comencem a fer alguna processó, ni que sigui virtual.

I mentre la gent segueix més o menys fent la seva vida. Alguns molt conscienciats, d'altres amb por, alguns amb pànic i d'altres -m'agradaria dir uns pocs, però no n'estic del tot segur- passant de tot amb una patxorra digne d'un monarca amb herències... però aquest és un altre tema.

Poc a poc ens comencem a acostumar a aquesta vida i, fins i tot, la mainada ha après a fer videoconferències i a comunicar-se d'una manera diferent amb els seus companys i companyes de classe. Una comunicació entre iguals que, encara que no ens ho sembli, els nostres nens i nenes també necessiten per reafirmar-se, desenvolupar-se, créixer, etc. N'hem d'aprendre molt del sistema d'adaptació al medi dels més petits...

Tranquils que demà encara tindrem més infectats i morts pel coronavirus, però podreu seguir sortint a passejar el gos. Hi ha coses imprescindibles. O això diuen.

Bona nit i felicitats a tots els pares.

Divendres 20 de març del 2020 :: Dia 8 del Diari del Coronavirus

Avui ja fa una setmana que estem tancats a casa. Tota la mainada de Catalunya ja fa 8 dies que estan confinats a casa i tots els pares, dels primers als últims, hem fet un màster pràctic de manualitats, jocs diversos, tecnologia, pintura i altres disciplines per tal d'entretenir-los i, alhora, ensenyar-los alguna cosa. S'ha de reconèixer que, entre les fitxes de l'escola, els consells de psicomotricitat i d'educació física i els grups de whatsapps de papes i mames enviant-nos mil i un recursos per fer aquests dies anem bastant sobrats d'idees.

Lluny d'això, la vida segueix i els casos de coronavirus no paren d'augmentar.

Aquest matí la meva dona ha anat a comprar. Feia 4 dies que no sortíem de casa. No tenim gos ni excusa. Tenim seny. Quan ha arribat a la porta de casa ja l'esperàvem -el meu fill i jo- per sotmetre-la a una bateria gairebé infinita de preguntes, talment com si mai haguéssim sortit de casa, o com si la meva dona vingués de fer un viatge llunyà, de visitar un país exòtic o de tenir alguna experiència paranormal. Coses del coronavirus. Com ha anat? Què fas fet? Has vist gent al carrer? Hi havia gent al Mercadona? Hi havia de tot als lineals? Quins productes hi faltaven?... Un allau de preguntes que volien saciar la nostra curiositat envers un món que tenim tant a prop, que ens era tant quotidià, com distant s'ha tornat des de fa una setmana.

A la tarda hem escrit missatges bonics en un piló de globus (de propaganda) que teníem per casa. Després, des de la terrassa, els hem deixat anar. Al no fer vent, no sabem si han anat gaire lluny, però si trobeu uns globus vermells i blancs amb la frase TOT ANIRÀ BÉ i quatre gargots potser seran els que hem enviat avui.

Serà qüestió d'anar engegant el forn. Avui toca pizza, peli i crispetes. Les bones costums dels divendres no s'han de perdre. Malgrat el ditxós coronavirus.

Dissabte 21 de març del 2020 :: Dia 9 del Diari del Coronavirus

Un nou dia comença. Un altre dia de jocs, manualitats, fitxes de la senyu i maneres diverses de matar les hores. Ahir llegia en un estat de Whatsapp una captura de pantalla d'algú que parlava de la paradoxa d'aquests dies: quan podria quedar amb els amics/família, no tenia temps i ara que tinc tot el temps del món no puc pas quedar-hi. Una mica és això. Aquests dies ens sobren hores per tot arreu (tot i que, la veritat és que a casa nostra se'ns passen les hores volant) però només podem fer el que podem fer des de casa estant. Per sort vivim cada cop més connectats i virtualment podem, gairebé, fer-ho tot.

Les videoconferències són a l'ordre del dia i gairebé ens cal planificar-les per no sobreposar-les les unes amb les altes: els avis, els cosinets, els companys de classe del meu fill, els companys de feina... Déu n'hi dor quin panorama! Si ja us ho dic jo que a casa no ens avorrim pas.

Avui ha fet molt bon dia. Ens hem passat el migdia a la terrassa jugant al parxís i a l'oca. De mentre, servidor de vostès, anava preparant les bajoques per a fer bullit. Hem dinat també a la terrassa. Una glopada d'aire s'agraeix aquests dies. Nosaltres, per sort, tenim una mica d'eixida a casa (no ens podem queixar) que ens fa oblidar, per un moment, que estem tancats entre quatre parets. Penso en la gent que té la sort de tenir una mica de jardí privat. Per a ells aquest confinament deu ser més fàcil de portar. També penso en la gent que viu en micropisos de menys de 40m2 o en la gent que viu en pisos interiors sense sortida. Ja ho deia el poeta les penes són menys penes amb VISA.

Serà qüestió de valorar el que tenim i gaudir-ne mentre siguem vius (que vistes les xifres del coronavirus cada vegada és més extraordinari això de seguir viu).

Bona nit. Ens n'anem a veure Angry Bird the Movie.

Diumenge 22 de març del 2020 :: Dia 10 del Diari del Coronavirus

Avui ens hem llevat tard. Gairebé com els ministres. Ja tocava, al cap i a la fi som diumenge. Un dia per mandrejar però que no deixa de ser un dia monòton en aquesta mena de "diumenge permanent" en el que ens hem instal·lat des del coronavirus.

Hem dinat mentre escoltàvem al president Sánchez explicant un grapat de coses que es podrien resumir en 30 segons. El meu fill ens deia: no calla aquest senyor, papa... i jo mentre reflexionava sobre la capacitat comunicativa de certs polítics. Podran saber mota retòrica i molta oratòria, però anar al gra i donar missatges directes no se'ls dóna massa bé (o, dit d'una manera millor, els convé marejar la perdiu i donar mil voltes a les coses per no anar directament al gra).

Ara resulta que l'Estat d'Alarma durarà 14 dies mes. Cap novetat a la vista. Era vox populi que la cosa s'allargaria més i més. I com que encara hi ha gent que no està a l'alçada i la pandèmia creix més i més no sé pas on anirem a parar.

De moment el pròxim dimecres 25 serà el meu aniversari i tinc gola avall que tocarà celebrar-ho en confinament. No us penseu que sóc gaire social ni que m'agradin massa les festes d'aniversari "por todo lo alto", però una cosa és que tinguis la possibilitat de fer-ho i et faci mandra i l'altra cosa és que no t'ho deixin fer. Ja se sap que quan no et deixen fer una cosa és quan més ganes en tens.

Serà qüestió d'anar a dormir. Que és tard i ja fa estona que plou.

Bona nit.

Dilluns 23 de març del 2020 :: Dia 11 del Diari del Coronavirus

Avui he fet el meu primer claustre virtual i, la veritat, és que un cop han passat els primers 10 minuts de novetat, ha anat força bé. Gairebé ha estat més productiu i ordenat que un claustre presencial. Deu ser la novetat. Quin dia avui. Preveient que tot això anirà per llarg el Departament s'ha posat les piles i els mestres tenim una feinada per fer aquests dies. Això serà un no parar. Si us ensenyés el meu planning de videoconferències per aquesta setmana us posaríeu les mans al cap, segurament. Però és el que toca.

Avui doncs, entre fer de suport tècnic als companys i companyes que tenen més dificultats amb els temes informàtics i el claustre en sí se m'ha passat el dia. He tingut temps, però de jugar amb el meu fill, d'ajudar-lo a fer deures, d'explicar-li un grapat de coses de la Quaresma i de Jesús i de fer moltes més coses.

Per avui ja n'hi ha prou. Demà més i millor.

Bona nit!

Dimarts 24 de març del 2020 :: Dia 12 del Diari del Coronavirus

Sis hores de videoconferència, sis hores davant de l'ordinador més o menys productives. Quina feinada! Ara venen les presses per tota la feina que es va quedar en standby la setmana passada. I després informes, paperassa, mails. No us imagineu la feinada que porto fent aquests dies!

I, mentrestant, alguns pares segueixen pensant que la feina dels mestres és només estar a classe i custodiar els seus fills. Falta molta pedagogia i valorar molt més la feina dels i les mestres.

Tot i això hem tingut temps per fer taller de ceres i plastidecors amb el meu fill i un grapat d'activitats que fan que aquests dies de confinament, per ell, siguin d'allò més divertits i se n'oblidi que no pot sortir de casa.

I ara resulta que a la capital de les espanyes comencen a sentir-se cants de sirenes que plantegen que el curs 19-20 ja no es reprendrà i el donarem per finalitzat ara al març.

Haurem de seguir tancadets. Fins demà!

Dimecres 25 de març del 2020 :: Dia 13 del Diari del Coronavirus

Anys i anys, per molts anys! A la una per molts anys! Anys i anys, per molts anys! A les dues per molts anys! Anys i anys, per molts anys! A les tres per molts anys! Volem que CONFINAT paaaaaaaaaaassis, bufis fort i les apaguis!

Doncs sí, amics meus, allò que semblava impossible ha arribat i he hagut de celebrar els meus 38 anys a casa confinadet. Per sort ho he pogut fer envoltat de molt d'amor i de les dues persones que més m'estimo de tot el món (la em perdonareu la cursilada). Ha estat un aniversari diferent, veureu: jo sóc dels que pensa que, per llei, el dia de l'aniversari de cada persona hauria de ser festa. Sí sí, així mateix ho dic: tot treballador ha de poder gaudir d'un dia de permís remunerat el dia del seu aniversari. Aquest any ho he pogut complir a mitges, ja que de 9 a 13h he estat teletreballant, però després m'he pres el migdia i la tarda per estar amb la família i gaudir-la d'allò més.

Amb el meu fill hem reviscolat la Raspberri Pi3+ que teníem per casa i hi hem posat Recalbox i dos o tres milers de jocs per poder passar aquests dies la mar d'entretinguts. Ep! Que no tot és jugat a la maquineta però, de tant en tant va la mar de bé. I, què voleu que us digui, que el meu fill jugui als mateixos jocs que jugava jo a la seva edat em fa posar la pell de gallina. Vuelve lo retro, com diu en Tuberviejuner.

De notícies avui no n'he sentit ni n'he volgut sentir. Així que no sé pas que han dit, si ho allarguen, si es moren, si ressusciten els morts a lo walking dead... avui no és moment de tot això.

Avui és moment de gaudir del meu dia.

Bona nit i fins demà, eixerits!

Dijous 26 de març del 2020 :: Dia 14 del Diari del Coronavirus

Redéu la que s'està organitzant a les escoles concertades que tinc més a la vora. Hi ha pares que han començat a recollir signatures per tal de no pagar els mesos en els quals els seus fills no poden assistir a classe. Como la escuela está cerrada no tenemos porqué pagar diuen. Com si no hi hagués mil gastos a cobrir i com el funcionament de les escoles s'aturés pel sol fet de no anar a classe. Però ja hi som: l'etern error de confondre la jornada laboral del mestre i la seva feina amb les hores amb els que està amb els nens. És com confondre la feina dels actors amb l'estona que estan dalt dels escenaris obviant assajos, preparació, etc... com ja deia l'altre dia falta molta pedagogia. Però sobretot no diguis res, perquè se't mengen en els grups de whatsapp. En fi, recordeu que ensenyar al que no sap és una obra de misericòrdia, però ensenyar al que no vol és una estupidesa.

Aix, hi ha coses que em posen molt nerviós, serà que em faig gran, però aquesta mania que detecto en la gent de tenir només drets i oblidar les seves obligacions em posa negre. Perquè clar, tu tens dret a i i a i a i a totes les coses del món, ara tu les teves obligacions te les passes pel forro dels ous, oi? Perquè mentre els models de conducta i comportament siguin els que es mamen a Tele5 la societat anirà, cada cop més, a la deriva. Però això és el que volen els que manen, que hi anem. Ja se sap que quan la mar està remoguda, els pescadors hi fan l'agost.

Bona nit i fins demà!

Divendres 27 de març del 2020 :: Dia 15 del Diari del Coronavirus

Avui hem aprofitat el dia per fer una mica d'ordenació del despatx de casa. De tant en tant s'ha de fer perquè és un espai que fem servir molt. Des del confinament que hi passem moltes estones fent teletreball. Fins i tot hem obert alguna caixa que encara estava precintada de la mudança. Coses que, si després de tants anys no hem obert, no necessitem gaire, la veritat ;)

Aquests dies em començo a sentir com en Bill Murray a la peli Atrapat en el temps ja que, amb lleugeres variants cada dia em sembla el mateix dia: llevar-se, esmorzar, posar-nos a fer feina amb el meu fill, teletreballar, cuinar, dinar... en fi, rutines de sempre però sense sortir de casa. Hi ha moments en què no sé en quin dia estem vivint.

El més curiós és que, mentre la majoria de gent viu aïllada en el seu oasi de tranquil·litat confinada, els morts pugen exponencialment, els contagiats són innombrables i els drames que ens semblaven molt llunyans cada cop ens toquen de més a prop. Ahir llegia que una dona de Riudoms ha mort pel coronavirus (la mort més propera a la meva ciutat). Paral·lelament sé de casos de gent amb altre tipus de patologies que no tenen els recursos ni humans ni materials per poder-se'n sortir perquè els hospitals estan col·lapsats. Quin desastre.

Sort que és divendres i sempre ens quedarà la pizza, la peli i les crispetes (de moment!)

Bona nit!

Dissabte 28 de març del 2020 :: Dia 16 del Diari del Coronavirus

Els caps de setmana, qui gran invent... aquell moment de la setmana en que pots prendre un respir del dia a dia, agafar forces, posar-te al dia, fer tot allò que t'ha estat impossible fer els dies laborables. Quin gran invent els caps de setmana... però, i ara? Què me'n dieu? Si ja hi vivim en una mena de cap de setmana perpetuu. Tot i així, aprofitant que durant els caps de setmana les videoconferències i el teletreball sembla que es prenen un respir aprofitarem per fer una mica menys del que ja fem o, dit d'una altra manera, de fer un xic més laxa la rutina que aquests dies intentem mantenir.

I és que avui ha fet molt bon dia. Hem dinat a la terrassa i després m'he pogut estirar una estoneta a prendre el sol (què bé que s'hi estava). Per uns instants semblava que fos ple Juliol i que estigues estirat a la platja. De fons la dona i el meu fill jugant una partida a l'Oca. Quina tranquil·litat. Quina calma. Si això és la guerra, que no vingui la pau!

I és que son dies de contrastos. Per sort a casa tots estem bé i gaudim del nostre oasi de pau confinada, sense gaires problemes ni massa maldecaps mentre, la nostre voltant i pels mitjans d'informació el caos, les xifres de morts, i les penúries del coronavirus, augmenten. Però nosaltres fem el que ens han demanat de fer: quedar-nos a casa, cuidar-nos al màxim i contribuir a no emmalaltir ni ap propagar l'epidèmia. Què més podríem fer? Doncs potser anar a canviar l'hora del rellotge, que avui a les 2 seran les 3.

Bona nit.

Diumenge 29 de març del 2020 :: Dia 17 del Diari del Coronavirus

Quin desgavell això del canvi d'hora! Ens hem aixecat no sé quan, hem dinat a les tantes, ens hem saltat el berenar i a l'hora de sopar ens hauríem menjat un bou pels peus. Si ja de per sí això del canvi d'horari és una mica tocapilotes enmig del nostre confinament quotidià és encara més estrany. No hi ha gairebé horaris, no hi ha massa per fer (d'obligacions, s'entén, perquè de feina, propostes, vídeos, jocs i manualitats no ens les acabarem pas!) i això contribueix a aquesta mena de mareig que hem dut al llarg del dia.

Un dia per estar amb la família, per compartir, per fer-nos forts, per estimar-nos i, de cop, oblidar que estem en una mena de bombolla de la qual en sabem l'inici però no pas el final. Paciència i gaudim mentre puguem! I és que, realment, necessitem molt poques coses per ser feliços.

Acabem de gaudir el diumenge, que demà torna al pseudo-rutina del teletreball.

Fins demà!

Dilluns 30 de març del 2020 :: Dia 18 del Diari del Coronavirus

I comença una setmana més a la Vila del Pingüí amb més feina, més teletreball, més videoconferències però la mateixa incertesa de sempre. Per sort sembla que el meu cos ja s'ha acostumat pràcticament al canvi d'hora. Menys mal! Tinc la sensació que cada dia són més sosos els escrits d'aquest diari però, realment, poca cosa tinc per explicar que sigui novetat o que valgui la pena de comentar. Els dies semblen repetits i les novetats brillen per la seva absència. A vegades em plantejo si hauria de fer com el capità Scott, l'Evan, en Wilson, en Bowers o l'Oates (veure introducció al principi d'aquesta pàgina) i escriure només els dies que hi ha quelcom a dir. No ho sé.

I notícies tampoc en puc comentar masses, ja que des de que l'aplicació del 324 ha deixat de funcionar pel telèfon mòbil ens hem quedat desemparats informativament parlant. És una llàstima. A TV3 prefereixen posar altres programes abans d'informar-nos. Potser és que ja no saben què dir, potser és que ja no tenen plantilla disponible o potser és millor no bombardejar a una població que cada cop està més saturada de coronavirus, de danys col·laterals, d'economia i de polítics ineptes.

Demà serà un altre dia, amics.

Bona nit.

Dimarts 31 de març del 2020 :: Dia 19 del Diari del Coronavirus

I segueix arribant teletreball i la feina s'acumula. Les hores passen, la feina es va fent. Les fitxes acabades del meu fill s'apilonen en una taula a mesura que s'acaben i tot va continuant amb més o menys tranquil·litat. La rutina confinada que ens fa passar els dies i a la qual ens comencem ja, no només a acostumar, sinó a acomodar. Ai renoi com costarà tornar a la normalitat després de tot aquest temps. Ara que la màquina s'ha aturat i només cueja d'inèrcia serà molt complicat tornar a reiniciar-ho tot.

Potser hauré de fer un nou diari de la rutina postcoronavirus.

Demà més.

Dimecres 1 d'abril del 2020 :: Dia 20 del Diari del Coronavirus

2,2km aquesta és la distància que cobreixen les prop de 14 voltes que he fet, confinat, per dins del meu garatge. La veritat és que des del dia -1 del Diari del Coronavirus no havia tornat a engegar la furgoneta i començava a patir per l'estat i la conservació de la bateria. Tot ha anat bé i, aprofitant que havia d'anar a llençar la brossa, que s'acumulava a casa des de fa un grapat de dies, i a buscar quatre coses de primera necessitat, he fet això.

Quina sensació més estranya. Més de 20 dies sense conduir. No havia estat mai tants dies sense fer-ho. Bé, un cop, pel viatge de noces, ara que hi penso. Més de 20 dies. Quina bestiesa, oi? I el més divertit ha estat poder comprovar que allò que diuen de conduir és com anar en bicicleta, no s'oblida és ben cert.

Avui ha plogut a la meva ciutat. Ha plogut fort. L'últim dia que vaig sortir també plovia. M'agrada sortir quan plou perquè no em trobo a ningú i, il·lús de mi, em faig a la idea que és més segur sortir llavors. Qui ho sap. També deien que el coronavirus només afectava de gravetat la gent gran i/o amb patologies prèvies i avui hem sabut de la mort de dos preadolescents de 12 i 13 anys aparentment sans.

Del coronavirus no en sabem res i, el poc que se'n sap, segur que és confidencial.

Tant de bo d'aquí 10 o 15 en facin una sèrie per Netflix i ens expliquin tot allò que avui en dia ens estan amagant. Jo ja començo a fer cua per anar a comprar les crispetes.

Fins llavors, bona nit!

Dijous 2 d'abril del 2020 :: Dia 21 del Diari del Coronavirus

Si hi hagués normalitat, avui estaria molt content.

Si hi hagués normalitat, avui estaria a menys de 24h de començar les sempre merescudes vacances de Setmana Santa.

Si hi hagués normalitat, ai... la normalitat.

Doncs no, no hi ha normalitat i ara el que toca és posar-nos les piles perquè, el dia 14 d'abril, quan tornin els nostres alumnes de les vacances de Setmana Santa (teòriques vacances, tot s'ha de dir) ha d'estar tot llest per començar el tercer trimestre de manera virtual. És un repte i una oportunitat. Un repte perquè posarà a cada agent de la comunitat educativa al seu lloc però, al mateix temps, fora de la seva zona de confort: alumnes, mestres, pares, equips directius... i una oportunitat per aprendre noves maneres de treballar, noves eines i metodologies que ens han d'enriquir ara i, sobretot, quan tornem a la normalitat.

Perquè tot allò que estem aprenent en temps de no normalitat no ha de caure en l'oblit, sinó que ens ha de fer més forts i més rics.

Avui, un dia sense parar. Més de 5 hores de reunions i videoconferències. Ara comença en mambo.

Tocarà ballar. Bona nit!

Divendres 3 d'abril del 2020 :: Dia 22 del Diari del Coronavirus

Avui comencen les vacances de Setmana Santa més estranyes de la meva vida, o almenys, des de que tinc ús de raó. Les vacances de Setmana Santa sempre m'han semblat excessivament curtes (i això que els mestres tenim 10 dies exactes) en comparació amb les merescudes vacances de Nadal o les d'estiu.

Aquest cop les vacances seran diferents i no sé si mentalment estem massa preparats, tots plegats, per assumir-ho.

De moment, i per oblidar el teletreball, serà qüestió d'anar a escalfar la pizza i buscar la pel·lícula del divendres. Perquè hi ha tradicions familiars que sempre van la pena conservar.

Bona nit!

Dissabte 4 d'abril del 2020 :: Dia 23 del Diari del Coronavirus

Dissabte, divendres, dilluns, dimecres... al final ja no sabem massa bé en quin dia vivim. Potser el fet de no tenir teletreball fa que es noti un xic que és cap de setmana (i vacances!) però tot plegat comença a fer-se monòton. Avui ens ha costat una mica llevar-nos a casa. Ahir vàrem estar mirant els 4 primers capítols de la T4 de La Casa de Papel. Això que et posin tots els episodis de cop i que només uns poc segons (cada cop menys, us hi heu fixat?) separin un episodi del següent convida a er llargues maratons que després es noten l'endemà.

I sí, la veritat és que aquesta T4 em sembla la pitjor de totes les temporades. Quina llàstima que la història no hagués mort amb el final perfecte de la T2. Nunca segundas partes fueron buenas, diuen... imagineu-vos aquesta quarta, doncs.

En fi, demà més! Bona nit!

Diumenge 5 d'abril del 2020 :: Dia 24 del Diari del Coronavirus, Diumenge de Rams

Doncs com ja apuntava ahir, la T4 de La Casa de Papel em sembla força fluixa a nivell argumental. Força efectes especials, més pressupost, però una història ridícula que cada cop dista més de la realitat que "aparentment" volen donar a la sèrie: un ex-boina verda, un best of the best de la milícia que comet errors estúpids i li han d'explicar com treure's unes manilles, una operació d'extirpació de pulmons feta per algú que no en té ni idea i on la operada es posa bé en qüestió d'hores (i es pot moure en total normalitat)... i això només en són dos dels exemples. En fi, un bon entreteniment en temps de confiament però acaba cansant. Una pèrdua d'hores de son.

I això fa que el dia vagi a ralentí. Avui ha estat el primer dia que realment m'he agobiat d'aquest confinament. Potser és la falta de son. No ho sé, però estic irritable i de mala llet. Potser serà el puto atmosfero. I això que ha fet solet i un dia la mar de maco. Però allò que es torça tot i que res surt massa bé (i em refereixo a detalls mínims, ja que tenim la sort de tenir-ho tot sota control i tots amb salut) i que se't gira el dia com un mitjó.

I no, avui no tenia ganes d'escriure. De fet des del dijous que no ho feia. Tenia 3 dies endarrerits i això m'ha fet posar-me davant de l'ordinador. Pensava -i penso- que si avui no ho hagués fet ja hauria deixat definitament d'escriure el Diari del Coronavirus. 4 dies endarrerits serien massa. I és que, pot semblar molt idíl·lic i molt xulo però tenir la constància d'escriure cada dia quan, molts cops, tinc ben poc a explicar, es fa difícil i és més sacrificat del que sembla.

En fi, tinc moltes ganes de desconnectar i anar cap a dormir. Demà serà un dia i una setmana nova.

Un dia més i un dia menys.

Bona nit!

Dilluns 6 d'abril del 2020 :: Dia 25 del Diari del Coronavirus.

Tornem a ser dilluns i els dilluns sempre es fan costa amunt, encara que siguin dilluns virtuals. Gairebé 4 hores de teletreball, feina, i més feina. Un dilluns de Setmana Santa treballeu els mestres? Doncs sí, en moments excepcionals (i bojos) calen mesures excepcionals (i boges) i una d'elles es preparar-ho tot per poder reprendre les classes amb normalitat a la tornada de vacances, amb normalitat però a distància. I és que encara hi ha gent que confon "treballar" amb "anar a treballar" i em sento a dir coses com ara "si los coles están cerrados vosotros no trabajáis". En fi, paciència i demà més.

Bona nit!

Dimarts 7 d'abril del 2020 :: Dia 26 del Diari del Coronavirus.

Últimament s'ha posat de moda que els mestres fem vídeos, més o menys divertits, per als nostres alumnes. Es tracta d'una manera simpàtica de mantenir en contacte amb ells i les famílies ho agraeixen molt. La veritat és que és una bona iniciativa. N'he vist molts aquests dies, tant en el meu rol de pare com en el de profe, i cada cop estan més elaborats i són més xulos. És per això que avui m'he liat la manta al coll i, amb l'ajuda de la meva dona, hem improvisat un plató a casa amb una paret de croma per poder gravar un clip per a la meva escola*.

Però és que no només hem fet això, ens ha donat temps de fer una manualitat amb el meu fill i, fins i tot, fer la "mona" a l'estil del que les seves senyus de l'escola ens havíen dit (també en un vídeo).

En fi, un dia molt ben aprofitat. Visca!

Bona nit, guapos!

*Els que em seguiu per les xarxes socials segur que ja l'heu vist, sinó feu clic a "més" i a "@nurbers" en la part superior d'aquest diari per poder-lo veure.

Dimecres 8 d'abril del 2020 :: Dia 27 del Diari del Coronavirus.

Avui m'he sentit una mica malament, la veritat. Ara us ho explicaré. Resulta que fa uns dies vàrem veure que quedava molt poc pinso de la nostra fura i, davant la impossibilitat d'anar al veterinari a comprar-ne, vam fer l'encàrrec a Amazon. Com que igualment havíem de fer una comanda vaig aprofitar per afegir-hi unes quantes cosetes que tenia a la cistella de la compra. Resulta que no vaig fixar-me que arribaria en dos enviaments diferents. Avui ha arribat el primer. 3 objectes que em feien gràcia però que no necessitava en absolut. M'ha fet reflexionar i, al mateix temps, penedir-me d'haver-ho comprat. Hi ha hagut algú que m'ha portat fins a l'ascensor de casa quelcom que no era urgent.

Sí, ja sé que molta gent aquests dies compra a domicili, fa comandes de pizza, menjar, qualsevol parida a botigues electròniques, etc... però, sincerament, m'ha sabut greu. A toro passat.

La veritat és que sempre podem millorar i aprendre coses noves del nostre dia a dia. Avui, segurament, ho hauria de fer.

Bona nit i fins demà!

Dijous 9 d'abril del 2020 :: Dia 28 del Diari del Coronavirus, Dijous Sant.

Dijous Sant, un dia en el que antigament es treballava fins al migdia i que donava peu als tres (o quatre en el nostre cas) dies de festa de la Setmana Santa. Quin Dijous Sant més estrany. Si és que alguna cosa ens pot estranyar ja. Poc o res el fa diferent dels altres dies. Ni olor de Setmana Santa, ni passos, ni natzarents ni l'estimada Processó del Silenci de Reus. Quin despropòsit.

Per la TV algun canal diu, lleugerament i de passada, alguna cosa de la Setmana Santa. Poca cosa. Poc moviment. Molta informació del COVID-19 i cap mena de transcendència, ni en una cosa ni en l'altra. Ja estem ben posats.

Aquests dies de Setmana Santa estic aprofitant per treure la pols a la meva raspberry pi 3+. Li he instal·lat Recalbox 6.11 i és una meravella. Et podries estar confinat anys i anys i no t'hi avorriries mai. La veritat és que entre muntar-ho, configurar-ho i provar-ho m'hi passo tant o més temps que no pas jugant, però m'encanta.

Demà serà Divendres Sant. Però no ho sembla.

Bona nit!

Divendres 10 d'abril del 2020 :: Dia 29 del Diari del Coronavirus, Divendres Sant.

Ni tambors, ni cornetes ni Viacrucis de primera hora. Res de res. Sembla ben bé un divendres qualsevol. L'única semblança que pugui haver-hi entre avui i un Divendres Sant qualsevol són els pocs cotxes que circulen a primera hora. El carrer està desert a la perifèria. Segur que al centre també ho deu estar. Les esglésies tancades. Els feligresos, dormint, segurament. Les vestes a l'armari, les atxes a les cereries. Els carrers buits de gent. Igual silenci, això sí.

Un ambient gairebé post-apocalíptic que convida al recolliment, a buscar la pau interior i que ens fa reflexionar sobre la fragilitat humana, el sentit de la vida, la transcendència, l'amor, la mort. Com ermitans retirats del mundanal ruido ens quedem reclosos a casa. No per voluntat, no per exercicis espirituals, sinó per por, per obligació o per ambdues coses.

Quin Divendres Sant més curiós.

Sort dels vídeos del whatsapp que, de tant en tant, et conviden al recolliment i a la reflexió i serenor interiors, com el que ha fet la meva mare per a la confraria de la Verònica. Essència de Divendres Sant, gràcies a Déu.

Descanseu, que la joia aviat arribarà.

Bona nit.

Dissabte 11 d'abril del 2020 :: Dia 30 del Diari del Coronavirus, Dissabte Sant.

Dissabte Sant, dia d'espera. Dissabte Sant de confinament, dia d'espera, encara més. Esperem, esperem. I anant esperant ara arriben cants de sirena d'allà a Madrid que diuen que ja estem a punt per començar el desconfinament. Desconfinament que només genera desconfiança. No fos cas que, com li passa al primerenc ametller florit, una gelada tardana ens torni al mateix lloc on estàvem. I és que, mentre a Itàlia allargaran encara 3 setmanes la quarantena, aquí ja comencem a pensar en anar a treballar. Spain is diferent. Potser, més enllà de que uns tenen Ferraris i Lamborghinis i els altres no passem de Seats (amb regust alemany), serà que no tots els del sud som iguals.

I, mentre des de la Moncloa marquen paquet i des de la Generalitat proven de posar seny els treballadors dimarts no sabran que han de fer. Potser el espiritu de Juanito i el señorio del Reial Madrid se'ls ha enganxat una mica massa.

Demà, serà un altre dia. Esperem amb ganes la resurrecció!

Diumenge 12 d'abril del 2020 :: Dia 31 del Diari del Coronavirus, Diumenge de Resurrecció.

I al tercer dia, ressuscità. I falta que ens fa que ens guiï i ens il·lumini en aquests moments d'incertesa generalitzada. Enguany, més que mal, aquesta pàtina d'espiritualitat que la Setmana Santa dóna a la nostra societat tant descreguda ens era necessària, ens ÉS necessària. I és que són en aquest tipus de moments i de situacions en els que ens n'adonem de la relativitat de les coses que creiem importants i de la importància de les coses a les quals no fem, generalment, ni cas.

La Pasqua, benvinguda Pasqua, benvingut el ressorgir de la vida. Un ressorgir que ens hauria de permetre tornar a la normalitat, tornar a sortir al carrer, a parlar amb la gent, tornar a viure. Quina falta que ens fa! Un revifalla que tant de bo acompanyi a tots els malalts i a les famílies que passen aquestes hores amb la més absoluta soledat i impotència.

Esperem que el seny que a alguns els ha faltat aquests dies de confinament faci acte d'aparició i mostri el camí a tots aquells responsables que tenen la potestat de decidir i vetllar pel futur col·lectiu.

Demà alguns ja s'incorporaran de nou a la seva feina. Potser amb por. Segur massa aviat.

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Bona nit.

Dilluns 13 d'abril del 2020 :: Dia 32 del Diari del Coronavirus, la Mona.

Avui hem fet un dinar especial. Antigament anàvem al tros del meu tiet a menjar la Mona. D'això ja fa molt de temps. Ara ni tant sols podem sortir de casa. Coses de l'evolució, ves. Cap a l'hora de dinar hem muntat la nostra petita barbacoa a casa i ens hem fet una barbacoa de confinament es-pec-ta-cu-lar. Quina delícia! A les quatre encara estàvem entaulats! I això que al matí havia plogut i no les teníem totes. Per sort Sant Pere estava de bones.

Avui també és un fi-de-vacances estrany. Generalment a aquestes hores estaria un pèl deprimit pensant en el llarg trimestre que em separa de les vacances d'estiu i dels dies fugissers de les vacances. Jo pensava que enguany, portant tants dies a casa, no em passaria pas però, ves per on, tinc gairebé la mateixa sensació.

Demà comença la "rutina". Una rutina amb poc més d'un mes de tradició però que ja forma part de les nostres vides laborals: teletreball, videoconferències, preparar docència virtual, respondre correus, preparar entorns virtuals d'aprenentatge, configurar webs... i sí, us puc ben assegurar que ara mateix fa la mateixa mandra que una tornada de vacances "normal".

Demà, però, quan soni la música ballarem. I faltarà un dia menys per arribar a les vacances d'estiu!

Bona nit!

Dimarts 14 d'abril del 2020 :: Dia 33 del Diari del Coronavirus.

Finalment ha arribat l'ordre del Departament. Demà entrarem en combat. Serà una missió ràpida, sigil·losa. Penetrarem en territori enemic, durem a terme la nostra tasca ràpidament i tornarem cap a casa. Serà breu.

Durant més de 8 anys he fet el mateix trajecte unes 2057 vegades (ho acabo de comptar). Anar a l'escola i tornar. Sempre monòtonament, sense massa novetat. Demà serà diferent. Demà hi he d'anar en ple confinament per tal de poder preparar els ordinadors que seran repartits entre les famílies més vulnerables de la nostra escola perquè els nens i les nenes puguin fer teletreball des de casa. Demà seré gairebé com un casc blau de la ONU. Tornaré a fer el trajecte que he fet 2057 vegades. El faré ràpid, però el peu em tremolarà damunt els pedals de la furgoneta, com si una milícia rebel estès a punt de preparar-me una emboscada. Miraré sota els baixos abans d'arrencar. Espero que no hi hagi una bomba lapa. Segur que no. L'enemic és més petit, intel·ligent i invisible.

Ara, a menys de 9 hores de la hora H estic imprimint les credencials que m'autoritzen a entrar en combat. Em sento com si fos la meva placa d'identificació que penjarà del meu coll quan comenci a ploure plom. D'aquesta me'n sortiré. Estic nerviós. Deu ser l'adrenalina. Cal serrar les dents. Tot anirà bé.

El Departament ha posat nom a l'operació "Operatiu DDC (Distribució de Dispositius i Connectivitat)", jo hauria preferit un nom com a ara "Musteles del Desert" o "Salamandres assolellades en Xarxa", però no serà el cas. M'és ben bé igual. Demà seré un heroi. Algun dia li podré explicar això al meu fill amb orgull. Demà seré un heroi. Però això serà demà.

Bona nit.

Dimecres 15 d'abril del 2020 :: Dia 34 del Diari del Coronavirus. Operació DDC.

08.40 miro el rellotge. Mentre espero l'ascensor repasso el meu material de campanya: tornavisos diversos, tisores, cuter, voltímetre/amperímetre, guants, mascareta... Sembla que ho tinc tot. Miro el rellotge. Estic nerviós.

08.50 m'ajusto les llengüetes de les vambes mentre carrego el material a la furgoneta. D'una reüllada repasso el perímetre del vehicle i els seus baixos. Tot sembla correcte. Pujo i dono contacte. La bateria sembla que està bé. Arranco. Poc a poc. Fa dies que no condueixo i el motor vol conducció amb guants de seda.

8:59 sense haver-me trobat amb cap patrulla i amb un viatge relaxat on he estat escoltant en Basté a RAC1 arribo a l'aparcament del territori hostil. Em poso la mascareta i els guants. Reso i m'encomano a la Verge.

9.00 al meu costat aparca Alpha Mike, la caporal que m'acompanyarà en l'operació DDC. S'ajusta la mascareta i ens mirem. Sincronitzem rellotges. Primer baixarà ella, obrirà i farà via cap a dins. Jo la cobriré uns metres per darrera.

9.01 saltem els dos primers punts de control i arribem a dins. Amb una ràpida acció Alpha Mike deshabilita les dues alarmes i ens disposem a agafar el material i pujar al búnquer on haurem de dur a terme l'operació DDC. Tot està tranquil. Massa tranquil. Sembla que darrera de qualsevol porta hi pugui haver un sicari afganès armat fins a les dents que ens vulgui fer xixina. El llarg passadís de l'edifici, il·luminat tant sols per la claror que es filtra per les finestres, impressiona. No hi ha llum. No hi ha aigua.

9.05 som davant de la caixa forta. N'Alpha Mike em proporciona una clau que només dóna accés al primer nivell de seguretat. Amb l'ajuda d'un tornavís i les meves mans expertes fem saltar el segon nivell de seguretat. Davant nostre 20 aparells digitals d'antepenúltima generació ens miren desafiants.

9.10 n'Alpha Mike prepara el seu equip i jo el meu. Comencem a intervenir. El terra, poc a poc, s'omple de brides. Els aparells s'amunteguen damunt de les taules i tot va com ha d'anar. Amb la coronel parlem de coses irrellevants mentre suem i respirem amb dificultat per culpa de les mascaretes. Semblem dos artificiers parlant de xorrades mentre intenten saber quin fil han de tallar per no saltar pels aires al desactivar els explosius. Però ens en sortim.

10.30 l'operació ha sigut un èxit. Ara només toca netejar. Mentre recullo les eines i tanco la caixa forta, n'Alpha Mike apareix amb una escombra i un recollidor. Fa poc militar, però és necessari netejar les evidencies.

10.50 reactivem les alarmes i sortim per la porta. La caporal marxarà primer i jo tornaré a cobrir-li les espatlles.

10.53 pujo a la furgoneta, em trec els guants, en frego les mans a consciència amb un desinfectant biològic de nivell IV. Em trec la mascareta. Poso la ràdio i escolto Four Graves de Dover.

11.10 abandono la furgoneta en el lloc acordat i em dirigeixo a la base.

Ha estat una incursió ràpida, neta, sense víctimes. Un èxit total. Molt pocs en sabran res d'aquesta operació però ha estat de vital importància per la seguretat i el futur del país.

Gràcies a Déu ningú ha pres mal. Que Déu beneeixi aquesta terra.

Bona nit!

Dijous 16 d'abril del 2020 :: Dia 35 del Diari del Coronavirus.

Després de la tempesta ve la calma, o això diuen. Avui, per pair l'Operació DDC, he tingut ni més ni menys que 6 hores de videoconferències. Quina il·lusió. Quan portes parlant estona i més estona sobre coses que es podrien decidir en 5 minuts sempre em poso nerviós. Digueu-me resolutiu, però al final es perd una quantitat de temps i de recursos al·lucinants. És la gràcia de la democràcia diran alguns... és el donar tombs dins d'una roda de hàmster direm d'altres. En fi, diuen que parlant la gent s'entén. Es deuen entendre perquè al final no s'escolten.

Hauríeu de veure la cara meva i dels meus companys després d'aquestes sessions maratonianes de videoconferència. Ningú escolta. Què carai hi fem, doncs, allí connectats?

Me'n vaig a penjar deures per la mainada.

Bona nit i fins demà!

Divendres 17 d'abril del 2020 :: Dia 36 del Diari del Coronavirus.

Quina feinada! Si ahir les sessions de teletreball varen ser maratonianes avui no podem dir que hagin estat menys llargues. Gairebé 5 hores de reunió per poder posar fill a l'agulla i preparar tota la docència virtual que els alumnes dels mes coles faran al llarg d'aquests incerts dies. La gran diferència, però, és que crec que les sessions d'avui han estat productives. I això? Doncs perquè al final quan marques unes directrius clares i et mostres amb certa autoritat les coses funcionen millor que no pas quan deixes massa llibertat. Passa amb els nens i, lamentablement, passa amb els adults.

Per sort sembla que la cosa ja està encarrilada i que tota la feinada feta començarà a fructificar. Nostra és la missió de fer arribar tota la feina als alumnes, un cop fet això que facin més o menys ja són figues d'un altre paner.

I mentre el pare s'ha passat aquests dos dies entre videoconferència, webs i teletreball la mare i el nen han anat avançant quadernets, feina de l'escola, manualitats i tot tipus d'activitats. Quina enveja i quina enyorança! Per sort sé que estan en les millors mans possibles.

En fi, vaig a seguir teletreballant.

Bona nit!

Dissabte 18 d'abril del 2020 :: Dia 37 del Diari del Coronavirus.

I van passant els dies, poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en. Portem 37 dies i sembla ahir. Un ahir repetit 37 vegades tot i que... us n'heu adonat? Poc a poc el dia va allargant. Cada vegada que a les 20h, puntuals com a autòmats, sortim a aplaudir al balcó, hi ha més i més llum. Quines ganes d'estiu que tinc! Jo sempre he sigut d'estiu i de caloreta però enguany... segur que més.

Ens varen vendre la moto de que el COVID-19, el nostre famós coronavirus, amb la calor es moriria solet. No en tenien ni idea. Rectifico. Volen fer-nos creure que no en tenen ni idea. Jo ja fa temps que penso que aquest coronavirus és fruit d'alguna investigació genèrica o d'enginyeria biològica que va sortir malament i se'ls va escapar dels laboratoris (no, no cal ser tant malpensat i dir que la van escampar voluntàriament...). Potser he vist massa pel·lícules de Resident Evil. Ves a saber.

Ara el que toca és fer sortir els menors d'edat al carrer, poc a poc, a veure quants s'infecten i es queden pel camí... A partir de divendres que ve els infants ja podran anar sortint. Curiós com passem del blanc al negre en poc temps oi? Per sort el nostre president Pedro Sánchez ja va dir que si alguna cosa no surt bé, doncs ja rectificarem... (i afegeixo jo amb ironia: total només estem parlant de vides humanes, res important). En fi... algú els hauria d'ensenyar a tots plegats la diferència entre ciutadans i ratolinets de laboratori. Que alguna n'hi deu haver.

Bona nit i fins demà!

Diumenge 19 d'abril del 2020 :: Dia 38 del Diari del Coronavirus.

Un diumenge més que no passarà a la història com el diumenge més apassionant del món però del qual tampoc ens podem queixar gaire. Tot i que l'Alexa ja fa 2 dies que ens diu "En Reus hay una alerta amarilla por tormentas" la veritat és que, fins i tot, hem pogut dinar tranquil·lament a la terrassa amb un solet que enamorava. Cert és que durant la nit i a la primera hora ha plogut i que ara mateix sembla que torni a ploure però, de moment, la cosa sembla que està més que tranquil·la.

I què dir-vos d'un diumenge confinat? Doncs que és, si encara pogués ser, una mica més mandrós que els altres dies. Una mica més a ralentí, una mica més relaxat, una mica més sensehores. Un dia per practicar allò que fa anys deien "slow life" i que ara sembla que ja ens ha passat de moda. Aix... això de les modes.

De moment serà qüestió de deixar-vos i anar a respondre mails dels alumnes, que ja se'm comencen a acumular. I demà, segurament, tornen les videoconferències. Així que...

Bona nit!

Dilluns 20 de abril del 90, hola chata ¿como estás? :: Dia 39 del Diari del Coronavirus.

Sí, ja sé que no som al 1990, però sempre que escric aquesta data a la pissarra em ve al cap la cançó dels Celtas Cortos. Avui he pogut constatar que hi ha gent molt dropa, molt llesta i molt envejosa. I, a vegades, hi ha gent que té totes les virtuts al mateix temps (quina sort, renoi!). Aquests dies a l'hora de preparar treballs, classes, videoconferències i teletreball en general veus que hi ha gent que val molt, gent que hi posa moltes ganes i gent que busca qualsevol excusa per posar pals a les rodes, tot emparant-se en la feinada que tenen les famílies, la manca de recursos de tot tipus o que els gats tenen 4 potes. Sí, és clar que són dies difícils. Hi haurà gent que et respondrà i gent que no, però el que hem de fer com a col·lectiu és donar la talla i treballar per tirar endavant uns alumnes que tenen dret a seguir aprenent malgrat tot. Però, és clar, hi ha qui té mil excuses per no fer la seva feina, per no assistir al teletreball o per no donar la talla, en general. Les situacions de cada persona només les sap cadascú i tothom a casa seva té el percal que té però hi ha qui, a més de percal, té penques, barra i més cara que esquena...

En fi, segur que res del que us dic us vindrà de nou. A tot arreu és igual, però a mi em sap greu. Què voleu que us digui. Dec ser un sentimental.

Me'n vaig a treballar i a treure les castanyes del foc a més d'una que, segurament, estarà repatxingada al sofà mentre li treuen les castanyes del foc. El meu tiet Sisco sempre diu que mentre hi hagi rucs i haurà gent que anirà a cavall... i jo, desgraciadament, veig que sóc del primer col·lectiu,

Fins demà!

PD: avui esperava rebre la versió 20.04 LTS de Ubuntu però veig que s'està fent pregar...

Dimarts 21 d'abril del 2020 :: Dia 40 del Diari del Coronavirus.

La quarantena, ai sí, la quarantena. Què antic que sona això de la quarantena i, alhora, que modern i actual. Avui fa 40 dies que escric incansablement aquest diari, 40 dies en què la rutina ha anat guanyant terreny a la novetat, en que les suspicàcies han anat guanyant terreny a les notícies i en el que tots hem après de les nostres misèries com a societat. Un aprenentatge que, com molts dels aprenentatges d'aquells que només es fan per passar un examen, aviat oblidarem. Encara alguna veu il·lusa diu que hi haurà un abans i un després de tot això. Jo, sincerament, ho dubto. Ho oblidarem aviat i tornarem a fer el que hem fet, el que ens agrada, el que ens caracteritza i el que, al mateix temps, ens estigmatitza com a societat, com a societat de consum, com a societat de consum capitalista.

Quaranta dies poden ser molt o poc, tot depèn de la situació en la que visquis i de com de ràpid passi el temps i els esdeveniments al teu voltant. En quaranta dies pots aprendre molt o pots seguir com sempre; però el que sí és cert és que, després de quaranta dies hi ha artificis que no es poden mantenir en el temps. Quaranta dies posen a tothom al seu lloc.

Ara sembla que ens hem de preparar per començar el desconfinament... però la desconfiança en els polítics ja fa uns dies que està instal·lada a casa nostra.

I mentrestant, anem fent deures, fitxes, aprenent, jugant i rient de portes endins de casa. Gaudint com mai d'un temps que no ens hauríem imaginat i veient com el nostre fill creix i aprèn dia a dia. El que per a molts ha estat un malson i una bogeria per a nosaltres, quan ens parem a observar el nostre fill, ha estat un regal imprevist del destí. Una meravella.

I sí, encara continua plovent. Ja fa tres dies que plou. I, també com sempre, mai plou a gust de tothom.

Bona nit i fins demà!

Dimecres 22 d'abril del 2020 :: Dia 41 de merda

Ja fa uns quants dies que un dels WC de casa no acabava d'anar fi. Després de fer les gestions pertinents amb l'asseguradora dilluns passat vàrem trucar al nostre lampista preferit (després d'en Mario, és clar!). Avui ha vingut puntual, només amb 46 minuts d'endarreriment. Res a dir. Coses del directe diuen. Devien ser sobre les 11 que en Jordi ha començat a furgar per les canonades de casa com si fos un petit talp excavant en busca de menjar o amb ganes de fer-se un cau. Però, malauradament, la cosa no ha donat fruits. Res, haurem de desmuntar el WC... Perfecte, quina il·lusió pensava jo mentre ell es barallava amb els cargols rovellats i fets pols de l'inodor. Quants anys feia que no es desmuntava aquest sanitari? Ves a saber... quan vàrem comprar el pis ja estava muntat :P

Tres litres de "producto solo para uso profesional" i dues hores després em diu que hauríem de trucar al servei de desembossaments, que ens enviïn un camió però que això ja seria a primera hora de la tarda. Vale, ja que hem de ballar, ballem, he pensat.

Després d'un plat de macarrons reescalfats i de cinc minutets de migdiada al sofà han vingut els operaris dels desembassaments, dos nois que em recordaven algú i que portaven la indumentària reglamentària. Per on passem la mànega? Em diuen. I jo què sé! Sort que en Jordi ha vingut a supervisar... i res, ha sigut com una mena de circuit: del camió al portal, del portar fins al cinquè per l'ull de l'escala, del cinquè fins al pati de llum per l'interior del 5è 1a i del pati de llums fins al WC de casa meva. Què voleu que us digui, el meu pis està amunt amunt i dona a l'interior (no al carrer). Un cop fet tot això ja s'ha pogut procedir a fer la neteja a pressió de tot plegat.

Com anar al dentista. Més o menys. Aigua a pressió per treure el sarro i aigua a pressió per treure la merda, les restes de ves-a-saber-què i la calç. 120 minuts de passar latiguillo, mànega i càmera. Curiós, si més no. Finalment han acabat i, a diferencia del dentista, he acabat sense la boca plena de sang... i amb la butxaca plena (se'n farà càrrec l'assegurança de la comunitat perquè al final era d'un baixant d'aigües... ole!)

Ara, sí Déu vol i ens estima, demà a dos quarts de 10 en Jordi vindrà a muntar-nos la tassa del WC de nou i, després de netejar de cap a peus el bany (avui sortia l'aigua-bruta com una font per les piques, la banyera i le bidet, ole ole), tindrem una aventura més per explicar.

Resum del dia: veure més gent, parlar amb més gent i tenir contacte amb més gent en un sol dia que en tot el Diari del Coronavirus. Repassem: 1) Jordi, el lampista, 2) Sr. Juan, veí del 5-1, 3) Sra. del Sr. Juan, 4 i 5) Fèlix & "Artista", dels Desembossaments Baró, 6) President de l'escala i 7) Secretari de l'escala. Gairebé com jugar a la ruleta russa del coronavirus. Si d'aquí 15 dies no escric més potser és que m'he contagiat per una d'aquestes 7 persones... :P Tranquils, però, que per part meva he seguit totes les recomanacions de seguretat: mascareta, distanciament social, neteja exhaustiva, etc. A veure com acaba.

I mentre, des de les espanyes ens diuen que l'Estat d'Emergència s'allargarà fins a mig maig. Ja m'ho havia dit ma mare. És mig bruixa.

Bona nit des del meu pis perfumat per la falta de sifó i inodor... mmmmmmmmm huele que alimenta :P

Dijous 23 d'abril del 2020 :: Dia 42 del Diari del Coronavirus, Sant Jordi.

Si no fos pel calendari i pels grups de whatsapp res indicaria que avui és Sant Jordi. Sant Jordi per mi sempre ha estat el dia en el que comences a posar-te camiseta de màniga curta i pantalons curs. O això havia esdevingut en els darrers anys. Cap als volts del migdia era el moment en el que, per fi, podia començar a anar amb calça curta esperant l'anhelat bon temps, l'estiu i la calor.

La indumentària d'aquest any, però, ha estat una mica diferent: pijama, xandall d'anar per casa i poca cosa més. Un Sant Jordi confinat. Un Sant Jordi sense gent, sense parades de llibres, roses i aquelles que són de partits polítics, ONG, entitats i coses-rares que omplen els carrers i places de tot el món (o de tot Catalunya que, si fa o no fa, a efectes pràctics del nostre dia a dia, és gairebé el mateix).

Però no, enguany no hi ha ni parades, ni llibres, ni representacions a l'escola, ni la megafonia a tot drap fent sonar "Personatges" ni res de tot això. Enguany és un any curiós. Tampoc hi ha pa de Sant Jordi, ni pastís de Sant Jordi, ni rosa per la meva estimada (això és de les coses que em fa més ràbia) ni res de tot això. Paciència. Tot passarà. O això diuen.

Ara, voleu dir que val la pena moure Sant Jordi al 23 de juliol? Per què? Per deixar als llibreters i a les floristeries fer el seu particular agost? I per aquesta regla de tres perquè no movem la mona? O és que els pastissers no són de Déu? Tranquils, que el joc de disbarats i de moure diades, festes majors i celebracions diverses no acaba ni de començar.

Paciència i bona nit!

Divendres 24 d'abril del 2020 :: Dia 43 del Diari del Coronavirus.

Avui no és Sant Jordi. Ahir sí. Avui no sembla Sant Jordi. Ahir tampoc. Avui és un altre divendres de confinament i ja en van uns quants. La mateixa rutina de cada dia només trencada per la pizza, les crispetes i la pel·lícula. Hi ha tradicions que no perdonen. Per sort.

Avui he tornat a sortir de casa per omplir la nevera i anar a la farmàcia. Per estrany que sembli, si la nevera l'omplís automàticament poca cosa trobaria a faltar de sortir de casa. M'hi podria estar mesos, sinó anys. Avui en dia, amb totes les comoditats i telecomunicacions un confinament (o aquesta mena d'arrest domiciliari que estem vivint) no és una cosa massa fotuda. Si no fos perquè et sap greu no veure en persona a les persones que més estimes, per la resta, hi podria passar tranquil·lament una eternitat.

Sortir de casa cada cop és menys una odissea i més un acte avorrit i rutinari. Posar-se la mascareta, els guants, intentar no tocar res amb les mans, mantenir la distància social ja no té res d'atractiu (tampoc mai ho ha estat, però ja m'enteneu que vull dir). Ara ho fem de manera gairebé autòmat. Ja es ben cert, ja, que l'home i la dona són animals de costums. I ens podem acostumar a gairebé tot sense protestar ni aixecar massa la llebre. Mentre hi hagi pa i circ, rai. Parlant de circ... ara se m'acaba d'ocórrer, en què malgasten el temps aquells que només viuen i es desviuen pel futbol? Aquells culers empedreïts o aquells merengues de puro señorío? Hauran descobert que hi ha vida més enllà del futbol, del bar i de la canya? Potser alguns s'hauran adonat -amb gran desconcert- que tenen família.

En fi, potser que em posi a corregir que per avui ja he dit prou bajanades.

Fins demà, bona nit i tapa't.

Dissabte 25 d'abril del 2020 :: Dia 44 del Diari del Coronavirus.

Un dissabte més de confinament. Un dissabte on moltes famílies, molts pares però no pas tants nens estan fent el compte enrere per poder deixar sortir a la mainada de casa. Demà és el gran dia. Després de 44 dies sense sortir de casa (a no ser que hagi sigut per anar a passejar al gos, anar al mas, anar a llençar la brossa o mil i una excuses alguns s'han empescat per fer el que els surt de la punta del nas) sembla que demà serà el gran dia. A veure què tal. Serà qüestió de sortir al balcó prendre el pols de la societat. Tinc curiositat malsana sobre aquest tema.

Mentre estant, avui que fa 313 de la derrota d'Almansa, el govern de las españas continua creient-se el nen avantatjat de la classe i, no content amb deixar sortir els nens demà, promet que podrem anar a fer esport al carrer a partir del dissabte vinent 2 de maig. Ole tu, quin gran home en sr. Sánchez. Abans de comprovar A ja anem anunciant B... no fos cas que les patronals i els del sector turístic no estiguessin a punt al juliol per rebre guiris àvids d'alcohol barat, festa, sol i "afany de visitar el tercer món". El que potser no han pensat cap d'ells és que, per molt preparats que vulguem estar aquí seran els propis guiris els que no els deixaran, encara, sortir dels sus països.

Però d'això ja en parlarem en un altre episodi, que això va per llarg.

Bona nit i recordeu que quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança.

Diumenge 26 d'abril del 2020 :: Dia 45 del Diari del Coronavirus.

El senyor ministre no ho ha vist. Jo sí. El senyor Illa, ministre de Sanitat del govern de les espanyes no ho ha vist. Milers de sanitaris s'han posat les mans al cap. Ell no ho ha vist. La resta del món sí. I és que avui, finalment, els nens han pogut sortir al carrer sota una sèrie de mesures que bona part de la població s'ha passat una mica més enllà de l'arc del triomf. Era d'esperar. Famílies senceres, partits de futbol, pícnics a la platja, gent passant de tot i quatre gats que s'ho miraven esparverats (i quatre gats més que dèiem, de casa estant -jo ja ho sabia-).

Què en farem d'aquest país? D'aquí 15 dies hi haurà un rebot espectacular del coronavirus i tothom s'estranyarà. Què curiós, oi? Això sí, amb l'excusa de que la canalla ja no pot més (jo crec que més aviat són els pares els que no poden aguantar més els propis fills) tots a sortir al carrer en manada.

Nosaltres, mentrestant hem tingut un diumenge diumenge. Un diumenge de confinament, amb dinar tranquil, mandrà al sofà, jocs, rialles i alguna pàgina de deures per no perdre el sa costum d'escriure una mica.

Avui he mirat el meu fill. No m'ha semblat desesperat, ni desquiciat ni res d'això. M'ha semblat un nen feliç que està més tranquil en el seu ambient -més o menys petit i controlat- que no pas passejant per carrer amb mascareta. Voleu dir que, psicològicament, no els afecta més haver de fer tota aquesta parafernàlia per sortir al carrer que no pas estar uns dies més a casa? Ja ho han mirat bé això? O és que han cedit als lobbies econòmics i socials els psicòlegs infantils?

Suposo que hi deu haver casos i casos però, de moment, més valdrà esperar una mica a veure si el senyor ministre veu les imatges que tothom ha vist, que a fet que tothom es posés les mans al cap però que, a Madrid, sembla que no arriben. Deu ser aquella memòria selectiva i aquella visió selectiva que fa que tampoc vegin les manifestacions catalanes ni les injustícies del seu sistema judicial.

Demà en seguirem parlant que avui m'esperen 10921 jocs per provar. Bona nit!

Dilluns 27 d'abril del 2020 :: Dia 46 del Diari del Coronavirus.

Es veu que sí, tu... es veu que finalment el senyor ministre ha vist les imatges. Ves per on. Avui segon dia en que la mainada pot sortir al carrer i també un dia plujós que no convidava gaire a fer-ho. Sant Pere ens ha ajudat una mica aquest cop ;) Un dilluns rutinari amb molta feina on poques novetats us puc explicar. La veritat és que hi ha dies en els que costa treure punxa de les coses i avui és un d'ells. Cap novetat, molta monotonia, feina que es va fent... però res extraordinari a comentar.

Avui doncs, versió reduïda del diari. Demà més i millor, a la mateixa bat hora al mateix bat canal.

Bona nit!

Dimarts 28 d'abril del 2020 :: Dia 47 del Diari del Coronavirus.

Spain is different, ja ho podeu ben dir, sí. La nit passada va ploure. Aquesta primavera plou molt, trobo. Ahir va ploure, estava dient, i va començar a perdre aigua el baixant que em van haver d'obrir per treure l'embús els nois de la xupona (veure dia 41 del Diari del Coronavirus). Si nois, resulta que el "tap" que em van posar no el van acabar de posar bé ni amb prou silicona i ara, quan plou, perd aigua. Total, ja em veus avui, sobre les 10 del matí, fent un mail a l'empresa dels desembossaments perquè, si us plau, m'ho vinguessin a arreglar. Sí, ja sé que és poca cosa i, en condicions normals, m'hauria arribat jo mateix a qualsevol xino, hauria comprat un pot de silicona i ho hauria arreglat jo mateix... però com que tot està tancat i aquesta situació és ben rara... doncs no ho he pogut fer i, que carai! no em van fer ells el forat? (que a més me'n van fer dos, un dels quals va ser un "error") doncs que ens ho arreglin. Total, tot s'ha de dir, un home de passats els 50 m'ha trucat al migdia i ho ha vingut a arreglar en un moment. Sí, ens agrada fer la feina per duplicat. Spain is different.

Ai Espanya, Espanya, el tant venerable estat de les autonomies, aquella obra d'art de la Constitució del 78 que ens vàrem dotar entre tots per conviure feliços com a germans i mantenir l'hereu d'en Franco a la poltrona monàrquica... ara resulta que aquella Espanya tant meravellosa que tant agradava al PP fa un temps (abans de que sortís VOX i els "obligués" a virar més a la dreta), aquella Espanya exemple i model de transició, ara aquella Espanya fa nosa... als que s'anomenen progressistes! Toma ya! El PSOE cada dia em meravella més. Gairebé tant com que governin amb el suport d'ERC... El que deia, ara resulta que als progressistes espanyols els fa mandra això de les autonomies i han decidit que, ara que toca el desconfinament, es farà amb comandament únic i taxan taxaaaaaaaan per províncies! Ole tu! Per províncies! Com en temps del Sisquet!

Spain is different, no podia ser d'una altra manera. Aquí les esquerres són més papistes que el papa i els progressistes i els franquistes es donen la mà quan es tracta de parlar de la unidad de la patria.

En fi, potser la cançó del "resistiré" l'haurem de cantar també per altres motius.

Bona nit!

Dimecres 29 d'abril del 2020 :: Dia 48 del Diari del Coronavirus.

Seguim amb el confinament teòric, el confinament de fireta de bona part de la població i es idees estrambòtiques dels nostres dirigents. Uns estiren per aquí, els altres -sense veu ni vot- intenten no perdre minuts als telenotícies i la població esperant amb candeletes el moment de poder enxufar els nens a l'escola o als avis.

Des de Madrid ens diuen que el curs no començarà fins al setembre, des de la Generalitat, per no perdre terreny de joc matisen i contramatisen les declaracions. Al juny podrem anar a l'escola només per fer acompanyament als nens, així no hi haurà aglomeracions diuen... que poc coneixen la realitat dels nostres centres educatius. És vergonyós. El primer dia que es pugui portar els nens a l'escola els pares acamparan a la porta 3 o 4 hores abans com si fos un concert del Springsteen o de la Beyon C i, quan soni la música, toooooooooots a deixar-los anar amb una subtil però contundent empenta cap a dins...

I mentre, els mestres anem treballant com a burros -alguns, també uns quants viuen del cuento- i, també com sempre, els nens de sempre fan les coses i aprenen de tot i els que no ho feien a classe tampoc ho fan des de casa.

Per cert, us en recordeu de l'Operció DDC del 15 d'abril? Doncs avui hem sabut que no havia servit per a res perquè els nostres portàtils eren massa antics. No ho podien dir abans? Quins collons! Em sento com els soldats que, després de jugar-se la vida per unes idees i una pàtria, es senten traïts pels seus propis governants i els seus propis països, els quals primen més els negocis i la butxaca que l'honor, la paraula i els valors.

Anem bé. Seguirem pitjor.

Bona nit!

Dijous 30 d'abril del 2020 :: Dia 49 del Diari del Coronavirus.

I avui acabem el mes. Ja ha passat l'abril. L'abril ha estat el primer -i potser l'últim- mes sencer de coronavirus. El març encara vàrem poder fer uns primers dies de vida normal però quan va començar l'abril ja estàvem de ple confinats. Demà començarà el maig. Un maig que es presenta amb moltes més incerteses que l'abril i on ens demanen els polítics que tinguem el seny que ells han demostrat no tenir. Déu n'hi dor! Un mes de maig on també s'haurà de treballar d'una altra manera, treballar fort però sense cap seguretat ni perspectiva. Amb l'excusa de la incertesa sanitària la resta de sectors (i especialment els seus dirigents) semblen estar a la corda fluixa, a mercè del vent i fent equilibri per no caure. De petit em deien que és més difícil manar que creure. Tant de bo això els ho haguessin dit també als que ens manen, ja sigui des del govern, des de la generalitat o des de les diferents empreses. Ens diuen als treballadors que remem, que remem junts... d'acord, molt bé, però feu el favor d'agafar el timó i dirigir la nau.

I de portes endins un dia més. Un dia carregat de feina, de tasques per fer i corregir, de feina que ens va arribant de l'escola del meu fill, de moltes videoconferències i dubtes dels companys que s'han de resoldre... Un dijous força dur que, si no hagués passat res de tot això, hauria estat festiu. Festiu perquè avui a la meva feina era dia de lliure disposició. Però hem treballat. I de valent.

Demà 1 de maig serà el dia del treball, però a molts docents ens tocarà passar-lo, en major o menor mesura, davant de l'ordinador. Segurament hem perdut el rumb. Nosaltres i els que ens han de dirigir.

Remem amb cercle fins que morim defallits... sense moure'ns de lloc.

Bona nit!

Divendres 1 de maig del 2020 :: Dia 50 del Diari del Coronavirus. Sant Aniol.

I ja ens hem plantat al dia 1 de maig, fins fa uns anys conegut com "el dia del treballador" però, d'un temps ençà, conegut per el dia de "Sant Aniol". I és que, si fa unes setmanes em va tocar a mi celebrar el meu aniversari en confiament (veure el dia 13 del Diari del Coronavirus), avui li ha tocat al meu fill celebrar el seu sant de la mateixa manera. I, què voleu que us digui, tret de les felicitacions per Whatsapp i alguna cosa més, res permetia diferenciar aquest dia de tota la resta. Dies repetits, monòtons, extremadament rutinaris. Dies que tens tot el temps del món per fer les coses i, així i tot, sembla que no facis res, que no avancis. Viure per esperar el pròxim àpat. Gairebé és així. I no perquè siguem excessivament farts, sinó perquè els àpats ens marquen el ritme i han substituït, d'alguna manera, als rellotges. Què en fa de temps que no em poso el rellotge al canell, Mare de Déu!

En fi, serà qüestió d'anar a escalfar el forn, a fer la pizza i a preparar la bossa de crispetes per després perquè, avui més que mai, és divendres i és un dia especial! I toca pizza, peli i crispetes!

Bona nit!

Dissabte 2 de maig del 2020 :: Dia 51 del Diari del Coronavirus.

Sí, ho sabia, n'era plenament conscient. Havia de passar. Era d'avançada edat, feia setmanes que tenia una mobilitat extremadament reduïda. Els últims 10 dies, de fet, ni es va poder moure. Són coses que passen... diuen els uns. Sempre se'n van els millors, diuen els altres... Mira que n'havíem viscut d'aventures junts, uns tercers...

I és que, per molt que te'n facis a la idea i que sàpigues que amb el confinament la cosa segurament no acabaria bé sempre intentes resistir-te'n. No no vols acceptar. Ho negues i dius... que carai, a mi no em passarà!

I tant que passa, i tant. Avui he anat a engegar la meva furgoneta. I allí me n'he adonat. Tot ha sigut posar la clau al pany, fer el gest de girar-la (mentre curosament revisava de no tenir les llums engegades) i me n'he adonat. La meva bateria, la bateria de sèrie, la que m'ha acompanyat tots aquests anys s'ha mort. Ens ha deixat. Unes petites llumetes en el tauler donaven testimoniatge del negre succés.

Se l'ha endut el confinament. Com a tantes d'altres, segur. Se l'ha endut a la flor de la vida.

Sempre et recordarem. Descansa en pau, bateria.

Bona nit!

Diumenge 3 de maig del 2020 :: Dia 52 del Diari del Coronavirus. Dia de la Mare.

Una altra data d'aquelles passades per aigua pel confinament i el coronavirus. Avui és el dia de la mare. Un dia on encara milers de fills i milers de mares no s'han pogut abraçar. Lamentablement sembla que ja ens hi estem acostumant a aquesta situació. Una situació tant estranya però que, perllongada en el temps, se'ns fa quotidianament normal. Avui, però, ha sigut un dia especial. Un dia especial en majúscules ja que ha estat el primer dia en el que el meu fill ha trepitjat el carrer des dels inicis del confinament. Ja sé que ara alguns em direu que ja fa una setmana que els nens i les nenes del país poden passejar alegrament per places i carrers per alleujament propi i dels seus pares però, potser per aquella prudència tant catalana que encara tenim alguns, a casa ens hem volgut esperar una setmana més a veure si repuntava això del coronavirus o, del contrari, semblava prou segur tocar el carrer. Avui, finament, ha sigut el dia. Agafats de la mà i els dos amb les nostres mascaretes 3M (FPP2 ara ja me n'he fet un expert amb això de les nomenclatures) hem sortit a donar un tomb a la mançana (l'illa de cases, vaja).

Ha estat una experiència molt curiosa perquè, tot i que no hem caminat massa hem arribat tots dos baldats i fets pols. Ens hem notat més relaxats, tranquils, amb més capacitat de gaudir de les petites coses a l'hora de sopar i hem pogut allunyar la crispació que, de tant en tant, aterra a casa nostra (com a casa de qualsevol fill de veí).

La passejadeta també ens ha permès anar a saludar -des del carrer al balcó- els meus pares. Ha sigut una sorpresa xula pel dia de la mare tot i que és una sensació una mica rar. Per una banda fa 50 dies que no els veus, per l'altra, fruit de les videoconferències gairebé diàries, sembla que aquest temps sense veure'ns no hagi existit. I clar, això d'acomiadar-te ràpidament, sense veure't, fer-te petons, abraçar-te i res d'això... que estrany tot plegat. En fi, un dia més passat i un dia menys per tornar a la normalitat.

Bona nit i tapa't! (a no, que ja comença a fer molta calor!)

Dilluns 4 de maig del 2020 :: Dia 53 del Diari del Coronavirus.

I tornem a començar una altra setmana. Una nova setmana que de nova tindrà ben poca cosa però que cal entomar de la millor manera possible. Després d'una fase de novetat, d'expectativa, d'interès, de curiositat... sembla que ja estem de ple en la fase del relaxament i del passar de tot. A mitja tarda he anat a fer un volt com ahir amb el meu fill. Si no fos per quatre mascaretes mal comptades res hauria diferit d'un dilluns a la tarda. El parc de prop de casa, ple. Els bancs plens de mamis, els nens jugant i berenant junts. Una tarda d'un dilluns qualsevol d'estiu. I és que la rutina és, segurament, la pitjor companya de viatge per aquestes ocasions tant extraordinàries. Mentre ho sóc, d'extraordinàries, tot va bé però quan t'hi acostumes i baixes la guàrdia... merda! I és que, com deia aquell, allò que es difícil no és arribar a dalt de tot (en qualsevol disciplina) sinó mantenir-s'hi. Quanta raó. Nosaltres mateix, a casa, sembla que també a vegades ens costa mantenir la mateixa guàrdia escrupolosa dels primer dies. I no, no és quelcom conscient, sinó més aviat el fet de que la rutina fa relaxar-nos i, en certa manera, confiar-nos.

I, per estrany que sembli, el repunt que gairebé tothom esperava després de començar a desconfinar, no arriba. Potser si que des de les espanyes aquest cop tenien raó. Ves a saber. Però, de moment nosaltres anirem fent. Dilluns es dia de rebre els deures de les mestres del meu fill i començar a fer-los, de corregir els deures dels meus alumnes, de solucionar problemes, de videoconferències, de posar-nos els piles després del cap de setmana, d'anar a comprar, de fer rentadores... i és que els dilluns, per molt confinats i rutinaris que siguin, sempre es fan una mica costa amunt. Que voleu que us digui. Potser serà per no perdre'n la tradició.

Bona nit i fins demà!

Dimarts 5 de maig del 2020 :: Dia 54 del Diari del Coronavirus.

Avui m'he llevat aviat. Força aviat. Abans de les 8 ja tenia els dos peus al terra i ja m'havia tret la son de les orelles. Sabeu que passa? Que encara que els experts ens diguessin una i altra vegada que és important mantenir rutines i horaris aquests dies ens acostumem a llevar més tard a casa. Allarguem una mica la nit i ens despertem a planer, sense posar despertador (no obstant això sempre és abans de les 10, no us penseu). Però avui m'he llevat aviat i, després de passar per bany per endreçar-me una mica i esmorzar ja m'he posat amb les videoconferències. Les d'avui no han sigut gaire productives -últimament m'adono que les últimes videoconferències no ho han sigut gaire de productives- però estan bé per no perdre el contacte amb els amics, coneguts i companys de feina. I és que quan et lleves aviat el matí et resulta molt més. Pots fer mil coses, pots arribar a tot i tens la sensació de fer les coses bé.

Sembla que poc a poc tot es va accelerant -a nivell acadèmic- i sembla que la pilota de neu es fa més gran i pren més embranzida a mesura que ens acostem al mes de juny. Si ahir ens enviaven 10 fitxes des de l'escola del meu fill per fer durant la setmana (avui ja en tenim 5 de fetes) avui ens han enviat un vídeo per fer dues activitats digitals més i unes instruccions per fer un vídeo per la professora de psicomotricitat. També els meus alumnes sembla que es posin les piles i comencin a enviar treballs -els actuals i els endarrerits-. D'aquí no res tot seran presses. Com cada any.

Serà qüestió de tenir paciències i encomanar-nos a algun Sant.

Bona niiiiiit

Dimecres 6 de maig del 2020 :: Dia 55 del Diari del Coronavirus.

La Catalunya oblidada, la Catalunya que gairebé no és ni Catalunya resulta que sortirà abans de la fase 0 (en la que hem estat fins ara però que fins fa poc no sabíem ni com es deia) que no pas la Catalunya Catalunya, aquella Catalunya centralista i centralitzada que ens ha venut TV3 durant tants anys. De moment només el Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i alguns indrets del Pirineu tindrem la sort de ser els conillets d'Índies. Els senyors de Barsalona hauran d'esperar a veure que passa per tal de poder fer vida normal. Vatua tu, quina sort. Us ho imagineu? Uns dies en que no hi haurà pixapins pels carrers, on podràs anar amb tranquil·litat, sense cunyats set ciències que et mirin per sobre de l'espatlla pel sol fet de viure a la capital. Sense forasters que vinguin a deixar la calerilla als pobles com a penyora per malmetre el terme. Caram tu, potser que posem el fre de mà que m'envalo.

Doncs efectivament, dilluns vinent podrem avançar a la fase 1 a casa nostra. Ho haurem fet tant bé que ens haurem passat tota la pantalla, haurem agafat totes les monedes (o els anells, si sou més d'en Sonic que d'en Mario), les monedes d'en Yoshi, haurem agafat tots els bolets, les estrelles, els poders, les capes, les flors de foc i sí, finalment ho haurem aconseguit. Pujarem al pal de la bandera, baixarem l'estendard i ja ens faltarà menys per poder salvar a la princesa. I és que, en aquests moments, fer un símil amb el món dels videojocs em sembla el més interessant. Total, si es perden les vides el govern de torn farà clic a "continue" i aquí no haurà passat res. Només un número augmentant a la pantalla. Res important, oi?

Dilluns nova pantalla. Però a mi encara em queden unes quantes canonades per baixar, uns bonificacions per aconseguir i molta feina per fer. Així doncs, us deixo i me'n vaig a pencar.

Bona nit!

Dijous 7 de maig del 2020 :: Dia 56 del Diari del Coronavirus.

Quina feinada, això és de bojos! Avui realment estic molt, molt cansat. No només han estat més de tres hores de videoconferència, sinó una mà de deures per corregir dels alumnes i un piló de feina que ha anat fent el meu fill per enviar a les seves mestres. Com es nota que estem prement, tots plegats, l'accelerador. I compte, perquè si no reduïm una mica, al primer revolt ens n'anirem marge avall i començarem a fer voltes de campana. Amb la preinscripció a tocar i la tercera avaluació i les notes finals esperant-nos a la propera cantonada sembla que la cosa ja no té aturador. Quines ànsies de recuperar el temps perdut. Quines ganes de matar tot el que és gras! Paciència que aquest confinament és una cursa de llarga distància i qui més corre al principi és qui pitjor arribarà en els últims metres. Encara queda molta cursa i la gent, això, ho ha perdut de vista.

Hauríem d'aprendre a tocar de peus a terra tots i totes. En molts sentits. I potser hauríem de donar exemple els mestres. Però alguns només saben mirar-se el propi melic.

Demà continuarem al peu del canó, però més cansats i baldats que avui.

Bona nit!

Divendres 8 de maig del 2020 :: Dia 57 del Diari del Coronavirus.

Avui és divendres... toca pizza, peli i crispetes! Ep, ep... para para David que tens moltíssima feina de l'escola per fer. Vols dir que no és més assenyat quedar-te 4 o 5 hores davant de l'ordinador per tal de posar-te al dia? Doncs ja ho veieu, primer divendres de confinament que em perdo la peli i les crispetes, però tal com deia ahir, sembla que la gent s'ha posat a prémer l'accelerador amb ganes. Avui nova feina de l'escola del meu fill, ara a fer un vídeo de música (m'estic traient un màster en post-producció de vídeo aquest confinament, de debò :P). A tot això suma-hi la motxilla de dur la casa, fer creure el nen, intentar educar-lo, rendir al 100% a l'escola i fer-ho tot amb bon humor i bona cara. Porto un parell de dies esgotat.

Si no fos perquè estem en confinament estaria content de que, per fi, arribés el cap de setmana, però sé que tant demà com diumenge em tocarà treballar tant o més que avui. I això és un no parar. Des de setmana santa que no tinc un dia sencer de festa. Us ho podeu imaginar? Doncs viure-ho és molt pitjor.

En fi, amunt i crits!

Bona nit!

Dissabte 9 de maig del 2020 :: Dia 58 del Diari del Coronavirus.

Per fi, ja em tocava, després d'haver anat a dormir a les tantes ahir (bé, ja era dissabte, de fet) avui m'agafaré el meu primer dia sabàtic des de Setmana Santa. Necessito desconnectar d'aquesta acceleració constant. Aquests últims dies han estat durs. Espero que això no vagi a més -i que tampoc es sostingui, a poder ser- en el temps. Avui he decidit no fer res de l'escola. Agafar una mica d'oxigen per poder afrontar millor la setmana que començarà dilluns. Demà diumenge sé que hauré de passar-me unes quantes hores davant de l'ordinador preparant tota la feina de la setmana entrant, així que millor descansar avui. Sembla estrany, però enyoro -i molt!- el fet de poder desconnectar dissabte i diumenge cada setmana. Quan tot era "normal" em general sempre ho podia fer. Ara, gairebé, és una utopia i, si ho puc fer com ho estic fent avui és perquè ahir a la nit/matinada vaig passar més de 5 hores davant de l'ordinador treballant al 100%.

Me'n vaig a acabar de descansar que m'ho mereixo.

Bona nit!

Diumenge 10 de maig del 2020 :: Dia 59 del Diari del Coronavirus.

Diumenge mandrós i plujós. Un diumenge d'aquests que no ve gens de gust sortir de casa. Un diumenge d'aquells que, encara que no estiguéssim confinats, dubto que vingués gaire de gust sortir de casa. A mig matí ha caigut un ram ben fort sobre Reus. Ha plogut amb ganes una bona estona i, al llarg del dia, ho ha anat fent intermitentment i, de tant en tant, amb alguna ullada de sol. Un dia gris on les temperatures han baixat. Potser aquest mal temps -més propi de finals del tardor que no pas de finals de primavera- fa que sigui més suportable, avui, estar tancat a casa. Si ho comparo amb diumenge passat (primer dia que vàrem sortir amb el meu fill), que va fer un dia radiant i on venia de gust estar tot el dia al carrer, aquest ha estat molt més suportable.

Quedar-se mandrejant a l'habitació, veure com plou darrera dels vidres, mirar les fulles dels arbres com es mouen i sentir l'aigua com s'escola per les canonades mentre estàs a casa, calent i sec, a refugi, és un plaer. Un plaer mandrós. Un dia per estar amb els de casa. Per dedicar-lo a la contemplació de les petites coses, a fixar-nos en tot i en res, a gaudir de perdre el temps, de gaudir de retrobar-se amb un mateix. Un dia d'aquells en el que perds la noció de temps. Sense gaire feina, sense obligacions. Però, al mateix temps, amb una certa pàtina d'avorriment i, fins i tot, un xic d'apatia i melancolia.

Ara, però, toca penjar tota la feina que els nens han de fer a partir de demà dilluns i preparar una setmana que, de ben segur serà llarga i dura com l'anterior.

Vinga som-hi, bona nit!

Dilluns 11 de maig del 2020 :: Dia 60 del Diari del Coronavirus.

Ja estem en fase 1. El 10% de la població de Catalunya ja està en fase 1. La Catalunya oblidada per la capital ja està en fase 1. Quina il·lusió oi? Doncs no sé que dir-vos. Sí, sembla que tot torna a la normalitat, però hi ha coses que no quadren. Sembla que visquem en dues realitats paral·leles que conviuen sense arribar a tocar-se: per una banda la realitat dels mitjans de comunicació que ens expliquen i repeteixen la perillositat del COVID-19, per una altra, la de la gent de la meva ciutat que passeja, va amb els nens, surt a fer esport, queda amb els amics... tot com si no passés res. I no és d'avui. I mentrestant cap dels que mana sap agafa el timó amb mà ferma i dirigir-nos cap a un rumb fixe. És més la incertesa de "no cagar-la" davant dels votants (pensant sempre en la reelecció i les urnes) que no pas el dubte raonable d'esperar a veure el que diuen els científics. Perquè, desenganyem-nos d'una vegada, les opinions científiques no són, ni de bon tros, objectives. Hi ha científics que pensen una cosa, d'altres una altra... i cada governant compra a pes la que li va millor. Ja ho deia en Marx "yo tengo estos principios, pero si no le gustan tengo otros". Doncs això.

I, el poble? el pobre proble què eh eh eh? Doncs com deia la cançó de la Trinca: hem d'estar alegres com unes pasqües i anar entomant el que ens van dient i que canviïn d'opinió cada dia. Treballar, tornar a treballar, treballar per no res... i anar fent deures i anar corregint. Passant-nos el dia entre pantalles i esperar a veure que diuen demà segons el peu amb el que s'hagin aixecat. Deures, feina, videoconferències i demès.

Avui, per sort, amb la fase 1 a la butxaca hem pogut anar a veure els meus pares. Estan la mar de bé. Alguna cosa havia de tenir de bo això de ser els conillets d'índies dels pixapins.

Bona niiiiiiit!

Dimarts 12 de maig del 2020 :: Dia 61 del Diari del Coronavirus.

I és que quan arriba a aquesta hora, que és quan més hauria de poder treballar i quan les condicions familiars són més òptimes. Quan arriba l'hora de poder-me posar davant de l'ordinador sense distraccions i amb tota la pau i la tranquil·litat estic tant cansat que no puc treballar de cap de les maneres. Se'm fa costa amunt, sobretot els dies com avui, que he hagut de matinar. Necessito descansar i anar a dormir i ara, tot just, comença la meva jornada laboral. Quina merda. Serà qüestió de tirar endavant.

Bona nit!

Dimecres 13 de maig del 2020 :: Dia 62 del Diari del Coronavirus.

Us en recordeu del dia 41 del Diari del Coronavirus? D'això en fa 21 dies. 21 dies és el que ha durat el WC de casa en bon estat. Ja el tornem a tenir embussat. Quan ja pensava que amb l'actuació d'aquell dia estaria tot solucionat per molt, molt de temps, resulta que no, que en 3 setmanes tornem a estar igual Bé, igual no, es nota que les canonades estan més netes perquè l'aigua que s'acumula és molt més neta que la de l'altre vegada, però s'acumula igual. Jo que pensava que la gent que viu als àtics o als pisos alts dels blocs de pisos no tenien problemes d'aquests tipus i que aquests problemes eren dels baixos o dels primers pisos... ja veieu que no, amics! En fi, demà tornarem a trucar als Desembossaments Baró a veure si aquest cop s'arregla definitivament el nostre problema.

I és que, segurament, aquestes petites coses són les úniques que trenquen una mica la monotonia d'aquests dies. Un dia en el que he sabut que sóc grup de risc i que, segurament, la meva tornada a l'escola serà més tardana que la resta dels meus companys i companyes. Caldrà tenir paciència -molta- i resar perquè tot surti bé.

Jo per si les moques, avui, ja he anat al Santuari de Misericòrdia a posar un ciri a la Mare de Déu.

Bona nit i fins demà!

Dijous 14 de maig del 2020 :: Dia 63 del Diari del Coronavirus.

Un altre dijous de confinament, un altre dia que passarà sense més pena que glòria. Amb la tranquil·litat de la vida que va passat, de la feina que poc a poc va sortint, però sense estrès ni estar massa pendents del rellotge. Un dia rutinari on la feina, els deures del nen, el dinar, les feines de la casa... s'han anat encadenant, lentament, per tal d'anar passant les hores. I és que, un dia més, es tracta d'això i només d'això: d'anar passant les hores, d'anar passant els dies i d'anar observant "com respira" la societat, per on anem, per on hem d'anar.

Avui és un d'aquells dies en que no sé ben bé que escriure però, empès també per la inèrcia de fer-ho a diari, em planto davant de l'ordinador a explicar-vos quatre misèries, tant mediocres, que gairebé no mereixen ni si escrites.

Demà seguirem al peu del canó, avorrits com aquells mariners dels primers vaixells que creuaven l'atlàntic i trigaven setmanes. Esperem, aviat, veure terra ferma. Qui sap.

Bona nit.

Divendres 15 de maig del 2020 :: Dia 64 del Diari del Coronavirus.

Avui han vingut altre cop els nois de l'empresa de desembossaments. Han vingut a veure on s'havia de tornar a actuar. Han vingut, s'ho ha mirat i m'han dit " ja et trucarem". A hores d'ara -ja és ben entrat el vespre- no m'han trucat. Ja serà dilluns. Spanish style, again. Què poc que costa dir "mira, ja et trucarem el dilluns perquè aquests dies tenim molta feina o, senzillament, perquè plou i no ens volem mullar". Però no, prefereixen dir una mentida i au, així creuen que quedaran millor. En fi... Serà qüestió d'esperar que arribi dilluns. Ja riurem ja, dilluns faig una formació virtuals a una sèrie de companys mestres que volen que els expliqui 4 coses sobre docència virtual i, justament en aquell moment, serà quan em trucaran els dels desembossaments i això si no es presenten sense avisar. Ara, que com es presentin sense avisar, els hi diré amablement que tornin un altre dia que "aquí es teletreballa i no podem dansar tots al so de la seva música de merda (mai més ben dit, jejeje)" .

I com sempre poca cosa més a dir. Un dia com els altres. Un divendres, això sí. Un dia en que toca fer pizza, crepites i pel·lícula. Aquesta setmana he treballat de valent per poder tenir la nit de divendres lliure i poder compartir aquesta estona amb la família :)

Així que, bona nit i fins demà!

Dissabte 16 de maig del 2020 :: Dia 65 del Diari del Coronavirus.

Plou, plou i torna a ploure. De cop i volta fa una mica de sol, torna a ploure. De cop i volta amb prou força. Quin dia més gris i ensopidot. Dies d'aquells que no tens massa ganes de fer res. Ens hem llevat tard i ens hem saltat l'esmorzar per començar a preguntar-nos "què fem avui per dinar?" Abans del coronavirus hauríem sortit a menjar alguna cosa a fora (molts caps de setmana ho fèiem quan no teníem ganes de cuinar) o hauríem anar a dinar a casa dels pares... Des de ja fa 65 dies que això no és possible (sí, ja sé que envien menjar a casa, però no em barrufa la idea). Així que hem pensat que fèiem de dinar, hem dinat, hem fet sobretaula (a la cuina perquè ja fa dies que no podem menjar a la terrassa per culpa de la ditxosa pluja) i a esperar que es faci l'hora de berenar/sopar. I sí, és clar, hem anat fent coses per casa, però dies com aquests fan que tingui poques ganes de fer coses i més aviat et mous d'esma entre la mandra i la desgana. Aix quines ganes de badallar. A veure si demà surt el sol.

Bona nit!

Diumenge 17 de maig del 2020 :: Dia 66 del Diari del Coronavirus.

Avui el dia ha començat mogudet. La meva directora ens ha enviat un missatge amb un enllaç del programa FAQs de Televisió de Catalunya que van emetre ahir al vespre. En aquest vídeo es veu el director de les escoles públiques de Catalunya dient que quan s'entri a la fase 2 s'obriran les escoles. A la meva comarca ja estem en fase 1 i es preveu que es passi a fase 2 de demà en vuit, o sigui el dilluns 25 de maig. Això que vol dir? Què haurem de treballar cuit-a-corrent aquesta setmana per tenir-ho tot llest per la vinent? Doncs, com sempre, no ho saben ni ells. No ha passat massa estona que des del servei de Protecció Civil de Catalunya l'han contradit i han dit que això de que en fase 2 s'hagi d'obrir les escoles... que ja ho veurem. I és que, amics, és el problema de sempre: un capità pot marcar un rumb més o menys bo, però l'ha de marcar. El pitjor és la indecisió, no saber per on tirar, no saber manar, no saber agafar el toro per les banyes. Ai, com els agrada manar i que poquet que en sabem, oi?

A part d'això un diumenge plàcid on hem sortit a fer una caminadeta de gairebé 4 km al matí per tal d'estirar les cames. La veritat és que ha fet solet i un dia força maco que convidava a sortir del niu. Com que sembla que es vol accelerar tant com es pugui la tornada a la nova normalitat més valdrà posar-se en forma i preparar-se pel que pugui venir, no creieu?

Potser que comenci a demanar hora al taller mecànic per tal de canviar la bateria de la furgoneta, no fos cas que d'avui per demà hagi d'anar a treballar i no tingui la maquinaria a punt.

Però, de moment, demà seguirem tots a casa. Bona nit!

Dilluns 18 de maig del 2020 :: Dia 67 del Diari del Coronavirus.

Avui ha sigut un dia estrany. Ha començat molt bé i molt d'hora fent un taller per videoconferència la mar d'interessant. Davant meu 50 companys i companyes de diferents escoles preparats per escoltar la classe magistral que els tenia preparada sobre les eines Google i sobre un recull de recursos per treballar amb els nens en aquests temps de classes virtuals i futurs temps de classes híbrides. Han estat 124 minuts de xerrar sense parar, de demostracions i explicacions diverses que m'han deixat d'allò més esgotat. El resultat, però, ha estat més que satisfactori i l'he pogut enregistrar en vídeo per tal de poder-ho compartir posteriorment entre els assistents i amb tots aquells que els pugui interessar. Després de la xerrada estava francament esgotat. El meu fill ja m'esperava per dir-me que havia fet una trastada i que, a més, la persiana de l'habitació s'havia trencat. Per postres, al targeta microSD del meu mòbil -què ja feia uns quants dies que feia el ruc- ja decidit no funcionar més. En un moment he passat de la satisfacció i l'eufòria al pessimisme i, en certa manera, a la ràbia. Devia semblar el Monstre de Colors! Per sort tot es pot solucionar i en 2 dies tindré una nova targeta pel mòbil i demà arreglaré la persiana. Després ha tocat anar a fer la compra setmanal i preparar els deures que li envien al meu fill: aquesta setmana són 8 fitxes de llengua i de matemàtiques -de moment, perquè cada dia envien una o altra cosa-.

D'aquest dia d'avui me'n vaig a dormir amb la satisfacció d'haver deixat una bona formació gravada i, si mai falto (o quan falti, esperem que més taaard que d'hora), seran uns llargs minuts dels quals els meus hereus en podran fer un estudi o podran saber què feia l'avi o com anaven les màquines "prehistòriques". Una petita xerrada formativa per la posteritat. Potser no cal córrer tant i, d'aquí 10 o 15 anys, quan m'ho torni a mirar, em faré creus del que fèiem i de com ho fèiem aquell famós any 2020, l'any del Coronavirus. Un any que, sens dubte, passarà a la història dels nostres records col·lectius.

Bona nit!

Dimarts 19 de maig del 2020 :: Dia 68 del Diari del Coronavirus.

Quan penses que tens la situació controlada i que, més o menys, tot anirà bé... patapam sempre hi ha un imprevist que et capgira la vida 180 graus. Avui que el meu fill s'havia adormit de seguida, que esperava poder fer la feina ràpidament i poder anar a dormir a una hora prudencial (ahir vaig dormir menys de 5 hores) em trobo el wc inundat com mai. No només la tassa estava plena com altres vegades sinó que, aquest cop, s'ha sobreeixit i ha llençat diversos litres d'aigua a terra. Quan ens n'hem adonat l'aigua ja arribava fins al passadís. Quin desastre. 45 minuts traient aigua, netejant, eixugant, fregant de nou, perfumant... 45 minuts que m'han passat com si fossin 5 o 10. Nervis i malestar. Aquestes coses no agraden. I en menys d'un mes hi hem hagut de caure dues vegades.

Jo que avui us volia parlar que demà serà finalment el dia D i sortirà el nostre meravellós Conseller d'Educació explicant-nos quan s'obriran les escoles, de quina manera es farà tot i en quin ordre. Avui que volia parlar d'això i de com tothom opina sense saber-ne ni idea. Avui, precisament avui, he hagut de començar parlant de lavabos i d'inundacions un cop més.

És així amics: demà pels volts de dos quarts d'una del migdia hi haurà l'esperada compareixença als mitjans del senyor conseller que ens donarà la fórmula màgica perquè els pares i les empresaris puguin dir que ha prevalgut la pela, un cop més, en front del sentit comú. Com ho farem? Amb quins recursos comptarem? Hi haurà diners per tot?

Tranquils que sempre acabarà rebent i arremangant-se el de sota. D'això en podeu estar segurs.

Bona nit!

Dimecres 20 de maig del 2020 :: Dia 69 del Diari del Coronavirus.

Quin dia! Redéu, quin dia! si els dies fossin les atraccions de Port Aventura avui hauria sigut el Dragon Khan segurament. Filtracions del Departament, anuncis de conseller, obertura de les escoles el dia 1 de juny, decret de plantilles de cara al curs 20-21... ufff! I és que hi ha dies que no passen gaires coses i dies que sembla que no s'hagin d'acabar mai. La compareixença del conseller ha estat més aviat justeta en paraules i en propostes. La major part de la compareixença ha estat per dir "procicat", "ministerio de educación" i "autonomia de centres (així passem la pilota als equips directius de cada escola)". Per sort el dia d'avui ja s'acaba i demà serà un més i millor. Un dia que començarà de bon matí amb la visita de l'empresa de desembossaments. Que Déu ens agafi confessats.

Som-hi, que demà toca matinar! Bona nit!

Dijous 21 de maig del 2020 :: Dia 70 del Diari del Coronavirus.

I de bon matí havia de començar el dia, tal com deia ahir. A les 7 de peus a terra, netejar el lavabo, treure totes les pertinences de la pica, de l'armariet, les tovalloles, deixar-ho tot com si no hi visqués ningú (com ressona l'estança, caram!). Preparat perquè a dos quarts de nou apareguessin els amics dels Desatascos a tornar a fer la feina que el dia 22 d'abril (un mes menys 1 dia abans) havien deixat a mitges. Després d'esperar pacientment durant 1 hora de rellotge, a dos quarts de deu truco per telèfon. M'atén la secretària i em diu que em truca el jefe en 5 minuts. Quan em truca eren passades les 11. Finalment a un quart menys cinc DE DUES es presenten a casa. Descobreixen que s'havien deixat una pedra de calç de la mida del cap d'un nadó dins de la canonada que engalza amb el baixant general. Com cony podien no veure-ho l'altra vegada? No ho entenen. Jo tampoc. Furga que furgaràs 2 hores i escaig després aconsegueixen treure la pedra. La tinc immortalitzada en una foto. Esperem que no els hagi de trucar em molt de temps.

Paral·lelament als meus problemes amb les canonades la vida laboral segueix i el Departament ens prepara encara algunes sorpreses amb les plantilles i els professors que tindrà cada centre pel curs vinent. Ni ells mateixos poden donar l'abast amb el pollastre que s'ha montat amb el retorn/no-retorn dels nens a les aules el pròxim 1 de juny.

A les tantes de la nit em poso a netejar de nou el wc i tornar-ho a posar tot al seu lloc. Sorpresa?! Oi tant, el pedaç que han posat per tapar el forat al baixant principal que passa per casa meva perd aigua. Com l'altra vegada. Quina incompetència. Renego fortament pel cel obert. Un veí em recrimina el meu renec. Té tota la raó.

Me'n vaig a dormir. Bona nit.

Divendres 22 de maig del 2020 :: Dia 71 del Diari del Coronavirus.

Amb el problema de les canonades solucionat definitivament (o això espero, i que sigui durant molt de temps) avui ja em puc centrar en la feina. La setmana vinent comencen ja les sessions d'avaluació però aquestes es veuen totalment eclipsades per les mil i una gestions que s'han de fer per tornar, cuita corrents, a les escoles. A Sant de què? De l'economia, de les pressions, del voler posar-se una medalla i arreplegar vots, per dir que aquí la tenim més grossa que a Madrid... Ves a saber. Tornarem per no fer ben bé res, per tenir els nens amenaçats de no fer res i no podent fer res. Ni fulls, ni llibres, ni avançar, ni res de res. Només per fer de pseudopsicòlegs. Ja estem ben posats ja. I mentre els pares desitjosos de tornar les criatures a les escoles i poder fer vida normal mentre nosaltres els hi haurem d'explicar que només alguns podran tornar i amb una casuística molt concreta i definida. Anem pel camí del pedregar.

Feina feina feina i més feina. Manen els de dalt i rebem els de sota. Em sona massa aquesta cançó.

Per sort, sempre que hi ha un dia gris n'apareix un de radiant i avui sembla que tot va la mar de bé, tot sembla que es pot solucionar i els problemes es van resolent. Visca. I la dutxeta a mitja tarda que ens hem fet tota la família a la terrassa amb el sol escalfant-nos la pell? I el menjar la pizza a la fresca? Això no té preu i, per més que vulguin, això dóna ànims i força per seguir endavant.

Visca els nostres divendres. Gràcies família. Us estimo infinitament.

Demà més! Bona nit!

Dissabte 23 de maig del 2020 :: Dia 72 del Diari del Coronavirus.

El terme municipal d'una ciutat com la meva, com Reus és molt més que allò que el 85% de la gent coneix. Més enllà del centre, amb els comerços i els carrers de vianants, més enllà dels eixamples, dels barris de treballadors i de les zones residencials, més enllà de tot això hi ha vida i hi ha terme. Avui hem anat a passejar perla zona oest de la ciutat i, entre barrancs, camins de terra, herbes, arbres i naturalesa en estat salvatge (i salvatges que llancen runa de tot tipus per allí) no semblava que fóssim en una gran ciutat. A la majoria de llocs no hi havia estat mai, tot i que hi he passat milers de cops pel costat amb el cotxe. Curiós, oi? La meva dona, el meu fill i jo semblàvem poc menys que els personatges del joc GTA descobrint els racons més ocults de Los Santos o de Vice City (disculpeu els noms però l'últim GTA al qual vaig jugar va ser el GTA III).

Un dia diferent per trencar la monotonia. Un dia diferent on també hem fet una altra cosa radicalment diferent al que hem fet els últims 72 dies. Avui hem menjat quelcom que no ha estat cuinat per nosaltres: hem demanat menjar a casa al Burger King. La felicitat del meu fill ha estat immensa: nuggets i una joguineta nova! (72 dies després si no contem els 2 o 3 kinders que ha tingut en aquest temps, el pobre). Quina il·lusió! I és que, realment, calen poques coses per ser feliços. Una rialla d'infant, generalment, es suficient.

Quin dia més bonic avui. Ha estat una passada. Ja ho deia ahir que després d'uns dies obscurs sempre torna la llum. Ja ho diu el Cohèlet (aka Eclesiastès) 3, 4: Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Així és la vida.

Bona nit i fins demà!

Diumenge 24 de maig del 2020 :: Dia 73 del Diari del Coronavirus.

Un diumenge més, un alter diumenge de confinament amb deliris de desescalada. Llevar-se tard, mandrejar al sofà, jugar a la consola una estona amb el meu fill, fer una mica de cal·ligrafia (nulla dies sine line, que deien els antics), fer un bon dinaret, migdiada, passejada cap a la fresca... podria molt ben ser un diumenge de principis d'estiu, un diumenge de tranquil·litat. Tranquil·litat abans de la tempesta perquè la setmana en la que entrarem demà serà potent. A més de passar a la fase 2 també serà la setmana de les avaluacions del tercer trimestre i la setmana abans de la "pseudoreinserció" dels nens a les escoles. Una setmana que es preveu, de totes totes, estressant a més no poder.

Ja hem fet bé, a casa, d'agafar forces i passar un cap de setmana d'allò més plàcid perquè ara tocarà agafar-se fort. Seran dies intensos, però amb alegria, bon humor, amor i aquesta temperatura i aquests dies que va fent... jo crec que ens en sortirem, tant a nivell de col·lectiu (mestres, professors, docents...), com a nivell familiar i social.

A descansar que demà hi ha matines!

Bona nit!

Dilluns 25 de maig del 2020 :: Dia 74 del Diari del Coronavirus.

Comença la setmana de les avaluacions. Comença la setmana de fer la preparació per la tornada a l'escola. M'esperen 4 hores de videoconferència cada dia mínim. Grapats de temes per tractar, decisions per prendre, cops de mà per donar i feina per fer.

Avui ja ha sigut dur: 5 hores i mitjà de videoconferència al matí, corregir, passar notes, fer mitges, preparar informes... Però ja ha passat el primer dia. Llàstima que no ho he pogut fer tot i alguna cosa s'ha quedat a mig camí pendent de que la faci demà. M'agrada portar la feina al dia perquè, en el meu cas, és molt fàcil que rebi algun whatsapp carregat de tasques i feina per fer en qualsevol moment i, si a més has de fer el que t'havies programat... no dones a l'abast. La solució que faig, des que va començar el confinament és molt senzilla, intento anar a dormir cada dia amb la feina tota feta, així, si l'endemà em cobreixen amb mil i una cosa per fer, ho puc afrontar sense el lastre del dia anterior. Evidentment això no sempre és possible, però intento que sigui així.

Avui toca anar a dormir d'hora que demà em llevo a les 6h per anar a fer-me una analítica a l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Ja us ho explicaré.

Bona nit!

Dimarts 26 de maig del 2020 :: Dia 75 del Diari del Coronavirus.

A les 6 del matí ha sonat el despertador. La vegada que ha sonat més aviat des que estem en confinament. Quina mandra. Dutxa, vestir-se, agafar el cotxe... talment com si tornéssim a la normalitat. Agafo l'Avinguda Països Catalans com si em dirigís a la meva escola però, de sobte, canvio la ruta i me'n vaig cap a l'hospital. Efectivament, avui me n'he anat a fer l'analítica rutinària a l'hospital de Reus. La setmana passada vaig fer un correu electrònic preguntant si les feien o havien estat desprogramades i em van dir que no, que ja les feien amb normalitat. Doncs jo cap allà. A primera hora el pàrquing estava gairebé buit. La primera planta, deserta. La sala d'espera... bé, això ja és un altre tema. Molta gent. Motíssima. I cada cop més. El ritme de pacients que arribava era molt més alt del que les infermeres podien anar despatxant. Gairebé 45minuts després m'han cridat. M'ha buscat la bena i, després d'intentar dir alguna tonteria per teure'm els nervis, ha començat l'extracció. Tot perfecte. Després cap a casa. M'esperaven 4 hores de videoconferència, fer el dinar i a la tarda gairebé 2 hores més. 6 hores en total i més de 150 persones amb les que parlar i compartir vivències i coneixements.

A les 18h ja estava baldat. Per intentar airejar-nos hem sortit a caminar gairebé fins a Castellvell. Ha sigut un passeig molt agradable, però de tornada ja estàvem tots tres morts. Ara només faltaria dir: a sopar i a dormir... però no! A sopar i a treballar! Perquè queden mil coses per fer abans de demà i s'han de despatxar abans no arribi la següent tongada de feina.

Bona nit i mans (amb solució hidroalcohòlica) a la feina!

Dimecres 27 de maig del 2020 :: Dia 76 del Diari del Coronavirus.

Sí, avui per fi he acabat les sessions d'avaluació. Quins dies més pesats. Aquest ritme de vida frenètic acabarà amb mi. Combinar el teletreball, les feines de casa, la família... és una bogeria. A vegades em passa pel cap la frase aquella que normalment dic (o deia) a finals d'estiu "treballo més a casa que no pas a l'escola, tot el dia amb el nen". Doncs ara em sento una mica així, però multiplicat per 10. Serà qüestió d'intentar agafar aire cada pocs segons (com feia en Sonic per no ofegar-se) i intentar anar passant pantalles. Quina bogeria. Qui dia passa... a aquest ritme... acabarà al Pere Mata. Si us plau, pareu el món.

Bona nit!

Dijous 28 de maig del 2020 :: Dia 77 del Diari del Coronavirus.

Sí, sí, continuem amb els problemes del baixant, els desembossadors i la mare que -amb bona intenció- els va matricular. Avui els he tingut per casa una altre vegada. El mindundi i un altre que tenia menys llums que les coves del paleolític... Finalment han marxat sense resoldre res amb la falsa promesa de trucar al seu jefe Una estona més tard ha vingut el jefe a intentar arreglar el problema que han generat. Quin drama tot plegat. La solució que m'han donar? Fet venir un lampista i canviar la canonada. Què? Sí, sí, com ho sentiu. Vaig a fer un resum mental de les intervencions d'aquesta bona gent: venen el dia 23 d'abril a desembossar:

Fan un forat que no s'havia de fer i un altre que és el que finalment serveix. Passen la càmera i diuen que tot està bé. L'endemà veig que els forats que fan perden i aviso. Ve un altre company i em posa massilla al baixant. 3 setmanes més tard els aviso que tornem a estar igual. El dia 21 de maig (1 mes més tard) venen i em fan 2 forats més, m'amenacen amb haver de treure el WC i/o la banyera. Finalment fan 2 forats nous al baixant i em solucionen -en teoria el problema-. Treuen una pedra de calç del la mida del cap d'un nadó. El mateix dia a la nit veig que 1 dels dos forats que han fet torna a perdre. Aviso a l'empresa. Avui 1 setmana més tard venen: primer els nois em diuen que no s'hi pot fer res, que l'aigua no ve de la canonada sinó de la paret (WTF?) després marxen emprenyats i m'envien el jefe. EL jefe s'ho mira millor i em diu que la canonada ha quedat tocada amb tants forats (recordem que 2 dels 4 eren innecessaris) i que per això perd (WTF?!?!) i em recomana trucar a un lampista per canviar el tros de baixant. Mentre, durant l'última setmana hem fet humitats al veí de sota de casa. Esgarrifa't!

Molt surrealista oi? Y lo que té rondaré morena. Dilluns vindrà el lampista. I tot això mentre intento teletreballar, fer deures amb el meu fill, riure les gracietes de tothom i intentar ajudar als companys de claustre. Una bogeria. Si us plau, pareu el món (segon intent!).

Bona nit!

Divendres 29 de maig del 2020 :: Dia 78 del Diari del Coronavirus.

I un altre dia dedicat, en la seva pràctica totalitat a fer teletreball. Sense hores, sense aturador, sense remei... passen els dies però segueix el flux incansable de treball. Treball que et cau a sobre quan encara no has acabat l'anterior i que es va apilant en una mena de muntanya virtual de coses per fer. I és que com més intentes treure feina d'aquesta muntanya més te n'arriba. Fins al punt que et planteges de parar i deixar que es vagi acumulant sense fer res més que mirar-ho. Total creixerà igual -penses-. Però, tot i tenir part de raó, després n'hi haurà més i saps que tindràs el remordiment de no haver estat a l'alçada...

Per sort és divendres i toca pizza, peli i crispetes. Avui veurem Angry Birds 2 La Película. La primera ens va agradar moltíssim. A veure si la segona part està a l'alçada! Així doncs, vaig a preescalfar el forn. Fins demà!

Bona nit.

Dissabte 30 de maig del 2020 :: Dia 79 del Diari del Coronavirus.

Doncs, com us deia ahir, Angry Birds 2 és una gran pel·lícula. No només està a l'alçada sinó que penso que és molt millor que la primera. Molt bona feina per part de Sony, Columbia i Rovio. Avui un dia tranquil d'aquells d'anar fent que hem aprofitat per fer feina per casa. Mentre la meva dona i el meu fill endreçaven joguines i llibres (la seva biblioteca infantil estava feta un desastre) jo he aprofitat per desembalar i netejar a consciència els ventiladors. Ja sé que avui han baixat les temperatures, però així estarem preparats ja de cara a l'estiu. És una cosa que sempre fa mandra però que val la pena fer. Així que ja tenim la feina feta, tu.

Avui a la tarda hem sortit a passejar -com ja fa dies que fem- però hem fet quelcom més: la primera compra presencial de productes no essencials en 79 dies! Si la setmana passada ens vàrem estrenar demanant menjar a domicili avui ho hem fet anant a comprar unes sandàlies Pablosky per al meu fill a la botiga Querolets del final del Carrer Llovera. Compra de proximitat. La primera compra de proximitat. No, no és que renegui de les compres virtuals que tant m'agraden però per roba i sabates, coses d'emprovar, sempre m'agrada més anar a la tenda física i, tenint en compte que el producte val el mateix que per Amazon... doncs val la pena. Primera compra realitzada amb èxit. Visca! Serà qüestió de celebrar-ho i anar a fer més teletreball. Un dissabte a la nit? O doncs, ves... que vols fer-hi.

Bona nit!

Diumenge 31 de maig del 2020 :: Dia 80 del Diari del Coronavirus.

Un altre diumenge de confinament. N'he perdut el compte. Un diumenge amb un temps que poc convidava a fer res a l'aire lliure. Un temps insegur, com insegures són totes les coses en temps de pandèmia. Un diumenge per mandrejar, per fer feina casa, per robar temps al temps i fer coses diferents. Un diumenge de fideus i peix, un diumenge com molts d'altres.

Un diumenge, però, que desembocarà inevitablement en un dilluns especial: el primer dia de juny, el dia que tornen a obrir les escoles. Obrir d'aquella manera, però obrir, al cap i a la fi. Un dia en el que la premsa ja podrà omplir titulars, el conseller podrà treure pit i, ente tots, com a societat, podrem descansar tranquils perquè haurem aparcat la mainada una estona. Sí, en sabem més que a la resta de l'Estat. Sí aquesta és la idea que volien transmetre, felicitats. Ara, a costa de què? A costa de què tornar quinze dies abans? Per demostrar que es pot fer? Clar que es pot fer... ara bé, era realment necessari? Perquè, ja em direu, els més petits, 4 hores a l'escola sense fer res, sense tocar res, com en una petita presó de vidre perquè els pars puguin suposadament conciliar. No sabia que hi havia tanta gent que fa jornades laborals tan curtes... En fi, més valdrà acostumar-se a veure com es fan les coses de cara a la galeria. Sempre de cara a la galeria.

Bona nit i recordeu el refrany: al juny la mascareta als llavis i el gel hidroalcohòlic al puny.

Dilluns 1 de juny del 2020 :: Dia 81 del Diari del Coronavirus.

Fa uns dies es va morir la bateria de la meva furgoneta (veure dia 2 de maig, dia 52 del Diari del Coronavirus). Com que no necessitava ni podia moure-la vaig decidir que no canviaria la bateria en aquell moment i que ho deixaria per més endavant. Avui ha estat el dia... i el dia ha començat d'allò més malament, ja que la bateria estava tant esgotada que no només no arrancava la furgoneta sinó que, a més a mes, no anava ni el comandament a distància ni el tancament centralitzat. Això no és un problema en sí a no ser que aparquis en una plaça de pàrking que té una columna just a la porta del conductor (l'única viable per poder accedir a dins...) i la paret del fons inhabilita les portes de darrera. Per sort tinc un fill que és una joia i que s'ha pogut colar en un forat microscòpic per tal de poder obrir les portes des de dins i ens hem estalviat haver de trencar algun dels vidres per poder entrar a dins i canviar la bateria (quin començament!). Finalment l'he pogut dur al mecànic i en un tres i no res me l'han deixat com nova i m'han canviat també les pastilles de fre -que ja tocava-. Així que ja tenim furgoneta per poder anar a passejar aquest estiu quan ens comencin a deixar aixecar el vol. Poc a poc i bona lletra, que deia aquell.

I com aquell que no vol la cosa avui han tornat a obrir les escoles, buides la majoria, intentant acabar el curs amb certa normalitat... amb certa nova normalitat.

Bona nit i fins demà! Bruuum brrruuuuummmm! Kilòmetres kilòmetres!

Dimarts 2 de juny del 2020 :: Dia 82 del Diari del Coronavirus.

A diferència del dia d'ahir avui ha estat força més tranquil. Després de la videoconferència del matí hem rebut la tramesa de deures setmanals del meu fill i ens hem posat a fer-los. La veritat és que ens agrada molt portar els deures al dia perquè, sovint, a part de les fitxes setmanals, ens envien més activitats d'altres tipus i, si no ho portes molt al dia, se t'acumula la feina.

Més tard m'he posat a cuinar una cremeta de carabassó i unes llonganisses de gall d'indi la mar de bones. A la tarda avui ha tocat una mica de relax i un passeig tranquil fins a casa dels avis on hem estat una estoneta fent tertúlia.

Així que ja ho veieu, avui un dia la mar de tranquil, segur que demà serà més mogut.

Bona nit!

Dimecres 3 de juny del 2020 :: Dia 83 del Diari del Coronavirus.

Gairebé quatre hores de videoconferència. Gairebé quatre hores! I què és pot fer amb quatre hores? Doncs depèn del grau d'efectivitat que tinguin els teus companys i de les ganes que tinguin de posar-hi els cinc sentits. Avui ho he pogut comprovar bastant bé. He tingut dues reunions de cicle (cicle superior de primària per ser exactes). Una ha durat 42 minuts. L'altra ha durat 3hores. En les dues s'ha fet gairebé el mateix. És més, diria que en la de 42 minuts s'ha tractat més i millor la informació. Encara hem de canviar la mentalitat per entendre que estar més hores treballant no vol dir treballar ni més ni millor. Que no té res a veure. I és que molts cops (moltíssims!) em sento penalitzat pels companys que o no poden o no volen ser més eficients, efectius i resolutius. Entenc que tothom té el seu ritme de feina, però passar-se l'estona parlant de ves a saber què sense prendre cap mena de decisió em posa nerviós (potser serà que em faig gran i valoro el meu temps més, qui sap). El problema és que llavors, quan desconnectes, cansat de donar tombs a una roda com si fossis un hàmster sense cap mena de futur, llavors el que quedes malament ets tu. Serà que som més llatins del que ens pensem o del que voldríem aparentar.

Serà qüestió d'anar a tornar unes quantes pilotes i parar uns quants xuts i fer-ho amb l'elegància del més virtuós dels violinistes.

Me'n vaig a treballar. Bona nit!

Dijous 4 de juny del 2020 :: Dia 84 del Diari del Coronavirus.

Avui ha sigut un bon dia amb una mica de tot: feina, deures, passeig, relax, tranquil·litat... un dia com els que haurien de ser tots. Un dia en el que he pogut anar a jugar al parc amb la bicicleta i amb la pilota amb el meu fill a mitja tarda. Un dia que, sense tenir res d'especial, ha tingut un bon equilibri amb una mica de tot i sense faltar-li res. Hem vist la televisió, hem jugat a videojocs, hem anat al parc, hem fet feta, hem fet un dinar sa i fins i tot he pogut fer una bona migdiada! Què més es pot demanar? La veritat és que poca casa més. I és que, valorar les coses petites, aquells dies en els que no passa res d'especial, és tan interessant com difícil. Demà serà, però, de segur més mogudet...

Bona nit!

Divendres 5 de juny del 2020 :: Dia 85 del Diari del Coronavirus.

La nova normalitat és que et truqui el teu metge de capçalera al telèfon mòbil i que et passi consulta telemàtica. La nova normalitat deu ser això. Ja ho entenc ja que la sanitat pública ha de funcionar així i que funcionarà així durant molt de temps, el que passa és que les trucades poden arribar en el moment menys oportú. A mi m'ha passat avui. Enmig d'un claustre m'han trucat i he hagut de deixar de fer el que estava fent per estar 20 minuts al telèfon. Molts potser em direu que clar, que podria dir que truqués en un altre moment, que si patatim, que si patatam... Però jo sóc dels que penso que, aquest tipus de trucades, si no estàs al cas i no les agafes després potser no et truquen més i perds aquesta informació valuosa que tan important és... així que quan veig un número llarg al mòbil o alguna cosa que em fa sospitar sempre intento agafar-lo. A més ara, que amb tal com està la nova normalitat, potser et salten la visita i no la tornes a tenir fins Déu-sap-quan. Així que, a partir d'ara, serà qüestió d'estar pendents del mòbil perquè en qualsevol moment et pot trucar el teu metge o metgessa per tal de llegir-te el parte. La nova normalitat. Ja ens podem ben calçar.

Bona nit i fins demà!

Dissabte 6 de juny del 2020 :: Dia 86 del Diari del Coronavirus.

Avui hem fet el primer dia de platja de la temporada. Quina sensació més estranya... la platja estava impecable, l'aigua també i, a la sorra, poca gent i tota d'aquí... si fins i tot sentia parlar en català! Quines coses té el confinament oi? On s'ha de signar perquè continuï? Jajajaja i és que, com tot a la vida, en el costat més fosc i trist hi pots trobar llum i alegria. La veritat és que Cambrils (i qui diu Cambrils podria dir qualsevol altre ciutat o poble de la costa) només amb la gent de per aquí és una petita meravella. Una petita insostenible meravella. A la platja la gent anava sense mascareta però la majoria guardava la distancia de seguretat. L'única cosa que feia recordar-nos que estem sortint (?) de la famosa pandèmia eren les dutxes tancades. Sí, les dutxes de la platja, com a quelcom públic estaven tancades i precintades. Fins i tot aquella fonteta tan genial que serveix per netejar-se els peus abans de pujar al cotxe... Llàstima! M'ha recordat quan era petit i els meus pares em duien a la Pineda i, al arribar al cotxe, em passaven una aigua amb una garrafa de 5 litres que duien al maleter del cotxe. Quants records...

I, curiosament, hem arribat a casa i el meu fill encara estava despert! L'any passat sempre arribava adormit però sembla que es comença a fer gran :) És llei de vida.

Bona nit!

Diumenge 7 de juny del 2020 :: Dia 87 del Diari del Coronavirus.

Els diumenges no serien diumenge sense mandrejar al llit. Els diumenges no serien diumenge si no fossin aquells dies en els que el temps sembla anar més lent, dies en els que les hores van més feixugues i que tens temps per poder fer coses que normalment no pots fer. Jo ahir vaig desenterrar el meu vell piano de casa. Bé, de fet és un teclat però de moment ja em fa el fet- Feia molts anys que no m'hi dedicava seriosament i ara tinc ganes de tornar-ho a fer. Tocar un instrument diuen que és com anar amb bicicleta, que no s'oblida i... en certa manera és així. Després d'una bona estona tocant els dits semblen despertar-se de la vella letargia i poc a poc recorden la posició de les notes, l'agilitat perduda i el millor que sabies fer anys enrere. El que m'agrada més de tot això és que, de cop i volta, al meu fill li ha agafat la curiositat i, de tant en tant s'acosta i prova de grapejar les tecles una mica. Com deia aquell... el movimiento se demuestra andando i de ben segur que serà així. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció i que ha marcat una diferència brutal d'ara o l'època que tocava el piano (després em vaig dedicar molt de temps a tocar només el saxòfon, però això seria una altra història) és que ara amb el mòbil pots trobar milers de partitures gratis de qualsevol cançó que t'interessi. És genial perquè pots tenir la partitura a les mans en qüestió de segons i anar provat coses. Això és una petita meravella. En fi, serà qüestió de seguir tocant una temporada més... ni que sigui per molestar als veïns ;)

Bona i musical nit!

Dilluns 8 de juny del 2020 :: Dia 88 del Diari del Coronavirus.

Hi ha periodistes, professionals del periodisme i després hi ha en Josep Cuní. Avui he rebut un enllaç de twitter amb una mena d'editorial o de reflexió en veu alta que feia aquest personatge en un programa de la cadena SER (no sé si era el seu programa). En aquesta mena de reflexió o pensament en veu alta posava de manifest el seu gran desconeixement a l'hora de parlar de l'escola, de com funciona l'escola avui en dia, del paper dels mestres, de les ordres del Departament d'Educació i de tot plegat en general. Amb un discurs populista, oportunista i gens rigorós carregava una i una altra vegada contra un col·lectiu que, segons ell, no es mereix els aplaudiments dels ciutadans, tot i treballar 24h al dia i 7 dies a la setmana. Un col·lectiu que diu que està més pendent de les seves reivindicacions laborals que de fer la seva feina quan hem renunciat a la nostra vida, la nostra intimitat i la de la nostra família per treballar, amb una sabata i una espardenya i tirar endavant la feina dels nostres alumnes. Aquest senyor, conegut popularment per tenir el seu plató a temperatures estratosfèrcament fredes quan treballava a TV3 té la barra de demanar als mestres que treballem al juliol i que aguantem els nens i la calor asfixiant d'unes aules que no compleixen cap dels requisits als quals tant ben acostumat està. Aquest senyor, lamentablement, té més minuts d'antena i de difusió que la tasca humil de molts de nosaltres que ens hem deixat la vista davant la pantalla, dia a dia, aguantant a les famílies (i no sempre han estat agradables) i ajudant tant com hem pogut als alumnes. Sr. Cuní gràcies per fer que la societat ens respecti una mica menys, ens valori una mica menys i... en definitiva, gràcies per menysprear-nos com a col·lectiu, menyspreant així l'educació i el futur d'aquest poble que també és el seu.

Vergonya.

Bona nit.

Dimarts 9 de juny del 2020 :: Dia 89 del Diari del Coronavirus.

Aquests dies són realment caòtics. Ho son sempre i més en aquest estat d'escola virtual en el que ens trobem. Són dies en els que es sumen les juntes d'avaluació, els informes, les memòries, els obsequis de final de curs, les festes de graduació, els actes lúdics... una bogeria i, aquest any no podia ser menys. Hem substituït els actes presencials pels vídeos, les juntes d'avaluació per les videoconferències, el treball colze a colze pel teletreball... però continua sent una recta final de curs estressant i dura. Força dura. Avui mateix ha sigut un no parar: teletreball al matí, videoconferència a la tarda, informes per omplir, documents compartits, solucionar problemes a través d'escriptoris remots... més val no pensar-hi gaire. Per sort h pogut gaudir una estona de la companyia dels meus pares i del meu fill quan hem sortit a donar una volta, a jugar amb la pilota i a fer una mica de bicicleta. Són aquells moments que et recarreguen els piles i que t'ajuden a sortir endavant.

Encara queden 3 dies que seran durs i plens de reptes i de feina, però estic segur que ens en sortirem. No ens queda cap altra opció tampoc ;)

Bona nit!

Dimecres 10 de juny del 2020 :: Dia 90 del Diari del Coronavirus.

Quin dia avui, un altre cop tot el dia davant de l'ordinador intentant teletreballar com el que més. Una reunió al matí, dues a la tarda... i anar fent. Quines ganes que tinc de que s'acabi tot això. Hi estic dedicant tantes hores que em sembla increïble. No puc entendre com una reunió que a l'escola dura 1 o 1 hora i mitja per videoconferència s'allarga a les 3 hores tranquil·lament... però si parlar és el mateix... com pot ser? És patxorra? és el fet de no tenir horaris i de que la majoria no té cap mena de càrrega familiar ni res millor a fer? És que no ho puc entendre. Qui m'ho sap explicar? En fi... serà qüestió de seguir i anar fent, companys!

Cada dia que passa és un dia menys!

Bona

Dijous 11 de juny del 2020 :: Dia 91 del Diari del Coronavirus.

Avui ha tornat a venir el lampista. Jo crec que ara ja podrem donar per acabat el malson que va començar abans de Sant Jordi. Ara ja sembla que no donarà més problemes. Tot arreglat, tot desembossat, tot segellat... Creuem els dits! I després del lampista hores i més hores davant de l'ordinador, acabant aquestes maratonianes sessions d'avaluació que no s'acaben mai. Tinc l'esquena força perjudicada d'aquests dies, de tantes hores davant de l'ordinador sense poder-te moure, tantes hores estant disponible... tanta estona improductiva... Aix, que dur que està sent tot això. Espero que demà la cosa canviï una mica :)

Bona nit!

Divendres 12 de juny del 2020 :: Dia 92 del Diari del Coronavirus. Santa Maria Rosa Molas.

Avui el dia ha començat potent: 2hores de formació impartida a la meva primera escola: l'escola Cèlia Artiga. Fa uns dies em van demanar si podria fer una formació en aquesta escola tot explicant el funcionament bàsic de Google Classroom. Jo vaig dir que sí de seguida, evidentment, ja que aquesta va ser la primera escola on jo vaig treballar el curs 2006-2007, just després d'acabar la carrera de magisteri (ara se'n diu "grau" d'això, però abans es deia "carrera" o, si volies filar una mica més prim "diplomatura"). M'ha fet molta il·lusió veure que la directora d'aquella època continua al peu del canó i segueix sent la directora d'ara i que alguna cara encara dura d'aquell temps. Seguidament i sense temps per agafar aire he estat reunit amb la directora de la meva escola i, després de dinar amb una esgarrapada, he tingut una sessió d'avaluació de més de dues hores. Avui ha sigut un dia maratonià.

Cap a mitja tarda he anat amb el meu fill a missa, a la celebració del dia de la Santa Maria Rosa Molas. Jo pensava que es portaria pitjor o que li costaria comportar-se però, la veritat, és que m'ha sorprès d'allò més. M'ha anat molt bé assistir a aquesta celebració religiosa. He pogut desconnectar de la meva rutina i reenfocar el punt de vista. Allò que diuen que les arbres no et deixen veure el bosc, sabeu? Més o menys és una cosa així, el dia a dia és tan intens que a vegades t'oblides (oblidar és una paraula massa forta, però sí que els mires com de reüll) de les coses importants, dels valors que ens fan persones... Una molt bona manera de començar un cap de setmana que em vull prendre amb calma i amb molta desconnexió.

Bona nit!

Dissabte 13 de juny del 2020 :: Dia 93 del Diari del Coronavirus.

Aquest cap de setmana tinc moltes ganes de gaudir-lo desconnectant i sense estar massa davant de l'ordinador (només el just i imprescindible). Després d'una setmana de reunions, avaluacions, formacions i moooooltes sorpreses més avui tocava desconnectar. Un mati tranquil i una caminada de més de 9km a la tarda vespre han estat el millor remei. Xino-xano, com aquell que no vol la cosa, ens n'hem anat fins a Castellvell del Camp. És una passejada molt típica que fa la gent de Reus. Quan hi hem arribat hem anat a fer un geladet al bar de les piscines municipals i després, sense pressa però ràpid hem anat baixant cap a casa altre cop. Un dia tranquil. Ja tocava.

Bona nit!

Diumenge 14 de juny del 2020 :: Dia 94 del Diari del Coronavirus.

Avui ha continuat aquest cap de setmana de desconnexió que vàrem començar divendres a la tarda. I quina millor manera que estrenar la mobilitat entre regions sanitàries que anar a veure la família a l'Ametlla de Mar, fer un bon dinar, gaudir de bona companyia i d'un temps esplèndid i rematar-ho tot fent un banyet a la platja de Sant Jordi. L'aigua estava ben freda però era transparent com mai l'havia vist. La contrapartida? Gràcies al temporal de fa uns mesos... metres i metres de roques, pedres i còdols que feien d'entrar a nedar una experiència mortificadora per als nostres preus. Sort que duia les meves Crocs vermelles les quals m'han permès banyar-me sense cap problema. Un dia us he de parlar de les Crocs. Tan que les criticàvem al principi amb l'Anna M. (recordo fotre a parir en Lluís Gavaldà per unes fotos a la revista Enderrock on sortia amb unes Crocs de color verd pistatxo) i l'enamorat que estic jo de les meves Crocs: còmodes, netes, es poden mullar, serveixen de xancleta, per anar al riu, per la platja, per casa, pel carrer, per conduir... és que realment són una passada! A més les meves me les va regalar la meva dona... que més puc demanar? Espero que em durin molts anys perquè són collonudes! Però retornant al tema... molt de Còvid a la platja, moltes mesures i... les dutxes tancades. Les dutxes tancades! Sabeu quina odissea és anar a la platja amb un nen petit (nen que s'arrebossa, que juga, que es tira per terra, que fa de tot i que quan li dius "ara ens mullem i anem amb compte cap a la furgo" el primer que fa es tornar-se a arrebossar de sorra... Qui ha tingut la brillant idea de tancar les dutxes de la platja hauria de patir les 7 plagues d'Egipte, totes alhora, fins que jo digués prou. I és que al final és tot plegat una pantomima: moltes mesures de seguretat que la gent es passa per allà on pot i que, enlloc de protegir-nos només ens dificulten el notre dia a dia sense aportar-nos res de res.

En fi, demà més.

Bona nit!

Dilluns 15 de juny del 2020 :: Dia 95 del Diari del Coronavirus. L'aniversari del meu pare.

Avui és un dia molt important. Com cada any, el 15 de juny és l'aniversari del meu pare. Com cap altre any, avui és el dia que la meva dona fa l'exposició del Treball de Fi de Màster. Quins nervis! La veritat és que aquesta nit hem dormit més aviat poc... però per allà al migdia ja estava tot acabat i la sensació de relax i tranquil·litat ha estat gairebé infinita. Com marquen les tradicions ho hem celebrat amb un bon dinaret (avui a casa que és dilluns i els restaurants estan tancats) i després una bona passejada pel parc. Com si tot això no fos prou, avui finalment he pogut instal·lar la versió 20.04 Focal Fossa de l'Ubuntu. Sí, ja ho sé, faig tard... però sabeu que passa? Què fins que no he tingut una mica tranquil·la la feina no m'hi he volgut arriscar, perquè mai saps que pot passar quan fas una actualització de sistema operatiu. Ja ho veieu... avui ha estat un molt bon dia, un molt bon dia! Visca! Quina calma, què bé!

Avui descansarem plans.

Bona nit!

Dimarts 16 de juny del 2020 :: Dia 96 del Diari del Coronavirus.

I si ahir ja vàrem començar a celebrar la fi del màster avui ho hem seguit fent. La veritat és que feia temps que havíem de fer unes compres a casa i avui hem aprofitat per gastar una mica la visa. Re, no us penseu, articles quotidians d'aquells que no ve d'un dia comprar i ho vas deixant ho vas deixant... i al final mai trobes el moment de fer-ho. I avui ha estat el dia. Videoconferències i treball al matí, compres al migdia, videoconferència del meu fill amb la senyoreta i els companys de classe a la tarda i més compres cal al tard. Un bon dia preludi d'un estiu que, entre fred i pluja, es va obrint pas dia a dia.

Ara a descansar que demà serà un altre dia.

Bona nit!

Dimecres 17 de juny del 2020 :: Dia 97 del Diari del Coronavirus.

Un altre dia d'aquells sense massa substància. Toca acabar moltes coses de la fenia. Fer les últimes videoconferències, penjar vídeos de comiats a la web de l'escola... dies en que acabes de preparar les quatre sorpreses confinades que hem fet els mestres per aquests dies. Un dia en el que no ha passat massa més cosa. Passeig a la tarda, joc amb els amics del meu fill al parc i una estona de xerrera amb les mamis de la classe. Un dia tranquil en el que tots, més o menys, esperem que demà canviem de fase i comencem a albirar la nova normalitat.

Bona nit!

Dijous 18 de juny del 2020 :: Dia 98 del Diari del Coronavirus.

I ja hem passat un altre dia. Un dia molt similar al d'ahir. Sense gaires novetats, sense massa emoció, però d'aquells dies que omplen la vida i que són tant importants pel fet de que són els més habituals. La vida no està feta de grans dies en que passen coses emocionants sempre. No sempre es pot viure al límit innovant i buscant qui-sap-què en cada minut. La vida, la vida real, el que realment és la vida són aquell grapat de dies insulsos que encadenes entre fets remarcables que vas vivint i són precisament aquests dies insulsos els que donen sentit, plenitud i sabor a la vida. Així doncs, gaudeix-los perquè són essencials, realment.

Bona nit!

Divendres 19 de juny del 2020 :: Dia 99 del Diari del Coronavirus.

Final de curs. Últim dia d'aquest curs tan diferent. Avui podríem fer mil valoracions de tot plegat, però no tindria massa sentit perquè, ben bé, tampoc ens servirien de brúixola per un futur curs que poc, res o gaire s'assemblarà al que hem passat. Ha estat un curs únic i, per bé o per mal, el recordarem sempre.

Avui també, però, ha estat el dia en que hem pogut anar fins a Tordera a buscar els nous mobles de la furgoneta. Sí, finalment, després de força temps i de mirar i remirar, ja tenim una furgoneta camper. Bé, una furgoneta adaptada com a camper perquè no som suficientment rics per comprar-nos una Volkswagen California o una Mercedes Marco Polo (les dues referències del sector en quan a campers mitjanes). Després d'una bona quilometrada ja ens esperava en Joan Josep per tal d'afinar els mobles fins al mil·límetre i acabar d'explicar-nos quatre detalls sobre el llit, la taula i tota la resta. Quina gran feina! Ara només queda trobar el moment per estrenar-la! Visca!

Bona nit!

Dissabte 20 de juny del 2020 :: Dia 100 del Diari del Coronavirus.

Després del dina intens d'ahir avui tocava descansar i agafar forces per demà. Demà toca una excursió/joc la mar d'interessant i toca prepar-ho tot. Hem anat a comprar al Mercadona i hem aprofitat també per encomanar el menjar per la revetlla de Sant Joan. Aquest any la revetlla serà light i estarem a casa reunits els més íntims. Després de fer les compres hem demanat unes pizzes a Pizzeria Carlos i ens les hem menjat la mar de feliços i cofois. A la tarda hem aprofitat per fer dissabte (avui sí que ho hem encertat) a casa i deixar-ho tot apunt per demà. De tant en tant s'agreix un dia tranquil. Oi?

Bona nit!

Diumenge 21 de juny del 2020 :: Dia 101 del Diari del Coronavirus.

De la Vall del Silenci fins a la platja de la Llosa. Així ha estat avui el nostre dia. Ens hem llevat ben aviat per anar a fer una sortida/joc en família de la mà d'Entre Camins. Es tractava de fer un joc de pistes entre les ermites de Sant Antoni i Santa Magdalena d'Ulldemolins. Les dues ermites estan unides per poc més de 900 metres. L'indret és perfecte per fer aquest tipus de proves. Al final, després d'haver caminat més de 4km, d'haver aconseguit tots els punts de control i haver respost totes les preguntes hem aconseguit superar la prova. Ha estat una experiència realment xula i molt recomanable. I només ens hem perdut dues vegades (crec). El meu cunyat Rafel i jo mateix hem anat guiant al grup (format per la família) i ens n'hem sortit la mar de bé! Felicitats! I després de dinar a l'ermita de Sant Antoni i havent passat força calor en el tram final de la prova (devien ser les dues quarts de tres) hem decidit baixar a Cambrils a banyar-nos. L'aigua estava molt bruta i les dutxes segueixen precintades. Heu intentat anar mai amb nens petits a una platja sense dutxes? Ja sabeu que és oi? Doncs això, que hem arribat rendits i morts... i encara quedava netejar-ho tot! Ufff...

Bona nit!

Dilluns 22 de juny del 2020 :: Dia 102 del Diari del Coronavirus. Fi de la història.

I tot el que té un principi té també un final. Amb aquestes línies m'acomiado d'aquest Diari del Coronavirus. Han estat més de 100 dies de pors, d'incerteses, d'experiències compartides i vivències comunes. 100 dies en els que hi ha hagut de tot: dies monòtons, dies repetitius, dies diferents, grans dies, dies normals, dies tirant a foscos. Com la vida mateixa. Més de 100 dies d'Estat d'Alerta i que sembla que per uns han servit de molt però per a la immensa majoria de no gaire.

Ara torna la normalitat. Torna una normalitat estranya, amb mascareta, distància social i gel hidroalcohòlic (aquesta paraula que mai havíem sentit la majoria però que se'ns ha fet tan comuna en el nostre dia a dia). Torna una normalitat que també és la fi de moltes coses. Fi d'una etapa. D'una experiència. D'un viatge.

Un viatge compartit com a societat, com a família i com a individus. Un viatge diferent que, passi el que passi, serà irrepetible. Com totes les primeres vegades.

Com sempre i per darrer cop,

Bona nit!