2013

El vermell ens mou. És una energia vibrant, una emoció i un instint, és cinemàtica i calor però, sobretot, és víscera. La cultura occidental ha identificat el vermell amb la força i amb tot allò impulsiu. La sang que rega cada racó de la història de la vella Europa ha fet que esdevingui un color que connecta, directament, amb les emocions més primàries. Violència. Força. Sexe.

Carn.

La carn com a aliment es sempre resultat de la superioritat que els humans creiem tenir sobre la naturalesa. Un aliment que ha estat lligat a l'estatus social fins que l'economia d'escala del segle vint la va popularitzar. Un procés similar al que va patir l’art en passar de ser una eina per transmetre els suposats grans ideals de la humanitat a convertir-se en un bé de consum amb el pop art.

Tot i això, la carn, com l’art, ha aconseguit mantenir el seu estatus i, malgrat que estem acostumats a tenir-ne a la taula, segueix sent protagonista de les festivitats i celebracions. I és que, en notar el gust de les fibres i la melositat del vetat del greix, és innegable que ens trobem davant d’un dels sabors més plaents que podem experimentar.

Sensualitat.

El vermell és un color amb tanta càrrega cultural i emotiva que esdevé un repte fer-ne un ús innovador. Només quan s'ordena i es racionalitza el carmí pot convertir-se en un color despullat d'aquests referents. Per això és necessari abstreure’l, tallar-lo, mutilar-lo. Cal convertir la carn en un element controlat, emmarcat en referents pulcres, per apreciar-ne nous aspectes, noves interpretacions. Perquè només així pot seguir sent una de les base de la nova cuina del segle vint-i-u. Una cuina que, com va fer l’art durant el Renaixament, s’està consolidant com un representant de l’alta cultura per mèrits propis.