Encuentro una personalidad creativa muy valiente en este pintor. Liberado de excesos, incluso liberado de una en ocasiones innecesaria figuración, Joaquim se adentra en los difíciles territorios de la abstracción, y digo difíciles pues es muy habitual caer en esa anarquía de la mancha bruta, orgánica e insultante. Todo lo contrario, esta abstracción, elegante, equilibrada, resulta una proyección de su latir, una extensión de si mismo en el papel, un ir y venir de su respiración transmutado en forma y color. Sin la menor duda estas pinturas tienen una profunda dimensión metafísica en cuanto a que ellas y Joaquim son inseparables, puesto que ellas y Joaquim son lo mismo. Y ello solo pasa, raramente, cuando hay un gran equilibrio interior, y este caso, no me cabe duda, viene impulsado, cuestión alquímica, por su bondad natural. Aquí recuperaríamos ad-hoc aquella reflexión Rousseauniana relativa al hecho de que la bondad trae, más tarde o temprano , el éxito seguro. Claro que incluso podríamos vincular esta reflexión desde un contexto budista, hinduista e incluso jainista a la idea karmica de la ley de “causa y efecto”.

Otra reflexión que me suscita la personalidad creativa y obra de Joaquim Riba, está relacionada con la relativización del fenómeno exitoso del creador artístico. Lo digo porque Joaquim, sin exponer en galerías de renombre, sin ser excesivamente conocido, tiene una calidad artística que muchos encumbrados y ególatras creadores quisieran tener. Claro, él dispone de aquello que muchos de ellos carecen, sin duda una humanidad que se reorganiza y dimensiona en esta sutil, poética y magnífica obra. Obra la cual no deseo mostrar en esta intervención crítica puesto que así, y nuevamente en lo sorpresivo, descubrirán y disfrutarán aquellos que se acerquen sin referencias al Pedralbes Centre. 

Rafa Romero - juny 2010

Sempre és un gust i un plaer veure els èxits dels teus amics. Sobretot en aquesta dimensió tan estranya de la pintura que, dins de totes les arts, potser és d'aquelles més hermètiques perquè sempre estem entorn a la reflexió interna, la recerca introspectiva. Pintura i silenci penso que estan agermanats.

Veure al Joaquim ficat en aquesta dimensió amb tanta devoció, tanta dedicació en buscar el material, en engrescar-se, els seus propis silencis, això és molt gratificant, de debò.

En Joaquim Riba i la transfiguració de la realitat

En Juqui, com el coneixem els amics més íntims, des de ja fa molt de temps li coneixem la seva afició al color, a l'ordit i a la trama i, per tant, a la composició. 

A partir del seu ofici la barreja de fils, colors i formes ha anat teixint el que verdaderament és i ha estat el seu concepte de la vida, el risc. 

Tot el que ha fet i el que fa no està exempt de risc sigui físic o mental. Té una gran experiència i coneixement en el món creatiu tèxtil,  que li permeten desenvolupar una fina sensibilitat per compaginar formes i colors. 

A la vista està que, sense ser un pintor reconegut, va fent una tasca insistent i rigorosa basada en la constància del que ell entén com a pintura. 

L’art no té sentit si no expressa sentiments i, per tant, també ha de transmetre certa sensibilitat o seducció. Crec que els qui estem més a prop d’ell podem arribar a entendre, i valorar, però s’esdevé una seva gran virtut, quan els qui no el coneixen reconeixen un valor inequívoc a la seva pintura i, per tant, als seus sentiment i art. 

Li ve de lluny també la seva relació amb l’art, ja que va ser uns del fundadors l’any 1990 a Barcelona d’una galerie d’art Arts & Craks, que amb poc de temps va ser referència per molts pintors artistes i públic sensible a les arts plàstiques, i que va portar criteri i nom allí al carrer Flassaders al vell mig del Born, d’uns bons amics a compartir experiències artístiques. 

Crec que com Artista en Juqui te camí per recórrer, sempre i quan faci el que el cor i la ment li dicti, doncs l’expressió més fidel que pot esdevenir en un artista és la seva sinceritat i compromís amb els seus sentiments, el seu rigor amb el seu ofici i el seu Art que va més enllà de la transfiguració de la realitat i la posada en escena.

Àlvar Roda - abril 2011