Pilar
Quan vaig entrar al Banc Condal, allà pels anys setanta, Barcelona feia olor de fum de cotxe, de cafè de bar i de papers acabats de sortir del ciclostil. La Via Laietana era un riu de gent: homes amb americana i maletí, dones amb bosses de la Boqueria, turistes despistats que miraven amunt i es quedaven bocabadats amb les façanes. I al número 69, darrere aquella porta seriosa amb el rètol metàl·lic ben polit, hi havia el nostre món: el banc.

Recordo els uniformes d’aquella època, faldilles rectes per a nosaltres i corbates estretes per a ells. A l’hivern, la calefacció sempre semblava tenir vida pròpia: o et rosties o et glaçaves. Les màquines d’escriure repicaven com metralladores, i les calculadores elèctriques feien més soroll que una ràdio mal sintonitzada. I, és clar, les llibretes: aquell llibret blau o verd on els clients miraven embadalits com hi estampàvem els segells vermells i negres. Era gairebé un ritual.

Els clients entraven amb cara de preocupació o d’esperança. Alguns venien amb la paga sota el braç, altres amb el somni d’un pis o d’un Seat 127 que encara olia a fàbrica. Jo, a la meva finestreta, ho veia tot desfilar: la senyora gran que venia cada setmana amb el moneder de boletes metàl·liques, el jove amb cabell llarg que parlava de llibres prohibits i que em feia riure per sota el nas, o aquell comerciant que sempre deixava propina... però en forma de caramels.

El banc, que per fora semblava tan seriós, per dins era un formiguer ple de petites històries. Recordo companys que compartien el berenar, bromes d’última hora abans de tancar la caixa, i també alguna esbroncada monumental dels caps quan alguna cosa no quadrava. Però fins i tot enmig de la rigidesa, hi havia complicitat i rialles.

Mai no hauria dit que aquell primer dia, asseguda darrere un vidre amb un tampó i un bolígraf Bic, estava entrant en una aventura que acabaria marcant la meva vida. Però així va ser. Les ales d’una papallona batien dins aquella oficina, i encara avui, des de Pilas on visc la mar de bé, sento l’eco d’aquell batec.

Història del Banco Condal

• Orígens i creació
  El que acabaria sent el Banco Condal té les seves arrels en la Banca Rosés, fundada el 1837 a Barcelona. Amb el temps es va anar transformant i adaptant al canvi de segle, de dues guerres, de crisis i de boom econòmiques. Wikipedia
  Al desembre de 1957, Banca Rosés ja es convertí oficialment en una societat anònima i adoptà el nom de Banco Condal. Wikipedia
  
  

• Desenvolupament fins els anys 70
  El Banco Condal, sota la nova organització, va créixer i establir-se com una entitat sòlida a Catalunya i zones properes. S’obrien sucursals, s’expandia la xarxa, i tenia certa presència local forta. Wikipedia+1
  Però cap als anys setanta començaren a notar-se tensions en la seva situació financera. Va patir una falta de liquiditat i va haver-hi intents de fusió o recapitalització per evitar problemes majors. La Vanguardia+1
  
  

• Entrada en Rumasa i expropiació
  En els anys vuitanta, el Banco Condal esdevingué part del grup Rumasa, de José María Ruiz-Mateos. El 23 de febrer de 1983, el govern espanyol va decretar l’expropiació de totes les empreses i bancs del grup Rumasa, inclòs el Banco Condal, per raons de «protecció dels dipòsits bancaris, llocs de treball i drets patrimonials de tercers» que es consideraven en greu perill. El País+2Wikipedia+2
  
  

• El que va passar després de l’expropiació
  Després de l’expropiació, el Banco Condal no va ser reprivatitzat com d’altres bancs de Rumasa, principalment per la seva estructura complicada i perquè la seva xarxa d’oficines no oferia complementarietat fàcil amb altres entitats. Això va portar a la desaparició de l’entitat com a tal. Wikipedia+1
  Quan es va expropiar, Condal tenia unes xifres (oficines, plantilla, actius) bastant importants: unes 92 oficines, molts treballadors, actius i recursos materials i immobles. Wikipedia+1
  
  

• Justipreci i indemnitzacions
  Els accionistes minoritaris, que no formaven part del grup Rumasa, van començar a reclamar compensacions per l’expropiació. Hi va haver sentències judicials que fixaren el justipreci de l’acció, primer per part dels tribunals regionals, i finalment confirmades pel Tribunal Suprem. El País+2La Vanguardia+2
  Per exemple, l’any 1999 el Suprem va indicar que el valor base d’una acció del Banco Condal era de 3.013,65 pessetes per acció per als accionistes no Rumasa, i que calia afegir-hi interessos des de la data de l’ocupació. El País+1
  Els pagaments als accionistes minoritaris començaren al voltant de l’any 2001, amb quantitats importants retribuïdes en compensació. La Vanguardia+1
  
  

• El decés formal i desaparició
  Tot i que ja no operava com a banc independent després dels anys 80, legalment es mantingué com a entitat expropiada. Finalment, el Banco Condal fou donat de baixa en el registre de bancs i banquers el 2008, per fusió per absorció per l’entitat Banco de Depósitos, S.A.

La veu de la Pilar

—Quan vaig sortir del Condal —explica la Pilar, amb aquell mig somriure que no se sap si és de nostàlgia o de picardia— jo ja portava una vida sencera dins dels bancs. El Banco Condal no era només una oficina amb finestretes i llibretes; era gairebé una criatura viva.

El seu origen es remuntava molt enrere, al segle XIX, quan encara es deia Banca Rosés. Però va ser el 1957 quan va canviar de pell i es va batejar com a Banco Condal. Els anys seixanta i setanta van ser intensos: les oficines creixien, la gent hi confiava, i Barcelona bullia de moviment. Jo, al número 69 de la Via Laietana, hi vaig veure passar clients, fortunes, il·lusions i també maldecaps.

Després, van arribar els vuitanta i amb ells l’entrada del Condal a l’imperi de Rumasa, aquell gegant de Ruiz-Mateos que semblava no tenir límits. Però el 23 de febrer de 1983, tot es va capgirar: el govern va expropiar de cop i volta totes les empreses del grup. El Condal també va caure en aquell terrabastall. Recordo l’ensurt, els rumors de passadís i la incertesa.

El banc, a diferència d’altres germans de Rumasa, ja no va tornar a aixecar el cap com abans. Durant anys va quedar com una ombra, embolicat en judicis, reclamacions i discussions sobre el que valien realment aquelles accions que molts petits accionistes havien confiat. Encara al 1999 el Tribunal Suprem dictava sentència per fixar el preu just de cada acció, i no va ser fins a començaments del nou mil·lenni que els diners van començar a arribar.

El Condal es va anar fonent a poc a poc, com un record que ja no sap si és somni o realitat. Oficialment va desaparèixer el 2008, absorbit per un altre banc. Però per als qui hi vam viure dins —com jo— el Condal sempre serà més que una entrada en un registre. Era un tros de vida, d’història i, si em permeteu, també un banc on vaig aprendre molt més que números: vaig aprendre de la gent.