Un Cercle Cultural Mundial.

Una colla d’escoltes vàrem trobar als quatorze anys, en el Cercle Cultural, una extraordinària plataforma per col.laborar en lluites i accions cíviques i per expressar idees en el Sarment, el seu orgue de difussió. Amb el temps suposo que tots tendim a donar als nostres records una certa desmesura i a magnificar allò que ens afavoreix però, per més distanciadament que m’ho vulgui mirar, he de confessar que una de les coses que hem resulten més grates és la rememoració d´aquella época en que s’iniciava el Cercle: La marxa de la llibertat, la elaboració gairebé artesanal del Sarment amb ciclostils i dibuixos del Llorenç Planes, la catalanització dels carrers, la gran senyera catalana per conmemorar semiclandestinament l’11 de septembre colocada al Serrat del Maurici, les discussions sobre el model econòmic, el model democràtic, el model d´Estat, les reunions a la biblioteca, la incredulitat de que fóssim uns màrrecs i no el Cabana els que escrivissim aquells articles.....

De totes maneres no m’agradaria pas vanagloriar-me d’aquella època per denigrar la present, o pitjor encara, per viure de records i desitjos passats tot asumint que aquell tremp es propi de la lluita contra algunes dictadures de dreta i que avui allò pel que lluitavem ja ho hem aconseguit o no hi ha, més enllà del lament, res a fer. Certament moltes coses hem sembla que han millorat. La democracia representativa i sota mínims que tenim avui al nostre país és menys dolenta que qualsevol sistema on no es tolera la dissidencia i la diferència. L’autonomía de la nació catalana és menys dolenta que el centralisme estricte. La possibilitat de ser objector de consciència és menys dolent que la mili obligatoria. Prestacions socials com l’atenció mèdica, les pensions, l’educació, els subsidis, les bèques han millorat sensiblement aquests últims anys. El projecte d’integració política, econòmica i social d’Europa, amb tots els inconvenients és millor que una integració exclusivament econòmica.

Però també hem sembla que els reptes d’avui, malgrat que diferents, son tan grans i urgents com els de fa vint anys: La dictadura i el fonamentalisme d’un mercat imposat mundialment sense un mínim de control racional és una condemna a mort per milions de persones. 2. 400 milions de persones, el 45 % de la humanitat més pobre, viu amb el que tenen com a fortuna personal les 358 persones més riques del món. No n’hi ha prou amb la cooperació i la solidaritat amb els paisos pobres. Avui més que mai qüestions com menjar, beure i respirar son per les grans majoríes de la humanitat una qüestió de justicia i no de desenvolupament. La corrupció en àmbits empresarials i en institucions democràtiques contrasta amb l’altura moral de moviments socials com el dels insubmissos (molts d’ells empresonats quan son el millor exemple de coratge, esperança i coherència), la mobilització per el 0’7 %, les accions ecologistes, els grups d’ajut als inmigrats, grups de comerç alternatiu, bancs alternatius, grups feministes, comitès Oscar Romero, drapaires d’Emaus, Okupas, feministes, colectius d’homosexuals que lluiten pel reconeixement dels seus drets i les seves diferències; sindicalistes i militants de partits que no vènen els seus ideals per un càrrec o per un pragmatisme de curtes mires. El creixent fonamentalisme de l’església catòlica contrata amb el gest clar i diàfan, amb la valentía, amb l’honestitat intelectual i el sentit de l’humor de bisbes com en Pere Casaldàliga i Jaques Gallot.

La democratització de grups i institucions municipals, la creació de “xarxes de llibertat” on les feines locals es conectin amb d’altres accions locals de qualsevol part del món, la recreació de l’invent modern de les nació-estat i la lluita per una ciutadania mundial que converteixi en obligacions mínimes el que avui s’abandona al terreny de la solidaritat i la bona voluntat; la constitució de grups de tot tipus que sense abandonar l’objectiu immediat pel qual s’han constituit (escoltisme, revista, acció política, internet, televisió, ecología etc) puguin vertebrar-se entre ells, analitzar mínimament el què està passant i pressionar a les institucions per adoptar polítiques favorables a les grans majoríes de la humanitat és sempre una lluita oberta en qualsevol lloc del món, en qualsevol poble i en qualsevol grup.

Avui hi ha més llibertat d’expressió, més democracia, molta més informació però també hi ha menys coses a dir, més apatía i escepticisme, més superficialitat. Entitats com el Cercle Cultural proven justament en el nostre segle que aquesta és una vía no esgotada de canvi i participació real. Un camí que ens mostra, enfront de tantes vies mortes, com les accions, trasparents i participatives des d’abaix i des del que és local son un fi en elles mateixes i poden constituir un autèntic poder democràtic, un cercle cultural mundial que no deixi en mans de forces cegues i dels poders constituits les decisions sobre el futur de Balsareny i de la humanitat sencera.