Joan Parés i Clarà

Joan Parés i Clarà (Amer, 1946-2022)

Josep Pomés

Revista Rotllana . Setembre 2000

Va néixer l'any 1946 a Amer (La Selva). Està casat amb la Carme Martí i tenen dos fills, la Carme i en Joan i quatre nets: l'Arnau, en Jan, en Pol i la Júlia. El seu avi, el seu pare i els seus oncles també foren músics, malgrat que la seva ocupació principal era de treballar la terra.

Estudis

El seu pare no va regatejar esforços perquè els seus fills, en Joan i en Pere, estudiessin i es dediquessin de ple a la música. En Joan, però passà dels 10 als 13 anys al seminari. La mica de música que allà va aprendre i la que li havia ensenyat el seu pare, li varen servir per començar la seva carrera musical.

El que toqués el tible gairebé fou iniciativa del seu pare, ja que aquest tocava amb l'Amerense i en alguna festa major es trobava amb músics de La Bisbal, coneixia l'Àngel Pont, el pare d'en Sagrera... i els hi preguntava quins instruments podia agafar. Van veure que els que més faltaven llavors eren tibles i flautes. I li va recomanar aquests perquè els comencés a estudiar.

El tible l'aprengué amb en Tomàs Bahí si bé qui més li va ensenyar fou en Martirià Font. La flauta, en Lluís Buscarons i el mestre Andreu de Barcelona.

Formacions

Des de l'any 1961 fins al 1967 va tocar amb la Moderna d'Amer, La Planense, La Principal Amerense, Ivan Casanovas i l'Iris de Salt. L'any 1968 tocant en aquesta Agrupació i en una audició a Cassà de la Selva, als de La Selvatana (el seu germà Pere hi tocava) els va agradar com tocava i el van contractar. Ell va passar a fer de tible primer i en Josep M. Ferrer, a tible segon.

L'any 1970 La Principal de la Bisbal passava per un procés de reestructuració, ja que deixaven la cobla tres importants elements: en Ricard Viladesau, l'Àngel Pont i l'Emili Poch. Per ocupar la plaça de tible primer que deixava vacant l'Àngel Pont, van cridar en Joan Parés, que va entrar a la Bisbal junt amb el seu germà Pere.

De la mà de Conrad Saló, que el va anar polint, es va anar convertint en un extraordinari instrumentista de tible.

L'any 1994 per una malaltia va haver de deixar la cobla.

Els que hem tingut el privilegi d'escoltar-lo no oblidarem mai el so del seu tible i la seva manera de descriure les notes del pentagrama.

Josep Puigdemont Oliveras

Amer, febrer de 2002

En Joan Parés i Clarà neix a la vila d'Amer el 14 d'agost de 1946 en la llar de Joan Parés i Masachs i Victòria Clarà i Vilagran. La família Parés ja la trobem arrelada a la vila d'Amer el s. XVII. És, doncs, una de les famílies antigues que encara avui perduren.

La vila d'Amer, fins no fa pas massa anys, tenia com a centre de la seva activitat econòmica el mercat setmanal, documentat ja en el s. XVIII. Això fa que fos una vila vividora i la seva gent desenvolupés activitats artesanals a l'empara del seu mercat i, paral·lelament, molts tinguessin alguna altra activitat, a vegades aliena a la seva habitual.

Sigui per causa del Monestir benedictí, desaparegut a la primera meitat del s. XIX, o al tarannà més obert que comportà un mercat multitudinari com el d'Amer, el cas és que ben aviat apareix en aquesta vila la, diguem-ne, professió de músic.

Dintre la família Parés, el primer músic apareix el 1888 al néixer en Pere Parés Sidera que, a les darreries del s. XIX ja el veiem, ben jovenet, al rest del darrera de petites orquestres amb el cornetí a les mans. El pare, Gaspar Parés i Puig era bracer i tant ell com el seu pare, Joan Parés, ja a finals del s. XVIII, no sembla pas que haguessin exercit aquest ofici complementari.

Així, doncs l'avi d'en Joan Parés, en Pere Parés Sidera (1888-1962) és el que inicia la nissaga Parés de músics, a la vila d'Amer. En Pere, just complerts 24 anys, el 30 de gener de 1912, es casa amb la Núria Masachs i Serra, una noia d'Amer amb només 17 anys, filla de Jaume Masachs i Josefa Serra Expòsit. En Pere i la Núria tingueren tres fills; en Joan, la Núria i la Dolors.

En la flor de la vida, als 23 anys, mor la Núria. En Pere, viu i amb tres fills petits, i decideix casar-se de nou el 30 d'octubre de 1920. Ho fa amb la Carme Creus i Serrat, que tenia 25 anys. Així a la nissaga Parés Masachs, s'hi afegeix la dels Parés Creus on també hi sovintegen els músics (l'actual intèrpret de tible Salvador Parés i Sidera és d'aquesta branca dels Parés, fill d'en Robert i la Maria)

L'únic fill baró d'en Pere i la Núria, en Joan, és el que continua la nissaga de músics d'aquesta branca. El seu pare, en Pere Parés, salvat l'esvoranc de la guerra civil, continuà la seva dèria de músic i moria el 3 de març de 1962.

En Joan Parés i Masachs nascut el 17 de desembre de 1913, de ben jove també professa culte a la música i el trobem a les principals orquestres d'Amer, sempre al rest del darrera, com el seu pare, amb la trompeta, el fiscorn o el trombó.

Després del tràgic parèntesi de la guerra civil, que tantes coses ens va malmetre, en Joan, amb trenta anys a l'esquena, es casa amb la Victòria Clarà i Vilagran, filla de Joan Clarà Quintana i Dolors Vilagran Baranera. Es casen el 27 de març de 1943, quan ja les coses semblava s'anaven normalitzant i la convivència tornava a refer-se. En Joan Parés i Masachs continuà fent de músic, vetllant amb zel per la continuïtat de la nissaga Parés, ara en els seus dos fills: en Pere (nascut el 7 de desembre de 1943) i en Joan, nascut com ja hem dit el 14 d'agost de 1946.

Va néixer, doncs, en dia assenyalat: el 14 d'agost.( L'endemà, a la plaça hi havia sardanes; era la Festa Major d'Amer. A la tarda, a la mitja part de l'audició, alguna cadira buida damunt el cadafal; en una hi ha un tible que reposa. Un instrument petit, malgirbat, curt de recursos, esquerp i cridaner i a més, malagraït. Qui ho havia de dir que aquell marrec, en Joan, nascut el dia abans, seuria, anys a venir, en la mateixa cadira, enamorat d'aquest instrument de cobla).

Fou probablement el seu pare, després d'una conversa amb el tible Àngel Pont i Montaner (1910- 1995) qui va orientar-lo cap al tible i la flauta travessera i tot ens diu que, veritablement, fou un encert. En Joan i el tible foren per sempre més una mateixa cosa. I això, no per art d'encanteri.

Com molts infants d'Amer de la seva època, en Joan, de ben petit anà "a solfa", com dèiem aleshores, amb Mossèn Joan Serra i Pujadas; una mena d'apòstol de la música que, amb un mal geni reconegut i una també reconeguda tendresa d'infant, va plantar la llavor de la música a molta gent d'Amer que, encara avui, dona fruits abundosos.

En aquell temps, una de les formes d'accedir a determinats nivells de cultura era ingressant al Seminari Conciliar de Girona, en règim d'intern on per una mòdica quantitat, hom adquiria una no gens menyspreable formació humanística i musical. En Joan hi romangué quatre anys, fins al 1959 quan en tenia tretze amb mossèn Geli com a professor.

Va esmerçar els anys següents a la seva formació. Va prendre lliçons de tible amb els mestre Tomàs Bahí i Martirià Font; de flauta amb Lluís Buscarons i el mestre Andreu de Barcelona amb qui acaba la carrera de flauta. En Joan ja havia posat les bases a la seva formació musical; després, la constància i una voluntat de ferro faran la resta. Val a dir que poca gent són testimonis de l'immens sacrifici que en Joan va posar al servei d'aquests instruments, sobretot, el tible.

De ben jove, el febrer del 1962, encara no tenia 16 anys i de la mà del seu pare, el trobem a la cobla-orquestra La Moderna d'Amer i l'any següent, el febrer de 1963, a la Planense, de Les Planes d'Hostoles. El febrer de 1964 i fins al setembre del mateix, a La Principal Amerense d'on cessa per anar, el mes següent, a la cobla-orquestra Ivan Cazenove de la Catalunya Nord, on hi roman fins al primer de gener de 1967, per a presentar-se a la caserna Álvarez de Castro de Girona i complir amb els deures militars. Encara fent el servei militar, toca una temporada amb la cobla-orquestra Iris de Salt.

Ja poc abans de llicenciar-se del compromís militar, signa el primer contracte important en la seva vida professional junt amb el seu germà i tots dos van a la prestigiosa cobla-orquestra La Selvatana on es troben amb el també músic d'Amer, el jove Pere Fontàs i Puig. Hi toca dues temporades i al febrer de 1970, en Joan fa realitat el somni de tot músic a les nostres contrades: tocar a la mítica cobla La Principal de la Bisbal que dirigia un home excepcional que tots plegats hem oblidat, potser, un xic massa de pressa: en Conrad Saló i Ramell.

Aquest home mític, gat vell de la música, senzill i afable en l'amistat, intransigent amb la música fins els límits de la tolerància, fou qui va saber veure en el jove Joan el tan esperat recanvi a l'insuperable intèrpret de tible, l'Enric Barnosell i Saló (1891-1949). Conrad Saló fou qui donà els últims tocs al brillant d'en Joan Parés polint les facetes precises perquè brillés amb tota la seva plenitud.

En Joan i el seu germà Pere entren a formar part de La Principal de la Bisbal el febrer de 1970. En Joan amb el tible i la flauta travessera i en Pere, quasi tres anys més gran que ell, amb el flabiol i el violí. Tots dos germans deixen La Principal de la Bisbal el 30 de novembre de 1994.

Per en Joan, aquests vint-i-quatre anys i mig foren de maduresa i plenitud. Aviat i arreu, el seu nom anava de boca en boca per aplecs, concerts i audicions i les seves inoblidables interpretacions el posaren, merescudament, a l'Olimp dels mites. Per què? Perquè en Joan no tocava el tible. Amb la seva senzillesa, constància i fermesa, va saber fer, en silenci, el que molts no saben; aparentment quasi del no res, una mena de cordó umbilical que lligava la canya de l'instrument al complex món del seu interior. Un món d'il·lusions, d'estima i desenganys, de llum i foscor.

Perquè en Joan, no tocava el tible, era la canya de l'instrument que, nodrida pel tebi flux del cordó umbilical, posava impúdicament a l'exterior, tota la plenitud del seu món íntim. Per això, en Joan i el seu tible, en aquesta simbiosi, aparentaven tranquils, com si ni l'un ni l'altre no hi tinguessin res a veure. I així, tots dos, ocuparen un lloc de privilegi que, de moment, mai ningú ha assolit. Aquest és el deute que tots plegats tenim amb en Joan i no es tracta de fer-li un pedestal en l'efímer Olimp dels mites, que aviat s'obliden, sinó guardar la seva trajectòria i el seu tarannà, en l'indret dels records íntims de cada u de nosaltres, per trametre a futures generacions.

Per això, avui voldríem fer palès, des d'aquí, el nostre agraïment a l'enteresa i al silenci d'en Joan Parés. Cert que és poca cosa. També ho és, però, la roina que refresca el blat tendre i ben bé que, pel juny, la falç talla la palla que sosté l'espiga plena de forment. Que la vila, on un jorn vares obrir els ulls, sàpiga, temps a venir, fer palès el seu reconeixement.