Baixa al Pou

La meva primera experiència “interpretativa” amb un ordinador va ser l’any 1983, quan als 13 anys els reis em varen dur el mític commodore 64. Recordo que vaig aconseguir fer un arranjament a tres veus d’una bella cançó familiar: “Baixa al pou”. De fet, el motor de la interpretació era un codi de text amb una seqüència de freqüències i durades assignades a cadascun dels tres oscil·ladors locals, amb una capçalera que definia que aquests havien de generar un tipus dent de serra. Les característiques del resultat de la interpretació eren:

  • Dinàmica de la obra: cap
  • Fraseig: cap
  • Articulació de les notes: inexistent
  • Tempo: immutable
  • Timbre: Immutable, fins i tot diria que molest.
  • Respiracions: cap

Va resultar que allò que interpretat al piano de casa no causava cap sorpresa, poder escoltar-ho per l’altaveu monofònic d’un antic televisor en blanc i negre ple de vàlvules va causar una gran emoció a tota la família. Un quart de segle després els medis tecnològics, lligats a la informàtica musical, ens ofereixen eines impensables fins i tot per la ficció cinematogràfica més imaginativa la època. Tot i això em segueixo preguntant on i quan aquesta tecnologia queda justificada en un procés d’interpretació musical, especialment quan l’interpretació programada esdevindrà el resultat final. En tot cas, en aquest web teniu prous exemples per a jutjar.

Avui he recuperat aquest giny històric. Està en perfecte estat. Fixeu-vos el sistema d’emmagatzament de dades… ho recordeu?

(Juny del 2013)

Yamaha Electone C55

Aquests dies, al local de l’Orfeó Manresà he pogut fer el manteniment d’un orgue Yamaha Electone C-55 que feia molts anys que no s’utilitzava. Sortosament només li calia una mica de neteja interna (i com és habitual m’han sobrat cargols:)

Aquest orgue va néixer l’any 1979 i és un bon exemple de transició d’electrònica analògica a digital. Te algunes peculiaritats que el fan interessant, o si més no curiós:

  • Incorpora un arpegiador, i ritmes de percussió automàtics.
  • L’efecte de vibrato el produeix una peça giratòria que, impulsada per un motor, gira davant de l’altaveu. Es val de l’efecte doppler per a provocar petites variacions de la freqüència (funció habitualment delegada a un LFO dels sintetitzadors). La freqüència d’oscil·lació es pot controlar amb la velocitat de gir del motor de contínua. Aquest sistema intenta imitar el famós “Leslie speaker” dels orgues Hammond, popularitzat entre altres per Ray Charles.
  • Incorpora efecte de reverberació de molles (podeu veure la molla sota de l’altaveu giratori al vídeo)

Aquest orgue va ser força popular durant la dècada dels 80, i a Youtube podem veure un munt d’exemples de la seva utilització. Espero que ara, tres dècades després, pugui tornar a fer servei a l’Orfeó.

Al següent vídeo li podeu veure les “freixures”. Fixeu-vos en les interconnexions cablejades, feia temps que no ho veia. Els integrats que es veuen son els “switch” que es commuten electrònicament al apretar les tecles, i una colla d’amplificadors operacionals estàndard.

Pot ser algun dia m’entretinc a entendre millor el seu funcionament intern. De moment m’ha estat impossible trobar-ne els esquemes electrònics.

Manresa, octubre del 2012.

Весна священная – Le Sacre du printemps

Avui cel·lebrem el centenari d’una revolució, la revolució del segle XX. Mirant només una mica enrera s’endevinen encara les runes candents del nostre món. El més gran artífex d’aquest incendi va ser Igor Stravinsky (1887-1971) que un dia com avui, fa exactament 100 anys va explosionar la forma, l’harmonia i el ritme musicals. No sabem fins a quin punt la “consagració” va ser conseqüència de les obres dels seus predecessors que durant dècades ja estaven fent trontollar les formes i la tonalitat clàssiques. Del que no hi ha cap mena de dubte és que els assistents al Théatre des Champs-Élyssés el 29 de maig del 2013, mai no havien sentit res que li fos comparable. L’abast de la Consagració de la Primavera està, sens dubte, a l’alçada de creacions intel·lectuals d’un nivell d’abstracció comparable a la formulació de la mecànica quàntica o a la teoria de la psicoanàlisi. Durant el XX s’han escrit obres de gran complexitat, però això no és suficient. Una gran obra, a més, cal que ens faci trontollar les freixures. Un segle més tard, quan reescoltem la “consagració” seguim tenint la sensació que mai no hem sentit res que li sigui comparable. Dediquem-li doncs, avui i sempre, el ritual d’adoració que és mereix!

20 de maig del 2013

Harry Potter

En un post anterior em preguntava si es pot fer música amb instruments virtuals i en mostrava algunes demos. Les biblioteques van millorant mica en mica i algunes eines noves son força espectaculars. L’últim gran canvi l’he aconseguit amb les biblioteques Hollywood Strings, Brass i Woodwinds. Primer milloren el control de l’articulació permetent un crosfade de les mostres des de ff fins pp i niente un cop atacada la nota! Però pot ser la gran millora son els patch de “legatos” que inclouen mostres enregistrades de la transició entre notes permetent un legato “slur” força espectacular. Tot i això em segueixo fent la mateixa pregunta del començament. Mentre tant us en deixo escoltar el resultat de la meva última demo amb una música d’en Williams: de moment no en se més. Harry Potter, Hedwig’s Theme.

Adéu a la màquina dedicada

El rack que veieu a les imatges resumeix la meva experiència com a compositor per a medis audiovisuals. I es que fins fa poc, poder fer música amb medis electrònics requeria disposar de màquines dedicades. Ampliar l’estudi amb una màquina nova tant de síntesi com de processat de senyal, implicava omplir dos o quatre espais més del rack d’efectes. I això tenia un impacte visual que feia que entrar a l’estudi fés un cert goig, o si més no m’hi feia sentir a gust. Ara totes aquestes màquines, per cert, caríssimes, han passat a la història, doncs han estat substituides per softwares que, no només fan el mateix, si no que, en alguns cassos, multipliquen la potència de procés de forma espectacular. Només per posar un exemple: Akay S5000, el somni de molts durant anys! Una petita fortuna invertida en 128 Mb de RAM per a carregar sons. Actualment utilitzo un ordinador “CitriQ” que te una memòria de 24Gb de ram disponibles per a carregar sons. Fins ara he conservar el rack, doncs em dolia desferme’n, però he decidit fer el pas: rack fora! Això implica l’adéu a la màquina dedicada. Això implica l’adéu al l soldador i als manats de cables que sortien dels aparells cap al mesclador analògic. Això implica l’adéu als cables MIDI out, i les estratègies de ruteig dels MIDI True i diferents ports MIDI. Ara el meu estudi, molt més potent que mai, d’aspecte no es diferencia gaire al d’un arquitecte.

Gener del 2012.

La valse

Repassant el capítol “Scoring for woodwinds” de l’Adler, als exemples de contrafagot he trobat un exemple que m’ha deixat xalat:

Rhythm and blues? Bebop? Jazz per contrafagot? NO! Forma part d’un vals, però no d’un vals qualsevol. Maurice Ravel va compondre “La Valse” entre 1919 i 1920. Tot i haver escoltat i analitzat un munt de cops aquesta obra mestre, sentir el contrafagot deslligat de les altres parts ha fet que “La Valse” em sorprengui un cop més.

Al video podeu escoltar el contrafagot aïllat i a continuació integrat amb l'orquestra.

(Samuel Adler, The study of orchestration, Example 7-101, La Valse, número d’assaig 37)

S’ha escrit moltíssim sobre aquesta obra per això només en puc afegir la meva percepció. Ravel no només ens ofereix escoltar un vals extraordinari: La valse és la percepció subjectiva del vals per una persona que es troba físicament a la sala de concerts, a una certa distància de l’escenari (personalment m’imagino assegut a les escales d’entrada del hall), i que a més ha pogut gaudir d’unes quantes copes de Xampany fresquet… estic enganxat a aquesta obra!

Molts cops em pregunto que ens queda per fer si fa vora un segle ja s’escrivien aquestes peces. On són els Maurices del XXI?

Manresa, juliol del 2012.