El Manu-Mecanoscrit del Setentonio: 12 mesos de memòria

Avui és 19 de març de 2026. Ha passat un any sencer —dotze mesos exactes— des d'aquell març del 2025. Un cicle de vida que m’ha portat, finalment, a posar punt final a aquest relat que bategava dins meu. El 28 de febrer, la data límit del concurs, va passar de llarg com un tren que no s’atura, i el fulletó de l’estanteria del Centre Cívic em mirava amb certa recança. Però la vida té el seu propi ritme, tal com em va suggerir la fisioterapeuta abans d'anar a la sessió de les dotze al centre de Castell.

Avui, Dia del Pare, el meu relat ja no és només un text; és un acte de "restauració". La noia de recepció, amable i eficaç, ja sap que el proper dia 25 per fi tindré la boca a punt, però avui el que restauro és la memòria de tres homes que ara estan a l'altre cantó del món, però que sostenen la meva arquitectura familiar.

El meu pare era un home de camins. Va portar el sol d’Andalusia a la mirada, es va forjar amb la sobrietat de la pedra de l’Escorial i va trobar la seva pau entre la salabror de Vilassar de Mar i el batec de Barcelona. D’ell em queda la força de qui sap tornar a començar a cada ciutat, una lliçó que avui veig en els meus fills.

L'altre pilar és el meu sogre, el pare de la mare del meu fill i la meva filla gran. Un Caballeiro Enxebre de Santiago de Compostela, d’aquells que afirmaven amb orgull que la seva terra era la "capital d’Europa". Un home amb la dignitat gallega que va deixar la seva petjada entre la Ribera, les Roquetes i la Sagrera.

I finalment, el pare de la mare de la meva filla petita: un Tomellosero de soca-rel. Un gran emprenedor que portava la força de la Manxa a la sang, ensenyant-nos que la vida és, sobretot, empenta i voluntat de crear del no-res.

Tots tres són a l'altre cantó del món, sí. Però aquests dotze mesos m'han servit per entendre que la seva herència és ben viva. El proper dia 25 tindré la boca nova, sí, però avui ja tinc la veu recuperada per fer-los aquest homenatge.

Envio aquestes línies a les Escoles Velles fora de concurs. Perquè la memòria no entén de terminis ni de fulletons en estanteries, i el deute amb els nostres pares és un relat que s'escriu cada dia, amb o sense premi.