El totalitarisme de la postveritat

JORDI COROMINAS. Sant Julià de Lòria, Andorra

La postveritat és la veritat a la mida de cadascú, la veritat que justifiquem sobre la base exclusiva de la nostra voluntat, gustos, sentiments, expectatives o necessitats personals, al marge dels fets i de qualsevol discerniment racional. A diferència del mentider i del xarlatà de tots els temps, que coneixen la veritat i tracten d’amagar-la, el que genera «postveritats» prescindeix de la veritat, de com són realment les coses. No hi ha cap altra veritat que la que ell crea amb la seva narrativa. En aquest sentit, la postveritat té molt a veure amb la conversió de la política en màrqueting: per vendre, és més important el «relat» associat a un producte que no pas les seves qualitats reals, i s’han de tocar les emocions i enviar missatges curts que puguin retenir l’atenció dels compradors. De la mateixa manera, per obtenir el vot, no importa el contingut del que digui un líder polític: allò decisiu és la «impressió positiva» del seu missatge en els ciutadans, la manera en què l’oferta s’adapta a les seves expectatives i sentiments més profunds (pors, desitjos i prejudicis).

Un dels majors instruments per a la divulgació de postveritats és internet i els hàbits mundials que genera. L’any 2018, per exemple, es van penjar a internet més de dos mil milions de fotos, més que les realitzades en tota la història anterior de la humanitat. Una informació tan ingent, paradoxalment, ens manté desinformats, ja que hom tendeix per comoditat a seleccionar aquelles idees que confirmen les creences pròpies, i a censurar aquelles que requereixen d’un esforç mental o que podrien fer-nos dubtar i fins i tot provocar conflictes intel·lectuals. D'altra banda, estem gairebé forçats a distreure’ns, davant d’aquest oceà informatiu. Es calcula que al món la gent passa entre 19 i 27 segons mirant una mateixa pàgina web abans de saltar a la següent. I la distracció no consisteix només a moure’s d’una pàgina web a una altra, sinó en no estar quiets a la pàgina que estem explorant. Per tractar de vèncer aquesta distracció els periodistes acumulen les afirmacions importants, sense arguments, a les primeres ratlles de l’article, perquè saben que només una minoria de lectors avancen més enllà.

Entremig d’aquest guirigall de twitts, notícies, missatges i activitats sense ordre ni concert és molt complicat distingir allò que és realment valuós. La raó opera genuïnament mitjançant la crítica, el discerniment, la consideració de les coses en profunditat i la creació de noves possibilitats, però per això necessita temps, pausa, atenció i concentració. La «navegació» compulsiva és contrària a aquestes actituds. Avui el «temps» i el raonament ja són un luxe revolucionari, antisistema. No obstant, allò més greu és que per treure’ns d’aquesta distracció erràtica, els cercadors i les plataformes digitals utilitzen algoritmes, filtrant la informació que ens pot resultar més rellevant per als nostres gustos, interessos i inclinacions polítiques o religioses. El resultat és que vivim en una bombolla confonent les informacions que rebem, que s’adapten als nostres interessos i personalitat, amb la realitat.

A tot això hi hem d’afegir que internet no és només un magatzem on uns determinats algoritmes seleccionen informació per a nosaltres, sinó un flux continu d’informació entre tots els internautes. En un sol minut s’envien 38 milions de whatsapp i 787 milions de mails. Aquests fluxos arriben a adquirir notorietat en la mesura en què siguin cridaners, enginyosos, exagerats o grollers. Una frase curta i enginyosa serà més aplaudida i compartida que no pas el millor dels articles o les notícies més rigorosament presentades. Hi ha empreses que es dediquen a vendre seguidors falsos de determinats fluxos informatius a qui els vulgui comprar per crear la sensació que un determinat polític té una gran audiència, o que els seus tuits són valorats a les xarxes. O a la inversa: es paga a «trolls» (persones que publiquen missatges provocadors) per aconseguir determinats resultats en els fòrums d’internet.

Allò que dóna valor als fluxos és, simplement, la seva «viralitat». Com més repetida i compartida és una informació, més «important» és;, tan important que immediatament es converteix en notícia en si mateixa. La premsa convencional recull «els continguts més virals», «els trending topics d’avui», amb absoluta indiferència per al seu valor intrínsec i, per descomptat, per la seva veritat: allò que fa valuosa una informació és que molta gent la conegui, la comenti i la comparteixi, desinteressant-se completament per la seva profunditat o el seu valor. Agradar o no agradar: tot es redueix a això. Gairebé mai és una qüestió de debatre, entendre, acordar i molt menys d’acceptar allò divers. Els fluxos dins de les xarxes socials faciliten la circulació de tota mena de mentides, polaritzen els corrents socials d’opinió fins als extrems perquè normalitzen la radicalitat i influeixen decisivament en el públic sense que quedi mai clar qui hi ha darrera, perquè s’hi barreja gent sensata, una legió d’energúmens i molts actors falsos creats amb finalitats espúries.

Sempre, el poder –i en major mesura com més totalitari– ha propagat mentides i manipulat les persones mitjançat la por, les emocions, les creences i les falses esperances. Allò nou de la postveritat, respecte de les velles ideologies, és que per imposar-se no li cal fer creure que és veritable ni que és un afer que promocionen les «elits», sinó que compta amb la col·laboració activa de tothom en diversa mesura. La «postveritat» proclama el final de tot anhel de veritat. La veritat és completament instrumental: ja no hi ha una veritat, sinó afirmacions diferents que valen cada una per a una part de la societat o per a qui se les creu o se les vol creure. Totes les opinions tenen el mateix valor i tant li fa si unes són objecte de demostracions rigoroses i les altres són senzillament delirants. La referència a experiències contrastades i arguments concloents es substitueix per l’apel·lació a emocions i a històries personals impactants. La validesa d’un discurs no depèn aleshores de la seva referència als fets, sinó de la seva capacitat per persuadir sobre allò que és beneficiós per a nosaltres sense que ho hagi de ser necessàriament: n’hi ha prou amb què ho creiem. Veritat és allò que m’interessa que sigui veritat.

Mentre els totalitarismes del segle XX utilitzaven la premsa, el cinema, la ràdio i la televisió per manipular-nos d’una forma vertical, de dalt a baix, ara a internet aquest poder és més difús, i probablement més efectiu, ja que són multituds els que participen en la creació i difusió de postveritats en virtut de mecanismes que funcionen de manera gairebé inercial, sense que ningú en concret sigui responsable del sistema com a tal. Es tracta d’un nou «totalitarisme insubstancial, gairebé banal», que acaba essent més eficient que els antics, perquè no es fonamenta en la coacció sinó en la contribució alegre i decidida de les seves víctimes.

En els totalitarismes i les democràcies del segle XX les mentides eren una estratègia del poder i el descobriment de la mentida era perillós per a aquest poder. Pensem en l’efecte gairebé revolucionari que va provocar als Estats Units el coneixement dels veritables fets de Vietnam. A les democràcies actuals, en canvi, es practica cada vegada més la negació dels fets a base de convertir-los en «qüestió d’opinions». Allò que passa ja no és incontestable, sinó opinable: hi ha «fets alternatius» que els mitjans de comunicació que li són hostils volen ignorar.

Són sempre els més dèbils, les víctimes de qualsevol poder, els que més necessiten de la veritat. Sense ella és impossible defensar-se de la injustícia i del més gran dels mals: tractar de manera sistemàtica les persones com a mitjans i no pas com a finalitats en si mateixes. Transformar el sistema social actual, que compta amb la postveritat com un dels seus pilars ideològics fonamentals, a favor de la veritat, no és gens fàcil i constitueix el major repte polític i cultural del nostre temps. Si la democràcia no es construeix sobre el reconeixement del valor de la veritat, és a dir, sobre el dret dels ciutadans a ser informats amb la màxima objectivitat i a conèixer els fets, aquesta democràcia es converteix en una ficció, una farsa. En diluir-se la noció de veritat es desvaneix també l’espai per a un diàleg significatiu i per a un pensament crític: sense punts de referència no hi pot haver ni control objectiu ni crítica intersubjectiva. La situació somiada pel totalitarisme: un poder immune a la crítica, que compta amb l’anuència i col·laboració de les seves majors víctimes.

Es pot aprofundir el tema a: revistaperiferia.org/revista-2018-espantildeol.html