Presentació Universitat Ramon Llull de la Soledad sonora.

PRESENTACIO BIOGRAFIA ZUBIRI

-Desde dins

-Hem intentat en la biografía captar a Zubiri “desde dins”.

-Seguiem els consells del mateix Zubiri que alhora d’estudiar autors de d’altres temps el primer que cal intentar es reviure la seva experiencia singular, intentar-la fer-la nostra. Després pensar la situació social i política en la que es trova, el context en la que la seva experiencia té lloc, els problemes amb els que es debat i que constituyexen el seu mon intelectual

I finalment insertar aquesta experiencia i aquest context en un horitzó. La noció d’horitzó en Zubiri es fonamental, a traves d’ella vol designar el ventall de possibilitats que es van explorant a travers dels segles i que solen reposar en un mateix fonament.

-Aixo diu Zubiri suposa un gran esforç intelectual, difícil i prolongat.

-Treball de la generació anterior

Malgrat tot crec que hem tingut una gran avantatge: el coneixement de tota la seva obra i d’un nombre important d’inedits i El treball d’una generació anterior a la nostra, la generació de persones que avui tenen uns 60 anys: Persones com Diego Gracia, Pintor Ramos, Jesús Conill, Florentino Pino, professor en aquesta facultat, que van intentar desde els anys 80, és a dir desde la mort de Zubiri i la publicació de la seva ultima obra, establir les línees mestres de la filosofía zubiriana criticant i evitant tot tipus d’interpretacions aberrants.

-El treball d’aquesta generació és tant impressionant que avui es podría dir que res del que s’ha escerit abans de 1980 sobre Zubiri té una verdadera relevancia filosofica.

-Aixi molts dels articles escrits sobre Zubiri abans de 1980 tenien un marcat caire panfletari (Prejudicis de l’autor). I a l’nversa, molts tenien un marcat carácter panegiric: acabaven convertint al pobre Zubiri en una mena de geni caigut del cel, amb un saber gairebé infinit, una capacitat mental sobrehumana, i una integritat i coherencia personal i moral gairebé angèlica.

-Comprendre el treball generacional

Per comprendre aquest treball generacional es important adonar-se de que Zubiri ha tingut un paper important en el panorama cultural espanyol desde els anys 20 fins avui i que els deixebles que ha tingut han arrivat a la seva propia maduresa abans de que la filosofía de Zubiri arrivés a la seva.

Zubiri es el maxim filosof espanyol de la generació del 27 com Ortega ho va ser de la del 14 i Unamuno del 98.

Els seus primers deixebles varen ser els que van cumplir 30 anys durant la guerra civil o la inmediata posguerra. Es la anomenada generació del 45. Diego Gracia l’anomena la generació de Naturaleza, Historia Dios: Julián Marías, Luis Felipe Vivanco, Laín Entralgo, Javier Conde, López Aranguren, Gómez Arboleya, Rof Carballo... Van trobar en ell el filosof existencial d’Espanya que a mes havia sapigut conjugar la seva filosofía amb la fe catolica. En la epoca del nacionalcatolicisme aixo era moltissim.

La segona generació es la dels anys 60. La generació de sobre la esencia: Ellacuria, Lopez Quintás, Carlos Baciero. Marquinez Argote. Els deixebles de Zubiri d’aquesta epoca, l’aproximaven a una neoescolastica mes o menys dialogant amb el mon contemporani.

Finalment hi ha la generació d’inteligencia sentiente, Florentino Pino, Diego Gracia, Pintor-Ramos, de la que ens considerem beneficiaris que es van acostar a Zubiri a partir de la seva ultima obra i que situen a Zubiri en una radicalització de la fenomenología i de Heidegger.

Després es podría parlar d’una quarta generació (la generació del milenio de la democracia) que no va coneixer a Zubiri i que busca tant llegir bé a Zubiri com servir-se’n per analitzar i tractar els problemes projectant-lo csap a diversos ambits.

-Nosaltres que formem part d’aquesta generació ens hem trobat en una balconada privilegiada i ideal per fer la biografía.

-L’horitzó contemporani

Parlava abans de que en la nostra biografía voliem enmarcar a Zubiri en un horitzó. El mateix Zubiri parla de tres grans horitzons en els que s’ha mogut tota la historia de la filosofía

En primer lloc tindriem L’horitzó de la filosofía grega on la naturalesa es la questió central i el gran problema es trobar allo que roman en el canvi.

En segon lloc un horitzo cristià que aniria del segle IV fins a Heidegger i que parteix de la idea de creació introduint la questio de perque hi ha quelcom i no mes aviat no-res.

Finalment en el segle XX sorgiria un nou horitzó, l’horitzó contemporani: un horitzó de soletat absoluta. Ens trobem per primera vegada sense el recolzament en la naturalesa dels grecs, sense el Deu de la filosofía medieval i sense el jo i la raó de la filosofía moderna, en la soletat mes gran que hagi patit mai la filosofía i l’home, sense ni tan sols un boci de veritat.

Zubiri ho expressa molt bé. Permeteu-m’ho llegir:

“Cuando el hombre y la razón creyeron serlo todo se perdieron a sí mismos; quedaron en cierto modo anonadados. De esta suerte, el hombre del siglo XX se encuentra más solo aún; esta vez sin mundo, sin Dios y sin sí mismo. Singular condición histórica. Intelectualmente, no le queda al hombre de hoy más que el lugar ontológico donde pudo inscribirse la realidad del mundo, de Dios y de su propia existencia. Es la soledad absoluta. A solas con su pasar, sin más apoyo que lo que fue, el hombre actual huye de su propio vacío.”

-programa i idea de la filosofía: Conciencia de la patologia del segle XX

El programa filosófic de Zubiri y la seva idea de filosofía sorgeixen de la conciencia de la gravetat d’aquest horitzó en el que volguem o no volguem estem instalats i ens invita a fer el contrari del que fem, es a dir a no fugir d’aquesta soletat absoluta mitjançant discursos moralitzants o altres artilugis. A confrontar-nos sense por amb la nostra situació intelectual i vital.

-Correspondencia vida i obra:

Per aquesta mena de correspondencia que sempre hi sol haver-hi entre l’obra y la vida, la vida de Zubiri està embolcallada de soletat:

Hi ha la soletat propia del pensador car es impossible pensar res sense quedar-se encara que sigui un instants recollits en nosaltres mateixos.

Hi ha la soledad psicológica en la que viu el drama de la seva vida, especialment la seva crisis de fe, el desengany com a capellà, la seva posterior secularizació i les seves grans dificultats en les relacions sentimentals.

Hi ha la soletat político-social sobre tot en l’ Espanya franquista on viu retirat de la vida publica. Aquesta decisió de viure al marge de tota lluita pel poder o contra el poder el coloca en una situació molt ambigua. Els que es concentren en la lluita politica contra la dictadura el consideren una mena de complice d’aquesta per omisió. I les diverses families del franquisme volen creure que Zubiri els pertany.

Hi ha aquesta mena de soletat ontológica propia de la vida humana per la qual ens trobem sempre emplaçats a refer les nostres projectes, i moltes vegades a recomençar de cero.

I finalment hi ha la soletat radical en la que ha quedat instalat l’home i la reflexió filosofica en el segle XX: sense Deu, sense la naturalesa, i sense un jo i una raó en la que confiar.

De fet que la realitat es sempre superior a qualsevol narració ho varem descobrir quan ja havent decidit el titol de l’obra varem descobrir per l’anecdota que ens va explicar un metge que estava fent les pràctiques i que es va acostar a Zubiri extranyant-se de veure’l sol allí en una sala d’emergencies d’un hospital. Quan li va comunicar aquesta extranyesa, Zubiri li va dir que no hi havia de que extranyar-se car es viu sol i no es d’extranyar que morim sols.

-IS: mostra que estem en una soletat sonora. No idea mistica.

No es fins a la seva última obra, Inteligencia sentiente, acabada als 82 anys, poc abans de la seva mort, que Zubiri reegeix a mostrar filosóficament que la nostra soletat es en realitat una soletat sonora. Aquesta imatge que utilitza Zubiri i que es el titol de la nostra biografía prové del Càntic espiritual de San Joan de la Creu. En Zubiri evoca el nucli del seu anàlisi filosofic en el que venç la soletat idealista, del subjecte tancat sobre si mateix, i la soletat esceptica i nihilista, on tot, absolutament tot, es interpretació, prejudici i queda finalment sotmes a una questió de gust.

-Filosofía de la comunicació: paradoxa.

Alguns han titllat, crec que amb encert, la filosofía de Zubiri com una filosofía de la comunicació. Es clar que es tracta sempre d’una comunicació humana, vull dir que aquesta comunicació mai podrà ser total i transparent. La soletat será soletat sonora o soletat acompanyada pero sempre segueix sent soletat. Puc fer-me carrec del dolor de l’altre, puc compenetrar-me amb els seus sentiments, pero mai podré sentir exactament el que ell sent. La soletat sonora es l’expressió d’aquesta inextricable paradoxa que es que en las mes gran de les desafeccions continuen habent-hi els altres i les coses i en la mes gran entrega i afecció pels altres i a les coses la nostra soletat.

-Gran conquesta: salvar-nos de la soletat absoluta:

En definitiva, podriem dir que la gran conquesta de la filosofía de Zubiri, es la de salvar-nos de la soletat absoluta contemporanea, i possibilitar una filosofía que amb tota la humilitat que es vulgui continui buscant brins de veritat.

Aquesta busqueda de brins de veritat és l’eix central de la nostra biografía i va ser el pal de paller de la vida de Zubiri que culmina en una obra, Inteligencia sentiente, que creiem que s’hauria de considerar ja com una obra clássica i fonamental en la historia de la filosofia.