Sóm notícia a Ara Balears

Diario de Mallorca

Revista Díngola digital, 28 de gener 2024

Així va anar ahir la inauguració de l’exposició de Dones d’Arrel

Ahir es va inaugurar Arrelart, l’exposició organitzada per Dones d’Arrel, i que romandrà oberta als baixos de l’Ajuntament durant tota la setmana. Us oferim una grapada d’instantànies de l’acte.

(s'hi inclou un conjunt d'imatges de tota la celebració)

Felicitació 2023

Activitats de cara al 25N

EnConteDones contra la violència

24 de novembre Plaça de les Dides: 

Trobada en record de les dones assassinades

Lectura del text d'Aina Mulet: 

PROU. 

Placeta de les dides, 24 de novembre, 19h.

Benvingudes totes i tots,

Volem agrair-vos de tot cor la vostra presència en aquest acte, en què ens apleguem per recordar i denunciar una realitat inacceptable: la violència de gènere que encara perdura en la nostra societat. 

Avui ens reunim per honorar la memòria de les 52 dones que, només en aquest any 2023, han estat víctimes d'una violència brutal perpetrada per les seves parelles o exparelles.

Però aquests números només són la punta de l'iceberg. No inclouen les dones assassinades per desconeguts, les que han matat en situacions de prostitució, les que han estat víctimes dels conflictes generats per les seves parelles i com a conseqüència han estat elles assassinades, i moltes altres que han sofert un destí semblant, sense comptar els infants que són assassinats per parts dels seus pares amb la intenció de ferir les mares. En total, 93 dones han estat víctimes de feminicidi fins ara aquest any.

Avui, amb espelmes a les nostres mans, volem il·luminar aquesta foscor i escriure amb contundència al terra el nostre rebuig:

PROU! 

Prou a aquest sistema patriarcal que ataca les dones 

simplement pel fet de ser-ho. 

Prou a la impunitat, al silenci i a la complicitat que permeten que 

aquesta violència continuï.

És un deure de tota la societat combatre aquesta xacra. No podem romandre impassibles davant d'una realitat que ens afecta a totes i tots. Els feminicidis són la principal causa de mort de les dones entre 15 i 44 anys arreu del món, i això és inacceptable. És hora de posar fi a aquesta tragèdia, de trencar amb els rols i els estereotips que perpetuen aquest sistema injust.

Avui recordem, amb dolor i determinació, totes les dones que han perdut la vida per aquesta violència masclista. Amb aquest acte, volem reafirmar el nostre compromís en la lluita contra la violència de gènere. No descansarem fins que cada dona pugui viure lliure, sense por, amb dignitat i respecte.

Juntes i junts, amb la flama de l'esperança i la ferma convicció de canviar aquesta realitat, diem 

PROU! 

PROU a la violència de gènere, 

PROU a la impunitat, 

PROU a la indiferència. 

Avancem cap a una societat justa, igualitària i lliure de violència per a totes i tots.

Gràcies per ser aquí avui i sumar-vos a aquesta crida.

Aina Mulet. Dones d’arrel de Sineu.

Qui ets tu?

Tu qui ets? Una breu història dels arquetips femenins a la cultura popular. 

Xesca Fernàndez de Heredia. Dones d’arrel.

Díngola, núm 50.

El 1949, l’escriptor americà Joseph Campbell publica el seu llibre “L’Heroi de les Mil Cares”, un tractat de mitologia comparativa on presenta, per primera vegada, la seva teoria sobre el Monomite. Segons Campbell, després d’haver analitzat històries i llegendes de tot el món, hi ha una sèrie d’elements narratius que no només es repeteixen, sinó que són totalment idèntics; i tots junts, componen una estructura argumental particular: el viatge de l’heroi.

La teoria del monomite es va fer molt famosa immediatament. Al cap i a la fi, era una manera de confirmar que, tot i la distància entre una cultura i una altra, totes les nacions de la terra pensaven igual a l’hora d’escriure històries. Segons Campbell, totes les tradicions segueixen els mateixos topics, tenen els mateixos arguments, i presenten els mateixos arquetips; ergo, només hi ha una manera de contar històries sobre herois, i ningú li va voler fer la contrària. De cop, el viatge de l’heroi, i tots els arquetips que en formen part, és a totes bandes. Totes les narratives modernes d’aventures el segueixen al peu de la lletra, i fins i tot en altres gèneres es fa complicat trobar narratives que no s’adhereixin més o menys a la seva estructura bàsica.

 Així doncs, tenim tota una mitologia moderna, que s’identifica com a veritat universal, i que s’ha utilitzat durant dècades per codificar les històries que contam. Una mitologia amb estereotips, personatges tipus i arquetips generalitzats, que, en aparença, està basada en històries de tot el món. Un reflexe de la experiencia humana, de les necessitats, els desitjos, les creences. Una torre de Babel folklòrica. 

El problema és que, en realitat, i per molt difícil d’acceptar que sigui per alguns guionistes, EL MONOMITE ÉS UNA MENTIDA COM UNA CATEDRAL. 

Campell tenia una idea i va recollir tota la seva evidència per tal que les seves proves coincidissin amb la seva conclusió. És veritat que va analitzar centenars d’històries, però també és vera que la majoria eren històries occidentals del nord i del centre d’Europa i mitologia  grega; amb algunes llegendes d’origen asiàtic, sumeri i nadiu americà per donar-li un toc de sabor exòtic; i moltes vegades, havia de forçar la narrativa per tal que quadrés en els seus esquemes. I si bé és veritat que hi ha alguns patrons i arquetipus que es repeteixen a totes bandes del món, també és vera que cada cultura té les seves idiosincràcies que donen lloc a diferents personatges, situacions i arcs narratius que només tendran sentit per la gent d’aquella cultura en especific. 

Del Monomite i El Viatge de l’Heroi ja en xerrarem un altre dia, perquè el tema dona per llarg, però avui ens centrarem en un apartat del tema que moltes vegades queda oblidat: la influència que Joseph Campbell va tenir sobre els tipus de personatges femenins que ens trobam actualment al cinema, la literatura i la televisió. No podem oblidar que Campbell era un senyor blanc de Nova York als anys 40 i, ens agradi o no, estava més o menys predisposat a creure algunes coses… qüestionables, per dir-ho d’alguna manera.

 Les històries populars sempre han tengut una gran varietat d'arquetipus femenins diferents; al cap i a la fi, dones n'hi ha de tot tipus, i les històries ho han de reflectir a la força. Des de mares a princeses i nines innocents, cada un d’aquests personatges té unes característiques determinades que serveixen a la narrativa. Sense voler anar massa enfora, i analitzant les rondalles mallorquines, ja en trobam una llista bastant completa:

Tenim la Reina Mare, una senyora que vol casar el seu fill el rei com sigui, encara que això implica haver-se d’embrutar les mans; i la Reina Dolenta, que decideix matar els fills del seu marit o els seus propis fills, per benefici propi. 

Tenim Princeses que estan encantades i que han d'ajudar el seu príncep des de les ombres per complir les proves imposades per forces superiors; Princeses Encantades, o captives, que trenquen els seus propis encanteris sense ajuda de ningú; i  Princeses que sí, per favor, estaria bé que algú els anàs a auxiliar una miqueta. 

Hi ha la Jove Espavilada que, a través d’enginy i punyeteria, aconsegueix tots els seus objectius; la Dona Intel·ligent que sap com manipular les situacions al seu favor; i la Jove Bona Al·lota, que gràcies al seu bon caràcter és capaç d’aconseguir el favor de criatures sobrenaturals que l’ajudaran a arribar on hagi d’arribar. 

I Fades, fades bones que donen regals, i fades no tan bones que donen regals i càstigs, fades que es vesteixen de jaies per ajudar les nines del seu entorn, i Bruixes que més o menys fan el mateix.

I sortint de la literatura popular i entrant en la literatura pròpiament dita, trobem molt més arquetipus que segueixen sorprenent al lector. Curial e Güelfa té, en tres ocasions distintes, una dona poderosa que dirigeix la narrativa segons els seus desitjos personals (que el desig personal en aquest cas sigui un home, és tema per a una altra discussió en què no ens ficarem ara). A El Quixot, Cervantes introdueix centenars de petits personatges femenins molt potents que mostren una assertivitat impressionant, entre elles pastores guapes molt cansades que els donin la culpa de tots els poetes malalts d’amor que acaben a la muntanya plorant les seves desgràcies. 

Els personatges femenins també seguien tendències que usualment reflectien els canvis socioculturals que hi havia a cada zona geogràfica. A Itàlia, durant el segle XVIII, es posen de moda històries sobre dones solteres amb negocis propis que duen els homes per allà on volen; durant el segle XIX, Anglaterra s’obsessiona amb tuberculoses fràgils massa innocents per aquest món, i exòtiques dones espanyoles amb sang calenta a les venes; i a principis dels anys 20, entre el vodevil i la gran pantalla, tot el que la gent demanava eren vampires seductores d’ulls negres. 

Però després de la publicació de L’Heroi de les Mil Cares, tota aquesta riquesa de personatges, aquesta varietat disponible per a tots els guionistes que vulguin aprofitar-la, sembla esvair-se en el no res. De sobte, ja no tenim dones més llestes que el dimoni, o princeses que ajuden el seu enamorat incompetent a completar les proves imposades pel seu pare. Campbell reconeix pocs arquetipus femenins, tots molt generalitzats i tots en un rol secundari o terciari. Són personatges molt reduïts que només tenen valor per la seva relació amb els personatges masculins, i amb el temps, s’han anat establint de certa manera:

1. La Mare, la dona que ha criat al protagonista, morta o viva. Serveix com a font de consol, i és un símbol del món que deixa enrere.  

2. La Donzella, usualment l’interès romàntic. Innocent, ingènua. Sol ser una princesa que l’heroi coneix durant el viatge o l’enamorada que deixa enrere. 

3. La Seductora, bona o dolenta, aliada o enemiga, és una dona molt atractiva i sexualitzada.Tempta el protagonista perquè abandoni la narrativa i incompleixi el seu destí. 

4. La Deessa és un ser superior, que ofereix ajuda mística al protagonista, quan aquest ha passat una prova per demostrar la seva vàlua, ja sigui un consell al principi o una recompensa al final. 

5. La Reina és una dona amb poder per sobre dels homes i, com a tal, és un dels dolents de la història. Es presenta en dues variants, Foc i Gel, segons la relació que tenen amb les seves emocions. Una reina que no demostra tenir sentiments és de gel, i una reina que mostra que en té massa, de foc. 

6. La Caçadora és una amalgama de tots els personatges femenins que tenen característiques tradicionalment assignades als homes i sol formar part de la comparsa de l’heroi. És l’anomalia. 

Així, doncs, és a partir dels anys 50 que podem veure com, en les narratives mainstream, ens trobam amb personatges femenins que nomes són derivacions d’aquests personatges. Una Seductora també pot ser una Reina, i una Donzella es pot convertir en Caçadora, per exemple. A aquesta hegemonia d’arquetipus derivada del monomite també hi hem de sumar el domini de Hollywood al món del cinema. Des de la creació del mitjà, Nord Amèrica domina la narrativa i marca tendència en el tipus d’històries que es conten i les classes de personatges que hi apareixen. La falta de més representació implica que, a nivell global, només estam consumint una sèrie molt limitada d’elements narratius, que es repeteixen i es modifiquen segons el clima social i polític. Som persones de costums i repetim el que hem conegut creixent: un escriptor s’inspira del que veu al cinema per escriure un llibre i el guionista s’inspira en el llibre per escriure una nova pel·lícula, i un altre guionista s’inspira en aquesta per fer-ne una altra, i així fins a l’infinit. En aquest sentit, EEUU marca tendència amb els tipus de personatges femenins que veiem als mitjans de comunicació, i n'hi ha que s’han mantengut, com la Mare; n’hi ha que han evolucionat, com la Caçadora, que ara és La Guerrera; i d’altres que s’han dividit en categories mai vistes, i que han generat estereotips nous.

Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial es popularitza la Femme Fatale, hereves de les Vampires dels anys  20 i les Seductores de Campbell, sirenes modernes que duen els homes a la seva perdició, ja sigui amb intencions malicioses o per culpa de la situació en què es troba. De la mateixa època és la noia del Costat, una variant de la Donzella, la amiga de la infància que sempre ha estat al costat del protagonista i l’ha estimat en silenci, sabent que el seu amor no és correspost; i  la Víctima, una clàssica damisel·la en necessitat d’ajuda, que és totalment incapaç de valer-se ella sola.

Més endavant, al llarg dels anys 70 i 80, s’introdueixen personatges femenins amb característiques més andrògines, com la Bibliotecaria, una dona molt intel·ligent, que sap relacionar-se amb els homes però no amb les altres dones; o la Noia Final, pròpia de les pel·lícules de terror, una jove decidida a fer el que faci falta per tal de sortir de la situació en què es troba; i antagonistes més desenvolupats amb noms autoesplicatoris, com la Falsa Innocent, que amaga la seva dolentia sota una façana de bona persona; la Dona menyspreada, que vol venjança per una traïció, normalment amorosa; la Bala Perduda, una jove egoista que es perd en el sexe, les drogues i l’alcohol; o la Baronessa, una dona poderosa, de caire militar amb domini total sobre els seus súbdits. 

És a partir dels anys 90, amb el naixement de la rom-com i la proliferació de pel·lícules romàntiques, que entra en escena el darrer gran estereotip femení del món modern. Conegut popularment com Manic Pixie Dream Girl, MPDG, aquesta és una dona jove, sovint adolescent, molt guapa i excèntrica, amb un punt d’esperit lliure i il·lusió infantil, que serveix de contrapunt al protagonista, de caràcter més melancòlic. La seva única funció és ajudar-lo a aconseguir la felicitat, a través d’aventures que trenquen amb la quotidianitat del món que habiten. Derivat d’aquest tòpic, i popularitzat gràcies al cinema de fantasia i ciència-ficció, tenim Nascuda Sexy Ahir, on personatges sobrenaturals que desconeixen el funcionament de la terra o les relacions humanes, agafen la forma d’una dona molt atractiva, o la Nòvia Màgica, una dona perfecta, amb poders sobrenaturals, que és la novia del protagonista. 

Li donem la culpa o no a les teories de Campbell, s’ha d’acceptar que hi ha hagut una reducció important dels tipus de personatges femenins presents al cinema i la literatura actual. Hem passat de tenir una gamma molt àmplia d’arquetipus, amb característiques particulars a cada cultura, que permeten distingir-los entre ells, a una llista molt reduïda de 6 tipus principals i els seus derivats, que moltes vegades es confonen entre ells. I potser sembla una beneitura però, com he dit abans, de dones n’hi ha de tots tipus, i les històries que contam i consumim haurien de voler representar-les a totes, i no només la part “acceptable”. Hi ha dones que són femmes fatales, i dones que són la noia del costat, fins i tot alguna que és una Manic Pixie Dream Girl;  però també hi ha dones que són la Reina Mare o la Jove Espavilada o qualsevol altre estereotip que no coneixem a Mallorca però que és súper comú a les llegendes diné.

És feina nostra, com a consumidors, reclamar més representació als encarregats d’escriure les històries de què gaudim, i és feina nostra, com a escriptors, guionistes, directors, de recuperar aquests arquetipus perduts i tornar-los al punt de mira. Si no, ens veurem obligats a repetir una vegada i una altra els mateixos personatges, pels temps dels temps, per sempre, fins que aquests arquetipus, siguin els únics que coneixerem.

Joseph Campbell anava errat.

Revista Díngola, núm 49, agost 2023

POLÍTIQUES D’EDUCACIÓ SEXUAL. 

Lola Palma, Dones d’arrel.

Escric aquest article d'opinió des de la incòmoda posició d’acceptar un nou govern del qual no estic gens orgullosa. Encara així, estic contenta que les persones que sí que en formen part i que sí que se senten representades pels seus ideals puguin tenir uns anys de satisfacció, si és que realment són conscients de l’agenda política que han assumit i a la qual han donat suport, tenint en compte els acords amb altres partits i les col·lateralitats que han d’aprofitar. Dit això, el que més m’incomoda no és la llunyania entre la meva agenda política i la dels partits que constitueixen el govern actual, la vida política és un cicle i seria incoherent pretendre que els meus ideals siguin permanents, sinó la desesperança que em fa veure com moltes persones no són conscients que la política no només es redueix a un acte (un vot) en un dia concret (28M, 23J), ni a un ple, consell o parlament. El que vertaderament em desconsola és com es desarticula des d’aquest conformisme tota una lluita social i una consciència del “dia a dia” que veig igual d’important que aquestes entitats que he anomenat. No dubto (i us ho agraeixo) que hi ha gent mobilitzada, sindicalitzada, militant, fent feina des de la trinxera del seu cos, però, som conscients que el nostre cos és una trinxera? Que cada interacció que tenim és política i, per tant, pot ser revolucionària? Per a centrar el tema d’aquesta potencialitat del cos a polititzar-se i a fer política, us parlaré d’un exemple concret -els infants- i de l’educació sexual com a acció política. 

Ja va dir Simone de Beauvoir que “tot és política” i hi ha moltes persones que s’ho prenen seriosament: qui s’esforça per xerrar en català en un ambient lingüísticament hostil, qui escorcolla la persona agressora quan hi ha una situació violenta cap a algú, qui critica una postura autoritària enfront d’una reclamació de llibertats… I tot això no ho projecto en una manifestació, ni en una concentració política. Podria estar passant en una estació mentre s’espera el tren, en una festa de techno bevent un cubata o en unes matances xerrant amb una cosina. El que vull dir és que totes les interaccions que tenim amb el nostre voltant configuren el nostre present social. Cada acció que facem, per petita que sembli, construeix la nostra realitat col·lectiva i, d’alguna manera i dins uns certs límits reals (injustícies materials, manca de recursos físics), resulten la política en ella mateixa. 

Ara bé, entenent que la política són les persones hauríem d’interioritzar que la política no són totes les persones adultes, sinó TOTES les persones: parlo dels infants. Per què no els fem agents de la política? Per què són objecte de debat, de lleis, de regulacions, de conselleries i de regidories, però no són agents de la seva pròpia política? L’explicació es troba en el fet que construïm una societat doblement limitant per a aquestes persones: d’una banda, no els entenem com a subjectes polítics i, de l’altra, els solem mantenir al marge de segons quins aspectes de la vida política i, per tant, de la seva pròpia vida. Tot això descansa en l’argument essencial de l’adultisme. L’adultisme comprèn que una persona petita no entén, no està capacitada o no seria “bona” prenent segons quin tipus de decisions, o assumint segons quin tipus de responsabilitats. Això no és així. No dic que una persona petita hagi de votar als cinc anys, entenc que hi hagi un límit jurídic per a moltes coses, i entre d’elles votar, però no entenc com la categoria “adult” opera molt més enllà d’aquests esquemes. 

En l’exemple que us porto avui, la categoria d’adult configura que els infants no parlin de sexualitat, no la coneguin o com a mínim la parlin o la coneguin fora de la validació dels adults del seu voltant. Heu d’entendre aquí la sexualitat no com a “pràctica sexual”, que només és una part ben petita de tot el que engloba aquesta paraula, sinó que s’ha de comprendre la paraula sexualitat en la seva definició més àmplia: canvis del cos, relacions socials, coneixement de la realitat sexual de les persones, capacitat de detecció de situacions sexuals desitjades o no, capacitat d’autonomia i poder de decisió, plaer, desig, masturbació (en darrer lloc per a compensar el monopoli històric que ha tingut aquesta subcategoria de la sexualitat), pràctiques sexuals, i un llarg etcètera. 

Ningú negaria que els infants són les futures generacions que configuraran la política de demà i que la política treballa per a un demà millor, per tant podríem entendre que els infants i la política constitueixen un mateix horitzó.

Duc un temps fent tallers de sexualitat a infants des de P3, P4 i P5 i nines i nins de primària. He començat aquesta experiència amb el projecte d’investigació SexAfin de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ja du molt d’estudiat i de practicat des d’aquesta posició no-adultista, també ho he fet en solitari al CEIP Norai d’Alcúdia. Tot això m’ha duit al punt de voler que l’educació sexual sigui accessible a tothom. 

Ja sabem que la nostra societat occidental, capitalitzada i tecnològica, dóna un accés directe al porno, i allò curiós és que ens escandalitza que les nenes i nens que conviuen en la mateixa societat que nosaltres hi tinguin el mateix accés.

Descansem en un límit adultista anomenat “control parental” per a evitar abordar el tema i parlar de sexualitat amb els nostres infants. De veres creiem que limitant l’accés a internet del mòbil dels nenes i nens podem evitar el seu accés al porno? Clarament, s’ha de fer feina per a evitar aquest accés, però tenint en compte que trobaran la manera d’anar a qualsevol ordinador il·limitat i veure qualsevol violació fàcilment i gratis, crec que és molt important abordar el tema amb naturalitat i sense tabús, ja que el que veuen no en té cap, de tabú. El que vull dir no és que s’hagi de validar l’accés al porno als infants, sinó que tenint en compte que aquest accés és probable i difícil de limitar, al mateix temps que treballem per a limitar-ho, és important no tenir por de parlar amb els infants del que veuen, del que no veuen, del que els passa i del que senten. 

Quan vaig anar a les classes de P3 i vaig parlar de “què és el que m’agrada” i amb la confiança que prèviament vam cultivar amb l’alumat que podíem parlar de tot i que seria anònim, m’amollaren amb la mateixa naturalitat que els agrada menjar maduixes o fer-se pessigolles a les parts del pipí, em vaig adonar que el tabú sexual és una imposició adulta. Un altre exemple és quan m’he trobat amb alumnes de 6è i m’han dit que miren porno amb naturalitat i que el que no entenen és com això els pot passar a ells, o per què les noies criden tant als vídeos i els nois no. Vaig reafirmar que aquella conversació era necessària quan els vaig explicar que al porno, així com a les pel·lícules de superherois hi ha actrius i actors i que així com a la vida real no existeixen Supermans, les relacions sexuals reals tampoc són com són mostrades al porno. Quan entenen la idea d’una indústria del porno, d’una película d’una feina i d’unes actrius i actors, d’alguna manera se consolen d’entendre que aquella no és la realitat que els espera, o entenen que aquella no és la pràctica que han de performar. També m’impactà el primer cop que una companya em va explicar que, gràcies a parlar amb una nena de les pessigolles, les papallones a l'estómac i que no li agradaven les llenties, els va confessar que un familiar l’obligava a menjar-li la galeteta, i que la galeteta tampoc li agradava, com les llenties… Vam poder activar el protocol anti-abús de menors i detectar, finalitzar i dur a la justícia un abús sexual a una menor. Molts més exemples em reafirmen que l’educació sexual no només és necessària, sinó que no tenir-la és directament violentar els infants i desprotegir-los. 

En altres ambients no ens desquadra la idea que la informació és poder, llavors hem de fer un esforç per entendre que per als infants, en qüestió de sexualitat, la informació els empodera. Els empodera saber que la regla els pot venir abans o després però que no significa res, que les relacions sexuals no han de fer mal, que les olors del cos són naturals i no ens n’hem d’empagueir, que és normal que ens agradin altres persones i que tinguem ganes d’estar més amb algunes o d’altres, i que és normal que siguin del gènere que siguin o que no tinguin gènere. Els empodera saber que una relació sexual implica consentiment, confiança i comoditat, i que no han de ser obligats a fer cap tipus de cosa. Els empodera saber que no tenen una obligatorietat a començar a tenir relacions sexuals a certa edat, o amb certes persones, o de certa manera. Bàsicament, fer els infants agents de la seva pròpia sexualitat, fer-los conscients de la seva capacitat de decisió, de la seva capacitat de plaer, del seu desig, de la seva capacitat de consentir o no, els empodera i els ajuda a relacionar-se d’una manera més sana amb ells mateixos i el seu voltant. 

Per a què una educació sexual sigui integral i efectiva, cal deixar de banda l’argument que només nosaltres, els adults, ens masturbem, sentim plaer, ens agradem, ens desagradem, ens violentem o ens relacionem sexualment. Cal entendre que som tots partíceps del mateix món, de la mateixa societat, una societat que té sexualitat. Negar aquesta realitat implica negar-los autonomia, coneixement, capacitat de gestió, informació i, per tant, poder. Negar aquesta realitat implica fer-los vulnerables. 

Llavors, com es fa això? Tenint en compte que no totes les famílies estan disposades a parlar sense tabús als seus fills, aconseguir una educació sexual sana per als infants depèn de l’organització social que hi hagi al voltant d’aquestes persones petites. Si tenim en compte que, de moment, no ens hem organitzat en societats autogestionades capaces d’autoeducar els infants de la comunitat, aquesta capacitat d’educació recau en l’educació pública i la responsabilitat d’aquesta educació la té el Govern. Un altre cop tornem a l’inici: la política ho és tot. Parlar o no de sexualitat és política, comprendre les nenes i nens com a persones capaces, és política. Fer educació sexual és política. Tal vegada venen temps en què aquesta posició serà minoritària, fins i tot jutjada, et poden tractar de voler sexualitzar infants que viven feliçment dins un món asexual, et poden tractar de feminista perilllosa,... Però tu i jo sabem que el més perillós de tot és la desinformació i la vulneració dels drets de les persones. Ambdues coses depenen d’una educació sexual efectiva i integral. 

Taller de sòl pèlvic amb la fisioterapeuta Noèlia Calvo.

14 de maig de 2023. Sala d'actes de l'Ajuntament.

Dones d’Arrel omple de gom a gom en l’homenatge a Margalida Jordà

Dígola digital Març 18, 2023

El reconeixement a Margalida Jordà Bernada, avui matí, ha omplert de gom a gom la sala d’actes de la Biblioteca Municipal. Com vàrem informar, l’associació Dones d’Arrel de Sineu, en ocasió de la celebració del 8M d’enguany, va decidir de fer un reconeixement públic a Margalida Jordà Munar. Aquesta monja sineuera –al capdavant del projecte socioeducatiu Naüm, a Son Roca (Palma)– ha destacat per la seva tasca a favor dels més desvalguts de la nostra societat i la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones. L’associació feminista ha demanat a l’Ajuntament la dedicatòria d’un carrer amb el seu nom o que sigui nomenada Filla Il·lustre del poble, igual que va fer l’any passat amb la professora Francesca Florit Alomar. La regidora Rosana Rebassa (que du les àrees de Salut, Família, Benestar Social i Participació Ciutadana) era entre les presents.

Recordem que Dones d’arrel va iniciar fa dos anys una campanya denominada “Quants carrers amb nom de dona hi ha a Sineu?” i ha organitzat diverses accions per tal de conscienciar el poble que encara no existeix cap carrer a Sineu que dugui nom de dona ni mai no n’hi ha estat destacada cap com a Filla Il·lustre.

El Plenari de l’Ajuntament de Sineu va aprovar per unanimitat, fa unes setmanes, atorgar la màxima distinció municipal a Jordà: la Prima d’Or 2023. Per altra banda, el passat desembre, l’Ajuntament de Palma, en el marc de la Festa de l’Estendard, va guardonar amb la Medalla d’Or de la Ciutat Naüm.

La sala de batles –com es coneix la sala d’actes de l’Ajuntament– ha quedat petita avui per encabir tota la gent que ha volgut homenatjar Jordà.

Aquí podràs veure'n imatges:

dingola.net/2023/03/18/dones-darrel-omple-de-gom-a-gom-en-lhomenatge-a-margalida-jorda_/ 

Reconeixement públic a Margalida Jordà i Munar. 

Dones d’arrel de Sineu. 

18 de març 2023.

Introducció.

Aquest acte que organitza l’associació Dones d’Arrel és un reconeixement públic a la trajectòria personal i professional de la Sra Margalida Jordà Munar però, alhora, vol ser una reflexió sobre les diferències entre dones i homes que existeixen encara avui en l’espai públic. A Sineu l’exemple de la inexistència de noms de carrers dedicats a dones és una mostra de l’oblit oficial cap a aquelles que han destacat en la nostra comunitat. És una injustícia que no n’existeixi cap a dia d’avui, mentre que sí que n’hi ha 14 amb noms d’home, més 6 amb noms de sants. Tampoc no s’ha nomenat mai cap dona filla predilecta o il·lustre. 

La plena igualtat entre homes i dones exigeix el mateix número de noms masculins i femenins als carrers i places de Sineu i el mateix ocorre amb el fills il·lustres. Dones d’Arrel de Sineu celebra aquest reconeixement a na Margalida com a gest simbòlic per tal de reivindicar la presència de noms de dona als carrers i places del nostre municipi així com el nomenament de filles il·lustres. 

L’associació la proposa enguany a ella perquè rebi el nom d’un carrer o d’una plaça o sigui nomenada filla il·lustre i per això ja n’ha fet la sol·licitud oficial al consistori dia 8 de març -Dia Internacional de la Dona-. 

Considerem que ella és mereixedora d’un nom de carrer o de plaça o que sigui nomenada Filla il·lustre per les raons següents:

1. ÉS SINEUERA I SEMPRE S’HA MANTINGUT VINCULADA AL POBLE: 

Cal aprendre cada dia per no ser tan ignorant. (Sor Juana Inés de la Cruz).

Va néixer a Sineu dia 30 d’abril de 1947, filla de Rafel Jordà Alomar i d’Antònia Munar Gacies. Nasqué en una família treballadora que s’esforçava per tirar endavant i que havia vist patir les represàlies després de la guerra civil a alguns dels parents. El silenci sobre aquest fet i en relació al dia a dia del règim franquista era el més corrent a totes les cases en aquella època: 

Vaig néixer en una família sense por al futur i que confiava amb mi, amb recursos suficients per poder créixer i desenvolupar-me. Vaig poder anar a l’escola i estudiar, amb mestres avançades al seu temps. Família i escola eren amants de la cultura i m’hi vaig sentir molt estimada, fet que em va ajudar a empoderar-me com a persona i com a dona. També vaig tenir molt bones amigues i relacions que creien en mi. Sempre vaig fer feina adequada a la meva condició i edat. Vaig estar oberta al meu entorn i a tot el que la societat em presentava en aquell moment.

El col·legi Sant Vicenç de Paül del meu poble -Ca ses monges- era, en llenguatge d’avui, el centre educatiu i cultural de totes les nines i al·lotes i, en col·laboració amb la parròquia, el centre religiós. Em vaig prendre molt seriosament els valors i la moral cristiana, la qual cosa, juntament amb el fet que la mestra directora de l’escola fos per mi un referent, va influir totalment en la meva vocació. 

Les monges exercien una veritable acció de cohesió social dins tota la comunitat sineuera, que ja s’encarregaven de la cura dels malalts -ja fos a l’Hospici o a les cases particulars-, i tothom encara deu recordar Sor Maria del Cor Diví, Sor Maria de la Salut, Sor Maria Monserrat, Sor Margalida, Sor Antònia, Sor Isabel…, a través de la formació que intentaven impartir (ensenyament bàsic i batxiller lliure) i de les activitats que desenvolupaven (classes de música, teatre, cant, esport, brodat,...). Ella ens explica:

Tres principis bàsics defineixen la meva joventut: 

1. Llibertat-risc: 

Crec que va néixer amb mi per influència de la meva família. Em vaig sentir sempre molt respectada pel meus pares perquè ells es fiaven de mi i confiaven en mi encara que, de vegades, no coincidissin amb les meves decisions. La meva mare, molt crítica amb tot el que estava passant al seu voltant i també amb mi, va influir enormement amb la meva manera de ser però a l’hora de prendre decisions, ho vaig poder fer, quasi sempre de manera autònoma i amb plena consciència.

2. Aprendre: 

Aprofitava el temps lliure, que era el que més m’agradava: estudiava, llegia tot allò que era al meu abast, cantava amb la coral, ballava, patinava, feia teatre, tocava amb la tuna de l’escola, jugava amb la pilota, brodava durant l’estiu, em passejava molt amb les amigues, anava a totes les excursions i campaments que eren a l’abast de la meva família,... La curiositat per aprendre, treballar i col·laborar altruistament dins totes les mogudes del meu context social (el poble) era quelcom que sempre m’obria pas, i us he de dir que en aquest camí era molt feliç. Des de ben nina ja volia ser “mestra de les mestres” i per això vaig estudiar en règim lliure els sis anys de batxiller i em vaig examinar a l’IB Ramon Llull de Palma.  

3. Projecte de Jesús:

Als 21 anys vaig començar la meva etapa com a religiosa. Durant tres anys vaig estudiar exègesi evangèlica i espiritualitat en general. Vaig prendre consciència del “Projecte de Jesús”, que consistia a construir un món de germandat en què els més estimats havien de ser els més petits i vulnerables. Al llarg d’aquests anys vaig aprofitar per mantenir els meus primers contactes amb diferents col·lectius vulnerables, on descobrí mancances bàsiques que mai no hauria imaginat. 

2. ÉS UNA LLUITADORA SOCIAL A FAVOR DELS MÉS DESAFAVORITS: 

Con los pobres de la tierra quiero yo mi suerte echar. (de la peça Guantanamera, de Versos Sencillos de José Martí, una cançó cubana anticolonialista, considerada avui un himne internacional de pau).

El seu pas per la universitat per tal de llicenciar-se en Filologia Hispànica per la universitat de Barcelona va enriquir el seu ideari amb altres matèries i amb formació literària però, principalment, en la visió crítica sobre la realitat social i la vida amb tota la seva complexitat, que es concreta en: 

1.  Estada a Ses Minyones: 

La seva feina a Ses Minyones va ser un punt fonamental per ella gràcies al seu contacte directe amb infants i joves i al·lotes mancats de les coses més bàsiques per a la vida i amb greus problemes personals:

Estar a prop d’ells i elles em feia fugir l’egocentrisme i trobar un sentit nou a la meva vida: vaig descobrir que aquelles nines mancades de quasi bé tot el que jo havia pogut tenir eren les que a mi em salvaven. Cada vegada que hi anava i estava amb elles, em fugien les tristeses i les meves temptacions egoistes. Va ser la meva primera gran escola com a Germana de la Caritat. 

2. Missionera a Burundi: 

Va passar sis anys i mig a la parròquia de Gitongo -Burundi- (Àfrica). Els primers sis mesos va estudiar la llengua kirundi, perquè era conscient que cada idioma ens obri un univers nou. Va ajudar en la pastoral de joves i va impartir-hi classes de francès i càlcul aritmètic. 

La tasca es transformà en formació socioeducativa (alfabetització d’adults, economia domèstica -diferents maneres de cuinar, cosir, elaborar el que es necessitava per a la casa-. Va esdevenir coordinadora de professorat de les escoles de primària (6.000 alumnes aproximadament) dins un món integrat totalment per homes-capellans. En aquells anys eren 42 mestres-catequistes i 6 dones. L’església estava emmarcada en un paradigma totalment patriarcal i, conseqüentment, dominada per homes: 

La meva estada a Burundi fou el meu primer gran gest de llibertat, d’opció conscient del que havia de ser la meva vida com a Germana de la Caritat. VAIG VIURE. Amb tota l’extensió i accepcions que pugui tenir la paraula “viure”. Vaig tenir l’oportunitat d’entendre el que és “ser de pasta humana”, és a dir: estimar, sofrir, fer feina, aprendre, contemplar, fer comunitat, respectar, ser solidari, dialogar i no entendre, mirar i veure, però tenint sempre Jesús i el seu regnat promès com a mirall on confrontar-me i com a destí on anar. 

Crec que vaig madurar bastant com a persona, com a dona i com a religiosa. Vaig aprendre a ser humil, contemplativa. M’admirava la seva solidaritat, la seva acollida. Vaig intentar respectar-los i hi vaig ser molt respectada. M’ensenyaren la importància de viure l’avui i l’ara, i la rellevància de ser feliç amb poques coses, amb quasibé res. Vaig descobrir que l’ésser humà és ú quant a sensibilitat, cor, bondat, ment, intel·ligència,... La diversitat ens la marca el lloc, la història, la circumstància i, per tant, la diferència, entesa així, és un enriquiment. 

3. LIDERA EL PROJECTE SOCIOEDUCATIU NAÜM DE SON ROCA: 

El treball educatiu s’ha de fer amb el cap, però des del cor i amb passió... i així un dia i un altre... i dóna resultat. (Margalida Jordà).

Des de fa 28 anys viu a Son Roca on, des del 2000, ha posat en marxa Naüm, el projecte socioeducatiu el nom del qual significa “aquell que dona consol”, que vol ser l’expressió més clara del voluntariat. Podeu conèixer la seva tasca més profundament a la seva web, ja que la seva intensa i variada activitat després de més de 20 anys és impossible de resumir en unes poques pàgines. Na Margalida ens conta:  

Vaig partir a viure a Son Roca. Treballava en la pastoral de joves i al·lotes de la barriada i de la congregació i anava a fer classe al barri de la Soledat, però la crua realitat d’aquests dos territoris em va fer veure que els havia de donar respostes educatives des d’un altre posicionament i aplicar-hi totes les teories que havia anat acumulant al llarg dels anys passats. La realitat social de Son Roca m’urgia a cercar una altra resposta diferent a la que estava donant perquè anaven creixent, de cada dia més, les situacions de risc de bona part de la població juvenil d’aquesta barriada, mancada de recursos econòmics i socials però molt rica d’energia i d’altres possibilitats. Vaig exposar a la representant de la congregació les meves inquietuds i cregué, també, en el projecte i s’hi va comprometre. Presentàrem la proposta al Rector de la parròquia i a Caritas, que també hi volgueren col·laborar, igual que un grup de joves i al·lotes universitaris de la nostra pastoral que també hi participaren activament.   

Han intentat donar resposta a les necessitats dels infants, dels joves i de les seves famílies i prevenir-los de l'exclusió social, acompanyar-los i enfortir el seu creixement personal i social per al seu desenvolupament integral. En aquests moments el seu treball abasta 5 línies d’acció:

1. Treball en xarxa (prevenció) en la qual prenen part 10 entitats de la barriada (Coordinadora d’’Entitats i Serveis de Son Roca) amb l’objectiu de fer del nostre barri la casa comuna (espai-llar) de tots i totes en què participin cada ciutadà/na i se senti segur i protegit per la comunitat. Un exemple seria la participació de tota la població en les activitats del Maig cultural, les festes d’estiu, la xocolatada de Nadal, el Carnestoltes, les torrades de Sant Antoni i de Sant Sebastià, etc

2. Augment dels factors de protecció en la infantesa i primera adolescència. Compta amb uns 350/400 participants des dels 3 anys fins als 16, amb els programes:

a- programa d’activitats educatives i lúdiques i 

b- escola d’estiu, 

c- el projecte de psicomotricitat i 

d- el programa de reforç escolar.

e- ”Nosaltres també”: un projecte en col·laboració amb el CD Son Ximelis, 

f- el programa d’habilitats per a la vida, a les escoles i 

g- el programa d’atenció terapèutica per a la infància, joventut i família. 

3. Intervenció inserció social i laboral de joves amb els cursos de:

a- Cursos de: a-FP bàsica de llanterneria i climatització domèstica, b- Curs d’ajudant de cuina i operacions auxiliars en restaurants i bars i c- Cursos de Comerç 

b- Programa de voluntariat i formació en temps lliure per a joves en risc social i estudiants . 

c- Processos d’inserció, formació i ocupació laboral de joves en risc social (en concert amb el SOIB) 

d- Conveni de col·laboració amb la Conselleria de Benestar social per a l’execució de treballs en benefici de la comunitat de menors i majors d’edat. 

4. Suport a les famílies, especialment a les dones:

a- “Aprendre junts, créixer en família”, una escola de mares/pares per a la millora de les habilitats parentals,

b- Programa proinfància de Caixabank de suport assistencial a les famílies, 

c- Armari solidari, de distribució i reutilització de roba de segona mà i 

d- Programa de mamàs i nadons.  

5. Pla d’igualtat de gènere, treballat transversalment en cada una de les línies. 

També es pot seguir a 

a- la revista que publiquen,

b- les sessions de Paraula de dona a Ràdio Son Roca, 

c- a les activitats de Som roques o 

d- les que desenvolupen conjuntament amb IBDona.

4. HA DEFENSAT EL FEMINISME: LA IGUALTAT DE DRETS ENTRE HOMES I DONES: 

Tota persona feminista és política o, si no, és incoherent amb el seus discurs. (Margalida Jordà).

La igualtat entre persones i sexes la viu com un fet natural, a causa de les seves vivències: 

He de dir que al llarg de tota la meva vida la sensibilitat vers la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones sempre l’he vista necessària i n’he estat sensible. La meva mare era ja una feminista i dins ca nostra, per part del meu pare, mai vaig veure cap tipus de discriminació a la seva dona i filles pel fet de ser dones, ni tampoc cap tipus de privilegi cap a ell pel fet de ser un home. Ella sempre havia volgut tenir un fill perquè deia que els homes ho tenien tot més fàcil que les dones. Crec que estava ben empoderada i poques coses li feien por.

Però, també, com una lluita que s’ha de mantenir per aconseguir aquesta igualtat. Per això, ha contribuït a la creació i, sobretot, a la consolidació de l’associació Creients i Feministes, un grup de dones sensibilitzades per aquesta situació al si de les religions i de la societat, en les quals existeix una manca de coherència real entre el missatge evangèlic i els principis d’igualtat. Parteix del Concili Vaticà II, que afirma que l’Església és el poble de Déu, on totes les persones som iguals, sense categories socials ni distincions de sexe. Però la realitat és que l’organització de l’església és piramidal i al punt més alt d’aquesta jerarquia de poder tots són barons i a la base s’hi troben els cristians i cristianes comuns. Elles es proposen:

1. Actuar per eliminar tot tipus de discriminació per raó de gènere en les confessions religioses i en la societat, especialment en l’església catòlica. 

2. Afavorir i promocionar una reflexió teològica i una ètica desproveïda de patriarcalisme.

3. Promoure una societat justa, pacífica i solidària, participativa i pluricultural, respectuosa amb el medi ambient. 

4. Afavorir una reflexió i vivència personal de la fe des d’una perspectiva feminista. 

5. Construir una societat on quedin esborrades les desigualtats per raó de gènere i l’eradicació de la violència masclista.

Va ser constituïda el juny de 1997 però aquest moviment s’anava gestant uns anys abans quan foren organitzats grups similars a diverses ciutats com Sevilla, Córdoba, Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Victòria,... El procés que es va seguir fou: 

1- Formalització del grup i formació teològica 

oberta a totes les que hi volien prendre part, fossin o no de l’associació: desenvolupament de tallers específics, conferències, jornades de formació, cafes-tertúlies i trobades de reflexió coordinades per teòlogues feministes, assistència a congressos, i estudis de Teologia.

2- Activitats reivindicatives portades a terme: 

participació en la marxa de cotxes contra la violència de gènere a Manacor i altres pobles, recollida de signatures a la plaça d’Espanya, jornada reivindicativa del Dia del Seminari, escrits reivindicatius a la premsa, debats a televisió,... S’han adherit a la carta del Lobby de Dones de Mallorca en què demanaven la no supressió de la Llei d’Igualtat.

3. Relacions amb altres associacions o personalitats:

el 2003  reben el premi Olímpia que anualment atorgava el Lobby de Dones i participaren a la Fira d’entitats del Forum social a Palma. Ja al 2005, les teòlogues de l’associació formen part de l’Associació de Teòlogues d’Espanya (ATE) així com de l’Associació Europea de Teòlogues (WEST) i assisteixen a diferents congressos, com el de Salamanca, Roma,... Han assistit al Sínode Europeu de Dones i han organitzat la XIV Trobada de dones teòlogues a Mallorca a la qual assistiren 129 dones de tot l’estat espanyol. Cada any han assistit i col.laborat a les Jornades d’estudis de gènere de la UIB i ja han publicat dos llibres. Participen al Consell Balear de Dones i a la Plataforma d’Igualtat.

5. HA ACTIVAT LA COALICIÓ DEMOCRÀTICA I PARTICIPATIVA D’ONGs DE LA XARXA EUROPEA CONTRA LA POBRESA I L’EXCLUSIÓ SOCIAL:

L’esperança roman unida a la utopia, a propostes encara no realitzades, però que podrien arribar a ser. No són somnis al país de les meravelles, sinó projectes concrets elaborats des de la tècnica, la política o l’economia. (Jaume Botey, historiador i teòleg).

Ella ens diu:

Sense esperança no vivim. L’esperança és quelcom que ens manté lluitant quan el nostre cos i esperit es donen per vençuts. És com l’oxigen que ens manté en vida. Per tant ens convé aprendre la lliçó i no caure en el “no hi ha res a fer”. Allò que s’estima utòpicament dirigeix tots els nostres moviments de llibertat i lluita… Es tracta de la voluntat de mirar cap al futur i en profunditat, i serà aquesta mateixa voluntat la que crearà la nostra esperança, la que donarà sentit a tota l’acció política.

L’European Anti Poverty Network (EAPN) és una coalició independent constituïda l’any 1990 i refundada el 2004 i integrada per més de 29 xarxes nacionals i 18 organitzacions d’àmbit europeu involucrats en aquesta lluita. És també un òrgan de consulta del Consell d’Europa i soci fundador de la Plataforma Europea d’Acció Social. Durant 6 anys n’ha estat la Presidenta i, actualmente, n’és Vicepresidenta.  Actualment, a Balears, la Xarxa per la Inclusió Social està integrada per una trentena d’entitats de diversa forma jurídica (associacions, fundacions, cooperatives, empreses d’inserció, entre d’altres) que atenen anualment gairebé 150.000 persones, amb més de 2.100 treballadors contractats i més de 4.000 voluntaris, amb un moviment econòmic d’uns 65 milions d’euros. Actuen a nivell local, autonòmic, estatal i europeu. 

L’EAPN-IB se situa, també, en l’Estratègia 2020 per la qual Europa marcà 5 objectius concrets per aconseguir el seu objectiu de creixement intel.ligent, sostenible i integrador i amb la perspectiva d’assolir els objectius de l’Agenda 2030: 

1- Conèixer el context social de les IB i les prioritats per promoure el canvi.

2- Desenvolupar accions de lluita contra l’exclusió social a les IB.

3- Establir mecanismes de relació i coordinació entre les diferents entitats que treballen amb persones en risc d’exclusió social.

4- Articular unitàriament la representació i interlocució enfront de les distintes administracions, de tal manera que es puguin defensar els interessos generals dels col·lectius desfavorits de forma coordinada.

5- Contribuir a l’estructuració del Tercer Sector social i a la millora del seu enfortiment: Plataforma del Tercer sector, el Fòrum d’agents socials, la Plataforma d’ONGs d’acció social, el Consell estatal d’ONGs d’acció social, l’Aliança contra la pobresa, entre d’altres. Actualment ostenta la vicepresidència del Tercer Sector.

Les accions assolides fins ara són les següents: 

1. Pactes de treball i acció amb els distints grups polítics que conformen les diferents administracions públiques -Parlament de les IB, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma- amb l’objectiu de:

- la reducció de la pobresa, la integració social i laboral dels grups en risc d’exclusió i assegurar-se que les polítiques econòmiques no generin més pobresa i desigualtat.

- la garantia a tota la ciutadania de la igualtat d’accés a drets, recursos i prestacions bàsiques als diferents territoris

- el consens sobre els drets bàsics de les persones (alimentació, habitatge, accés a la sanitat,...) amb la definició de les mesures i la cobertura econòmica que se’n deriven.

2. Les activitats concretes per a les quals treballen són: 

- la instauració de la renda social garantida; 

- garantir el dret d’estar empadronat; 

- dret a tenir certificat de vulnerabilitat; 

- disposar de major pressupost a cada municipi per a situacions de vulnerabilitat; 

- garantir sostre i habitatge amb lloguers socials; 

- clàusules socials amb la contractació pública;

- coordinació amb el Pacte del Parlament, el Pla de xoc contra la pobresa del Consell, la Taula de pobresa energètica, la cartera de la Seguretat Social de l’Ajuntament,...

6. DEFENSA EL DIÀLEG PERMANENT AMB LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES: EL CONSENS I L’ENTESA DE LA NEGOCIACIÓ I EL PACTE:

Si caminam sols, farem més via; si caminam acompanyats, arribarem més enfora. (Margalida Jordà).

Els objectius de l’EAPN contemplen la incidència en les polítiques públiques, tant a nivell europeu, com estatal com autonòmic com local perquè saben que la pobresa no és únicament la manca de recursos monetaris sinó que va més enllà dels doblers i és també pobresa cultural, de salut, de gènere, d’ètnia,… Per això establiren un compromís ferm amb les institucions públiques amb la signatura del Pacte per a la inclusió social, des del 2014 i ratificat en anys següents, amb la intervenció de la majoria de partits polítics -PSIB/PSOE, PP, Unides Podem, Ciutadans, Més per Mallorca, PI, Més per Menorca i Gent per Formentera. El pacte es fonamenta sobre tres punts clau:

1. El context social: centenars de milers de persones de la nostra comunitat continuen patint situacions de pobresa i exclusió social com a conseqüència de la desigual i injusta distribució de la riquesa.

2. La prevenció i la lluita contra la pobresa, l'exclusió social i la desigualtat a les Balears passa per la promoció de la participació de les persones que es troben en aquestes situacions i en l'exercici dels seus drets i deures. 

3. La necessitat de consens entre totes les entitats i els responsables polítics

Na Margalida ho planteja clarament en el seu discurs del dia de la signatura del pacte:

No obstant, encara ens queda molt de camí per recórrer, i aquest acte de signatura és una nova primera passa per seguir treballant, en un marc de complexitat social i pluralitat política, en l’assoliment dels dos grans objectius que marca el document: la millora de les condicions de vida de les persones en situació o risc de pobresa i/o exclusió social) i el suport al treball de les entitats socials adreçades als col·lectius en risc social.

Perquè sabem que la pobresa no és només manca de recursos monetaris. Va més enllà dels doblers. La pobresa és econòmica, cultural, de salut, de gènere, d’ètnia,... La pobresa converteix la persona en un ésser de 2a classe.

Per altra banda, sabem que qualsevol visió d’un model social o de desenvolupament sostenible s’enllaça amb la realitat ecològica i medioambiental de tot el planeta i, sobretot, del nostre entorn local, comunitari… Per això, des de l’EAPN Tercer sector, les nostres polítiques de qualitat (econòmica, social i ambiental) han de partir d’un enfocament de sostenibilitat i equilibri entre elles. El bé comú hauria de ser l’objectiu del desenvolupament econòmic.

Els més vulnerables són aquells que resideixen als territoris més degradats, en les pitjors condicions medioambientals. D’aquí neix la necessitat que les propostes polítiques, econòmiques i socials estiguin integrades en una estratègia ecològica i medioambiental sostenible.

Cal fer esment de forma particular del programa de Caixabank Proinfància, que ja porta 15 anys de vigència, i que coordina a Mallorca l’EAPN-IB. Aquest programa es planteja com un projecte ampli de transformació i millora social en què hi ha compromesos diferents agents socials, institucions i administracions públiques de cada territori. Comprèn el treball d’11 entitats a Palma i a Manacor i Inca. 

7. DESTACA LA SEVA FERMA PERSONALITAT: LA FORTALESA DE LA CREENÇA:

L’amor i l’estimar, i estimar gratuïtament, és terapèutic: t’omple de pau i alegria. (Margalida Jordà).

Als 21 anys va optar per entrar a la congregació de les Germanes de la Caritat, deixant a part, altres projectes que la vida li presentava:

El noviciat fou un temps fort de soledat i discerniment en el qual ho vaig passar malament perquè al meu ésser actiu i primari li sobrava sempre silenci i temps en general però em va servir per descobrir el que era essencial del cristianisme i, concretament, quin era el Projecte de Jesús. Des d’aquí vaig començar a creure que la meva vida, com a Germana de la Caritat, s’havia de dirigir cap a la tasca de fer un món nou i una terra nova, segons en parla l’Apocalipsi. 

Els 6 anys següents vaig fer els meus estudis de Filologia Hispànica a la universitat i va ser el moment d’enriquir el meu pensament amb altres matèries i d’adquirir una formació literària. Molt especialment va créixer la meva visió sobre la realitat social, la vida, el món i l’ésser humà, en tota la seva complexitat i relacions. Vaig adquirir molta mundologia i va ser on vaig treballar i aprofundir el pensament crític que em donaven a conèixer tots els llibres que passaven per les meves mans, el grup d’amics que vaig tenir i l’ambient que allà es respirava. Tot aquest bagatge em va ajudar a entendre la vida dels meus pares i a distingir críticament la societat, l’església, el pensament i les opcions polítiques i em va reforçar la meva opció envers els pobres i la defensa de la justícia social. 

La seva filosofia vital es fonamenta en la pau interior: 

El gran repte de la nostra felicitat és la pau interior però aquest estat, sempre que estiguem convençudes de la seva necessitat, quasi mai ens ve donat per ell tot sol ni el podem comprar al mercat. És un aprenentatge que ens hem de guanyar partint del nostre convenciment, de la nostra intel·ligència i tenint clar el que cercam i volem fer amb les nostres vides. Com a Germanes de la Caritat, és fonamental que el nostre projecte estigui arrelat i basat en el Projecte de Jesús; si no, correm el risc de conviure amb una esquizofrènia que l’únic que ens proporcionarà serà malestar i tristesa. 

Partint d’aquest principi ens caldran una sèrie d’actituds personals:

1. La veracitat: hem d’adquirir el costum d’endinsar-nos en el nostre jo i, amb molta d’humilitat, dir-nos la veritat a nosaltres mateixes, fugint de l’auto-engany o de les justificacions.  No ens ha de fer por veure’ns tal com som i donar nom als petits errors que haguem pogut tenir. En aquest exercici es fa necessari tenir molta voluntat i audàcia, per tal d’acceptar tot el que no ens agrada de nosaltres mateixes i rectificar i seguir endavant malgrat tot.

2. L’empatia: donat que el nostre viure de cada moment està quasi sempre relacionat amb els/les altres necessitarem de més estratègies, recursos i habilitats. L’empatia serà una d’elles i és entesa com la capacitat de comprendre els pensaments, les emocions, les necessitats, les contradiccions,... de la persona qui tinc davant meu. És a dir m’he de saber posar en el lloc de l’altre i així evitarem l’ansietat que ens pugui donar tota relació dificultosa o no desitjada. L’empatia ens ajudarà a resoldre problemes i podrem relacionar-nos amb els/les altres de manera efectiva i satisfactòria.

3. La gratuïtat: el que facem, fem-ho gratuïtament. Actuar gratuïtament ens proporcionarà pau.

4. El diàleg: sempre. És hora de parlar menys i escoltar més. La nostra vida s’enriquirà amb les explicacions de les altres persones i ens ajudarà a rebaixar tensions i tenir relacions positives i amistoses. Una de les millors coses que anirem descobrint a través de les relacions és que les persones són diferents a nosaltres però tenim en comú les mateixes pors, les mateixes esperances, les mateixes preocupacions. Els problemes no estan en les coses ni en els altres sinó en la nostra manca d’acceptació de la realitat que no ha de ser, necessàriament, com ens agradaria que fos.

8. ÉS EFECTIVA LA SEVA CAPACITAT DE GESTIÓ: LA REALITAT AL DAVANT DELS ULLS:

La feina en equip és la clau de l'èxit perquè, en grup, jo faig el que tu no pots fer i tu fas el que jo no puc. Ens complementa, ens enriqueix i ens proporciona felicitat. (Margalida Jordà).

Després de Burundi aterra a Artà, on la proximitat, acollida i senzillesa dels veïns la va fer reviure la vida del poble de la seva infantesa i primera joventut. Allà va exercir de directora del col·legi. Posteriorment va estar 8 anys al Consell de la congregació i en va ser secretària. Durant aquests anys va estudiar planificació i seguí un curs d’animació sociocultural, a més d’altres sobre psicologia, comunicació, espiritualitat, dinàmiques de grup i altres. Va ser un temps per aprendre molt de relacions humanes i, sobretot, per interioritzar i reflexionar sobre el seu primer projecte:

Els vuit anys al Consell foren una època de traces obscures en què vaig perdre moltes amistats i la meva autoestima tambalejà però el meu sentit crític i els ideals de defensa de la justícia, l’honradesa, la utopia i l’evangeli cresqueren en mi, em feren aguantar i sortir viva de tanta frustració i foscor, provocada per la limitació i la incoherència humana. Vaig acabar molt colpejada però amb la convicció i l’esperança que la vida religiosa, basada en el seguiment de Jesús, era una altra cosa i era possible.

El contacte amb el poder de forma directe la va fer adonar que la Resistència podia ser una altra forma de gestió i de treball:

M’he cansat i m’he tornat a aixecar. La il·lusió i el fet de saber quina era la meva meta, juntament amb la voluntat que ho la tiraria endavant, m’ajudaren a superar les dificultats.

Resistir, per mi, és mantenir les meves creences, és ser fidel al que penses, sense caure en l’autocomplaença que només serveix per engrossir l’ego individual. Per resistir cal una actitud humil i constant, amb capacitat d’autoavaluar-se i d’empatitzar amb tothom. La resistència en la qual jo crec es troba sortint d’un/a mateix/a, apostant per un altruisme i gratuïtat que haurà de ser alimentat per una forta espiritualitat, definida per uns valors que poden tenir un origen religiós, com és el meu cas, o altres orígens però sostinguts per una psicologia que cerca el bé comú. Per fer realitat aquesta espiritualitat caldran noves imaginacions i lluites, nous programes de treball, accions pròpies, petites i més grans, cadascú/na segons la seva consciència, cadascú/na segons la seva possibilitat i el seu compromís per la vida i pel que creu. Aquests valors són bàsics: la defensa de la justícia, la pau, la igualtat d’oportunitats per a tots els éssers humans, la democràcia, el respecte, els drets humans, la fraternitat-sororitat, el perdó, la defensa de tot ésser humà, sobretot del més feble, la defensa de la terra i de tot ésser vivent, de cara a fer una humanitat més digna i igualitària.

A aquesta espiritualitat, a tota aquesta actitud que em sosté, jo l’anomèn RESISTIR i és la força que m’ajuda a transformar tot allò amb el qual el meu jo no està d’acord, no em satisfà, no em fa feliç, perquè no hi fa els altres. Des d’aquí puc crear noves accions, noves maneres de lluitar, i per això, dic que resistir és CREAR.

La seva bona feina al Projecte Naüm ha estat reconeguda en nombroses ocasions i ha obtingut diversos reconeixements públics. Entre d’altres podem recordar:

. Premi Formació Professional. 2006

. Premi Rosa Bueno a la Trajectòria en Treball Comunitari. 2010

. Premi a l’experiència en la seva 1 edició del concurs Bones Pràctiques Educatives per l’Èxit Escolar de la Fundación Santa María. 2013

. Premi 10 anys de Caixaproinfància. 2018

. Premi Isabel Coll per al seu treball amb joves en risc d’exclusió. 2018

. Premi Innovació Social (IMAS) a la Trajectòria de l’entitat. 2018

. Premi Olivera al Voluntariat del Govern de Illes Balears. 2020

. Medalla de la Creu al Mèrit Civil atorgada pel Rei Felip VI que premia l’esforç i dedicació d’una vida dedicada els joves més desfavorits. 2021

. Premis Populars (COPE). 2022

. Medalla d’Or Ciutat de Palma (Ajuntament de Palma). 2022

9. SOBRESURT PEL COMPROMÍS CONTRA LA POBRESA: LA CARITAT I LA JUSTÍCIA SOCIAL: 

La caritat hi ha de ser sempre però el que és urgent, i ha d’anar al davant, és la justícia i l’equitat entre tots els humans. (Margalida Jordà).

És la idea de Jesús i la base del seu projecte vital. A Son Roca es va trobar amb una comunitat plural, senzilla i ella cercava ser coherent amb el que havia professat com a Germana de la Caritat: servir els pobres. La realitat de Son Roca, amb tanta falta de recursos econòmics i socials, però amb tanta riquesa d’energia, li obriren les portes a noves accions. Ens diu:  

He trepitjat molt els carrers, he cercat còmplices, he organitzat i gestionat, amb la perspectiva de transformar la realidad social del barri. Hem aturat inèrcies socials negatives en molts menors, joves i adults. Hem generat sinergies amb altres agents socials que enforteixen les capacitats i la transformació personal i social de la població del barri (...)

Aquesta situació social la porta a l’acció col·lectiva:

El Programa Caixa Proinfància, amb 15 anys de vigència, del qual l’Entitat Coordinadora a Mallorca és EAPN-IB. Es planteja com un projecte ampli de transformació i millora en què hi ha compromesos diferents agents socials, institucions i administracions públiques de cada territori. Comprèn el treball de 13 Entitats que pertanyen a la Xarxa i diferents administracions públiques. La funció d’aquestes Entitats és la de coordinar tots els agents que hi prenen part i són les prestadores dels serveis en les diferents zones (12 a Palma i a 2 pobles: Manacor i Inca).

L’objectiu del  Programa és garantir la promoció socioeducativa d’infants de 0 a 18 anys en risc o situació d’exclusió, mirant d’assegurar que, malgrat les dificultats, tinguin la porta oberta a un futur millor i gaudeixin de les mateixes oportunitats que la resta.

Quines accions realitzem? : 

a- Serveis Pro educació + Serveis Pro Salut. 

a.1. Reforç educatiu i equipament escolar. 

a.2. Centres oberts (activitats lúdiques, Campaments i activitats d’estiu).

b- Tallers familiars amb suport a les famílies per garantir als seus fills un nivell de benestar físic i psíquic òptim. 

b.1. Alimentació i higiene infantil. 

b.2. Ulleres i audiòfons. 

b.3. Suport psicològic.

Tot i això ens queda molta feina per fer perquè, les darreres dades que ens han donat a conèixer a les nostres Illes Balears, territori enriquit per la vaca grassa del turisme, no són gaire encoratjadores sinó més bé vergonyoses: un 26,3% -quasi 300.000 persones- en situació de vulnerabilitat i risc de pobresa; 10,49% -quasi uns 115.000 persones- en pobresa extrema amb menys de 332,00€ al mes. 

El nostre compromís des de l’EAPN-IB és una carrera que avança i en la qual no podem defallir. El punt d’arribada és la igualtat d’oportunitats per a totes les persones. Perquè aquests repte arribi a fer-se realitat es fa molt necessari el diàleg, el consens, els pactes per tal d’arribar a un nou model polític i social que vetli per una vida digna de totes les persones per tal d’aconseguir una societat més justa i cohesionada.

Igualment la trobem vinculada a molts altres projectes de característiques similars:

- Probitas 

- Diveracción amb Caixa de Colonya, Fundació Sa Nostra i altres entitats.

- Els menjadors becats d’EDUCO,

- Diferents Rotary Club

- i, per descomptat, amb tota l’Administració Pública (Govern Balear, Consell Insular de Mallorca i Ajuntament de Palma, així com l’Institut Balear de la dona i el Pacte d’Estat contra la violencia masclista.

10. PREDOMINA LA FAMÍLIA PRÒPIA, LA RELIGIOSA I L’ELEGIDA:

He volgut sempre ajudar, ensenyar la Bona Nova als més desvalguts, però són ells i elles els qui m’han tornat la dignitat i la felicitat. M’han salvat a mi, m’han evangelitzat. (Margalida Jordà).

Na Margalida suma tres famílies:

. La primera és la família pròpia personalitzada en la seva germana Magdalena i els seus nebots i nebodes i els fills i filles d’aquests, un lligam d’unió permanent que s’extén al poble de Sineu:

Sempre que he pogut m’he deixat els diumenges lliures per poder estar amb la meva germana a Sineu.

. La segona és la corresponent a la seva congregació de les Germanes de la Caritat, on va entrar als 21 anys i encara hi està compromesa:

El noviciat, per a mi, va ser un poc grisenc però en ell vaig descobrir que l’opció que havia fet, com a Germana de la Caritat, tenia sentit si em dedicava a estimar i estar al servei dels altres i aquests altres havien de ser els pobres, aquells a qui faltaven recursos.  

La tercera seria aquella altra família elegida -les persones desafavorides- que neix de la idea bàsica que l’alimenta i que es vincula a l’Evangeli, a Jesucrist i a la humanitat, a la qual està lligada més enllà de la religió catòlica i a qui ha dedicat tota la vida, com ja hem vist, i que avui es concreta a Son Roca: 

Vaig exposar als responsables de la meva entitat, juntament amb Càritas, la parròquia i un grup d’animació de joves universitaris voluntaris, el projecte de Naüm i ens formulàrem l'objectiu: donar resposta a les necessitats dels/de les nins i nines i joves de la barriada tot partint d’ells, acompanyant-los i afavorint el seu creixement integral amb un estil de vida saludable i, d’aquesta manera, la seva integració social i/o reinsertar-se en l’ensenyament acadèmic o entrar al món laboral amb una actitud crítica i creativa.

La seva dedicació va més enllà de les vuit hores de feina diàries perquè s’hi dedica cada dia, a totes hores, fins i tot quan fa les seves caminades-passejades pel parc del barri o voltants, mentre escolta música, a fi de practicar un poc d’esport i, a més, poder saludar mamàs i papàs, nins i nines, joves i al·lotes, coneguts i desconeguts,… I no en desconnecta perquè destina part del seu temps lliure a llegir el diari o fa un poc de lectura d’algun llibre sobre teologia feminista o igualtat de gènere, justícia social, història, realitat conjuntural,… No s’atura quan de tant en tant va al cinema, participa a alguna conferencia o assisteix a qualque congrés o concert de música clàssica,… Fins i tot comparteix amb grups diferents l’amistat, l’espiritualitat, els valors i les reivindicacions socials i feministes,…

En conclusió, i aprofitant les seves pròpies declaracions: na Margalida ens manifesta obertament:

Confés que he viscut. Em sent una persona privilegiada i, per això, vull dir ben fort: Gràcies a la vida, a Déu (al que vosaltres vulgueu), a totes les persones que han passat al llarg del meu camí i que tant m’han donat!

—------------------------------------------------------

Margalida, com bé diu Assumpta Gómez de la Tía: Silenciosament... més enllà dels límits

Has anat molt més enllà dels límits: 

a) dels propis, que les nostres pors ens generen; 

b) dels de gènere, que aprenem sense témer-nos-en; 

c) dels socials, que la societat ens imposa.

Moltes gràcies, Margalida, per tanta feina feta des d’aquesta perspectiva tan humana i enriquidora. Ens honoraria que fossis declarada Filla il·lustre d’aquest poble per l’Ajuntament o que un dels nostres carrers o plaça portés el teu nom. Per nosaltres, Dones d’Arrel, ets un exemple i per això ho demanem públicament.

Rep aquesta placa com a mostra del nostre desig que així sigui.

NOTA D’ACLARIMENT:

Aquest document i els textos que hi apareixen en cursiva han estat extrets de diversos escrits de na Margalida Jordà. Hem volgut aprofitar les seves pròpies paraules, en ocasió de discursos públics o intervencions en jornades i trobades diverses, per presentar-vos la seva obra social, la seva ideologia i la seva personalitat. Li agraïm que ens els hagi cedit, igual que les imatges sobre la seva vida i activitat.

M Magdalena Alomar - Dones d’Arrel de Sineu

18 de març de 2023

Sala d’actes de l’Ajuntament de Sineu

Rodamilans. Cursa solidària i xerrada L'esport en femení

Passeig Dones, paraules i patrimoni

Què és ser dona per mi?

M Magdalena Martorell. Dones d’arrel.

Díngola, núm 47.

Ser dona és sinònim de resiliència, fortalesa i, sobretot, confiança en les nostres pròpies destreses i capacitats. Ser dona és ser una flor, aigua fresca o pluja divina. Ser dona sempre ha estat un problema d’homes. Ser dona és lluitar a diari per un món on tothom sigui socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures. Ser dona en l’actualitat és superar adversitats que imposa la societat desigual i definida en contra seva. Ser dona no és acceptar les coses que no pots canviar, sinó, canviar les coses que no pots acceptar. Ser dona és canviar estereotips milenaris. Per ser dona no importa com néixes, sinó en qui ets converteixes. Ser dona no és ser un ocell per ser capturat, ser dona és ser un ésser humà lliure amb una voluntat independent. La bellesa de totes les dones és com et sents per dedins i es reflecteix en la mirada. Ser dona és, per norma, ser discriminada en totes les religions. Ser dona és ser persona, foc i energia. 

A vegades em deman -encara que no sigui creient de cap religió-: per què Déu no pot ser una dona?