Xavier Zubiri vint-i-cinc anys després

XAVIER ZUBIRI 25 ANYS DESPRES.

Quan va morir Xavier Zubiri fa vint-i-cinc anys la seva obra i la seva figura restà completament malentesa fins i tot pels seus deixebles més pròxims. Es veritat que la circumstància espanyola, la guerra civil i la llarga postguerra, no varen ajudar gens ni a la elaboració ni a la adequada recepció de l’obra zubiriana. Quan va tornar a Espanya el 1940 un home amb una vocació tan clarament universitària com Zubiri –Deia Julian Marías que la Universitat era el lloc on Zubiri es trobava com peix a l’aigua i que un peix hagi de sortir de l’aigua per instal.lar-se en el marge dona molt que pensar sobre la naturalesa del peix i sobre l’estat de l’aigua- es va trobar en la impossibilitat d’exercir en ella el seu magisteri. Les noves generacions del 60 i el 70 interessades com estaven, davant la rància escolàstica espanyola, per les noves corrents imperants a Europa i Amèrica: estructuralisme, neopositivisme, marxisme... i, amb la voluntat de transformar el país i sortir de la dictadura, per una reflexió de caire polític, no veien cap interès en una filosofia i un filòsof que semblava voler estar per damunt del bé i del mal [1]. Però sens dubte la clau de la incomprensió de la seva filosofia es que no va aconseguir culminar la seva gran obra, Inteligencia sentiente, on analitza de manera minuciosa i complerta els fonaments de la seva filosofia i les seves articulacions crítiques, fins poc abans de la seva mort, l’any 1983, és a dir, als seus 84 anys. Es un cas que no troba cap precedent en tota la historia de la filosofia, car si d’altres han arribat a escriure obres tenint més edat, cap n’ha elaborat a aquestes alçades de la vida una de tan gran densitat i creativitat filosòfica. Diego Gracia, amb Ignacio Ellacuría, el deixeble més pròxim de l’últim Zubiri, deia amb encert que si Zubiri no hagués escrit en vida la seva última obra tot el seu treball filosòfic se’n hauria anat en orris.

Han calgut anys, per començar a llegir correctament a Zubiri situant els diferents nivells i registres de la seva reflexió. Després de la seva mort entre els mateixos zubirians d’arreu del mon es va desencadenar una llarga polèmica entre una lectura de caire metafísic de Zubiri que el veia com un autor que havia establert una mena de sistema de la realitat en general, anant de la matèria a Déu, i una lectura de caire fenomenològic que posa l’accent en el subsol de totes les teoríes de Zubiri, desde l’antropologia, la teoria de la societat i de la historia, fins a la teoría metafísica. I és que l’impacte de la última obra va fer trontollar de tal manera l’obra de Zubiri i el que es creia saber d’ella, que avui tots els zubirians estan d’acord en que tota la bibliografia de Zubiri anterior a la seva mort té gairebé només un interès històric.

25 anys després però, la recepció de l’obra de Zubiri ha canviat radicalment. Avui ningú discuteix que cal entendre a Zubiri com un deixeble d’Ortega, Husserl i Heidegger; que es tracta d’un fenomenòleg heterodox -d’altra banda com la majoria de fenomenòlegs -, com o son Levinas, Michel Henry, o Merleau Ponty, vertaders contemporanis de Zubiri; i que el seu punt de partida, la realitat com “alteritat”, dona pas a uns desenvolupaments molt originals. Si de realisme es vol parlar no es tracta ni d’un realisme ingenu, ni d’un realisme crític: en un principi tan real es la al.lucinació d’un esquizofrènic, com un somni, o l’arbre que veig davant meu. En l’aprehensió primordial no trobem pas cap criteri de distinció entre aquests diferents tipus de percepció. Tampoc es tracta d’un idealisme: ni el jo ni la consciencia tenen cap mena de primarietat. Es tracta d’una filosofia de l’alteritat on enlloc de saltar d’allò “subjectiu” a allò “real”, la nostra raó es arrossegada per l’alteritat real, ja immediatament present en la aprehensió, a anar aprofundint en ella. I és que tots aquests anys no han passat en va. D’alguna manera s’ha anat fent justícia a l’imponent obra de Zubiri.

A la mort de Zubiri només es contava pràcticament amb tres obres seves: Naturaleza, Historia, Dios, Sobre la esencia i Inteligencia sentiente, mentre que avui s’han publicat més de 20 volums i el nombre d’investigadors dedicats al desenvolupament i crítica del seu pensament a augmentat tant que és difícil donar compte de tot el seu abast. La seva obra en aquest moments s’està traduint al francès, l’anglès, l’italià i el rus i precisament aquest any tindrà lloc un congres mundial amb la voluntat de projectar la filosofia de Zubiri en el segle XXI. I si en definitiva s’ha avançat moltíssim en l’establiment d’una adequada cartografia per llegir els treballs de Zubiri, de les circumstancies i el context de la seva obra, com en tota filosofia digne d’aquest nom l’essencial sempre queda per fer: repensar els seus supòsits, reconsiderar el seu punt de partida, utilitzar crítica i creadorament les seves pròpies ensenyances i tornar a llegir com a minim Inteligencia sentiente, una de les obres filosòfiques fonamentals i de lectura obligada del segle XX[2].

Jordi Corominas, juliol, 2008.

[1] Aquestes circumstàncies complexes i la no menys extraordinaria que és la de trobar un grup restringit que en ple desànim i ratllant en la depressió, l’animés a culminar la seva obra, és el que hem volgut explicar en la nostra biografía sobre Xavier Zubiri: Jordi Corominas, Joan Albert Vicens, Xavier Zubiri, la soledad sonora, Taurus, Madrid, 2006. En Conversaciones sobre Xavier Zubiri, PPC, Madrid, 2008, hem volgut mostrar com canvia la percepció de Zubiri al fil del temps en les diverses generacions fins arrivar a la nostra que sortiem tot just de la Universitat quan ell va morir.

[2] L’adreça Internet de la fundació Zubiri: http://www.zubiri.net/portada2/ ofereix una bibliografia complerta sobre les obres de Zubiri, les investigacions i treballs dedicades a la seva filosofia i una multitud de d’altres recursos.