Poesia

No li diguis a la vida

que has emprès el camí,

mostra-li a cada passa

quin és el teu destí.

No era fred

No era fred,

era absència de mare i pare

que se’t calava i era com un riu

que avançava mullant-te amb la seva gelor.

Ni en les nits d’agost a la terra ferma

el fred no et desapareixia.

Encara que les estacions seguissin la roda

i substituïssis les parets buides i grises

per parets curulles d’imatges,

de la família que vas engendrar

i a qui dediques el teu alè.

Encara que canviessis aquelles robes,

teses i aspres, per pijames de franel·la,

sempre diries: tinc el nas fred,

i callaries més: tinc la infància congelada.

Ningú et va contar que hi ha records que el temps no desglaça.

Tutelar de menors

Era una flor i creixia tancada.

Esperant sempre una visita dominical

mentre es gronxava en un pati desert

sota la mirada de dones de negre i aire monacal.

Desconeixia que no era l'única que els cercava.

Les respostes farien fora el perdó.

Mitja vida de sercrets familiars acabava

amb la lectura de retalls de vides,

papers guardats sota un títol

feridor.

Lliçons

No em doneu lliçons que no demano.

Si sabéssiu com em regiren les paraules punyents,

els posats d’altivesa, la falsedat i la hipocresia

no em donaríeu lliçons que no demano.

He alçat el meu tronc cosint ferides d’altres;

complaure ha sigut un propòsit que m’ha fet créixer,

Cauen les últimes fulles, pesen i se m’asseca l’ànima.

Les lliçons no s’expliquen amb paraules.

Les lliçons abracen, reguen, comprenen i alimenten.

Les lliçons s’aprenen amb els batecs.

Avui

Miro a través de les cortines de seda del dia.

Imagino el demà que es trama amb l'avui.

Instants, lletres, notes i noms.

Somio que serà com ara.

Mimo el que brilla;

un reflex que capturo i emmarco.

Detalls amb papers de colors, cintes i botons

em transporten a una mar que estimo.

Fils

Com si es tractés de la vora del vestit més valuós

premo l'agulla d'argent per cosir, lletra a lletra,

paraules, frases i imatges d'un somni preciós.

Enfilo una majúscula que s'uneix a una vocal

i amb fils de colors de mel  i cotó

embasto l'essència de la trama principal.

I percebo en la màgia endinsada en la costura.

Tapo forats, ajunto pedaços i adorno.

I a cada passa noto un estrip que es cura.

El resultat és una història autoficcionada

amb un present brodat sobre el passat,

tapes dures i pàgines blanques esperen l'última llaçada.

Vull ser pedra

Vull ser pedra quan m’ofeguen onades de tristesa,

històries que semblen llunyanes fins que les respiro.

Vull ser pedra quan obrim records d’àlbums enterrats

i penso en una estrella que té nom de Rosa;

una Rosa que noto a la pell sense haver-la tocat.

Vull ser pedra i que no em brollin les angoixes

i si ho fan, siguis tu, mar, qui m’arrodoneixi cada punxa.

Vull ser pedra, una pedra d’on floreixin mil somriures.

Et pinto per no oblidar que vull ser pedra.

Tonalitats nocturnes

Pinzells afilats,

passadissos il·luminats per descàrregues elèctriques intermitents,

tasses de porcellana esquerdades

i records desprotegits.

Miralls en què caus en compàs de tres

trobant racons perduts d’una ciutat interna en runes

de pedres amargues en un camí que s’esborra. 

Simfonia en si menor sobre personatges intercanviats d’una rondalla que crema en el foc.

Fotografies inexistents d’una imatge que apareix entre boires.

Paraules de terres remotes evocades sota raigs de llum de tonalitats nocturnes.

Redescobrir sense esquivar

ferides suscitades per l’erosió del temps

d’arrels i braços que s’obren.

Per mullar-se sota una pluja gèlida

de gotes metàl·liques

i llàgrimes de cera fosa sobre paper cartró

que perdonen sent absent de culpa.

A la lluna

Aquesta nit em mostres la teva millor cara:

nacrada, clara i sincera

i penso: ets bella.

Infinita, sense principi ni fi

t’assenyalo amb l’índex i giravolto.

Ressegueixo el centre, per sobre les taques

que delaten la teva vellesa i saviesa.

Ara aparto el dit. Tu decideixes dansar per sobre el mar.

T’has posat un vestit d’argent llarguíssim

que l’estens com una catifa fins als meus peus nus.

És que, potser, m’estàs convidant a enfilar el camí cap a tu?

Imagino que trepitjo la catifa i que sona Debussy.

Et diré un secret: l’acabaré d’aprendre per a tu.

Quan la interpreti dansaré sobre les tecles nacrades del meu piano vell

i ens trobarem en l’últim acord.

Aleshores, em podràs xiuxiuejar els secrets que guardes en el quart creixent?

Mentrestant, segueix mentint, que ja ens coneixem.

Ara m’aturo a contemplar-te i t’admiro allà dalt, custodiant i penso:

Ets valenta, segura, plàcida.

Immòbil, observes com uns núvols intenten ocultar-te.

Precisament avui? Avui que estàs més bella?

Potser el centenar d’estrelles geloses ploren més a prop teu perquè els han explicat que ets la reina del ball.

I sota el sedàs d’un núvol, misteriosa, has aconseguit que em quedi en un silenci còmode.

Només tu i jo i els pensaments.

Sempre els pensaments...

que ara ens bressolen.

Llum

I si et quedes amb mi?

Et mostres, emergeixes,

t'insinues i t'esvaeixes.

Ets fugissera i, sovint, efímera.

Però et confessaré que...

he descobert el camí que em porta a tu.

Ignoro com va ocórrer. 

És com quan cerques i no trobes

i el dia que no ocupa els pensaments

brilles amb una intensitat tan clara

que camino a cegues.

I és així com vas aparèixer i, 

a través dels altres sentits,

vaig capturar l'instant. 

Ara que conec la drecera que esquiva la foscor,

ja res tornarà a ser igual.

De so metàl·lic i agut, un gust nectarí, 

de tacte gèlid i fragància cítrica.

Màgia? Sí. I sé com invocar-te.

Espera'm