NOTÍCIES 

ACTIVITATS

Ecohort a Sa Quintana. El projecte està en marxa!

Taller de sòl pèlvic amb Noèlia Calvo.

14 de maig de 2023. Sala d'actes de l'Ajuntament.

ArrelArt. Revista Díngola, núm 48. M Magdalena Alomar. Dones d’Arrel de Sineu.

L’associació Dones d’Arrel va organitzar la primera mostra d’art de dones nascudes o residents a Mallorca que va tenir lloc als baixos de l’Ajuntament entre dia 25 de març i l’1 d’abril amb la finalitat de donar a conèixer la creativitat de dones artistes a Mallorca i de compartir les seves històries i experiències. La mostra ha comptat amb la preparació de l’artista gallega resident a Sineu Yolanda Costa i amb la  col·laboració de la Biblioteca.


La proposta va ser llançada a través de les xarxes socials i les respostes foren immediates. Una seixantena d’artistes respongueren a la invitació de l’associació per tal de presentar-hi les seves obres. A causa de les limitacions i les característiques de l’espai hagueren de rebutjar més de la meitat de propostes ja que algunes exigien una infraestructura inexistent a la sala i altres tenien unes mides excessivament grans per al lloc. Finalment, n’hi foren presentades 25, amb diferents formats i estils.


A la inauguració hi hagué una gentada que omplí de gom a gom la sala i durant la setmana s’hi mantingueren les visites, principalment dimecres i dissabte. La poeta Noèlia Calvo hi llegí dos poemes: Senceres i Deja ya de buscar.

El conjunt de l’exposició inclogué mostres de diversos gèneres. La pintura fou el més nombrós amb quadres de diferents estils: Brollant vida, un acrílic sobre tela d’Estrella Carmona, destacà per la presència de cossos levitant que expressen poèticament la transparència, la identitat i l’amor propi; El pas del temps de Raquel Cunill és un oli sobre tela que representa la influència que té el pas del temps sobre els objectes i les persones -en aquest cas en forma de cadena de vaixell oxidada- com una metàfora sobre les experiències, relacions i vivències úniques de cada individu; L’equilibri de Maria Vadell, amb tècnica mixta sobre tela, crea una atmosfera on trobar la calma i establir la serenitat enfront del caos vital; la sineuera Rderous hi presentà Ferides, una litografia amb pa d’or sobre paper zerkal, amb la qual ens parla de les ferides que pateix la dona amb els missatges vinculats a la maternitat i la bellesa de la reparació de les experiències pròpies; Raíces 073 i 074 de Yolanda Costa és un díptic de tècnica mixta sobre paper que convida l’espectador/a a la contemplació del seu entorn natural en una connexió individual amb la natura i amb les seves arrels; Jerònima Manera hi mostrà L’abundància de ser dona, una peça en acrílic sobre tela que reflecteix la quantitat de possibilitats que tenim les dones d’explorar, veure i alliberar-nos de vells patrons; Ego de Catalina Llompart-Petita Lechatrose és una pintura damunt fusta reciclada que ens explica que un ego mal gestionat ens afecta la vida diària a través de les decisions que prenem i les relacions que establim amb els altres i amb nosaltres mateixos; Mujer del mar de Bárbara Hofmann és una aquarel·la sintètica sobre seda que ens mostra una dona segura d’ella mateixa amb els cabells despentinats, com una prolongació de la mar; Univers és una pintura a l’oli de la sineuera Margalida M P Cifre que ens presenta una figura abstracta que representa una instantània de l’univers; Retrat de dona de Carmen Pérez és un oli sobre llenç on veiem una dona de cultura musulmana amb un vel semitransparent que deixa entreveure la seva mà; i, finalment, una obra especial, Vitrina Rita, de Sònia Enseñat empra la tècnica de decoupage integrada amb pintura acrílica al moble, amb la qual l’autora restaura i transforma mobles antics i moderns i regala una segona vida a aquells que ja ningú vol.  


La fotografia hi tingué presència amb Ubuntu de Francisca Munar que ens presenta el concepte de lleialtat entre persones i les relacions que s’estableixen entre elles -“Som qui som pel que som”-; Destresa de Maria Roselló, fotògrafa professional de natura, ens ofereix una imatge d’un viatge a Sri Lanka en què podem veure una acció quotidiana de pesca tradicional, però a través d’una imatge que aporta serenitat, llum i equilibri; per últim, Il·lustració digital d’Inés Ferrer inclou tres il·lustracions que comparteixen una paleta cromàtica càlida, evocadora de l’estiu, amb la figura femenina com a tema central. 


Pel que fa a teixit, hi trobem Tissage de Desanuda Fiber Lab-Leela Romero que és una peça de teixit bereber integrat i combinat amb sedes, cotó i llanes de Mallorca que està inspirada en la cooperativa femenina de dones expertes en telers de Chefchaouen; Teixir rodant, rodar teixint d’Ana I Susilla mescla teixit i ferro amb una simbologia associada a la relació entre el teler i la dona, concretament de la cosmologia maia en què la Deessa de la Lluna Ixchel era la patrona del fil i la seva filla Ixchebelyax, la Deessa del Brodat; Can I i Can II i Volcano Tropic de Patrícia Enseñat és un conjunt de tres làmpades amb ferro i fil de yute, propi de la marca Coa de peix, on combina de forma artesanal un estil industrial i càlid. 


La ceràmica hi té presència amb Gerro imperfecte de Carme Navas, una obra de PA de baixa temperatura, amb tècnica de xurros i forat enmig que simbolitza l’origen de la vida i les flors seques la perennitat de la creació; Palythoa de Francisca Miquel és un gres xamotat amb esmalt propi, cuit a 1260ºC, que presenta una obra formada per múltiples peces, fetes d’una en una amb la tècnica ancestral del pessic, i inspirada en les magnífiques formes del corall Palythoa.

L’escultura hi va ser mostrada amb Africanes en perspectiva de M Eugenia Piacentini, una obra en gres, que projecta tensió des del punt de vista des del qual la mirem, amb uns peus que arrelen les figures al terra fins al punt d’esclavitzar-les i uns caps i mans que intenten arribar a la nostra atenció en una realitat desenfocada; i Sabiduría de Laura Hedrosa, modelada en cera i fosa en bronze, amb una pàtina transparent de tons vermellosos que ens mostra una figura femenina estilitzada, formada per una peanya i una escultura de braços oberts que connecta terra i cel amb un cap que simbolitza la saviesa.


Les altres mostres artístiques foren diverses. De gravat, com Cadàver Exquisit, és una obra creada per un grup de dones d’entre 11 i 40 anys en homenatge a Clemen Muñoz en la qual deixaren els seus símbols de poder. També hi hagué una il·lustració digital, Alice Guy-Blaché, de Cristina Torbellina en forma de caricatura i que ens presenta la directora francesa de cinema, primera realizadora d’una pel·lícula de ficció i que va rodar més de 1000 pel·lícules, encara que la història va ignorar el seu treball i el va atribuir al seu marit. L’apartat audiovisual hi fou presentat amb Tengo que… d’Elisa Martínez&Co, un vídeo digital en blanc/negre de creació combinat amb un muntatge de fotografies pròpies i altres d’apropiació en color que posa el focus en la connexió entre el cos i la ment. Finalment, la imatge i el text literari es fongueren en A hores d’ara em podria menjar el món d’Aina Vallespir i Marta Matamales en el collage realitzat amb cartolines cosides a mà, que ens presenten una metàfora de la fortalesa intrínseca de les dones i de la capacitat de cada una d’elles d’aconseguir tot el que es proposen. 


La satisfacció per la feina ben feta es va fer palesa al llarg dels dies d’exposició. L’associació agraeix molt la nombrosa participació, la generositat de les artistes i la qualitat de les obres presentades. Va resultar una bona experiència i estan obertes a organitzar properes exposicions, tant col·lectives com individuals. Potser en un espai més adient i amb altres gèneres però amb la mateixa empenta. Podeu veure’n els detalls i les imatges a l




Dones d’Arrel omple de gom a gom en l’homenatge a Margalida Jordà

Dígola digital Març 18, 2023

El reconeixement a Margalida Jordà Bernada, avui matí, ha omplert de gom a gom la sala d’actes de la Biblioteca Municipal. Com vàrem informar, l’associació Dones d’Arrel de Sineu, en ocasió de la celebració del 8M d’enguany, va decidir de fer un reconeixement públic a Margalida Jordà Munar. Aquesta monja sineuera –al capdavant del projecte socioeducatiu Naüm, a Son Roca (Palma)– ha destacat per la seva tasca a favor dels més desvalguts de la nostra societat i la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones. L’associació feminista ha demanat a l’Ajuntament la dedicatòria d’un carrer amb el seu nom o que sigui nomenada Filla Il·lustre del poble, igual que va fer l’any passat amb la professora Francesca Florit Alomar. La regidora Rosana Rebassa (que du les àrees de Salut, Família, Benestar Social i Participació Ciutadana) era entre les presents.

Recordem que Dones d’arrel va iniciar fa dos anys una campanya denominada “Quants carrers amb nom de dona hi ha a Sineu?” i ha organitzat diverses accions per tal de conscienciar el poble que encara no existeix cap carrer a Sineu que dugui nom de dona ni mai no n’hi ha estat destacada cap com a Filla Il·lustre.

El Plenari de l’Ajuntament de Sineu va aprovar per unanimitat, fa unes setmanes, atorgar la màxima distinció municipal a Jordà: la Prima d’Or 2023. Per altra banda, el passat desembre, l’Ajuntament de Palma, en el marc de la Festa de l’Estendard, va guardonar amb la Medalla d’Or de la Ciutat Naüm.

La sala de batles –com es coneix la sala d’actes de l’Ajuntament– ha quedat petita avui per encabir tota la gent que ha volgut homenatjar Jordà.


Reconeixement públic a Margalida Jordà i Munar. 

Dones d’arrel de Sineu. 

18 de març 2023.



Introducció.


Aquest acte que organitza l’associació Dones d’Arrel és un reconeixement públic a la trajectòria personal i professional de la Sra Margalida Jordà Munar però, alhora, vol ser una reflexió sobre les diferències entre dones i homes que existeixen encara avui en l’espai públic. A Sineu l’exemple de la inexistència de noms de carrers dedicats a dones és una mostra de l’oblit oficial cap a aquelles que han destacat en la nostra comunitat. És una injustícia que no n’existeixi cap a dia d’avui, mentre que sí que n’hi ha 14 amb noms d’home, més 6 amb noms de sants. Tampoc no s’ha nomenat mai cap dona filla predilecta o il·lustre. 

La plena igualtat entre homes i dones exigeix el mateix número de noms masculins i femenins als carrers i places de Sineu i el mateix ocorre amb el fills il·lustres. Dones d’Arrel de Sineu celebra aquest reconeixement a na Margalida com a gest simbòlic per tal de reivindicar la presència de noms de dona als carrers i places del nostre municipi així com el nomenament de filles il·lustres. 

L’associació la proposa enguany a ella perquè rebi el nom d’un carrer o d’una plaça o sigui nomenada filla il·lustre i per això ja n’ha fet la sol·licitud oficial al consistori dia 8 de març -Dia Internacional de la Dona-. 

Considerem que ella és mereixedora d’un nom de carrer o de plaça o que sigui nomenada Filla il·lustre per les raons següents:




1. ÉS SINEUERA I SEMPRE S’HA MANTINGUT VINCULADA AL POBLE: 

Cal aprendre cada dia per no ser tan ignorant. (Sor Juana Inés de la Cruz).


Va néixer a Sineu dia 30 d’abril de 1947, filla de Rafel Jordà Alomar i d’Antònia Munar Gacies. Nasqué en una família treballadora que s’esforçava per tirar endavant i que havia vist patir les represàlies després de la guerra civil a alguns dels parents. El silenci sobre aquest fet i en relació al dia a dia del règim franquista era el més corrent a totes les cases en aquella època: 

Vaig néixer en una família sense por al futur i que confiava amb mi, amb recursos suficients per poder créixer i desenvolupar-me. Vaig poder anar a l’escola i estudiar, amb mestres avançades al seu temps. Família i escola eren amants de la cultura i m’hi vaig sentir molt estimada, fet que em va ajudar a empoderar-me com a persona i com a dona. També vaig tenir molt bones amigues i relacions que creien en mi. Sempre vaig fer feina adequada a la meva condició i edat. Vaig estar oberta al meu entorn i a tot el que la societat em presentava en aquell moment.

El col·legi Sant Vicenç de Paül del meu poble -Ca ses monges- era, en llenguatge d’avui, el centre educatiu i cultural de totes les nines i al·lotes i, en col·laboració amb la parròquia, el centre religiós. Em vaig prendre molt seriosament els valors i la moral cristiana, la qual cosa, juntament amb el fet que la mestra directora de l’escola fos per mi un referent, va influir totalment en la meva vocació. 


Les monges exercien una veritable acció de cohesió social dins tota la comunitat sineuera, que ja s’encarregaven de la cura dels malalts -ja fos a l’Hospici o a les cases particulars-, i tothom encara deu recordar Sor Maria del Cor Diví, Sor Maria de la Salut, Sor Maria Monserrat, Sor Margalida, Sor Antònia, Sor Isabel…, a través de la formació que intentaven impartir (ensenyament bàsic i batxiller lliure) i de les activitats que desenvolupaven (classes de música, teatre, cant, esport, brodat,...). Ella ens explica:

Tres principis bàsics defineixen la meva joventut: 

1. Llibertat-risc: 

Crec que va néixer amb mi per influència de la meva família. Em vaig sentir sempre molt respectada pel meus pares perquè ells es fiaven de mi i confiaven en mi encara que, de vegades, no coincidissin amb les meves decisions. La meva mare, molt crítica amb tot el que estava passant al seu voltant i també amb mi, va influir enormement amb la meva manera de ser però a l’hora de prendre decisions, ho vaig poder fer, quasi sempre de manera autònoma i amb plena consciència.

2. Aprendre: 

Aprofitava el temps lliure, que era el que més m’agradava: estudiava, llegia tot allò que era al meu abast, cantava amb la coral, ballava, patinava, feia teatre, tocava amb la tuna de l’escola, jugava amb la pilota, brodava durant l’estiu, em passejava molt amb les amigues, anava a totes les excursions i campaments que eren a l’abast de la meva família,... La curiositat per aprendre, treballar i col·laborar altruistament dins totes les mogudes del meu context social (el poble) era quelcom que sempre m’obria pas, i us he de dir que en aquest camí era molt feliç. Des de ben nina ja volia ser “mestra de les mestres” i per això vaig estudiar en règim lliure els sis anys de batxiller i em vaig examinar a l’IB Ramon Llull de Palma.  

3. Projecte de Jesús:

Als 21 anys vaig començar la meva etapa com a religiosa. Durant tres anys vaig estudiar exègesi evangèlica i espiritualitat en general. Vaig prendre consciència del “Projecte de Jesús”, que consistia a construir un món de germandat en què els més estimats havien de ser els més petits i vulnerables. Al llarg d’aquests anys vaig aprofitar per mantenir els meus primers contactes amb diferents col·lectius vulnerables, on descobrí mancances bàsiques que mai no hauria imaginat. 





2. ÉS UNA LLUITADORA SOCIAL A FAVOR DELS MÉS DESAFAVORITS: 

Con los pobres de la tierra quiero yo mi suerte echar. (de la peça Guantanamera, de Versos Sencillos de José Martí, una cançó cubana anticolonialista, considerada avui un himne internacional de pau).


El seu pas per la universitat per tal de llicenciar-se en Filologia Hispànica per la universitat de Barcelona va enriquir el seu ideari amb altres matèries i amb formació literària però, principalment, en la visió crítica sobre la realitat social i la vida amb tota la seva complexitat, que es concreta en: 

1.  Estada a Ses Minyones: 

La seva feina a Ses Minyones va ser un punt fonamental per ella gràcies al seu contacte directe amb infants i joves i al·lotes mancats de les coses més bàsiques per a la vida i amb greus problemes personals:

Estar a prop d’ells i elles em feia fugir l’egocentrisme i trobar un sentit nou a la meva vida: vaig descobrir que aquelles nines mancades de quasi bé tot el que jo havia pogut tenir eren les que a mi em salvaven. Cada vegada que hi anava i estava amb elles, em fugien les tristeses i les meves temptacions egoistes. Va ser la meva primera gran escola com a Germana de la Caritat. 


2. Missionera a Burundi: 

Va passar sis anys i mig a la parròquia de Gitongo -Burundi- (Àfrica). Els primers sis mesos va estudiar la llengua kirundi, perquè era conscient que cada idioma ens obri un univers nou. Va ajudar en la pastoral de joves i va impartir-hi classes de francès i càlcul aritmètic. 

La tasca es transformà en formació socioeducativa (alfabetització d’adults, economia domèstica -diferents maneres de cuinar, cosir, elaborar el que es necessitava per a la casa-. Va esdevenir coordinadora de professorat de les escoles de primària (6.000 alumnes aproximadament) dins un món integrat totalment per homes-capellans. En aquells anys eren 42 mestres-catequistes i 6 dones. L’església estava emmarcada en un paradigma totalment patriarcal i, conseqüentment, dominada per homes: 

La meva estada a Burundi fou el meu primer gran gest de llibertat, d’opció conscient del que havia de ser la meva vida com a Germana de la Caritat. VAIG VIURE. Amb tota l’extensió i accepcions que pugui tenir la paraula “viure”. Vaig tenir l’oportunitat d’entendre el que és “ser de pasta humana”, és a dir: estimar, sofrir, fer feina, aprendre, contemplar, fer comunitat, respectar, ser solidari, dialogar i no entendre, mirar i veure, però tenint sempre Jesús i el seu regnat promès com a mirall on confrontar-me i com a destí on anar. 

Crec que vaig madurar bastant com a persona, com a dona i com a religiosa. Vaig aprendre a ser humil, contemplativa. M’admirava la seva solidaritat, la seva acollida. Vaig intentar respectar-los i hi vaig ser molt respectada. M’ensenyaren la importància de viure l’avui i l’ara, i la rellevància de ser feliç amb poques coses, amb quasibé res. Vaig descobrir que l’ésser humà és ú quant a sensibilitat, cor, bondat, ment, intel·ligència,... La diversitat ens la marca el lloc, la història, la circumstància i, per tant, la diferència, entesa així, és un enriquiment. 


3. LIDERA EL PROJECTE SOCIOEDUCATIU NAÜM DE SON ROCA: 

El treball educatiu s’ha de fer amb el cap, però des del cor i amb passió... i així un dia i un altre... i dóna resultat. (Margalida Jordà).


Des de fa 28 anys viu a Son Roca on, des del 2000, ha posat en marxa Naüm, el projecte socioeducatiu el nom del qual significa “aquell que dona consol”, que vol ser l’expressió més clara del voluntariat. Podeu conèixer la seva tasca més profundament a la seva web, ja que la seva intensa i variada activitat després de més de 20 anys és impossible de resumir en unes poques pàgines. Na Margalida ens conta:  

Vaig partir a viure a Son Roca. Treballava en la pastoral de joves i al·lotes de la barriada i de la congregació i anava a fer classe al barri de la Soledat, però la crua realitat d’aquests dos territoris em va fer veure que els havia de donar respostes educatives des d’un altre posicionament i aplicar-hi totes les teories que havia anat acumulant al llarg dels anys passats. La realitat social de Son Roca m’urgia a cercar una altra resposta diferent a la que estava donant perquè anaven creixent, de cada dia més, les situacions de risc de bona part de la població juvenil d’aquesta barriada, mancada de recursos econòmics i socials però molt rica d’energia i d’altres possibilitats. Vaig exposar a la representant de la congregació les meves inquietuds i cregué, també, en el projecte i s’hi va comprometre. Presentàrem la proposta al Rector de la parròquia i a Caritas, que també hi volgueren col·laborar, igual que un grup de joves i al·lotes universitaris de la nostra pastoral que també hi participaren activament.   


Han intentat donar resposta a les necessitats dels infants, dels joves i de les seves famílies i prevenir-los de l'exclusió social, acompanyar-los i enfortir el seu creixement personal i social per al seu desenvolupament integral. En aquests moments el seu treball abasta 5 línies d’acció:

1. Treball en xarxa (prevenció) en la qual prenen part 10 entitats de la barriada (Coordinadora d’’Entitats i Serveis de Son Roca) amb l’objectiu de fer del nostre barri la casa comuna (espai-llar) de tots i totes en què participin cada ciutadà/na i se senti segur i protegit per la comunitat. Un exemple seria la participació de tota la població en les activitats del Maig cultural, les festes d’estiu, la xocolatada de Nadal, el Carnestoltes, les torrades de Sant Antoni i de Sant Sebastià, etc

2. Augment dels factors de protecció en la infantesa i primera adolescència. Compta amb uns 350/400 participants des dels 3 anys fins als 16, amb els programes:

a- programa d’activitats educatives i lúdiques i 

b- escola d’estiu, 

c- el projecte de psicomotricitat i 

d- el programa de reforç escolar.

e- ”Nosaltres també”: un projecte en col·laboració amb el CD Son Ximelis, 

f- el programa d’habilitats per a la vida, a les escoles i 

g- el programa d’atenció terapèutica per a la infància, joventut i família. 

3. Intervenció inserció social i laboral de joves amb els cursos de:

a- Cursos de: a-FP bàsica de llanterneria i climatització domèstica, b- Curs d’ajudant de cuina i operacions auxiliars en restaurants i bars i c- Cursos de Comerç 

b- Programa de voluntariat i formació en temps lliure per a joves en risc social i estudiants . 

c- Processos d’inserció, formació i ocupació laboral de joves en risc social (en concert amb el SOIB) 

d- Conveni de col·laboració amb la Conselleria de Benestar social per a l’execució de treballs en benefici de la comunitat de menors i majors d’edat. 

4. Suport a les famílies, especialment a les dones:

a- “Aprendre junts, créixer en família”, una escola de mares/pares per a la millora de les habilitats parentals,

b- Programa proinfància de Caixabank de suport assistencial a les famílies, 

c- Armari solidari, de distribució i reutilització de roba de segona mà i 

d- Programa de mamàs i nadons.  

5. Pla d’igualtat de gènere, treballat transversalment en cada una de les línies. 

També es pot seguir a 

a- la revista que publiquen,

b- les sessions de Paraula de dona a Ràdio Son Roca, 

c- a les activitats de Som roques o 

d- les que desenvolupen conjuntament amb IBDona.





4. HA DEFENSAT EL FEMINISME: LA IGUALTAT DE DRETS ENTRE HOMES I DONES: 

Tota persona feminista és política o, si no, és incoherent amb el seus discurs. (Margalida Jordà).


La igualtat entre persones i sexes la viu com un fet natural, a causa de les seves vivències: 

He de dir que al llarg de tota la meva vida la sensibilitat vers la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones sempre l’he vista necessària i n’he estat sensible. La meva mare era ja una feminista i dins ca nostra, per part del meu pare, mai vaig veure cap tipus de discriminació a la seva dona i filles pel fet de ser dones, ni tampoc cap tipus de privilegi cap a ell pel fet de ser un home. Ella sempre havia volgut tenir un fill perquè deia que els homes ho tenien tot més fàcil que les dones. Crec que estava ben empoderada i poques coses li feien por.


Però, també, com una lluita que s’ha de mantenir per aconseguir aquesta igualtat. Per això, ha contribuït a la creació i, sobretot, a la consolidació de l’associació Creients i Feministes, un grup de dones sensibilitzades per aquesta situació al si de les religions i de la societat, en les quals existeix una manca de coherència real entre el missatge evangèlic i els principis d’igualtat. Parteix del Concili Vaticà II, que afirma que l’Església és el poble de Déu, on totes les persones som iguals, sense categories socials ni distincions de sexe. Però la realitat és que l’organització de l’església és piramidal i al punt més alt d’aquesta jerarquia de poder tots són barons i a la base s’hi troben els cristians i cristianes comuns. Elles es proposen:

1. Actuar per eliminar tot tipus de discriminació per raó de gènere en les confessions religioses i en la societat, especialment en l’església catòlica. 

2. Afavorir i promocionar una reflexió teològica i una ètica desproveïda de patriarcalisme.

3. Promoure una societat justa, pacífica i solidària, participativa i pluricultural, respectuosa amb el medi ambient. 

4. Afavorir una reflexió i vivència personal de la fe des d’una perspectiva feminista. 

5. Construir una societat on quedin esborrades les desigualtats per raó de gènere i l’eradicació de la violència masclista.


Va ser constituïda el juny de 1997 però aquest moviment s’anava gestant uns anys abans quan foren organitzats grups similars a diverses ciutats com Sevilla, Córdoba, Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Victòria,... El procés que es va seguir fou: 

1- Formalització del grup i formació teològica 

oberta a totes les que hi volien prendre part, fossin o no de l’associació: desenvolupament de tallers específics, conferències, jornades de formació, cafes-tertúlies i trobades de reflexió coordinades per teòlogues feministes, assistència a congressos, i estudis de Teologia.

2- Activitats reivindicatives portades a terme: 

participació en la marxa de cotxes contra la violència de gènere a Manacor i altres pobles, recollida de signatures a la plaça d’Espanya, jornada reivindicativa del Dia del Seminari, escrits reivindicatius a la premsa, debats a televisió,... S’han adherit a la carta del Lobby de Dones de Mallorca en què demanaven la no supressió de la Llei d’Igualtat.

3. Relacions amb altres associacions o personalitats:

el 2003  reben el premi Olímpia que anualment atorgava el Lobby de Dones i participaren a la Fira d’entitats del Forum social a Palma. Ja al 2005, les teòlogues de l’associació formen part de l’Associació de Teòlogues d’Espanya (ATE) així com de l’Associació Europea de Teòlogues (WEST) i assisteixen a diferents congressos, com el de Salamanca, Roma,... Han assistit al Sínode Europeu de Dones i han organitzat la XIV Trobada de dones teòlogues a Mallorca a la qual assistiren 129 dones de tot l’estat espanyol. Cada any han assistit i col.laborat a les Jornades d’estudis de gènere de la UIB i ja han publicat dos llibres. Participen al Consell Balear de Dones i a la Plataforma d’Igualtat.




5. HA ACTIVAT LA COALICIÓ DEMOCRÀTICA I PARTICIPATIVA D’ONGs DE LA XARXA EUROPEA CONTRA LA POBRESA I L’EXCLUSIÓ SOCIAL:

L’esperança roman unida a la utopia, a propostes encara no realitzades, però que podrien arribar a ser. No són somnis al país de les meravelles, sinó projectes concrets elaborats des de la tècnica, la política o l’economia. (Jaume Botey, historiador i teòleg).


Ella ens diu:

Sense esperança no vivim. L’esperança és quelcom que ens manté lluitant quan el nostre cos i esperit es donen per vençuts. És com l’oxigen que ens manté en vida. Per tant ens convé aprendre la lliçó i no caure en el “no hi ha res a fer”. Allò que s’estima utòpicament dirigeix tots els nostres moviments de llibertat i lluita… Es tracta de la voluntat de mirar cap al futur i en profunditat, i serà aquesta mateixa voluntat la que crearà la nostra esperança, la que donarà sentit a tota l’acció política.


L’European Anti Poverty Network (EAPN) és una coalició independent constituïda l’any 1990 i refundada el 2004 i integrada per més de 29 xarxes nacionals i 18 organitzacions d’àmbit europeu involucrats en aquesta lluita. És també un òrgan de consulta del Consell d’Europa i soci fundador de la Plataforma Europea d’Acció Social. Durant 6 anys n’ha estat la Presidenta i, actualmente, n’és Vicepresidenta.  Actualment, a Balears, la Xarxa per la Inclusió Social està integrada per una trentena d’entitats de diversa forma jurídica (associacions, fundacions, cooperatives, empreses d’inserció, entre d’altres) que atenen anualment gairebé 150.000 persones, amb més de 2.100 treballadors contractats i més de 4.000 voluntaris, amb un moviment econòmic d’uns 65 milions d’euros. Actuen a nivell local, autonòmic, estatal i europeu. 


L’EAPN-IB se situa, també, en l’Estratègia 2020 per la qual Europa marcà 5 objectius concrets per aconseguir el seu objectiu de creixement intel.ligent, sostenible i integrador i amb la perspectiva d’assolir els objectius de l’Agenda 2030: 

1- Conèixer el context social de les IB i les prioritats per promoure el canvi.

2- Desenvolupar accions de lluita contra l’exclusió social a les IB.

3- Establir mecanismes de relació i coordinació entre les diferents entitats que treballen amb persones en risc d’exclusió social.

4- Articular unitàriament la representació i interlocució enfront de les distintes administracions, de tal manera que es puguin defensar els interessos generals dels col·lectius desfavorits de forma coordinada.

5- Contribuir a l’estructuració del Tercer Sector social i a la millora del seu enfortiment: Plataforma del Tercer sector, el Fòrum d’agents socials, la Plataforma d’ONGs d’acció social, el Consell estatal d’ONGs d’acció social, l’Aliança contra la pobresa, entre d’altres. Actualment ostenta la vicepresidència del Tercer Sector.

Les accions assolides fins ara són les següents: 

1. Pactes de treball i acció amb els distints grups polítics que conformen les diferents administracions públiques -Parlament de les IB, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma- amb l’objectiu de:

- la reducció de la pobresa, la integració social i laboral dels grups en risc d’exclusió i assegurar-se que les polítiques econòmiques no generin més pobresa i desigualtat.

- la garantia a tota la ciutadania de la igualtat d’accés a drets, recursos i prestacions bàsiques als diferents territoris

- el consens sobre els drets bàsics de les persones (alimentació, habitatge, accés a la sanitat,...) amb la definició de les mesures i la cobertura econòmica que se’n deriven.

2. Les activitats concretes per a les quals treballen són: 

- la instauració de la renda social garantida; 

- garantir el dret d’estar empadronat; 

- dret a tenir certificat de vulnerabilitat; 

- disposar de major pressupost a cada municipi per a situacions de vulnerabilitat; 

- garantir sostre i habitatge amb lloguers socials; 

- clàusules socials amb la contractació pública;

- coordinació amb el Pacte del Parlament, el Pla de xoc contra la pobresa del Consell, la Taula de pobresa energètica, la cartera de la Seguretat Social de l’Ajuntament,...




6. DEFENSA EL DIÀLEG PERMANENT AMB LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES: EL CONSENS I L’ENTESA DE LA NEGOCIACIÓ I EL PACTE:

Si caminam sols, farem més via; si caminam acompanyats, arribarem més enfora. (Margalida Jordà).


Els objectius de l’EAPN contemplen la incidència en les polítiques públiques, tant a nivell europeu, com estatal com autonòmic com local perquè saben que la pobresa no és únicament la manca de recursos monetaris sinó que va més enllà dels doblers i és també pobresa cultural, de salut, de gènere, d’ètnia,… Per això establiren un compromís ferm amb les institucions públiques amb la signatura del Pacte per a la inclusió social, des del 2014 i ratificat en anys següents, amb la intervenció de la majoria de partits polítics -PSIB/PSOE, PP, Unides Podem, Ciutadans, Més per Mallorca, PI, Més per Menorca i Gent per Formentera. El pacte es fonamenta sobre tres punts clau:

1. El context social: centenars de milers de persones de la nostra comunitat continuen patint situacions de pobresa i exclusió social com a conseqüència de la desigual i injusta distribució de la riquesa.

2. La prevenció i la lluita contra la pobresa, l'exclusió social i la desigualtat a les Balears passa per la promoció de la participació de les persones que es troben en aquestes situacions i en l'exercici dels seus drets i deures. 

3. La necessitat de consens entre totes les entitats i els responsables polítics


Na Margalida ho planteja clarament en el seu discurs del dia de la signatura del pacte:

No obstant, encara ens queda molt de camí per recórrer, i aquest acte de signatura és una nova primera passa per seguir treballant, en un marc de complexitat social i pluralitat política, en l’assoliment dels dos grans objectius que marca el document: la millora de les condicions de vida de les persones en situació o risc de pobresa i/o exclusió social) i el suport al treball de les entitats socials adreçades als col·lectius en risc social.

Perquè sabem que la pobresa no és només manca de recursos monetaris. Va més enllà dels doblers. La pobresa és econòmica, cultural, de salut, de gènere, d’ètnia,... La pobresa converteix la persona en un ésser de 2a classe.

Per altra banda, sabem que qualsevol visió d’un model social o de desenvolupament sostenible s’enllaça amb la realitat ecològica i medioambiental de tot el planeta i, sobretot, del nostre entorn local, comunitari… Per això, des de l’EAPN Tercer sector, les nostres polítiques de qualitat (econòmica, social i ambiental) han de partir d’un enfocament de sostenibilitat i equilibri entre elles. El bé comú hauria de ser l’objectiu del desenvolupament econòmic.

Els més vulnerables són aquells que resideixen als territoris més degradats, en les pitjors condicions medioambientals. D’aquí neix la necessitat que les propostes polítiques, econòmiques i socials estiguin integrades en una estratègia ecològica i medioambiental sostenible.


Cal fer esment de forma particular del programa de Caixabank Proinfància, que ja porta 15 anys de vigència, i que coordina a Mallorca l’EAPN-IB. Aquest programa es planteja com un projecte ampli de transformació i millora social en què hi ha compromesos diferents agents socials, institucions i administracions públiques de cada territori. Comprèn el treball d’11 entitats a Palma i a Manacor i Inca. 


7. DESTACA LA SEVA FERMA PERSONALITAT: LA FORTALESA DE LA CREENÇA:

L’amor i l’estimar, i estimar gratuïtament, és terapèutic: t’omple de pau i alegria. (Margalida Jordà).


Als 21 anys va optar per entrar a la congregació de les Germanes de la Caritat, deixant a part, altres projectes que la vida li presentava:

El noviciat fou un temps fort de soledat i discerniment en el qual ho vaig passar malament perquè al meu ésser actiu i primari li sobrava sempre silenci i temps en general però em va servir per descobrir el que era essencial del cristianisme i, concretament, quin era el Projecte de Jesús. Des d’aquí vaig començar a creure que la meva vida, com a Germana de la Caritat, s’havia de dirigir cap a la tasca de fer un món nou i una terra nova, segons en parla l’Apocalipsi. 

Els 6 anys següents vaig fer els meus estudis de Filologia Hispànica a la universitat i va ser el moment d’enriquir el meu pensament amb altres matèries i d’adquirir una formació literària. Molt especialment va créixer la meva visió sobre la realitat social, la vida, el món i l’ésser humà, en tota la seva complexitat i relacions. Vaig adquirir molta mundologia i va ser on vaig treballar i aprofundir el pensament crític que em donaven a conèixer tots els llibres que passaven per les meves mans, el grup d’amics que vaig tenir i l’ambient que allà es respirava. Tot aquest bagatge em va ajudar a entendre la vida dels meus pares i a distingir críticament la societat, l’església, el pensament i les opcions polítiques i em va reforçar la meva opció envers els pobres i la defensa de la justícia social. 


La seva filosofia vital es fonamenta en la pau interior: 

El gran repte de la nostra felicitat és la pau interior però aquest estat, sempre que estiguem convençudes de la seva necessitat, quasi mai ens ve donat per ell tot sol ni el podem comprar al mercat. És un aprenentatge que ens hem de guanyar partint del nostre convenciment, de la nostra intel·ligència i tenint clar el que cercam i volem fer amb les nostres vides. Com a Germanes de la Caritat, és fonamental que el nostre projecte estigui arrelat i basat en el Projecte de Jesús; si no, correm el risc de conviure amb una esquizofrènia que l’únic que ens proporcionarà serà malestar i tristesa. 

Partint d’aquest principi ens caldran una sèrie d’actituds personals:





8. ÉS EFECTIVA LA SEVA CAPACITAT DE GESTIÓ: LA REALITAT AL DAVANT DELS ULLS:

La feina en equip és la clau de l'èxit perquè, en grup, jo faig el que tu no pots fer i tu fas el que jo no puc. Ens complementa, ens enriqueix i ens proporciona felicitat. (Margalida Jordà).


Després de Burundi aterra a Artà, on la proximitat, acollida i senzillesa dels veïns la va fer reviure la vida del poble de la seva infantesa i primera joventut. Allà va exercir de directora del col·legi. Posteriorment va estar 8 anys al Consell de la congregació i en va ser secretària. Durant aquests anys va estudiar planificació i seguí un curs d’animació sociocultural, a més d’altres sobre psicologia, comunicació, espiritualitat, dinàmiques de grup i altres. Va ser un temps per aprendre molt de relacions humanes i, sobretot, per interioritzar i reflexionar sobre el seu primer projecte:

Els vuit anys al Consell foren una època de traces obscures en què vaig perdre moltes amistats i la meva autoestima tambalejà però el meu sentit crític i els ideals de defensa de la justícia, l’honradesa, la utopia i l’evangeli cresqueren en mi, em feren aguantar i sortir viva de tanta frustració i foscor, provocada per la limitació i la incoherència humana. Vaig acabar molt colpejada però amb la convicció i l’esperança que la vida religiosa, basada en el seguiment de Jesús, era una altra cosa i era possible.


El contacte amb el poder de forma directe la va fer adonar que la Resistència podia ser una altra forma de gestió i de treball:

M’he cansat i m’he tornat a aixecar. La il·lusió i el fet de saber quina era la meva meta, juntament amb la voluntat que ho la tiraria endavant, m’ajudaren a superar les dificultats.

Resistir, per mi, és mantenir les meves creences, és ser fidel al que penses, sense caure en l’autocomplaença que només serveix per engrossir l’ego individual. Per resistir cal una actitud humil i constant, amb capacitat d’autoavaluar-se i d’empatitzar amb tothom. La resistència en la qual jo crec es troba sortint d’un/a mateix/a, apostant per un altruisme i gratuïtat que haurà de ser alimentat per una forta espiritualitat, definida per uns valors que poden tenir un origen religiós, com és el meu cas, o altres orígens però sostinguts per una psicologia que cerca el bé comú. Per fer realitat aquesta espiritualitat caldran noves imaginacions i lluites, nous programes de treball, accions pròpies, petites i més grans, cadascú/na segons la seva consciència, cadascú/na segons la seva possibilitat i el seu compromís per la vida i pel que creu. Aquests valors són bàsics: la defensa de la justícia, la pau, la igualtat d’oportunitats per a tots els éssers humans, la democràcia, el respecte, els drets humans, la fraternitat-sororitat, el perdó, la defensa de tot ésser humà, sobretot del més feble, la defensa de la terra i de tot ésser vivent, de cara a fer una humanitat més digna i igualitària.

A aquesta espiritualitat, a tota aquesta actitud que em sosté, jo l’anomèn RESISTIR i és la força que m’ajuda a transformar tot allò amb el qual el meu jo no està d’acord, no em satisfà, no em fa feliç, perquè no hi fa els altres. Des d’aquí puc crear noves accions, noves maneres de lluitar, i per això, dic que resistir és CREAR.


La seva bona feina al Projecte Naüm ha estat reconeguda en nombroses ocasions i ha obtingut diversos reconeixements públics. Entre d’altres podem recordar:

. Premi Formació Professional. 2006

. Premi Rosa Bueno a la Trajectòria en Treball Comunitari. 2010

. Premi a l’experiència en la seva 1 edició del concurs Bones Pràctiques Educatives per l’Èxit Escolar de la Fundación Santa María. 2013

. Premi 10 anys de Caixaproinfància. 2018

. Premi Isabel Coll per al seu treball amb joves en risc d’exclusió. 2018

. Premi Innovació Social (IMAS) a la Trajectòria de l’entitat. 2018

. Premi Olivera al Voluntariat del Govern de Illes Balears. 2020

. Medalla de la Creu al Mèrit Civil atorgada pel Rei Felip VI que premia l’esforç i dedicació d’una vida dedicada els joves més desfavorits. 2021

. Premis Populars (COPE). 2022

. Medalla d’Or Ciutat de Palma (Ajuntament de Palma). 2022




9. SOBRESURT PEL COMPROMÍS CONTRA LA POBRESA: LA CARITAT I LA JUSTÍCIA SOCIAL: 

La caritat hi ha de ser sempre però el que és urgent, i ha d’anar al davant, és la justícia i l’equitat entre tots els humans. (Margalida Jordà).


És la idea de Jesús i la base del seu projecte vital. A Son Roca es va trobar amb una comunitat plural, senzilla i ella cercava ser coherent amb el que havia professat com a Germana de la Caritat: servir els pobres. La realitat de Son Roca, amb tanta falta de recursos econòmics i socials, però amb tanta riquesa d’energia, li obriren les portes a noves accions. Ens diu:  

He trepitjat molt els carrers, he cercat còmplices, he organitzat i gestionat, amb la perspectiva de transformar la realidad social del barri. Hem aturat inèrcies socials negatives en molts menors, joves i adults. Hem generat sinergies amb altres agents socials que enforteixen les capacitats i la transformació personal i social de la població del barri (...)


Aquesta situació social la porta a l’acció col·lectiva:

El Programa Caixa Proinfància, amb 15 anys de vigència, del qual l’Entitat Coordinadora a Mallorca és EAPN-IB. Es planteja com un projecte ampli de transformació i millora en què hi ha compromesos diferents agents socials, institucions i administracions públiques de cada territori. Comprèn el treball de 13 Entitats que pertanyen a la Xarxa i diferents administracions públiques. La funció d’aquestes Entitats és la de coordinar tots els agents que hi prenen part i són les prestadores dels serveis en les diferents zones (12 a Palma i a 2 pobles: Manacor i Inca).

L’objectiu del  Programa és garantir la promoció socioeducativa d’infants de 0 a 18 anys en risc o situació d’exclusió, mirant d’assegurar que, malgrat les dificultats, tinguin la porta oberta a un futur millor i gaudeixin de les mateixes oportunitats que la resta.

Quines accions realitzem? : 

a- Serveis Pro educació + Serveis Pro Salut. 

a.1. Reforç educatiu i equipament escolar. 

a.2. Centres oberts (activitats lúdiques, Campaments i activitats d’estiu).

b- Tallers familiars amb suport a les famílies per garantir als seus fills un nivell de benestar físic i psíquic òptim. 

b.1. Alimentació i higiene infantil. 

b.2. Ulleres i audiòfons. 

b.3. Suport psicològic.

Tot i això ens queda molta feina per fer perquè, les darreres dades que ens han donat a conèixer a les nostres Illes Balears, territori enriquit per la vaca grassa del turisme, no són gaire encoratjadores sinó més bé vergonyoses: un 26,3% -quasi 300.000 persones- en situació de vulnerabilitat i risc de pobresa; 10,49% -quasi uns 115.000 persones- en pobresa extrema amb menys de 332,00€ al mes. 

El nostre compromís des de l’EAPN-IB és una carrera que avança i en la qual no podem defallir. El punt d’arribada és la igualtat d’oportunitats per a totes les persones. Perquè aquests repte arribi a fer-se realitat es fa molt necessari el diàleg, el consens, els pactes per tal d’arribar a un nou model polític i social que vetli per una vida digna de totes les persones per tal d’aconseguir una societat més justa i cohesionada.


Igualment la trobem vinculada a molts altres projectes de característiques similars:

- Probitas 

- Diveracción amb Caixa de Colonya, Fundació Sa Nostra i altres entitats.

- Els menjadors becats d’EDUCO,

- Diferents Rotary Club

- i, per descomptat, amb tota l’Administració Pública (Govern Balear, Consell Insular de Mallorca i Ajuntament de Palma, així com l’Institut Balear de la dona i el Pacte d’Estat contra la violencia masclista.




10. PREDOMINA LA FAMÍLIA PRÒPIA, LA RELIGIOSA I L’ELEGIDA:

He volgut sempre ajudar, ensenyar la Bona Nova als més desvalguts, però són ells i elles els qui m’han tornat la dignitat i la felicitat. M’han salvat a mi, m’han evangelitzat. (Margalida Jordà).


Na Margalida suma tres famílies:

. La primera és la família pròpia personalitzada en la seva germana Magdalena i els seus nebots i nebodes i els fills i filles d’aquests, un lligam d’unió permanent que s’extén al poble de Sineu:

Sempre que he pogut m’he deixat els diumenges lliures per poder estar amb la meva germana a Sineu.


. La segona és la corresponent a la seva congregació de les Germanes de la Caritat, on va entrar als 21 anys i encara hi està compromesa:

El noviciat, per a mi, va ser un poc grisenc però en ell vaig descobrir que l’opció que havia fet, com a Germana de la Caritat, tenia sentit si em dedicava a estimar i estar al servei dels altres i aquests altres havien de ser els pobres, aquells a qui faltaven recursos.  


La tercera seria aquella altra família elegida -les persones desafavorides- que neix de la idea bàsica que l’alimenta i que es vincula a l’Evangeli, a Jesucrist i a la humanitat, a la qual està lligada més enllà de la religió catòlica i a qui ha dedicat tota la vida, com ja hem vist, i que avui es concreta a Son Roca: 

Vaig exposar als responsables de la meva entitat, juntament amb Càritas, la parròquia i un grup d’animació de joves universitaris voluntaris, el projecte de Naüm i ens formulàrem l'objectiu: donar resposta a les necessitats dels/de les nins i nines i joves de la barriada tot partint d’ells, acompanyant-los i afavorint el seu creixement integral amb un estil de vida saludable i, d’aquesta manera, la seva integració social i/o reinsertar-se en l’ensenyament acadèmic o entrar al món laboral amb una actitud crítica i creativa.


La seva dedicació va més enllà de les vuit hores de feina diàries perquè s’hi dedica cada dia, a totes hores, fins i tot quan fa les seves caminades-passejades pel parc del barri o voltants, mentre escolta música, a fi de practicar un poc d’esport i, a més, poder saludar mamàs i papàs, nins i nines, joves i al·lotes, coneguts i desconeguts,… I no en desconnecta perquè destina part del seu temps lliure a llegir el diari o fa un poc de lectura d’algun llibre sobre teologia feminista o igualtat de gènere, justícia social, història, realitat conjuntural,… No s’atura quan de tant en tant va al cinema, participa a alguna conferencia o assisteix a qualque congrés o concert de música clàssica,… Fins i tot comparteix amb grups diferents l’amistat, l’espiritualitat, els valors i les reivindicacions socials i feministes,…






En conclusió, i aprofitant les seves pròpies declaracions: na Margalida ens manifesta obertament:

Confés que he viscut. Em sent una persona privilegiada i, per això, vull dir ben fort: Gràcies a la vida, a Déu (al que vosaltres vulgueu), a totes les persones que han passat al llarg del meu camí i que tant m’han donat!



—------------------------------------------------------


Margalida, com bé diu Assumpta Gómez de la Tía: Silenciosament... més enllà dels límits

Has anat molt més enllà dels límits: 

a) dels propis, que les nostres pors ens generen; 

b) dels de gènere, que aprenem sense témer-nos-en; 

c) dels socials, que la societat ens imposa.


Moltes gràcies, Margalida, per tanta feina feta des d’aquesta perspectiva tan humana i enriquidora. Ens honoraria que fossis declarada Filla il·lustre d’aquest poble per l’Ajuntament o que un dels nostres carrers o plaça portés el teu nom. Per nosaltres, Dones d’Arrel, ets un exemple i per això ho demanem públicament.


Rep aquesta placa com a mostra del nostre desig que així sigui.


NOTA D’ACLARIMENT:

Aquest document i els textos que hi apareixen en cursiva han estat extrets de diversos escrits de na Margalida Jordà. Hem volgut aprofitar les seves pròpies paraules, en ocasió de discursos públics o intervencions en jornades i trobades diverses, per presentar-vos la seva obra social, la seva ideologia i la seva personalitat. Li agraïm que ens els hagi cedit, igual que les imatges sobre la seva vida i activitat.


M Magdalena Alomar - Dones d’Arrel de Sineu

18 de març de 2023

Sala d’actes de l’Ajuntament de Sineu



Díngola. Informació publicada a la revista digital


L’associació Dones d’Arrel de Sineu ha preparat un acte de reconeixement públic a na Margalida Jordà Munar i ha demanat formalment a l’Ajuntament que sigui declarada Filla Il·lustre del municipi o que li sigui dedicat un carrer o una plaça del poble. Dia 8 de març -8M, Dia Internacional de la Dona- n’entraren la petició al registre.


L’associació Dones d’Arrel va començar ja fa uns anys la seva campanya Quants carrers amb nom de dona hi ha a Sineu? per aconseguir que hi hagi al municipi el mateix número de carrers amb nom de dona que els dedicats a homes. Recordem que n’existeixen 14 amb nom d’home i 6 amb noms de sants i ni un amb nom de dona, entre els Fills il·lustres no hi ha cap dona tampoc. L’any passat feren un reconeixement semblant a la professora Francesca Florit Alomar. 


Enguany proposen MARGALIDA JORDÀ MUNAR per moltes raons, entre les quals destaquen les deu següents:

1. És sineuera i sempre s’ha mantingut vinculada al poble.

2. És una lluitadora social a favor de les persones més desfavorides de la nostra societat i sempre s’ha mantingut al seu costat: treball a Ses Minyones, missionera al Burundi,...

3. Lidera des de fa dècades el projecte socioeducatiu Naüm de Son Roca, ja guardonat nombroses ocasions. 

4. Ha defensat el feminisme i la igualtat de drets entre homes i dones, també dins l’Església catòlica amb el grup Creients i Feministes.

5. Ha activat la coalició democràtica i participativa d’ONGs de la Xarxa Europea Contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN) i altres projectes vinculats. 

6. Defensa el diàleg permanent amb les institucions públiques per tal d’aconseguir el seu compromís social, especialment en el Tercer Sector i han aconseguit pactes rellevants.

7. Destaca per la seva ferma personalitat, la filosofia vital i la fortalesa de la seva creença religiosa. 

8. És efectiva la seva capacitat de gestió i transformació de la realitat social desigualitària perquè hi sap implicar tots els sectors.

9. Sobresurt pel seu compromís personal amb la justícia social i la caritat, com es pot veure clarament en els projectes que tira endavant i que podeu seguir a la web naumsonroca.es on trobareu tota la seva activitat desplegada.

10. Suma tres famílies: la que li és pròpia -sineuera-, la religiosa -les Germanes de la Caritat- i l’elegida -les persones més desafavorides de la nostra societat. 

Per tot això aquest dissabte vinent, dia 18 de març, aquesta associació, juntament amb amics i familiars, li faran un reconeixement públic a la sala d’actes de l’Ajuntament a les 12h, a la qual queda tot el poble convidat.

Petició oficial. 8M a l'Ajuntament i invitació a l'acte a tot el consistori

ADinàmica a l'IES Sineu dia 15 de març de 10 a 12h. Cosificació.

Amb Xesca Fernández de Heredia, Lola Palma, Aina Niell i Malena alomar

Rodamilans. Cursa solidària i xerrada L'esport en femení

Lectura del Manifest 


Passeig Dones, paraules i patrimoni

8M a Díngola

Celebració del 8M

Programa 8 de març 2023.pdf

Dansa chaabi i degustació de plats tradicionals marroquins. 

Díngola reconeixent M Jordà

ACTIVITATS DESENVOLUPADES AL LLARG DEL 2022


Recurrents al llarg de l’any:

1. Reunions mensuals

2. Ecohort: preparació i manteniment del terreny, sembra ii recollida de verdura

3. Entrega d’aliments: verdura fresca - entrega mensual


Activitats organitzades:

4. Seminari de conscienciació UNRWA 28 de gener

5. Entrega de memòria d’activitat a Caixa de Colonya (gener-febrer) i nova sol·licitud

6. Reunió en línia de la Taula de prevenció 

7. Actes del 8M

8. Jornades de Municipalisme feminista. Artà. 14 i 15 de març

9. Taller de ball: Ritmes llatins amb Maria Miquel. Sopar. 

10. Parlem de salut mental amb Aina Niell.

11. Curs de compostatge amb APAEMA, Son Ajonqueta, dos dies

12. Cercle de dones. 1 sessió octubre, 2 novembre, 3 desembre

13. Trobada amb Alianza de solidaridad

14. Actes 25N

15. Entrevista a IB3Ràdio: programa La gran vida de  Margalida Grimalt a M M Alomar


Col·laboracions a Díngola:

Núm 44, abril 2022

M M Alomar - Reconeixement públic a Francesca Florit Alomar

- Dones d’arrel demana un carrer per a Francesca Florit

- 8M a Sineu

Núm 45 agost 2022

Xesca Fernández - Quan les dones salvaren la ciència-ficció

MM Alomar - Dones d’arrel continua les seves activitats

- Maria Barceló -doctora i catedràtica d’Història medieval- nomenada Filla il·lustre de Porreres

Núm 46, octubre 2022

Xesca Fernández - La síndrome d’Ofèlia

Neus Bergas - Què passa a les escoles?

MM Alomar - 25N ric

Núm 47, desembre 2022

Aina Niell - Violència estructural

M M Martorell - Què és ser dona per mi?

MMAlomar - Sorpresa i reivindicació de Dones d'arrel


Violencia estructural dins les xarxes socials.

Aina Niell. Dones d’arrel.

Díngola, núm 47


Les xarxes socials varen començar a utilitzar-se ja fa, aproximadament, dues dècades i des d'aquell moment el seu ús ha anat creixent. La seva presència ha afectat els nostres hàbits i la nostra manera de relacionar-nos amb els altres. És a dir, aquestes xarxes, de manera progressiva, han anat tenint de cada vegada més pes dins les nostres vides i, centrant-nos en la part nociva que ens proporcionen aquestes xarxes, afecten d'una manera molt significativa l'autopercepció de la imatge corporal de moltes persones i fan que es vegin d'una manera que no correspon amb la realitat i desencadenin un cercle nociu de comparacions.


Sí que és cert que afecta a tothom, però el col·lectiu que més sofreix aquesta part negativa de les xarxes socials són les dones, entre les quals més freqüentment disminueix l'autoestima i, alhora, augmenten els trastorns alimentaris.


A les xarxes trobem una forma més de violència estructural: la pressió estètica, que on es veu reflectida en la quantitat d'imatges publicitàries i vídeos que les usuàries troben cada dia a les xarxes socials. Ens trobam amb una gran obsessió per complir uns cànons de bellesa inabastables i tot aquest conjunt crea en el col·lectiu femení tota una aura d'infelicitat i frustració. 


No existeix el cos perfecte, n’existeix una gran diversitat que hem de començar a veure com a part de la naturalesa humana. En el cas dels homes, també hi trobam aquesta recerca de complir amb els cànons de bellesa masculins, encara que aquests es donen en menor mesura, ja que aquest tipus de violència estructural no es dona amb tanta intensitat sobre ells.


Per tant, ens trobam amb la necessitat de crear programes educatius que fomentin una relació més saludable amb les xarxes socials i que ajudin a reforçar l'autoestima de les persones més joves, perquè l'ús d'aquestes xarxes no es transformi en un factor de risc, sinó que ajudi a millorar la percepció corporal de les persones, tant homes com dones.





25N. Novembre ric.

M Magdalena Alomar. Dones d’arrel.

Díngola, núm 47.


El mes de novembre ha començat a significar un mes ric en actes culturals i reivindicatius. Des de fa uns pocs anys, al voltant de la celebració del 25N, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, es va organitzant un conjunt d’activitats que enriqueixen la vida sineuera. 

Dones d’arrel, conjuntament amb la Biblioteca, convidaren a unes activitats que van des de l’art a la recuperació de la memòria històrica i presentaren nombrosos actes culturals. Però enguany no han estat les úniques. L’associació inicià la sèrie dilluns dia 21 de novembre amb l’exposició d’una jove creativa sineuera, Xesca Fernàndez de Heredia Socies, als baixos de l’Ajuntament. Ens presenta La síndrome d’Ofèlia. Dones vives (podeu veure’n un prefaci a la revista Díngola, 46 El sofriment femení vist pels homes) en què, des del punt de vista de la història de la pintura, ens mostra el tractament que s’ha donat del dolor inflingit a dones: santes, protagonistes literàries, mites grecs,... Realment interessant. 

A continuació ens oferiren una xerrada de la professora de la UIB Francesca Mas sobre Aurora Picornell i les conegudes com Roges del Molinar Una mirada a la seva obra i a la seva vida, dia 23 de novembre. S’esdevingué l’acte uns dies després que fos trobat el cos de la dirigent al cementeri de Son Coletes. A l’acte s’hi llegiren fragments de textos dels seus articles. Dia 24 i 25 teníem les manifestacions del moviment feminista a Palma - dia 24 a la nit i dia 25  a l’horabaixa-. Diumenge dia 27 al migdia es trobaren a la placeta 25N per tal de retre homenatge a les dones assassinades i hi sembraren plantes. Acabaren els actes amb la representació de l’obra de teatre Fulla endintre del grup Elixir Teatre que concentrà una multitud a la Casa de Cultura, organitzada conjuntament amb la Biblioteca i la col·laboració de l’Ajuntament.

Ara bé, dia 5 a la cerveseria Món havia tengut lloc Entre amapolas y espigas, una presentació de contes tradicionals de dones gens convencionals i dia 15 s’havia impartir un taller sobre Violències sexuals en entorns digitals conduït per Margalida París a sa Quintana. Però és que, a més, la Biblioteca havia organitzat dia 1 de desembre un dels actes de Confluències amb una peça teatral titulada Relat a relat, una abraçada entre cultures d’Andrea Cruz. Hem de recordar que l’associació Empenta també ha organitzat algunes excursions i un taller nadalenc.

Per altra banda, ens trobàrem amb la presentació del llibre de Jaume B Adrover Dones viatgeres a Mallorca (s XIX-XX). Del silenci a la descoberta a càrrec d’Antoni Janer i Marta Bergas que ens aproxima a aquelles pioneres que visitaren Mallorca o les Balears i publicaren les seves experiències, cosa que l’autor ens trasllada en aquest llibre d’investigació, farcit de molta i bona informació. Finalment, dissabte dia 10 a la Casa de cultura s’hi representà la peça teatral Joana E, una adaptació de la novel·la de M Antònia Oliver a càrrec de Galiana Teatre amb les actrius Francesca Vadell, Catalina Florit i Toni-Lluís Reyes, que s’encarrega també de la dramatúrgia.

Com podeu veure, un mes farcit de reivindicació i cultura, tot i que en alguna ocasió la presència de públic és escàs. Però aquest és el camí a seguir. Endavant!





Què és ser dona per mi?

M Magdalena Martorell. Dones d’arrel.

Díngola, núm 47.


Ser dona és sinònim de resiliència, fortalesa i, sobretot, confiança en les nostres pròpies destreses i capacitats. Ser dona és ser una flor, aigua fresca o pluja divina. Ser dona sempre ha estat un problema d’homes. Ser dona és lluitar a diari per un món on tothom sigui socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures. Ser dona en l’actualitat és superar adversitats que imposa la societat desigual i definida en contra seva. Ser dona no és acceptar les coses que no pots canviar, sinó, canviar les coses que no pots acceptar. Ser dona és canviar estereotips milenaris. Per ser dona no importa com néixes, sinó en qui ets converteixes. Ser dona no és ser un ocell per ser capturat, ser dona és ser un ésser humà lliure amb una voluntat independent. La bellesa de totes les dones és com et sents per dedins i es reflecteix en la mirada. Ser dona és, per norma, ser discriminada en totes les religions. Ser dona és ser persona, foc i energia. 

A vegades em deman -encara que no sigui creient de cap religió-: per què Déu no pot ser una dona?









Felicitació 2022. Creada per Martina Socies.

Sorpresa i reivindicació de Dones d’arrel pel Memorial de l’aiguat de 1852 By dingolasineu / Desembre 3, 2022 / Societat

L’associació Dones d’arrel manifesta la seva sorpresa davant el fet que l’Ajuntament inauguri un memorial dia 2 de desembre al C/ Arnau Ramis de Sineu en record de l’aiguat ocorregut l’any 1852 i les tres víctimes que ocasionà. 

Els feliciten pel fet de voler rememorar de forma visible uns fets tristos que ningú no recorda ni en sap res, ni els veïnats del carrer, 170 anys després d’haver tingut lloc. 

Ara bé, els retreuen que no demostrin el mateix interès a posar plaques de record als carrers i places del poble relacionats amb dones destacades, siguin històriques o del present.

Recorden que ja al 2021 varen iniciar la campanya Quants carrers hi ha a sineu amb nom de dona? i varen sol·licitar formalment a l’Ajuntament la presència de dones als carrers de Sineu i el nomenament d’alguna filla il·lustre, perquè tampoc no se n’ha nomenada cap mai. “El 8 de març d’enguany vàrem proposar un carrer per a la professora Francesca Florit i encara no ens han respost”, diuen.

Consideren que està molt bé recordar el passat però no convé oblidar el present!

Teatre: Fulla Endintre d'Elixir Teatre. 3 de desembre a la Casa de Cultura

Jardí de la Memòria 25N. En record de les dones víctimes de la violència de gènere.

Cercle de dones: segona trobada. Dijous 24 de novembre.

Aurora Picornell. Dimecres, 23 de novembre

La síndrome d’Ofèlia. El sofriment femení vist pels homes.

Xesca Fernández de Heredia. Dones d’arrel. Díngola, núm 46.


El 1848, en una casa de Gower Street, a Londres, es reuneixen set estudiants de la Royal Academy of Arts. Són un grup de joves que estan en contra dels ideals artístics i estètics de l’Acadèmia i cerquen de promoure un retorn al classicisme del Quattrocento italià. Així, doncs, decideixen fundar un club secret, que anomenen en honor del seu artista preferit del renaixement la Germandat Prerafaelita. El moviment es defineix per la seva profunda espiritualitat i religiositat cristiana, la romantització de l’Edat Mitjana i la representació de mites grecoromans. 


La Germandat es desfà quatre anys després a causa dels crítics contemporanis, que creuen que els quadres religiosos són blasfems, que l’estètica medieval és absurda i que la seva devoció als detalls es lletja als ulls humans. Però són aquests, d’entre tots els que presentaren, els que ens criden l’atenció: Crist a casa dels seus pares i Belles dames sense mercè, i en destacam un en particular: Ofèlia, de John Everett Millais. 


Ofèlia, una de les dues dones que apareixen al drama Hamlet de Shakespeare, és un dels personatges més tràgics de la literatura universal. Embolicada en una història de venjances, atrapada entre el seu pare i el seu enamorat i manipulada emocionalment per tots els homes del seu voltant, la noia -que només té quinze anys- es torna boja lentament. Al final, es llença a un riu i se suïcida, i el seu cos és descobert més tard pel seu germà, surant dins l’aigua envoltada de flors. L’escena, descrita a l’obra per dos enterradors mentre preparen la seva tomba, ha estat representada milers de vegades, per moltíssims de pintors diferents, però sempre de la mateixa manera; i el quadre de Millais n’és un magnífic exemple. Ofèlia presenta una expressió beatífica i els llargs cabells rojos emmarquen la seva cara, té flors a la falda i sura en un entorn idíl·lic, tranquil·la i serena una vegada morta, cosa que no va poder estar en vida. 


Aquesta manera de representar la mort d’una dona és molt comuna en la imatgeria occidental, on  sembla gairebé un pecat mostrar algun tipus de violència contra les dones de manera explícita, sempre que no sigui de caire sexual. Així com tenim Ofèlies amb el seu gest somiador dins l’aigua, trobam Lucrècies que s’han clavat un punyal al cor, sense cap ferida ni sang al pit, assegudes en butaques encoixinades i estirades com si estassin becant; Saphos que s’han llançat d’un precipici però que treuen del mar senceres, sense extremitats deformades pel contacte amb les roques; Didos que acaben sa vida amb expressions somiadores, com si no haguessin mort maleint el nom d’Enees per tota l’eternitat. 


Hi ha una obsessió molt clara de representar la mort femenina, sobretot la de dones joves,  i, a més, de representar-la com una cosa bella, com una manera de conservar eternament aquestes noies així com eren, eterns monuments al seu cos i a la seva cara, però mai a les seves històries: presenten la seva mort d’una manera totalment desconnectada del seu sofriment, de la seva tortura, del seu caràcter. Només repeteixen els mateixos ulls emboirats d’opi i laudam, la mateixa boca entreoberta en un darrer sospir, el mateix cos estirat delicadament en un darrer somni. 


Per què s’insisteix tant a pintar aquestes escenes només quan les protagonistes ja són mortes? Per què s’insisteix a esborrar la seva personalitat? Per què s’insisteix a presentar només el final de les seves històries? És perquè en la mort, les dones es converteixen en l'última fantasia masculina, figures eternament belles que no parlen, ni expressen opinions, ni es mouen, ni molesten? És perquè l'únic valor que tenim és com un record llunyà que es pot idealitzar? 


I no només es romantitza la seva mort, sinó que moltes vegades, també s’esborra la violència infligida contra elles. La Bíblia és plena d’històries amb personatges femenins que sofreixen gran mals en nom de la seva fe, la seva família, la seva gent. Hi ha moltes històries de violència física i sexual contra tota casta de dones, que reaccionen de tot tipus de maneres. A les Vides de Sants, hi ha poques santes que no sofrissin imaginatives i doloroses tortures, normalment a mans dels romans. I tot i així, les veiem pintades i esculpides sense sang ni ferides, amb les vestidures senceres i el cos complet, com si no haguessin patit mai cap mal. Tenim Susannes impassibles mentre dos vells l’assetgen, Dines que són segrestades sense oferir resistència, santes Llúcies que miren al cel amb un somriure de felicitat, com si no li acabessin de treure els ulls. 


Per què ignoram el sofriment d’aquestes dones, d’aquestes nines, i només les presentam com si el que van passar no importàs? Com és que per cada història d’extrema violència contra un personatge femení que surt a la Bíblia, tenim centenars de quadres que pinten l’escena d’una manera tan subtil, ignorant la sang, els cops, la ràbia? Tornam a tenir dones que miren amb cara somiadora i ulls de dormitori, cossos laxos que es deixen fer, dones que ni senten ni pateixen el que els està succeint.


Vull santes Llúcies amb les conques dels ulls buides i sang a la cara, mirant desafiant l’espectador. Vull Dines que apareixen de les ombres per castigar els seus violadors; Susannes que lluiten amb dents i ungles, amb punys i coces, contra els vells que pensen que poden envair la seva intimitat. Vull veure Didos a les murades de Cartago jurant davant les flames ser enemigues eternes de Roma; vull Saphos dalt d’un penya-segat, amb el vent assotant-los els cabells i el vestit mentre reciten poemes d’amor a les seves enamorades; Lucrècies desesperades que han de prendre una decisió dràstica, observant el punyal que tenen a la mà i la sang que brolla de les ferides; Ofèlies que es posen davant d’un rei homicida amb flors al cabell i les faldes alçades, que criden els seus pecats davant de tots els presents en un darrer intent per ser escoltades. 


Vull veure persones amb emocions, amb propòsits, amb sang a les venes, que sagnen, que pateixen, que lluiten i moren, que riuen i ploren, que criden de ràbia contra els elements pel paper que els ha tocat jugar, però que tot i així el juguen, perquè els ha tocat a elles i elles seran les que els faran.


Vull dones vives. 

Ecohort: Taller de compostatge. 2 sessió: Son Ajonqueta. 5 de novembre del 2022

Trobada amb Alianza por la solidaridad: Altres veus. Utopies feministes.

Maria Barceló. Nomenada Filla Il·lustre per l'Ajuntament de Porreres.

M Barce Filla il·lustre

Què torna passar a les escoles? 

Neus Bergas. Dones d’arrel.

Imaginau un constructor fent una casa, sense saber com s’ha de ser? O un cambrer  preparant una comanda sense saber què volen els clients? Doncs, un any més, els  docents -eterns lluitadors!- hem tornat a començar un curs escolar amb els ulls tancats.  Els temps canvien i les lleis educatives intenten adaptar-s’hi, però com és possible formar-se en una nova metodologia i programar la pràctica docent quan ens fan aplicar una llei que a principi de curs encara no ha acabat de publicar-se? 

Si bé els utòpics diran que dos mesos de vacances sobren per formar-nos, això  tampoc ha estat possible. Els nous currículums es van publicar l’1 d’agost i l’avaluació al setembre, una vegada començat el curs. Per cert! Qualsevol que tengui una amistat que es dediqui a la docència pot corroborar que allò dels dos mesos de vacances a  l’estiu és una fal·làcia! 

Una vegada més, tal i com ja va passar amb l’intent d’aplicació del TIL, amb la LOMQE i  moltes altres lleis educatives prèvies, el problema radica en els nous canvis metodològics i curriculars que es volen dur a terme. Aquests necessiten consens i temps de formació per part dels professionals que els duran a terme i temps per reprogramar. És un temps al qual ja no arribam perquè que els alumnes són dins les aules des de fa 1 mes. Ara, a mode de solució, ens diuen que es permetrà una flexibilització en les instruccions d’aplicació, però… de ver que això és millor que dedicar un o dos anys a formar els docents per tal de dur-ho a terme de la millor manera?  

Els docents -que dia a dia veim dins les aules la manca de recursos, la falta d’hores  de coordinació i la lentitud de demandes i ajudes a causa de l’excés de burocràcia– sabem que educar és reinventar-se i adaptar-se. Malgrat això, per dur a terme una  reforma educativa eficaç, cal que sigui consensuada i que es dediqui temps de  formació per als agents implicats. La resposta a les noves necessitats educatives no haurien de dependre d’un partit polític ni de canvis legislatius continus. 

Caminar cap a la millora educativa s’ha de fer amb calma, certeses i consens, per poder aconseguir un treball significatiu, revisable en el temps i ben fet. 

Una vegada més, els docents tornem a fer malabars per salvar el futur d’uns infants  que cap culpa tenen de què les administracions no entenguin que la capacitat  d’improvisació d’alguns docents no són la solució a una problemàtica comú.

Neus Bergas. Díngola, núm 46

Cercle de Dones: 1 sessió: 27 d'octubre del 2022

Cercle de dones CORREGIT

Ecohort: Taller de compostatge. 1 sessió: Son Ajonqueta. 22 d'octubre del 2022

Taula de Prevenció de violència contra les dones

Parlem de salut mental.

Debat obert i vivències personals.

Amb Aina Niell, activista en Salut mental, Maria i Miquel.

16 de juliol de 2022.


Moltes gràcies a tots tres per contar-nos tantes coses!

JORNADES A ARTÀ: MUNICIPALISME FEMINISTA. 14 i 15 de març

20220312_124109.mp4
fetReconeixement a F Florit definitiu
8M Taller: Rols de gènere avui
proves cartell

Díngola 43

DONES I MARES

M Magdalena Martorell. Dones d’arrel 

Ser dona no és sinònim de ser mare. Les dones no necessitam tenir infants per ser considerades com a éssers humans complets. Ens toca evolucionar i que tota la societat entengui que les dones no naixem per ser mares, sinó que la maternitat és una elecció. 

Aquesta elecció pot ser presa per voluntat pròpia -perquè no vulguis tenir un infant per raons de molts tipus- o perquè no puguis tenir-lo -per causes també molt diverses-. I aquest fet no significa que no siguis maternal o que no sentis amor perquè aquests sentiments poden presentar-se de diverses formes: cap als animals, als estudis, a la professió, a les amistats, als infants de les teves amistats, etc. No ets un monstre per decidir viure de forma diferent dels manaments arcaics i obsolets que ens proposa el patriarcat. 

Existeixen dues opinions que la societat posa sobre les espatlles de les dones que no volem o no som mares: 

-Estàs sent egoista: En ella, es reflecteix la societat masclista actual, que pensa que el  valor de les dones es basa en la seva capacitat per a parir. No és egoista elegir sobre el  teu propi cos i tampoc ho és formar una família i dedicar-te a ells. Ambdues opcions són  vàlides i el que és realment important és respectar-les totes. 

-Et quedaràs tota sola: Tenir infants és una experiència brutal i especial, però no són ells l'única font d'amor i afecte que existeix. La família i les amistats, els animals o la natura, els estudis i la professió, són també fonts per a tenir una vida plena i feliç. 

L'educació patriarcal ens ha fet pensar que les causes per les quals les dones no han pogut/volgut formar una família són perquè no tenen parella o estan soles o perquè voldrien tenir-ne però no pogueren. Amb el que no compta la societat és que moltes dones, simplement, no han desitjat dur una personeta al món. Perquè la maternitat és una opció, no una obligació. 

Les dones i la maternitat evolucionam i, per sort, existeix un canvi de paradigma. Les dones podem elegir ser mares o no ser-ho per diversos factors que es lliguen a l'evolució cognitiva. Tant els homes com les dones, hem canviat per adaptar-nos a les noves tendències socials i, gràcies a això, és possible donar prioritat al present immediat i al futur. 


Es tracta, bàsicament, de complir els desitjos que sent una mateixa i no fer allò que els altres esperen d’una dona.

Taller de creació nadalenca. 11 de desembre. Sa Quintana

Celebració del 25N, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, a Sineu.

M Magdalena Alomar. Dones d’arrel de Sineu.


Dones d’arrel va celebrar aquesta data simbòlica amb diverses activitats. Per una banda, amb l’assistència a les Jornades celebrades a Petra sobre La violència contra les dones: Un abordatge sistèmic els dies 15 i 16 de novembre organitzades per la Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat (vegeu l’article de Joana M Mestre). Per l'altra, el passat octubre es va fer la lectura dramatitzada de textos fundacionals de la lluita pels drets de les dones (vegeu-ne la notícia completa) i, a més, dia 19 de novembre va tenir lloc la representació d’Isabella, patrocinada per l’Ajuntament. Es tracta d’un monòleg que planteja el tema de la prostitució i la tracta de dones per a l'explotació sexual, una de les violències de gènere presents al nostre voltant. L’obra s’ha creat a partir de l’experiència real de diverses dones que han viscut el món de l'explotació sexual. És un microteatre de caire social que té la voluntat de sensibilitzar la societat en relació a aquest tema i de donar veu a unes dones supervivents de la prostitució que han contat les seves històries viscudes per tal que prenguem nota d’aquesta realitat tan propera i tan sovint oblidada. La protagonista és Isabella, una jove colombiana de 20 anys que somiava d’estudiar, tenir feina, comprar una casa i formar una família i que es troba tancada a un club de prostitució, amagada a la seva habitació, passant les hores i cercant la forma de fugir-ne. És dirigida per Xisca Monserrat, directora del grup teatral Fora nirvis de Sant Jordi i treballadora social, que coneix a fons el tema per la feina que desenvolupa amb dones que han sortit de la prostitució. És interpretada per l’actriu professional Bel Albertí, graduada en Art dramàtic a l’ESADIB i membre del grup teatral Ovnipresents, dirigit per Miquel Mas, que dia 4 de desembre ha estrenat SaPesta2020 al Teatre Principal de Palma i ella n’era la intèrpret principal. Aquest estiu passat ell va presentar a Sa Pobla el muntatge de L’única mort de Mart Cincinati d’Alexandre Ballester, de la qual ha fet l’adaptació dramatúrgica, en ocasió de la celebració de l’Any Ballester. 


Finalment, dia 25 varen assistir a la trobada a les 12 h a les portes de l’Ajuntament per dedicar un minut de silenci en record de les dones assassinades. El Consistori havia convocat un altre acte al mateix lloc l’horabaixa però coincidia amb la manifestació unitària de dones a Palma. Per últim, dia 28 crearen el Jardí 25N en homenatge a les dones i infants assassinats (vegeu-ne l’article corresponent).

25N. Representació d'Isabella dirigida per Xisca Monserrat i interpretada per Bel Alberti de Foranirvis. 19 octubre

25N. Jardí feminista. Díngola 43

Jardí 25N

M Magdalena Alomar


Sineu ja compta amb un jardí 25N, emplaçat a la confluència del vial amb el carrer de la Llibertat, al passeig de la plaça de l’Era. Dones d’arrel es va sumar a les propostes del MFM de creació de jardins feministes a Palma i als pobles per tal de recordar les dones i els infants víctimes de la violència de gènere. S’hi varen sembrar plantes d’espígol perquè són un arbust reconegut com a planta medicinal, perenne i olorosa, que no necessita gaire consum d’aigua ja que és mediterrània i pot viure a terrenys secs, pobres i soleiats. En Joan Riutort Bernada els va fer la inscripció 25 N en ferro forjat, en commemoració del Dia Internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones. 

Jornades: La violència contra les dones: un enfocament global. Petra. 15 i 16 de novembre

La violència contra les dones. Joana M Mestre Miquel. Dones d’arrel.


“Ella està morta.

Ella està viva.

Ella som jo.

Totes som ella.

Totes som Una.” 


El passat 15 i 16 de desembre la Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca va organitzar a Petra les Jornades La Violència Contra les Dones: un abordatge sistèmic, amb l’objectiu d’oferir, a agents socials, professionals i a la ciutadania  en general, una visió àmplia i sistèmica de les violències contra les dones.  A més, durant les jornades es va analitzar la legislació de protecció de les víctimes de violències masclistes, els estereotips que aquestes sofreixen i l’abordatge institucional en aquesta matèria.


A les jornades, coordinades per la Directora Insular i les tècniques de la Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat, hi varen intervenir professionals de l’àmbit social, jurídic,....  i altres d’entitats del tercer sector; però cal destacar-hi especialment la participació de dones afectades per la violència masclista, que varen parlar de les situacions que han patit i dels recursos personals i institucionals que els han permès afrontar aquest tipus de situacions.


Així, les jornades es varen realitzar des d’una visió i una anàlisi holística de les violències masclistes. Partiren de la seva condició estructural, que no només pateixen les dones sinó també els seus fills i filles i que repercuteix en tota la família, en la comunitat i en el conjunt de la societat. La condició estructural, que exigeix necessàriament accions que promoguin el canvi ideològic o cultural, respon a una societat basada en relacions de poder patriarcal fonamentades en una desigualtat de gènere. 


Neus Tur, politòloga, va referir-se a les violències masclistes com un feminicidi i hi aportà dades del Ministeri d’Interior i del Ministeri d’Igualtat (8/11/2021) que escarrufen;

. des del 2003 a l’Estat espanyol s’han comptabilitzat 1.118 feminicidis i s’han assassinat 330 infants;

. al 2021 es computen 37 feminicidis (més de 3 dones mortes al mes); 

. entre 2019 i 2020 les Illes Balears superen els feminicidis respecte d’altres comunitats autònomes; 

. des del 2016 al 2020 s’havien denunciat 211 agressions sexuals múltiples;

. al primer trimestre del 2021 s’han denunciat 426 violacions; 

. Això suposa la denúncia de 1000 agressions sexuals a l’any: assetjament, abús, violació - amb 1 denúncia de violació cada 3 dies o bé 1 violació cada 8 hores (donat que no totes les dones denuncien)- a les que podrien ser les nostres mares, filles, germanes...  

. D’aquí la importància de destacar que, segons la normativa estatal, autonòmica i les normes internacionals, les violències contra les dones suposen una violació dels drets humans, reconeguts en la Carta Internacional de Drets Humans de Nacions Unides (1948). 


Seguint amb les normatives estatals i autonòmiques, la politòloga es va referir a la diversitat de violències regulades, com són: la física, la psicològica, la sexual, l’obstètrica, la vulneració dels drets sexuals i afectius, l’econòmica, la digital, la mediàtica, la violència de segon ordre, la institucional i la simbòlica. Pel que fa a la violència simbòlica en trobam diverses tipologies: contra l’entorn afectiu, l’ambiental i la vicària. Totes i cadascuna d’aquestes violències, sovint són invisibilitzades per la societat patriarcal, que es fonamenta en una desigualtat de gènere però també de classe i d’ètnia. Aquí veiem la importància de remarcar el concepte d’interseccionalitat de les violències, entesa com aquella gradualitat de la violència que sofreixen dones que no responen a l’arquetip de blanca i de classe mitjana, amb recursos (econòmics, personals, familiars i institucionals,...) que les protegeixin. 


Totes les violències contra les dones suposen un preu molt alt a la societat, però especialment la vicària donat que afecta els seus fills i filles, que són agredits i agredides pel simple fet de fer mal a la mare. Per això és important regular i condemnar les persones agressores, és a dir, els homes, perquè quan maten una dona es romp una família i s’agredeix també una mare, padrina, germana, amiga, veïna, sogra, companya,... però també un pare, un padrí, un germà, un amic, un veí, un sogre, un company,... En definitiva, l’agressió contra una dona i els seus infants repercuteix en la seva comunitat i per tant en tota la societat.


Tota aquesta violència estructural contra les dones exigeix una regulació mitjançant normatives que ens protegeixin, d’aquí l’obligació dels poders públics d’adoptar mesures jurídiques, econòmiques i institucionals acompanyades de recursos contra les violències  masclistes.


Durant les jornades es va comptar també amb la presència de Xisca Mas, jurista i ex-Directora de l’Institut Balear de la dona, que ens va aportar informació rellevant sobre el Marc Estatal i Autonòmic de les violències masclistes. Tot i que la informació va ser molt extensa m’agradaria reflexionar sobre alguns punts claus. El primer, actualment la violència de gènere es dóna dintre i fora de la parella, per tant, és important de parlar de violència masclista donat que engloba la violència contra les dones en tots els àmbits. En segon lloc, hi ha diverses formes de violència de manera que és imprescindible parlar de violències masclistes. Així aquest terme “violències masclistes” inclou totes les violències que pateixen les dones tant dintre del matrimoni o relació d’afectivitat anàloga, com fora. 


En conseqüència, és d’especial rellevància prevenir la revictimització i cercar sistemes que facilitin una única declaració de la víctima davant els cossos de seguretat i altres professionals. Les víctimes, que han de poder anar acompanyades per altres dones, no han d’haver de repetir reiteradament les seves declaracions, ni han de reviure constantment la situació de maltracte patit. Per acabar aquest punt, cal recordar que la normativa estatal i autonòmica (Llei 4/2005, Pacte d’estat contra la violència masclista, Llei 11/2016...) ha generat una sèrie de canvis jurídics, econòmics i socials,  amb l’objecte de protegir les dones i els seus infants de les diverses violències a què s’enfronten. 


Tot i que a les jornades hi varen participar moltes altres dones i homes i en podria oferir molta més informació, no vull acabar sense reflectir una sèrie de reflexions: 

. Les dones que han patit violència a mans de les seves parelles o ex-parelles (o altres homes) són dones que s’han enfrontat a violències variades i moltes d’elles no han estat subjectes passius -han denunciat, han cercat ajuda,...-. Per tant, la mirada ha de ser des de la supervivència i no des de la víctima passiva que no ha reaccionat. 

. Aquesta mirada requereix una visió àmplia que reconegui que les violències masclistes són estructurals i pròpies de societats patriarcals en les quals cal un canvi estructural i integral per poder erradicar-les. 

. Aquest canvi passa per treballar cap a una societat més igualitària entre els diversos gèneres (home, dona, intersex,...), la identitat de gènere (cisgènere, transgènere, transsexual, travestis,...) i les orientacions de gènere (heterosexualitat, lesbianes, gays, bisexualitat, asexualitat, pansexualitat,...) tant a nivell jurídic, econòmic, cultural com social. 

. Per tot això és imprescindible una coeducació en la comunitat sobre la igualtat entre les persones independentment del seu gènere; educació integral en valors que ha de començar des de molt petits i petites a la família i que s’hi ha de seguir treballant a les escoles, amb el suport de les famílies, i des de les institucions. 

. Els poder públics tenen el deure de treballar per una societat sense violències, i especialment sense violències a dones i a infants; treballar des de la regulació normativa, la prevenció, la sensibilització, l’assistència, la intervenció i la investigació sobre unes violències que afecten dones i infants i que representen més del 50% de la població. 

Presentació del Pla estratègic d'ocupació local. 28 de setembre. Petra


PODER DE DONA

Assumpta Gómez de la Tía. Díngola, núm 42.


ELLA, nascuda al nord del Marroc fa 44 anys, resident a Sineu des de fa 6, casada i amb tres fills de 10, 13 i 15 anys, formava part del grup de dones interessades a aprendre a xerrar en català. La seva motivació era principalment entendre les converses que els seus fills tenien dins la llar per poder participar-hi. Càritas de Sineu n’havia organitzat un curs a la tardor del 2019

Feia estona que jo havia tingut alumnes marroquines, però ELLA va ser la primera que va venir vestida amb el “khimar”, un vestit ben ample amb mànigues llargues, que tot ho tapa i que no permet entreveure cap forma natural del cos. La falda llarga fins a tocar en terra. Per damunt porta un gran vel que, deixant veure la cara, té una extensió des del cap fins a la cintura o als genolls i, per la seva amplada, també pot donar forma a dues mànigues llargues.

En aquell instant, i sense cap intenció, quan la vaig veure amb aquell vestit, vaig fer un bot en el temps que em va dur a anys enrere, quan jo anava a escola a ca les monges de la Immaculada Concepció, a Barcelona. Em va recordar el vestit que duien les “monges mestres” que vaig tenir. 

L’any passat, vaig tornar a coincidir amb ELLA. Les dues érem alumnes participants en un taller de treball creatiu mitjançant l’artteràpia. Agombolades per la intimitat que es va crear en el grup el darrer dia, ens va compartir les seves ganes de “canviar coses de la seva vida”. Estava cansada de fer cada dia el mateix i més encara a dins d’un entorn desenvolupat massa portes endins.

Aquesta darrera primavera, ens hem anat veient cada quinze dies, fins que hi  va deixar de venir. A finals d’estiu, ens tornàrem a veure i, amb un somriure ben ample, em va donar la notícia i vaig quedar astorada, com paralitzada. No em podia imaginar on havia arribat el seu coratge, la seva emprenedoria i la seva acció. Què havia fet?

Ara fa quatre mesos, i al bell mig de la ciutat d’Inca, que N’AYADA EL YIHAMI ha obert una petita botiga. Ella feia estona que ho anava pensant, i així va començar: va posar a la venda les joies d’or que havia rebut quan es va casar (tanmateix, em diu, ara estan més ben emprades). 

Us puc ben assegurar que ha creat un espai ben original i inèdit. És la primera botiga de la nostra comarca que està al servei de les dones musulmanes i gestionada, únicament, per una dona marroquina: hijabs, khimars, caftans, gel·labes, estores grosses o individuals per a fer les pregàries, mocadors, vels, faldes, sostenidors... I amb una màquina de cosir elèctrica en mà, n’Ayada també ofereix el servei d’arranjament de roba per a tothom. 

Al carrer de Ses Garroves, ben a prop de l’ajuntament, hi trobareu AYAMODA, i us atendrà ELLA, que em diu: -Si vols arribar a alguna cosa, has de fer un esforç i atrevir-te a començar-la!.

El seu següent objectiu d’emprenedoria és adequar una altra sala, allà mateix, per vendre teles de tot tipus i roba occidental. Per cert, ara s’aixeca a les 6 del matí. Prepara el dinar per a la família i compon una mica la casa. Es desplaça fins a Inca en tren. Al capvespre, qui arriba abans a casa, fa el sopar. 

Ja no sent que cada dia fa el mateix portes endins. Era el que desitjava fer. Endavant!

Dones d’arrel reprèn les seves activitats

M Magdalena Alomar. Revista Díngola, núm 42


Després dels mesos de confinament i de posteriors restriccions de contacte social, Dones d’arrel ha reprès les seves activitats formatives, tot i que no ha deixat d’entregar verdura fresca del seu ecohort durant tot aquest temps a les persones amb necessitats alimentàries. La primera activitat va ser una xerrada activa amb Núria Vallverdú, una experta en Lideratge, que va tractar sobre autoconeixement i autocura, que va tenir lloc dia 14 de setembre amb gran èxit de participació. La segona fou dia 21 d’octubre i consistí en una lectura dramatitzada que amb el títol de Jo som perquè foren recorda algunes dones que han destacat al llarg de la història en la reivindicació de la igualtat de drets entre homes i dones, com són Olimpia de Gourges, Clara Campoamor, Lucretia Mott i Elizabeth Cady Stanton, Sojourner Truth, Clara Zetkin i Aurora Picornell. La tercera gira al voltant del 25N, Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra les dones (tendrà lloc dia 19 de novembre) i serà una representació teatral del grup Foranirvis i el muntatge sobre la tracta de dones i l’explotació sexual, Isabella, en col·laboració amb l’Ajuntament. Finalment, l’última d’aquest any serà un taller de manualitat i reciclatge dia 11 de desembre de cara a les festes de nadal, dirigit per Antònia Bauzà. La intenció de l’associació és la d’anar organitzant activitats diverses durant tot l’any segons les propostes que les seves associades feren en l’assemblea de constitució.

Les xarxes socials i els cossos reals. 

Aina Niell Real. Revista Díngola, núm 42.

 

En l'àmbit de les xarxes socials -sobretot quan parlam d'Instagram- les persones en moltes ocasions no es mostren com són realment en els seus comptes, sinó que moltes de les publicacions reflecteixen una falsa realitat. L'objectiu és mostrar una vida o un cos idíl·lics per agradar els altres i formar part dels estàndards de bellesa, dels cànons predominants. D'aquesta manera pretenen adaptar el seu cos als models "normatius" i deixen al marge la vertadera realitat ja que tots els cossos són vàlids, tenguin la forma que tenguin.


No hem d'oblidar que en les xarxes socials trobem les "influencers" que des de ja fa un temps guanyen diners a través d'elles i hi ofereixen productes o serveis amb la finalitat que la gent les consumeixi, sense tenir en compte que la manera de promocionar-les pot afectar de manera molt negativa la salut mental de les persones que les segueixen.


A més, hi influeix el nombre de seguidors i de "likes" de les publicacions. Aquest simple fet de tenir més o menys seguidors i més o menys "likes", influeix de manera molt directa sobre l'autoestima i la percepció que tenim sobre nosaltres mateixos. Si no partim d’una forta autoestima i una bona autopercepció, sobretot els adolescents, això ens afecta de manera negativa i poden arribar a tenir una relació insana de dependència amb els models oferts per les xarxes socials.


Aquest és un greu problema perquè en moltes ocasions les persones es poden arribar a obsessionar amb la necessitat d’agradar als altres. No s’adonen que realment l'important a la vida és sentir-se bé amb un mateix, prioritzar-se, estimar-se com som, i no deixar-se dur per tot el que la societat ens vol inculcar -sobretot, les coses negatives i destructives que ens poden arribar a través d'aquestes xarxes-.


El gran problema és que, de forma contínua, es genera una comparació entre el que es veu a les xarxes socials i la vida o el cos real de les persones. Molta gent es deixa arrossegar per les modes, principalment les dones i la població més jove, ja que des de sempre hem rebut molta pressió social sobre l'estètica, sobre la pròpia imatge i les xarxes socials hi sumen més pes. Se cerca el cos perfecte -aquell que mostren les xarxes socials-, sense adonar-se que això pot crear-los trastorns en la conducta alimentària, una problemàtica que cada dia és més present a la nostra societat.


No hem d'oblidar que, a les fotografies i també als vídeos de les xarxes, se’ns mostra el que un voldria tenir, s'hi apliquen filtres i Photoshop i els cossos i les cares hi són modificats. Molta part d'Instagram és un filtre, no és la realitat, però a vegades és molt complicat fer front a la gran quantitat d'informació i d’imatges amb què som bombardejats.


En el cas de les dones potser és encara més fort, moltes d'elles tenen una relació insana i complicada amb les xarxes socials. No és fàcil veure-hi cossos de veritat, naturals (amb estries, cel·lulitis, cicatrius, pèl, pits de totes les formes) i resulta molt difícil no comparar-s’hi. Molta gent esborra tot això del seu perfil. 

 

Quan arribarà el moment en què les dones ens podrem mostrar tal com som sense que ens facin comentaris d'odi? Quan arribarà el moment en què es normalitzarà la naturalitat? Quan arribarà al moment en què les dones no ens veurem sotmeses a tanta pressió social a causa de l'estètica de la nostra imatge? Quan arribarà el moment en què tots els cossos seran vàlids, amb estries, amb cel·lulitis, amb cicatrius? Tots els cossos naturals són bonics, vàlids, perquè formen part de l'essència de les persones, i això també es aplicable als homes!


Mai s'ha de prioritzar la voluntat d'acceptació social a la salut mental, l'autoestima i l'autocura, ja que tot això repercuteix de manera negativa sobre la persona, tant a curt com a llarg termini. No s'ha de sobrevalorar l'opinió dels altres sinó que ens hem de centrar en nosaltres mateixos. Totes les persones hem de començar a obrir els ulls i ser conscients que les xarxes socials han augmentat la pressió estètica i el narcisisme. Si abans ja n’hi havia, ara encara s’accentua més a través de les xarxes.


És molt important parlar de l'escassa realitat que es presenta a les xarxes socials i advertir que la majoria de persones no s’hi mostren realment com són, sinó que presenten una falsa realitat del seu cos o de la seva vida. És important també fer una passa cap a una societat inclusiva, on s'accepti i es valori la naturalitat, on siguin potenciades l'autoestima, l'autopercepció i l'autocura.


Lectura dramatitzada de Jo som perquè foren de Carme Planells i Vicka Duran. 


Jo som perquè foren: un reconeixement a les capdavanteres històriques de la lluita pels drets de les dones.

M Magdalena Alomar. Dones d’arrel de Sineu.


El passat octubre va tenir lloc a la Sala d’actes de l’Ajuntament una lectura dramatitzada de Jo som perquè foren, una obra composta a partir dels primers textos fundacionals dels drets de les dones, escrita per Carme Planells. Aquest interessant muntatge ha estat presentat a Inca, Sa Pobla, Sóller, Artà interpretat per actrius professionals dirigides per Vicka Duran en ocasió dels actes de celebració del 8M organitzats per la Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat i del Consell de Mallorca. A Sineu no s’havia pogut fer perquè l’inici del confinament ho impedí. En aquesta ocasió, però, dotze dones sineuere varen donar veu a les sis protagonistes que encapçalaren la lluita per la igualtat de drets de les dones, el vot i l’educació en sis períodes destacats de la nostra història.


La primera és Olímpia de Gouges (1748-1793), una escriptora occitana i activista revolucionària de l’època de la Revolució francesa i defensora dels ideals de “Liberté, égalité, fraternité!". Moltes dones lluitaren amb els homes per acabar amb l’antic règim i instaurar un nou ordre social però en la Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà hi foren deixades de banda perquè únicament donaven drets als homes. Per això, ella va decidir posar remei a aquella injustícia i va escriure la Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana, una defensa solemne dels drets naturals i inalienables de la dona: La dona neix lliure i igual a l'home i té els mateixos drets que l'home. Els ciutadans i les ciutadanes són iguals davant la llei, per tant han de participar per igual en totes les atribucions, llocs i ocupacions públiques, segons les seves capacitats i sense més distincions que les que provenen de les seves virtuts i dels seus talents. Va acabar morta a la guillotina. 


La segona és Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), una activista estatunidenca i sufragista. Juntament amb 66 dones més varen organitzar la Convenció de Seneca Falls (1848) a Nova York, la primera convocatòria multitudinària per debatre sobre els drets de la dona, una convenció que va haver de presidir el marit perquè mai cap dona havia presidit un acte públic i era considerat una provocació. L’estiu de 1848 presentaren la Declaració de sentiments i dret de vot: Pertanys al teu marit i li deus obediència i, si no està content, et pot castigar. Com si fossis una nin, sempre menor d’edat! No tenim ni dret ni al nostre sou, si és que ens deixen treballar... i si ho fan, són les feines més mal pagades! No podem tenir una educació completa. Ell es pot divorciar i decidir la custòdia dels fills i tu t’aguantes!. Varen haver de haver de passar 72 anys perquè les dones poguessin votar als EEUU i només una de les signants de la Declaració, Charlotte Woodward, seguia amb vida quan va ser aprovat el dret al vot de les dones. 


La tercera és Sojourner Truth (1797-1883), esclava negra que va ser venuda a un terratinent blanc amb un lot d’ovelles. A ella l’havien batejada amb el nom d’Isabella Bomefree i va parir tretze fills que foren venuts com a esclaus. Ella s’escapà i es convertí en una important activista pels drets humans, especialment contra l'esclavitud i els drets de les dones i de les pobres. El seu discurs del 1851 Ain't a woman? a la Convenció sobre els Drets de les Dones d’Ohio es va fer famós perquè hi parlava de la doble discriminació que patia per ser dona pobra i, a més, negre: Durant tota la meva vida, he treballat de sol a sol als camps de cotó, sense descans... I cap home no podia superar-me! I potser no som una dona? Puc treballar i menjar tant com un home i puc aguantar la fuetada també! I no som una dona? He parit tretze fills i he vist com els venien d’esclaus. He plorat amb el dolor d’una mare i ningú, excepte Jesucrist, m’ha escoltat. I potser no som una dona? De què parlau tots aquí? Els cavallers diuen que les dones necessiten ajuda per pujar als carruatges i per no travelar amb els forats del carrer i que han de mantenir un bon posat a tot arreu. Però a mi ningú mai no m’ha ajudat a pujar cap carruatge ni a saltar bassiots de fang ni m’ha cedit el lloc més còmode! I potser no som una dona? No som una dona?. Una missió de la NASA a la lluna du el seu nom per tal de retre-li homenatge. 


La quarta és Clara Zetkin (1857-1933), una política, professora i activista defensora dels drets de la dona treballadora durant l’etapa de la revolució industrial quan l’explotació infantil i femenina era un negoci molt lucratiu perquè rebien sous més baixos que els homes per la mateixa feina, amb 12-16 hores de treball al dia, sense cap tipus de reglamentació laboral, ni prevenció higiènica, ni assegurança, ni atur: Companyes, en reconeixement a la lluita de les dones pels seus drets i l'amor a la pau, propòs de celebrar cada any el Dia Internacional de la Dona. I, per què aquesta data, companyes? Perquè ens recorda la lluita d'aquelles costureres de Nova York que, el 1857, varen exigir igualtat de salaris i jornades. Elles varen morir cremades pels amos de la fàbrica... Però viuran sempre entre nosaltres! El 8 de març de 1911 es va celebrar per primera vegada el Dia de la Dona Treballadora, però no va ser fins al 1975 -64 anys després!- que l'Assemblea General de les Nacions Unides va acceptar de celebrar aquesta data oficialment. Des de llavors se celebra arreu del planeta. 


La cinquena recorda Clara Campoamor (1888-1972), advocada, escriptora i política de la Segona República espanyola. Ella va defensar al Congrés el dret femení. Era una activa defensora dels drets de la dona perquè, encara que una minoria ja havien pogut accedir als estudis universitaris, no podien votar. Alguns congressistes consideraven que únicament havien de poder votar aquelles que fossin casades i ja haguessin complert els 46 anys casades amb raons com que “a les dones no els interessa la política”, “no estan preparades”, “votaran als capellans”, “és un perill que votin”: No cometeu un error històric que no tindreu mai bastant temps per plorar; que no tindreu mai bastant temps per plorar en deixar al marge de la República la dona, que representa una força nova, una força jove; que ha estat simpatia i suport per als homes que eren a les presons; que ha patit en molts de casos com vosaltres mateixos. Dia 1 d’octubre de 1931 s’aprovà el sufragi universal a l’estat espanyol. Amb el cop d’estat de Franco ella s’exilià i mai no tornà.


La sisena és la mallorquina Aurora Picornell (1912-1937, nascuda al Molinar. Des dels 16 anys publicà escrits sobre lluita obrera i feia sentir la seva veu a les assemblees i a les juntes de la Lliga Laica a la qual pertanyia: La demostració palpable la tenim amb els fets ocorreguts dies passats a Bilbao on les principals protagonistes varen ser dones obreres que, veient les seves llars buides, sense ni un rosegó de pa, es varen llançar a agafar-lo on n'hi havia. Es varen apoderar d'un camió que anava carregat de tan preciós aliment, i varen assaltar, en un altre indret, una botiga de comestibles. Fou afusellada durant la guerra civil, la nit de Reis del 1937, a Porreres. És considerada el símbol de l’esquerra illenca.


Gràcies a totes elles!

JO SOM PERQUÈ FOREN.pdf
Clara Zetkin o Clara Eissner
Sojourner Truth,
Elizabeth Cady Stanton
Clara Campoamor Rodríguez
Marie Gouze
Aurora Picornell Femenies

Taller d'Autoconeixement/Autocura/Autoestima amb Núria Vallverdú. 14 de setembre del 21

 

Revista Díngola 41.

10 preguntes a Francisca Caimari Frau, novel·lista, 

després de publicar la tercera novel.la històrica

M. Magdalena alomar. Dones d’arrel de Sineu.


Na Francisca Caimari (Sineu, 1949) es va llicenciar en Filosofia i Lletres -Filologia Romànica Hispànica, a la Universitat de Barcelona (1972) i va exercir de professora d’institut i a la UIB. Va publicar  diversos estudis: Relatos breves de Atilio Boveri. Estudio, revisión y notas; El vocalisme de Sineu; Els noms de lloc de Sineu; entre altres. Es va jubilar fa un parell d’anyets i des de llavors ençà no ha parat de fer coses. Li agrada la història i la literatura i treu profit d’aquests gustos. En pocs anys ha presentat tres publicacions a Sineu. El 2018 donà a conèixer el recull d’històries sobre la seva família titulat Com érem, com som; el 2019 la primera novel·la De Montpeller a Mallorques, de Ciutat a Sineu; i enguany, el 2021, la segona narració de ficció històrica El somni de llegir. L’educació de la dona a l’Edat mitjana a Sineu


La primera publicació Com érem, com som és clarament una obra d’iniciació en què posa a prova les seves pròpies capacitats com a narradora; és com un exercici d’entrenament i d’autoafirmació. La segona De Montpeller a Mallorques, de Ciutat a Sineu demostra ja obertament les seves possibilitats com a novel·lista i la tercera El somni de llegir ja ens indica per on s’ha decantat. Sembla que li agrada la novel·la històrica i se sent molt còmoda en aquesta unió narrativa de ficció imaginativa i recreació històrica.


En les tres publicacions ens mostra explícitament les seves intencions. El títol de cada obra ens n’anticipa el contingut. A la primera ens presenta els seus records d’històries explicades per les padrines en la intimitat de la foganya i que no vol ni perdre ni oblidar i que, a més, li serveixen per reflexionar sobre la situació dels joves d’avui dia. A la segona, s’inicia en la recerca històrica i la seva recreació literària. Ens aproxima al segle XIII i als seus conflictes polítics a través dels relats d’un capellà a la seva neboda i de les vicissituds d’aquesta dona, enamorada de qui no li convé -per tabús socials i religiosos-, que és capaç de viure aquest amor en secret. La tercera és més atrevida estructuralment ja que ens mostra en dos capítols la situació de l’educació de les dones del s XIV i XV a través de dues protagonistes, una monja -s XIV- i l’altra casada -s XV-, que comparteixen un origen social de classe alta i una mateixa marginació com a dones que no poden decidir el que volen ser a la seva vida sinó que es veuen obligades a sobreviure en un entorn familiar i social que decideix per elles què han de ser i com. 


L’espai ficcional és a totes elles prou reconeixible: va des de la proximitat geogràfica més propera fins a les corts més allunyades dels territoris que formaren part del Regne de Mallorques i que comprenia les Illes Balears i Pitiüses però també el Rosselló, el Vallespir i el Conflent, a Catalunya Nord, i les baronies de Carladès i Omeladès i el Senyoriu de Montpeller, a Occitània. Ens recorda la història del rei Jaume II i les baralles amb el seu germà Pere i ens passeja per corts i castells així com pel barri gòtic de Palma. Aquest mateix recorregut per Ciutat ens és mostrat des d’un punt de vista artístic i arquitectònic a l’última novel·la, igual que hi recorrem la terra i les finques de l’entorn sineuer i el mateix poble. Aquest espai el podem reconèixer perquè ens en dona els noms històrics, que són coincidents amb llocs reals i localitzables. Igualment ho fa amb els personatges i fets històrics, tot i que són adaptats a les necessitats de la història fictícia.


L’estil és similar a les tres peces, molt clar i directe, intencionadament proper. Però en el cas dels diàlegs de nobles i dirigents hi recrea un registre històric, aproximat al que podríem trobar en un text del s XIII. En la primera obra, la varietat lingüística és marcadament dialectal mentre que a les altres dues s’hi imposa un nivell culte i en els fragments més reflexius la forma més literària. En tots els casos el vocabulari és farcit de frases fetes tradicionals.


L’autora hi mescla la narració i la descripció amb el diàleg i, especialment en l’última, hi predomina el monòleg interior, amb un ritme lent i reflexiu, excepte en els moments de tensió i fugida o d’excitació vital. L’estructura de les històries és linial i presenten amb un narrador omniscient en tercera persona

que tria, decideix, dirigeix,... tot el que s’hi exposa. Les històries ens són contades cronològicament: sense salts ni envant ni enrera, i de forma tradicional ja que això afavoreix la senzillesa i la claredat del relat.


Les històries presenten una primera part que serveix d’introducció als fets on ens relata els orígens de cada família des dels rebesavis. Aquest passat és una excusa per al plantejament de la història política de cada segle. Però també ens hi planteja l’organització social de cada període: l’economia, el comerç, l’activitat marítima, els negocis de la nova burgesia, els procediments de compra i venda de terres, el desenvolupament de la vida agrària i de l’activitat pagesa, el món municipal i les transformacions locals,... de la perspectiva de les famílies riques i benestants. 


La intenció final, però, és la d’acostar-nos a la vida i a l’educació que solien rebre les filles de casa bona: la preparació per poder dur una casa, les feines domèstiques, la cura de persones, l’administració de doblers per al sosteniment del negoci i la descendència, el ritual de la cerca d’un marit per part dels pares, els matrimonis de conveniència -en què preval l’estatus econòmic als sentiments i són forçats tant per a ells com per a elles-, els costums tradicionals, etc. El nus es confon amb la vida més quotidiana dels personatges ja que ens hi apareixen temes de fons que se’n desprenen: les criades, els administradors, els notaris, els capellans, les monges, les pageses, les amigues,... i el desenllaç és agredolç.


I és en aquests aspectes secundaris que crec que hem de focalitzar algunes dades d’interès. A les dues novel·les hi incorpora una gran quantitat d’informació relativa a la cultura de l’època, fonamentalment la literària. Però és en l’última quan usa aquests ingredients literaris per generar-hi una admosfera emocional que ajuda a conformar el caràcter psicològic de les protagonistes. Aquesta admosfera acompanya la solitud de les dues protagonistes, com a filles, com a esposes, com a monges, com a dones amb cultura enfront d’un entorn que és analfabet. Elles viuen en una presó d’or -amb tot el que això implica de bo i de dolent- i s’hi han d’adaptar i mantenir. El que hi destaca, a més, és el fons intel·lectual que hi aboca. Ho fa mitjançant la cultura conventual: Hildegarda Von Biden, sta Catalina de Sena, Ramon Llull, Francesc d’Eiximenis, Anselm Turmeda, sant Vicent Ferrer,...; la cultura domèstica: comptes i direcció de la comunitat pagesa o religiosa: criades, administradors, majorals, pagesos,...; la formació cultural organitzada: el lul.lisme, els evangelis, la filosofia -Aristòtil, Plató, sant Agustí, sant Albert Magne, sant Tomàs-, la literatura -Dante, Petrarca, Isabel de Villena, Bernat Metge, Ausiàs March, Joanot Martorell, Guillem de Torroella, Jaume Roig, els trobadors -Marcabrú, Bernat de Ventadorm, Cerverí de Girona, Cantigas de sta Maria-; la música i el cant -goliards, Carmina Burana; el cant gregorià, motet, virolai, sibil.la, fabordó, stabat mater; cant antifònic, laudes, salve, himne, Jaufré Rudel; la dansa; les belles arts -arquitectura, escultura, pintura,...


En resum, fins aquí teniu un tast d’allò que és l’obra novel·lística de na Francisca. Ella ha començat un viatge creatiu que no sabem on la conduirà. Dona i cultura en són els seus pilars. Esperam la propera ben aviat!


I perquè la conegueu més a fons, aquí teniu una conversa amb ella, mantinguda el mes de maig passat. 


Xisca, com podem presentar la teva biografia?

Vaig néixer a Sineu i vaig estudiar a les monges, com solien fer la majoria de nines en aquella època. En acabar l’etapa, el pare em va demanar què volia fer i jo vaig dir que volia seguir estudiant. Vaig partir cap a Barcelona amb una altra al·lota sineuera, na Francisca Florit, i una amiga de Maria de la Salut. Encara record que el meu pare em contà que quan tornaven cap a Sineu després de deixar-nos al vaixell ploraven i es penedien d’haver-nos deixat partir però que ja érem en mig de la mar. Aleshores no era habitual viatjar tant com ara i per nosaltres aquell era el primer pic que ens allunyàvem de la família. Jo m’enyorava molt i venia sovint a veure els pares i els padrins. La meva padrina sempre em deia: «No sé per què te n’has d’anar si aquí podries viure com una senyora».


Si no hagués anat a estudiar a fora la meva vida hauria estat ben diferent. Allà vaig estar a un col·legi major i en acabar la llicenciatura vaig presentar-me a les oposicions i sempre m’he dedicat a la docència. Aquest fet m’ha permès dur una vida independent ja que moltes dones se casaven i es dedicaven a la família i feien de mestresses de casa o ajudaven a l’economia familiar amb qualque feineta. He treballat durant 42 anys de docent, que és una feina molt gratificant però també molt aclaparadora.


Barcelona als darrers anys del franquisme bullia. A la universitat hi havia molt de moviment estudiantil i també sovint els grisos amb porres i cavalls. Eren els anys de Puig Antich i a la universitat hi havia moltes vagues i fins i tot va ser tancada. Quan hi havia truis jo no anava a classe perquè des d’on jo vivia fins al centre de la ciutat hi havia d’anar en tramvia -no hi arribava el metro encara- i tenia una hora de trajecte. Començàvem a les 8 i jo m’aixecava a les 6 i dedicàvem els horabaixes a fer els treballs de les assignatures a la biblioteca i al seminari. 


Els caps de setmana eren per descansar i hi havia poca diversió. No teníem molts doblers i  a més teníem consciència de l’esforç que feia la família perquè poguéssim estudiar. El que sí que fèiem era anar al cinema perquè al col·legi major masculí que hi havia al costat hi feien sessions de cinema comercial i científic gratis i el grup de mallorquines hi assistíem. Qualcuna guanyava uns pocs doblers escrivint adreces a mà damunt sobres, altres feien de cangurs o de models a qualque perruqueria.


Dels professors record especialment el Doctor Blecua. Duia un aparell al coll per poder parlar perquè havia estat operat de la gargamella i sovint li pitava però era sord i no se’n temia. També en Badia i Margarit. Eren unes aules immenses, amb el terra de fusta i gran inclinació, plenes de fum perquè aleshores era permès fumar a les aules. No vaig tenir mai cap professora. 


Quan comences a escriure novel·la?

Jo vaig fer uns quants estudis d’investigació mentre treballava, com el del pintor Atilio Boveri, de qui vaig adaptar els seus textos escrits en argentí dialectal al castellà normatiu. També vaig estudiar el vocalisme sineuer i els topònims, i qualcun altre més específic per a la universitat. Ara bé, la dedicació a l’escriptura creativa comença fa uns anys, quan en vaig fer diversos tallers. Ara que ja estic jubilada m’hi puc dedicar plenament.


Què valores més de la creació literària?

M’agrada escriure sobre coses que conec i estim, no sobre física nuclear perquè no és el meu camp de coneixement. Estimes la família i el poble i escric sobre això. 


Des de sempre m’han agradat els relats que m’explicaven els padrins a les vetlades. No hi havia televisió i em contaven històries. També me n’explicaven el pare i les ties i jo les conservava a la memòria, no les escrivia. La meva repadrina Miquela, que va quedar vídua amb sis fills, és una  matèria primera valuosíssima per a una història. Quant a Sineu, l’estim també i m’agrada conèixer-ne el passat. Per això, l’estudii als llibres d’història i els documents dels arxius.


Aprofit dels fets històrics tot allò que puc per tal de compondre el «canemàs» damunt del qual «brodaré» la història fictícia. Als documents històrics notarials dels arxius hi apareixen noms d’espais i de persones reals -finques, batles, notaris, propietaris,...- i jo hi faig alguns canvis. Per exemple, Montornes, Riu, Balaguer, Torelló, Ramis, Munar, Salom, Arnau, Ferrer,... hi apareixen des del segle XIII. Joan Arnau era un confident del lloctinent. A partir del segle XVI l’exèrcit ja es professionalitza i els cavallers desapareixen. De les persones reals jo en faig personatges ficticis. Ara estic estudiant l’etapa de l’humanisme i he consultat molts textos notarials i altres religiosos, com breviaris, devocionaris, missals, llibre d’hores. Per cert, als textos antics moltes dones hi són conegudes amb el nom del marit feminitzat: na Tomeva, viuda d’en Tomàs; na Bartomeva o na Fillola. El seu propi nom no sempre hi apareix.


Què t’agrada més de la literatura?

Jo em vaig especialitzar en literatura del segle d’or castellà. Però posteriorment vaig estudiar a fons el autors realistes: Galdós, Pereda, Valera, Pardo Bazán. Conec Tolstoi, Dostoievski i també Sartre i Faulkner. M’agrada molt Paul Auster i Haruki Murakami. L’estil d’Isabel Allende m’interessa però també el d’Irene Vallejo (L’infinit en un jonc) i el de Laura Esquivel (Com aigua per a xocolata). Actualment he descobert Niklas Nat, un autor suec que es dedica a la novel·la negra històrica (1793).


Què consideres més rellevant, la història o la ficció? Com desenvolupes les teves històries?

Com ja he dit, vaig estudiant una etapa històrica i les idees van fluint lentament. Com se sol dir, la inspiració t’ha de trobar amb el bolígraf a la mà. A mi em passa que sempre m’arriben les idees quan més feines tenc i no em puc posar a escriure-les. També me n’apareixen durant la nit i les he d’escriure perquè si no ho faig l’endemà en despertar-me no me’n record.


Com érem, com som. Què en diu la teva família quan s’hi veu reflectida?

Res. Qualcú m’ha comentat que encara que no posi el nom real als personatges ha reconegut bé tots els protagonistes. És un viatge des del meu passat al present.


De Montpeller a Mallorques; de Ciutat a Sineu. Un amor secret entre persones de religions enfrontades i una bon fons literari.

La història llunyana aproximada al present amb l’excusa de l’amor. Qualcú m’ha dit que bota fragments en què hi ha molt de detall sobre l’ensenyament i la formació.  


El somni de llegir. Per què dues dones protagonistes?

La protagonista és una monja tancada perquè en aquell temps el convent era l’única via d’accés a les lletres. Hi ha lectors que m’han comentat que he incorporat dones que pateixen molt i que jo les maltract i que els fa pena. En el cas de la malcasada tenia diferents finals i no sabia quin triar. No escric sobre dones perquè sigui feminista sinó perquè crec que conec millor el caràcter de les dones que no el dels homes. Són més mals d’entendre, encara que ells diuen que les complicades som les dones.


Què pretens dir amb les teves novel·les? Quin missatge hi ha de fons?

M’agrada rememorar els nostres avantpassats, com vivien, com actuaven, com s’organitzaven.  Són el rerafons d’històries que jo m’he inventat però no m’he proposat llançar cap missatge en concret ni donar cap lliçó a ningú. Tampoc he pretès fer un assaig històric sinó una ficció literària amb aquests ingredients.


Quan componc una història hi vaig afegint tota la informació que consider interessant i necessària però després en faig fer lectures als amics i puc reescriure’n fragments, retallar-ne trossos, canviar-los de lloc,... i després hi ha la part més tècnica de correcció, reorganització, revisió. És a dir, que el que en surt ha canviat molt. 


Com definiries el teu estil?

No sabria definir-lo. No em sé classificar. Sempre hi ha una mica de nosaltres en les històries i en els personatges però no són el meu alter ego. Escric en català per pur realisme perquè un cavaller de Sineu a l’època en què se situa la història parla en català, no en castellà perquè ni en sabien. No és per catalanisme, és perquè estim la llengua. Per altra banda, la forma d’escriure canvia segons les accions que hi succeeixen: en uns moments, tot va ocorrent lentament i la narració es fa reflexiva. En altres, tot s’accelera i també l’estructura de les frases es fa més curta. Finalment, crec que en una novel·la els lectors han de descobrir el fons i els detalls. No cal dir-ho tot clar sinó suggerir. Record que vaig llegir que el plaer de lectura es pot perdre si un lector no arriba a la història perquè és massa complicada o perquè és tan senzilla que resulta massa evident. Jo procur ser subtil perquè la subtilesa és enriquidora i creativa per als lectors. 



Revista Díngola, 41. 

DIT I FET 

Assumpta Gómez de la Tía Vallès. DONES D’ARREL DE SINEU


En un clicar d’ulls ja han passat vuit mesos d’ençà que l’associació Dones d’Arrel de Sineu iniciàrem el projecte de l’EcoHort. I pot semblar estrany però de vegades hem viscut amb molta lentitud el pas del temps. Que n’és de llarga l’espera quan vols tenir uns resultats gairebé hora per hora! D’ençà del mes d’octubre unes petites llavors van tocar terra per germinar i convertir-se en un esplèndid planter. Va arribar el moment del seu trasplantament definitiu a mitjans del mes de desembre i van quedar a l’espera de ser entregades a les persones receptores a finals del mes de març en forma ja d’enciams. Cinc mesos! I, amb sinceritat, va ser insuficient la nostra mirada encoratjadora per provocar una acceleració al procés natural d’aquelles plantes.


A partir del dia 25 de març i amb una freqüència quinzenal hem pogut entregar a les famílies que ho necessiten i derivades per Serveis Socials de Sineu: 

- verdures que nosaltres hem sembrat: faves, pèsols de bullir, porros, espinacs, bledes, enciams, lletugues, cebes de trempó i, per guardar, alls, patates, carbassons, mongetes, tomàtigues, carabasses, pebres, albergínies i cogombres.

- complements: poals de fonoll, herba-sana, romaní i julivert.

- el que hem rebut de diferents famílies: llimones, carxofes, planters, fruites d’estiu, moraduix.


Si qualque moment hem tingut un excedent de verdures, els hem pogut fer arribar a altres municipis on altres associacions també entreguen aliments a sectors de població que ho necessiten.


Ens vàrem comprometre a “regalar salut”, i així ho estem fent. És una manera respectuosa de cooperar amb la terra i amb les persones, entregar verdures ecològiques.


També volíem fer servir les llavors de les varietats locals i les hi hem emprat sempre que ha estat possible. Un bon exemple del nostre compromís és haver sembrat fins ara: enciam revull blanc, lletuga murtera, fava negra i mallorquina, tomàtiga de ramellet de ferro, de Valldemossa, de cor de bou, de Mutxamel, mongeta blanca, carabassa llarga i albergínia morada.


I la veritat és que hem tingut molta de sort. Les patateres que van sofrir les gelades del mes d’abril van tornar a revifar lentament i les patates han sortir molt més grosses que un senzill patató. 


Ens va fer ganes sol·licitar una subvenció a la Caixa de Colonya i presentàrem el projecte anomenat Iniciativa Solidària. EcoHort Social de Dones d’Arrel de Sineu per tenir més recursos i millorar les instal·lacions del reg. Vàrem tenir la sort que el projecte hi va ser reconegut i ens van concedir tota la quantitat que els havíem demanat. 


Nosaltres fem el repartiment dels nostres productes, dijous a l’horabaixa, cada quinze dies a una paradeta davant de la Casa de Cultura. Us hi podeu acostar i, si teniu fruites o verdures que us sobrin, podeu fer com aquell senyor que veient com entregam l’herba-sana, ens duu un manat de moraduix per repartir. Tothom us estarà molt agraït. Nosaltres també agraïm la col·laboració de la família que ens deixa la mitja quarterada, als voluntaris que, motor en mà, van llaurant petites esperances i també fem arribar el nostre agraïment a totes les persones que ens donen idees i suport.



Revista Sa Plaça. NUM. 394 30 d'abril de 2021 (PG. 37) Entrevista a Assumpta Gómez de la Tia

IMPULSEN UN ECOHORT A SINEU PER REGALAR LA VERDURA 


El col·lectiu Dones d'Arrel s'encarrega de sembrar i fer la collita que cada 15 dies durà al Banc d'Aliments.


L 'associació sineuera Dones d'Arrel ha posat en marxa un ecohort que dóna suport al banc d'aliments municipal repartint verdura fresca. Al front de l'ecohort hi ha Assumpta Gómez de la Tia, que forma part del col·lectiu feminista des dels seus inicis, "al setembre l'associació es va plantejar fer qualque cosa, la primera idea fou la creació d'un menjador social a Sa Quintana seguint el model de Zaqueu de Palma, es fa el menjar a cada casa i després el duen al menjador". Però al poble les necessitats no són per manca d'aliments, i si ho és no ho sabem". Des de Dones d'Arrel han vist que el tipus de pobresa a Sineu és deixar de gastar tant, però amb el mínim d'aliments necessaris per viure; i el que maca és la verdura fresca. En total atenen unes 180 persones, entre adults i infants.


Assumpta Gómez de la Tia i el seu marit són els dos 'pagesos que es dediquen al cultiu de la terra i la plantació de verdures a uns terrenys que cedits i on duen a terme un hort ecològic


"Cercant un bocí de terra, ens oferiren aquesta mitja quarterada, sense saber que era per una finalitat social i així va sorgir l'EcoHort, un hort ecològic, que segueix el calendari llunar i que a més utilitza llavors locals, cosa que implica més feina ja que s'ha de fer el planter". Fan cultius de temporada, i tenen llavors autòctones, com les faves que són de Lloret, "en un principi no sabia si tendrien bona acollida o no, perquè jo som de Catalunya i allà sí que hi ha una forta tradició, aquí, a Mallorca, em digueren que hi ha gent que no els hi agrada, soprenentment se'n varen dur tot el gènere". De moment han fet una primera recollida que va tenir molt bona acceptació, "la gent va estar molt agraïda de veure que una associació de Sineu feia aquesta tasca per ells i que a més era tot ecològic, lletugues, faves, pèsols.....".


Els dies que l'Ajuntament serveix al banc d'aliments, Dones d'Arrel posa la paradeta defora del Teleclub, a l'interior de l'edifici hi ha taules amb les bosses d'aliments preparades i "així també ho separam de l'Ajuntament, que col·labora amb una subvenció amb la qual s'ha pogut fer el sistema de reg, aprofitant que la finca es troba a la vora d'un torrent i té aigües subterrànies". "Si el banc d'aliments dona cada quinze dies, noltros seguirem igual, si hi ha canvis haurem de cercar altres sistemes perquè la verdura no pot esperar un mes a la collita".


Des de l'associació volen crear una consciència de voluntariat, despertar la solidaritat. Revertir a la societat el que es rep, "quan explicavem què era l'EcoHort i que hi havia un sistema de voluntariat, la gent es va interessar per formar-hi part".


En principi seguiran igual, oferint els seus recursos a qui ho necessita, "l'EcoHort anirà canviant a mesura que canvii la situació de les persones, a lo millor el seu futur seria la creació d'horts en parcel·les com ja es fa a Petra, però de moment seguirem servint les verdures de temporada, ara ja estam preparant la terra per sembrar albergínies, patates, cebes, carabassins, etc".


Dones d'Arrel és una entitat reconeguda per l'IMAS com entitat social, ja que a cada casa hi ha una dona que s'encarrega de l'economia familiar. Apart de la subvenció municipal, acaben de rebre una subvenció de Caixa Colonya que sol·licitaren per a l'EcoHort.


La filosofia éstà clara: "Oferim els nostres recursos a qui ho necessiti, amb aquesta crisi o anam tots junts cap el mateix punt o no en sortirem; el que sí ha quedat clar és que no es pot viure sols del turisme i que ens hem d'acostumar a la reciprocitat. Ens hem de deixar dur pels regals que ens fa la vida, hem de recollir allò que la vida ens ofereix", sentencia Assumpta. 

X. GAYA



Revista El pla: 

Les dones trepitgen fort al Pla de Mallorca.

Entrevista a Francisca Caimari.

Entrevista a M Magdalena Alomar.


El-Pla-9.pdf

Un veïnat de Sineu pensa en l'hort de Dones d'Arrel 

Un senyor sineuer sap d'un excedent de planter i ens el fa arribar. Sense fer-ne comptes implicam les famílies  que cada quinze dies venen a cercar el que produeix el nostre hort i s'animen a plantar tomàquets, albergínies i pebres a casa seva. Iniciatives com aquesta enamoren!! Gràcies!

Tercera collita del nostre hort Ecològic i Social

L'hort dona de sí! Ahir vam poder fer la tercera entrega:

A més gràcies a una família vam poder repartir 8kg de carxofes.



La pandèmia i el malestar psicològic: Estratègies per afrontar-lo.


Carme Aguiló (psicòloga)


Des de fa un any, la nostra vida s'ha vist capgirada a causa de l'aparició d'un virus fins aleshores desconegut. Ara, dotze mesos després, està pràcticament present en tots els aspectes d’ella i els seus efectes sobre el nostre dia a dia han estat ben significatius. Intentarem no classificar-los en negatius o positius encara que, evidentment, gran part d'ells han estat molt dolorosos. També ens ha servit per prendre consciència del que és realment important a les nostres vides i que potser abans no hi donàvem tanta importància.


Igual com ens passa quan rebem una notícia greu, com una malaltia crònica, una mort d'una persona estimada, un fracàs amorós,... la primera reacció és la de xoc emocional. La incredulitat, la sensació que allò passarà de pressa i que no ens afectarà gaire es va convertint en tristor i ràbia quan ens adonem que això ha arribat per quedar-se. Durant el confinament vàrem fer un primer esforç, pensàvem que aniríem tornant aviat a la normalitat i la nostra decepció ha estat veure que es van succeint diferents onades sense tenir clar quin serà el final. Esperem solucions col·lectives, però mentrestant hem d'anar aplicant recursos personals per poder passar el dia a dia.


Les nostres rutines han hagut de canviar, tant en l'àmbit familiar, relacional, laboral i d'oci, i tot això afecta la nostra sensació de benestar i de seguretat. I a aquesta pèrdua hi hem de sumar la sensació d'incertesa pel demà -la por a emmalaltir o que emmalalteixi una persona estimada, el temor a perdre els recursos econòmics de què disposàvem-. Molts de nosaltres hem patit aquestes situacions o bé ho hem viscut a través de persones molt properes.


Tot això ens provoca una sensació d'esgotament tant físicament com psicològicament -de fet, no hi ha tanta diferència entre l'un i l'altre-. Ens podem arribar a sentir frustrats i plens d'ira. Ens ha arribat tanta informació -i moltes vegades 

contradictòria- que ja no sabem el que és cert i el que no. L'humor puja i baixa, i moltes vegades no podem identificar-ne la causa. La son, en moltes ocasions, s'altera i ens és més difícil recuperar-nos. També som més propensos a atacs d'ansietat o a la depressió.


L'anomenada "fatiga pandèmica" té efectes biològics, cognitius, emocionals i comportamentals. En el darrer estudi realitzat pel Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), publicat el quatre de març sobre la salut mental dels i les espanyoles durant la pandèmia de la Covid-19, van concloure que: el 23% de la població ha sentit por de morir, el 41,9% problemes de son, el 68,6% por extrema que mori un familiar, el 51% molt de cansament i falta d'energia, 38,7% mal de cap, taquicàrdia o marejos, el 61,2% se senten més preocupats per la seva salut. A més, el 52,2% dels pares de fills menors d'edat han notat canvis en la manera de ser dels seus fills, canvis d'humor, d'hàbits o transtorns de la son. També ha augmentat la prescripció de psicofàrmacs de manera significativa i les consultes als centres de Salut Mental han augmentat durant la pandèmia un 20%. És un moment de patiment col·lectiu.


Bé, i què fem amb tota aquesta llista de males notícies? Com ho podem afrontar per no patir en excés?


El primer que podem fer és parar i observar quins són els nostres pensaments més freqüents i quines emocions sentim. És important poder posar nom a allò que ens passa: estic enfadada, estic morta de por, estic cercant solucions màgiques perquè a mi no em passi res, estic trista, irritable, esgotada,... Hem d'aprendre a validar, a donar un espai i temps al nostre patiment. Si fem com si no passés res tampoc podrem trobar la manera de solucionar-ho.


Després ens demanem: tot això que ens passa ha canviat el meu comportament? La meva manera de relacionar-nos? El meu estat físic? Com estic administrant el meu temps? Ha variat la meva manera d'entendre el món, la vida, la família, la feina, les amistats,...? M’assec tranquil·lament, sol, amb mi mateix, i reflexiono sobre això. Si ve de gust és una bona idea prendre notes a un paper, això ens ajuda a organitzar el nostre pensament.


Seguidament podem fer dues llistes: una, amb les coses de les quals estic contenta i, l'altra, amb les coses que no m'agraden gens. No us preocupeu si surt més llarga la llista de les coses que no ens agraden ja que la nostra ment està dissenyada per veure tot el que pot ser perillós per trobar recursos per protegir-nos. El problema pot venir si veiem perills on no n’hi ha perquè estem molt preocupats, angoixats o tristos. I si surt més llarga la llista de les coses per les quals estàs content i agraït, felicita la teva ment perquè ha trobat la manera d'asserenar-se.


A continuació, agafem la llista de les coses que no ens agraden i la dividim en dues: una, amb les coses que depenen de mi i, l'altra, amb les coses en les quals jo no puc fer-hi res. Amb la primera llista podem pensar estratègies i plans d'acció per anar fent per millorar la situació. Amb la segona, podem fer un alenar profund i recordar que aquestes situacions les compartim amb tota la humanitat, que el dolor forma part de la vida i que no serveix de res resistir-se a ell ja que únicament crearem més dolor i patiment a dintre nostre. Aprèn a cuidar-te quan pateixes, comparteix el teu dolor amb els amics, familiars o persones que saps que poden comprendre't. Aprèn a demanar ajuda perquè tots, en un moment o un altre, la necessitem.


Finalment, cal procurar situacions que ens facin sentir bé perquè ens ajudaran a superar aquest moment difícil pel qual estem passant. La sensació de benestar és el millor antídot per al malestar emocional. Hem d'aprendre a parlar de com ens sentim, a explicar allò que fem en el dia a dia per a sentir-nos millor. I tampoc no és necessari fer grans coses: durant el dia hi ha nombroses ocasions per a petits plaers -una posta de sol, una tassa de cafè, un menjar deliciós, una conversa amb un amic, ballar, mirar, escoltar-. Mil i una coses que podem fer sols o acompanyats. El més important és ser capaços de percebre'ls, d'assaborir-los, de ser conscients mentre els vivim i després poder-los gaudir en el record.


I, com diu Victor Frankl, psiquiatre jueu tancat a un camp de concentració nazi, en el llibre "L'home a la recerca del sentit", hem de trobar un sentit a la nostra vida o, el que és el mateix, demanar-nos què és el que li dona sentit a la nostra vida. I així podrem trobar la manera de sobreviure a les calamitats que ens van passant.


Chanel, la dona i el mite

Sovint ignoram el passat de certes figures cèlebres

XESCA FERNÁNDEZ DE HEREDIA


L’any 1967, el crític literari Roland Barthes publica el seu assaig La mort de l’auteur, on proposa una nova manera de consumir art. 


Fins aquell moment, la tendència acadèmica consistia a analitzar l’art tenint en compte el context històric, social, cultural, polític i personal de l’autor; és a dir, les seves experiències afecten l’obra, i aquests factors afecten el significat.  


En canvi, Barthes proposava separar totalment l’obra de l’autor, i analitzar-la com a un ent separat, totalment divorciat del seu creador. El significat d’una obra està en l’obra mateixa, i com l’espectador la percep. 


Chanel mor el 1971. La dona del president francès, Claude Jaqueline Pompidou, gran admiradora de la dissenyadora, anuncia una exposició en el seu honor, que serà inaugurada l’octubre del mateix any. 


Aviat, però, surten veus que demanen cancel·lar, o posposar, l’exposició. Un periodista, Pierre Galante, està a punt de publicar una biografia on s’exposa que durant la guerra, Coco Chanel va ser l’amant del baró Hans Günther von Dincklage, un agent de la Gestapo. 


Això crea molta controvèrsia. Galante, que havia estat membre de la resistència, té accés als documents dels serveis de contraintel·ligència francesos, on es detallen extensivament les activitats de Chanel durant l’ocupació. Per altra banda, Edmonde Charles-Roux, que també està a punt de publicar una biografia sobre la dissenyadora, i havia tingut contacte directe amb ella i el seu advocat, René de Chambrum, diu que el polèmic romanç, succeït entre les parets de l’Hotel Ritz, no tenia res a veure amb la política, i que a més, Dincklage no era membre de la Gestapo. (Posteriorment, quan la veritat va sortir a la llum, Charles-Roux va admetre que tant la dissenyadora com l’advocat l’havien enganada completament)


Encara que sembli que el passat nazi de Coco Chanel només es va descobrir després de la seva mort, la veritat és que, immediatament després de la guerra, tant el govern francès com els ciutadans de París, són molt conscients de les activitats bèl·liques de la dissenyadora. 


L’Alliberament de París ocorre l’agost de 1944, de mans de les Forces Françaises de l’Intérieur (FFI), i  els Francs-Tireus et Partisans (FTP), formades per milicians armats amb pistples de la Primera Guerra Mundial i còctels Molotov. 


Els ciutadans tenen set de venjança, i durant les darreres setmanes del mes, hi ha grups que cerquen col·laboradors civils, gent que havia ajudat o havien estat involucrats amb les forces d’ocupació, i els arresten, apallissen o assassinen. 


Chanel mateixa és arrestada per les FFI, per ser sotmesa a interrogatori, però és alliberada gràcies a una ràpida intervenció del Primer Ministre britànic, Winston Churchill, amb qui havia fet amistat el 1924. Immediatament després, s’exilia a Suïssa, on es reuneix amb Dincklage. 


Quan el General Charles de Gaulle decideix posar fi a la violència, comencen a organitzar-se judicis per tots els col·laboradors civils, sota càrrecs de traïció.  El 16 d’abril de 1946, s’emet una ordre d’arrest urgent per a Gabrielle Chanel, i els jutjats envien policies a la frontera per tal d’apresar-la. 


Aquesta vegada, no és per la seva relació amb el baró von Dincklage: el jutge ha descobert que Chanel havia treballat per als serveis d’intel·ligència alemanys, i havia cooperat amb un traïdor francès, el baró Louis Vaufreland, durant una missió a Madrid el 1941, per tal d’aconseguir gent que espiàs per Alemanya.


Chanel ho nega tot durant l’interrogatori, afirmant que les històries sobre ella i Vaufreuland són «fantasies», però durant més de cinquanta pàgines, el sumari del judici demostra com havia estat reclutada, i com havia utilitzat les seves relacions polítiques per tal d’escapar de les autoritats. 


Per entendre per què Coco Chanel es fa agent nazi, hem d’entendre un poc el seu caràcter. La que un dia seria una de les dissenyadores més famoses del món, va criar-se en un convent. En aquells moments, el catolicisme estava molt centrat en el pecat, la penitència i la redempció; i l’església estava marcada per un antisemitisme rampant, justificat amb la creença que havien estat els jueus els que havien crucificat Jesús. 


Al llarg de la seva vida, Chanel va demostrar contínuament el seu odi i menyspreu pels jueus, d’una manera apassionada i molt vocal; parlant sobre l’augment del nombre de botigues que s’estaven obrint a París, va dir que «només tinc por dels jueus i els xinesos; i dels jueus, més que dels xinesos». 


A més, els seus amants i les seves amistats només servien per exacerbar les seves conviccions polítiques. Durant l’estiu de 1925, any en què cultiva l’amistat de Winston Churchill, i el Príncep de Gales, es fa amant del duc de Westminster, amb qui comparteix l’antisemitisme i l’homofòbia, que li explica els mals del comunisme i els bolxevics. Després, el 1934, es fa amant del poeta Paul Iribe, d’ultradreta, que l’animarà a mostrar públicament la seva ideologia política. 


Però si hi ha un accident que realment demostra el caràcter de Coco Chanel, és el que té a veure amb la seva creació més lucrativa i reconeguda: el seu perfum Chanel núm. 5. Quan Chanel decideix crear una fragància pròpia, disgustada pels aromes florals i els perfums recarregats de l’època, el seu amant, el Gran Duc Dimitri Pavlovich, la posa en contacte amb Ernest Beaux, perfumista de l’ex-zar. El 1921, Beaux presenta una sèrie de mostres numerades a la dissenyadora, i d’entre totes, ella elegeix la número cinc- d’aquí el nom. El perfum es posa a la venda el mateix any, i es un èxit rotund. 


Per tal d’expandir la producció, i poder complir amb la demanda, Chanel s’alia amb Pierre Wertheimer, propietari, juntament amb el seu germà, de Boujois Perfumes. L’any 1924 es crea la companyia Les Parfums Chanel S.A., i Chanel es queda amb 200 accions i un 10% dels beneficis; els Wertheimer, per altra banda, s’enduen un 70%. 


L’expansió de Chanel núm. 5 dona molts de beneficis, més dels que cap de les parts s’esperava. I la dissenyadora francesa comença a pensar que, tal vegada, el contracte que ha firmat no li resultarà gaire beneficiós. 

Ara, cal tenir en compte dues coses. 


Primer, a Coco Chanel no li agrada gens tot el que hi ha darrere d’un negoci. La paperassa, els contractes, tot això, l’avorreix a morir.


Segon, els germans Wertheimer són jueus, provinents d’Alsàcia. 


Chanel, pensa que els Wertheimer l’estan enganant, rescindeix el contracte, i encara que els seus comptables li asseguren el contrari, està convençuda que uns “pirates jueus” li roben. Així que el 1930, contracta René de Chambrum, advocat, i posa una sèrie de querelles que s’allarguen als jutjats durant anys, però que al final, no duen a res. 

És amb l’ocupació alemanya que Chanel creu trobar una solució. El 5 de maig de 1941 escriu a l’administrador del govern encarregat de disposar de les finances dels jueus confiscades pels agents nazis, i demana propietat de la companya, basant-se  que Les Parfums Chanel encara es trobava en «propietat de jueus» i que havia estat abandonada pels seus propietaris, ja que els Wertheimer havien fugit de França per escapar de la persecució. 


Tot i els seus arguments, Chanel no aconsegueix quedar-se amb el negoci. Tement aquesta situació, els germans havien traspassat la companyia a un francès catòlic, Felix Amiot, que els retornà el control un cop acabada la guerra. Finalment, ambdues parts arribaren a un acord el 1947. 


És aquí on tornam a la mort de l’autor. Coco Chanel va ser una gran dissenyadora, que revolucionà el món de la moda i la manera que fins llavors tenien de vestir-se les dones, innovà peces de vestir tradicionalment masculines i marcà una època. Però també va ser una antisemita vocal en el seu odi,  una agent nazi activa durant la guerra, que intentà aprofitar la situació per augmentar la seva riquesa. No sempre es pot separar l’autor de l’obra, i si bé podem idealitzar Chanel, el mite, hem de recordar també les accions de Chanel, la dona. 

Primera entrega de verdura fresca del nostre hort. 25 de març de 2021

Continuam amb la recollida de verdura fresca del nostre hort

Dones i diversitat funcional. 

M. MAGDALENA MARTORELL GACIAS


Per què la societat no està preparada per a la inclusió social, educativa i laboral, de totes les persones que convivim en el món?. Hi ha moltes persones que viuen en una lluita constant per a poder accedir a uns drets que són fonamentals per a tots els ésser humans. 

El teu sexe condiciona molts d’aspectes al llarg de la teva vida i és que les dones, des de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, lluitam per a aconseguir una major llibertat i drets per a poder integrar-nos plenament en la societat. 


Moltes vegades ens invisibilitzen, ens fan creure que per a tenir la capacitat de parir estem obligades a fer-ho i a formar una família, parlen de llibertat però a les dones ens posen traves diariament. La societat ens té etiquetades com el sexe dèbil però hem demostrat que sabem lluitar per aconseguir l’erradicació de tota discriminació social per motius de gènere. Encara actualment existeixen molts de pensaments i mancances que ens oprimeixen. Al llarg de la història mundial les dones no han estat representades en l’art, la literatura, la música, el cinema o el teatre ja que totes les persones tenim al cap o hem estudiat el nom de grans compositors, pintors, escriptors, directors de cine o teatre i fins i tot polítics, futbolistes, boxejadors, empresaris… I al nostre entorn tenim grups on majoritàriament l’èxit és masculí. Per exemple a Sineu, els mecànics, els policies locals, les empreses de construcció, etc. La societat no avança perquè encara ara les dones cobram un 13’72% menys que els homes per realitzar la mateixa feina. Estem sota un sostre de vidre i aquesta societat segueix denigrant-nos. 


Les dones podem vestir com volem però la societat ens jutja; les dones podem sortir de nit però no podem tornar tranquil·les a casa; les dones no podem gaudir igual que els homes de la nostra sexualitat perquè a ells se'ls etiqueta de “machotes” i a nosaltres de putes; però les dones seguirem batallant perquè gràcies a aquesta lluita hem aconseguit cada vegada ser més visibles i lliures dins de la societat. 

Ja des del naixement el teu sexe determina el teu camí a la vida i, si neixes dona i amb diversitat funcional, aquest camí serà més difícil. L’any 2018 a Espanya hi havia 3.163.992 persones amb alguna diversitat funcional, i d’aquesta xifra 1.573.777 persones eren dones. 


Quan parlem de diversitat funcional ens referim a les persones que tenen diferents capacitats a nivell físic, intel·lectual o sensorial. Totes les persones funcionam de forma diferent i per això necessitem l’entorn per a poder desenvolupar-nos i al llarg de la nostra vida anar modificant la nostra forma de funcionar. Quan aquestes diferències funcionals interactuen amb un medi social no accessible, aquest crea barreres en la participació en igualtat de condicions i fa que la persona pateixi discriminació. La nostra societat ha de prendre el compromís de treballar per respectar la dignitat i la llibertat de tothom, duent a terme béns, serveis, productes universals accessibles que garanteixin els drets individuals en condicions d’igualtat, seguretat i confort. 

La importància de la utilització del llenguatge inclusiu és bàsicament perquè aquest té en compte totes les persones, permet reconèixer les diferències que enriqueixen la nostra societat i intenta tractar cada persona com se senti còmoda. D'igual forma és utilitzat per a transmetre uns valors i manifestar a través d'una comunicació inclusiva el respecte del sexe, gènere o diversitat; i s’adapta a l'evolució del món on vivim. 

Fa uns anys em vaig interessar per la llengua de signes. Per si no ho sabeu, es tracta d'una llengua minoritzada dins de la societat. Aquesta és natural de caràcter visual, gestual i espacial amb una gramàtica pròpia que reuneix totes les característiques i compleix les mateixes funcions que qualsevol altra llengua. No existeix una única llengua de signes en el món, cada país en té una o diverses que han anat evolucionant lingüísticament amb independència de les llengües orals. A Espanya estan reconegudes la llengua de signes espanyola i la catalana, concretament a Mallorca es parla una mescla de les dues amb alguns signes propis. 


El meu interès cap al món social va augmentar i he acabat estudiant al CIFP Son Llebre, un institut de branca social amb un fort caràcter inclusiu i igualitari; en ell estic cursant el segon any del Grau Superior de Mediació Comunicativa. Les funcions que duu a terme la figura professional en Mediació Comunicativa és desenvolupar intervencions per a persones sordes, amb sordceguesa i amb diversitat auditiva, que siguin usuàries de la llengua de signes espanyola, o amb dificultats de comunicació, llenguatge i parla; així com programes de promoció, de les persones sordes i amb sordceguesa usuàries de la llengua de signes espanyola, i de sensibilització social, tot respectant la idiosincràsia de les persones usuàries. És a dir, les seves competències professionals són actuar com a nexe entre la persona usuària i el món, assessorar, sensibilitzar persones, col·lectius, institucions, etc.; adaptar la comunicació, promoure’n l'autonomia i pot realitzar la seva activitat professional a qualsevol estructura o organització de serveis socials i educatius. 

Un dels col·lectius amb què el/la professional en Mediació Comunicativa treballa és la sordceguesa, que consisteix en una diversitat funcional sensorial única que combina el deteriorament de la vista i l'oïda, afecta les habilitats diàries necessàries per a una vida autònoma, en la comunicació, accés a la informació i a la mobilitat i orientació. També requereix serveis especialitzats, personal específicament format per a la seva atenció i mètodes especials de comunicació. La majoria de persones amb sordceguesa tenen restes visuals i/o auditives, però aquestes restes poden no ser sempre aprofitables. És per això que la interpretació de l'entorn, la capacitat de relacionar-s’hi i les habilitats d'aprenentatge se’n veuen afectades, ja que el 95% de la informació amb la qual els éssers humans funcionam la rebem mitjançant els sentits de la vista i de l'oïda. En la societat moltes vegades es posa en dubte la capacitat de la dona i encara més si aquesta té una diversitat funcional. 

I un altra col·lectiu és la sordesa, que consisteix en una diversitat funcional sensorial causada per una pèrdua auditiva. Aquesta dependrà de l’edat d’aparició, la localització de la lesió, el grau de pèrdua auditiva, el nombre d’oïdes afectades i si la pèrdua és progressiva o sobtada. Les persones sordes presenten una diferència social amb base biològica: l'organització visual i no auditiva de l'experiència vital. El terme de comunitat sorda, fa referència a les persones que utilitzen la llengua de signes i comparteixen experiències, objectius, valors, tradicions, costums, regles de comportaments i situacions quotidianes pròpies; són persones amb consciència d'una identitat comuna i que a diferència d'altres comunitats està minoritzada dins de la societat i no està localitzada en un territori ni tampoc té un territori de referència. 


Podem destacar uns quantes dones en aquesta tasca: Na Margalida Jofre, andritxola, durant el franquisme va ser la primera dona a fundar i presidir una associació a Espanya, amb la creació de l'Associació de Persones Sordes de Mallorca. Va convertir-se en la veu de les persones sordes i com a homenatge es va crear el còmic Margalida Jofre, la dona que va rompre barreres.  Na Gennet Corcuera és la primera persona amb sordceguesa a aconseguir una llicenciatura universitària a Europa i a Espanya, i a participar en una pel·lícula anomenada Me llamo Gennet on es narra la seva història amb el desig de donar a conèixer la realitat de les persones amb sordceguesa. I na Mireia Mendoza, jove mallorquina, és la primera persona amb sordceguesa an desfilar en una passarel·la, concretament a la Setmana de la Moda de Milà i la Mercedes-Benz Fashion Week Madrid.


Una especialista en aquest tema és la professora Ita Hernández Vinent, graduada en Pedagogia a la UAB i especialitzada en dificultats d’aprenentatge i trastorns del llenguatge per la UOC i també Especialista en Llengua de Signes. Actualment. Treballa com a professora tècnica de Serveis a la Comunitat, en concret al Cicle Formatiu de Grau Superior en Mediació Comunicativa al CIFP Son Llebre, és a dir, és la meva professora. Ella m’ha donat l'oportunitat d’entrevistar-la:


1. Quin tipus de sordesa tens? És de naixement? Tens restes auditives? 

Sóc sorda de naixement, tenc una pèrdua auditiva de tipus neurosensorial amb grau moderada-severa, que es va diagnosticar quan jo tenia 8 mesos. Tenc restes auditives i sóc usuària d’audiòfons. 


2. Què suposa/significa per tu la llengua de signes? És la teva llengua materna? 

Realment, la llengua de signes no és la llengua materna pel fet que tota la meva família és oïdora. Però, la vaig aprendre als 5-6 anys, gràcies a la figura de l’intèrpret de llengua de signes a l’aula. La llengua de signes m’obrí una porta més, conèixer una nova llengua més i ser bilingüe, com també conèixer altres persones sordes i introduir-me en el món de la comunitat sorda. Avui en dia, puc dir que sóc bilingüe, ja que puc utilitzar la llengua oral com la llengua de signes segons la situació comunicativa. Encara existeix la falsa creença que l’aprenentatge de la llengua de signes endarrereix la llengua oral, quan s’ha demostrat que és tot el contrari, igual que aprendre una altra llengua (anglès, francès,…). Aprendre la llengua de signes suposa una riquesa més ja que la llengua de signes afavoreix el desenvolupament de la llengua oral; com també contribueix a la millor comprensió dels continguts curriculars. 

Una persona sorda la pot adquirir amb facilitat en qualsevol moment de la seva vida, pel fet que es tracta d’una llengua natural de les persones sordes, i a diferència de la llengua oral, és visual. Per tant, ensenyar-la a un fillet/a sord/a no suposa dificultats, i tampoc a fillets oients. Fins i tot, hi ha estudis que demostren que qualsevol bebè pot aprendre la llengua de signes des dels 4 mesos, abans de desenvolupar-se la llengua oral; i de cada vegada més, hi ha més bebès oients de famílies oients que aprenen la llengua de signes. 


3. Has tingut obstacles al llarg de la teva vida? Per exemple, a l’escola, institut, universitat? I en l’àmbit laboral? 

Segons la meva experiència educativa, sempre he estat escolaritzada en centres ordinaris; des d’educació infantil a la universitat. Als 5-6 anys vaig aprendre la llengua de signes, gràcies a la figura de l’intèrpret de llengua de signes, figura que he tingut fins a la Universitat. En tota la meva trajectòria professional, he estat lligada al món de la diversitat, en concret de la comunitat sorda; tant a nivell personal com professional.

Tot i això, vull apuntar que, en el meu cas, em considero una persona amb molta sort, ja que he gaudit gairebé de totes les oportunitats, però reconec que ha estat així, gràcies al suport fonamental de la meva família i de professionals que m’han acompanyat durant la meva trajectòria educativa/laboral, la qual des de sempre ha estat molt conscient de la realitat que vivim, i per altra banda, gràcies a ser una persona caparruda, curiosa i extravertida a qui no li ha importat estudiar el doble que els altres i a qui no li fa vergonya demanar el que no entén tantes vegades com calgui, però tinc molt present que no totes les persones en la meva situació s’han trobat amb un marc tan propici, per la qual cosa cal seguir lluitant. Si la base de l’educació i la formació no es dóna correctament, aleshores l’accés a la feina és difícil i l’accés a les notícies i a la informació tampoc es dóna. 


4. Creus que s’ha de visibilitzar i sensibilitzar més la societat sobre la sordesa?. 

Sí, cal visibilitzar i sensibilitzar les necessitats de les persones sordes, així com l’eliminació de les barreres de comunicació, és a dir, promoure un món accessible i inclusiu on existeixen recursos accessibles. Per exemple, que a la sala d’espera de l’hospital no cridin per megafonia sinó per pantalles visuals, que totes les pel·lícules de cine siguin subtitulades, que l’alumnat sord tingui totes les hores de l’intèrpret de llengua de signes i/o la figura de mediació comunicativa, etc. Com també cal eliminar els estereotips de la societat respecte a les persones sordes, com per exemple, que no s’ha de parlar de sordmuts. I també la visió respecte a la llengua de signes, com a qualsevol altra llengua, la llengua de signes catalana i la llengua de signes espanyola estan reconegudes com a llengües. La llengua de signes existeix des de fa més de 2.500 anys i existeixen tantes llengües de signes com llengües orals. 


5. Creus que el fet de ser dona i sorda t’ha posat més barreres al llarg de la teva vida? 

Com a persona sorda, i com totes les persones sordes, hem viscut situacions i experiències difícils que, per mi, han estat clau per determinar el meu futur, progressar i créixer com a persona. 

El fet de néixer sorda m’ha ensenyat que res és impossible, tot el que un es proposi amb ganes, esforç i il·lusió es pot aconseguir. Quantes vegades he pensat “com seria la meva vida si no fos sorda?”, en fi, és impossible saber-ho; segur que hauria estat diferent, potser no hauria estudiat ni treballat el mateix. 

Sempre he acceptat que era una persona sorda ja que des del primer moment els meus pares no van fer de la sordesa un problema. L’actitud de la meva família sempre ha estat positiva, ha apostat per una educació ordinària i també per l’aprenentatge de la llengua oral i de la llengua de signes. Tant l’entorn familiar com l’educatiu, ha estat un pilar fonamental en la meva vida. Depèn de la situació que un hagi viscut. A mi si em preguntessin què canviaria de la meva vida, si tinc una cosa clara és que no canviaria el fet de ser una persona sorda perquè he viscut experiències difícils, però que també m’han enriquit molt com a persona. He conegut molta de gent i treballo en un àmbit que m’agrada molt. 


6. Quines necessitats poden plantejar les persones sordes en relació al feminisme? 

Realment, la dona sorda pateix una doble discriminació: pel fet de ser una persona sorda i pel fet de ser dona. Des del meu punt de vista, la principal dificultat de les dones sordes, com per qualsevol persona sorda, són les barreres de la comunicació i/o informació que viuen cada dia i sovint genera frustració i/o ansietat quan no els arriba tota la informació. 

Al llarg de la història, les dones sordes han demostrat que es mouen, que saben organitzar-se per a defensar els seus drets i que estan disposades a lluitar juntes per la igualtat de gènere en la comunitat sorda. Algunes han aconseguit el que han volgut com la Margalida Jofre, etc. Però, les dones sordes sofrim comportaments i actituds que ens invisibilitzen: la desigualtat en l’accés a diferents recursos i serveis públics o privats a la disposició de la ciutadania a causa de la seva escassa o nul·la accessibilitat; i els estereotips i prejudicis sobre les nostres capacitats per ser dones i per ser persones sordes. 

Però, crec que encara no s’ha aconseguit la igualtat de les persones sordes en molts àmbits: educatiu, laboral, sanitari. Quan els drets de les dones avancen, tota la societat avança amb elles. Quan els drets de les persones sordes avancen, tota la societat avança amb nosaltres. 


7. Vols esmentar alguna cosa més? 

Tal i com he dit abans, crec que encara no s’ha aconseguit la igualtat de les persones sordes, aquesta és la realitat. Hi ha molts camins i àmbits en els quals s’ha de treballar. Des de l’àmbit educatiu, s’ha accentuat la millora de l’atenció educativa de l’alumnat amb sordesa, però falta molt de camí per recórrer i dissenyar una escola inclusiva per a alumnat amb sordesa, que encara no existeix. Pens que s’ha de reconèixer i ampliar la presència d’intèrprets de llengua de signes i de mediadors comunicatius a l’àmbit educatiu, formatiu, laboral, sanitari, etc. (cicles formatius, universitat, cursos, tallers, etc.). Des de la meva perspectiva, centrada en el principi d’inclusió educativa, la llengua oral i la llengua de signes han de tenir el mateix pes. D’aquesta manera, serem molt rics en cultura i aconseguirem cada vegada més ser una societat inclusiva. Tots som diferents i tots som iguals. 


Podem concloure que la societat no està preparada per a una inclusió total de les dones i de les persones amb diversitat funcional, perquè vivim en un estigma en tots els àmbits, que evoluciona lentament i que no accepta el que no està estandarditzat. Vaja, el ‘normal’ dins d’aquesta societat de merda. Vull proposar-vos una reflexió: Què heu pensat quan heu vist una dona lliure? I una dona lliure amb una diversitat funcional? El ‘normal’ ha de ser poder ser lliure. 


Una especialista en aquest tema és la professora Ita Hernández Vinent, graduada en Pedagogia a la UAB i especialitzada en dificultats d’aprenentatge i trastorns del llenguatge per la UOC i també Especialista en Llengua de Signes. Actualment. Treballa com a professora tècnica de Serveis a la Comunitat, en concret al Cicle Formatiu de Grau Superior en Mediació Comunicativa al CIFP Son Llebre, és a dir, és la meva professora. Ella m’ha donat l'oportunitat d’entrevistar-la:


1. Quin tipus de sordesa tens? És de naixement? Tens restes auditives? 

Sóc sorda de naixement, tenc una pèrdua auditiva de tipus neurosensorial amb grau moderada-severa, que es va diagnosticar quan jo tenia 8 mesos. Tenc restes auditives i sóc usuària d’audiòfons. 


2. Què suposa/significa per tu la llengua de signes? És la teva llengua materna? 

Realment, la llengua de signes no és la llengua materna pel fet que tota la meva família és oïdora. Però, la vaig aprendre als 5-6 anys, gràcies a la figura de l’intèrpret de llengua de signes a l’aula. La llengua de signes m’obrí una porta més, conèixer una nova llengua més i ser bilingüe, com també conèixer altres persones sordes i introduir-me en el món de la comunitat sorda. Avui en dia, puc dir que sóc bilingüe, ja que puc utilitzar la llengua oral com la llengua de signes segons la situació comunicativa. Encara existeix la falsa creença que l’aprenentatge de la llengua de signes endarrereix la llengua oral, quan s’ha demostrat que és tot el contrari, igual que aprendre una altra llengua (anglès, francès,…). Aprendre la llengua de signes suposa una riquesa més ja que la llengua de signes afavoreix el desenvolupament de la llengua oral; com també contribueix a la millor comprensió dels continguts curriculars. 

Una persona sorda la pot adquirir amb facilitat en qualsevol moment de la seva vida, pel fet que es tracta d’una llengua natural de les persones sordes, i a diferència de la llengua oral, és visual. Per tant, ensenyar-la a un fillet/a sord/a no suposa dificultats, i tampoc a fillets oients. Fins i tot, hi ha estudis que demostren que qualsevol bebè pot aprendre la llengua de signes des dels 4 mesos, abans de desenvolupar-se la llengua oral; i de cada vegada més, hi ha més bebès oients de famílies oients que aprenen la llengua de signes. 


3. Has tingut obstacles al llarg de la teva vida? Per exemple, a l’escola, institut, universitat? I en l’àmbit laboral? 

Segons la meva experiència educativa, sempre he estat escolaritzada en centres ordinaris; des d’educació infantil a la universitat. Als 5-6 anys vaig aprendre la llengua de signes, gràcies a la figura de l’intèrpret de llengua de signes, figura que he tingut fins a la Universitat. En tota la meva trajectòria professional, he estat lligada al món de la diversitat, en concret de la comunitat sorda; tant a nivell personal com professional.

Tot i això, vull apuntar que, en el meu cas, em considero una persona amb molta sort, ja que he gaudit gairebé de totes les oportunitats, però reconec que ha estat així, gràcies al suport fonamental de la meva família i de professionals que m’han acompanyat durant la meva trajectòria educativa/laboral, la qual des de sempre ha estat molt conscient de la realitat que vivim, i per altra banda, gràcies a ser una persona caparruda, curiosa i extravertida a qui no li ha importat estudiar el doble que els altres i a qui no li fa vergonya demanar el que no entén tantes vegades com calgui, però tinc molt present que no totes les persones en la meva situació s’han trobat amb un marc tan propici, per la qual cosa cal seguir lluitant. Si la base de l’educació i la formació no es dóna correctament, aleshores l’accés a la feina és difícil i l’accés a les notícies i a la informació tampoc es dóna. 


4. Creus que s’ha de visibilitzar i sensibilitzar més la societat sobre la sordesa?. 

Sí, cal visibilitzar i sensibilitzar les necessitats de les persones sordes, així com l’eliminació de les barreres de comunicació, és a dir, promoure un món accessible i inclusiu on existeixen recursos accessibles. Per exemple, que a la sala d’espera de l’hospital no cridin per megafonia sinó per pantalles visuals, que totes les pel·lícules de cine siguin subtitulades, que l’alumnat sord tingui totes les hores de l’intèrpret de llengua de signes i/o la figura de mediació comunicativa, etc. Com també cal eliminar els estereotips de la societat respecte a les persones sordes, com per exemple, que no s’ha de parlar de sordmuts. I també la visió respecte a la llengua de signes, com a qualsevol altra llengua, la llengua de signes catalana i la llengua de signes espanyola estan reconegudes com a llengües. La llengua de signes existeix des de fa més de 2.500 anys i existeixen tantes llengües de signes com llengües orals. 


5. Creus que el fet de ser dona i sorda t’ha posat més barreres al llarg de la teva vida? 

Com a persona sorda, i com totes les persones sordes, hem viscut situacions i experiències difícils que, per mi, han estat clau per determinar el meu futur, progressar i créixer com a persona. 

El fet de néixer sorda m’ha ensenyat que res és impossible, tot el que un es proposi amb ganes, esforç i il·lusió es pot aconseguir. Quantes vegades he pensat “com seria la meva vida si no fos sorda?”, en fi, és impossible saber-ho; segur que hauria estat diferent, potser no hauria estudiat ni treballat el mateix. 

Sempre he acceptat que era una persona sorda ja que des del primer moment els meus pares no van fer de la sordesa un problema. L’actitud de la meva família sempre ha estat positiva, ha apostat per una educació ordinària i també per l’aprenentatge de la llengua oral i de la llengua de signes. Tant l’entorn familiar com l’educatiu, ha estat un pilar fonamental en la meva vida. Depèn de la situació que un hagi viscut. A mi si em preguntessin què canviaria de la meva vida, si tinc una cosa clara és que no canviaria el fet de ser una persona sorda perquè he viscut experiències difícils, però que també m’han enriquit molt com a persona. He conegut molta de gent i treballo en un àmbit que m’agrada molt. 


6. Quines necessitats poden plantejar les persones sordes en relació al feminisme? 

Realment, la dona sorda pateix una doble discriminació: pel fet de ser una persona sorda i pel fet de ser dona. Des del meu punt de vista, la principal dificultat de les dones sordes, com per qualsevol persona sorda, són les barreres de la comunicació i/o informació que viuen cada dia i sovint genera frustració i/o ansietat quan no els arriba tota la informació. 

Al llarg de la història, les dones sordes han demostrat que es mouen, que saben organitzar-se per a defensar els seus drets i que estan disposades a lluitar juntes per la igualtat de gènere en la comunitat sorda. Algunes han aconseguit el que han volgut com la Margalida Jofre, etc. Però, les dones sordes sofrim comportaments i actituds que ens invisibilitzen: la desigualtat en l’accés a diferents recursos i serveis públics o privats a la disposició de la ciutadania a causa de la seva escassa o nul·la accessibilitat; i els estereotips i prejudicis sobre les nostres capacitats per ser dones i per ser persones sordes. 

Però, crec que encara no s’ha aconseguit la igualtat de les persones sordes en molts àmbits: educatiu, laboral, sanitari. Quan els drets de les dones avancen, tota la societat avança amb elles. Quan els drets de les persones sordes avancen, tota la societat avança amb nosaltres. 


7. Vols esmentar alguna cosa més? 

Tal i com he dit abans, crec que encara no s’ha aconseguit la igualtat de les persones sordes, aquesta és la realitat. Hi ha molts camins i àmbits en els quals s’ha de treballar. Des de l’àmbit educatiu, s’ha accentuat la millora de l’atenció educativa de l’alumnat amb sordesa, però falta molt de camí per recórrer i dissenyar una escola inclusiva per a alumnat amb sordesa, que encara no existeix. Pens que s’ha de reconèixer i ampliar la presència d’intèrprets de llengua de signes i de mediadors comunicatius a l’àmbit educatiu, formatiu, laboral, sanitari, etc. (cicles formatius, universitat, cursos, tallers, etc.). Des de la meva perspectiva, centrada en el principi d’inclusió educativa, la llengua oral i la llengua de signes han de tenir el mateix pes. D’aquesta manera, serem molt rics en cultura i aconseguirem cada vegada més ser una societat inclusiva. Tots som diferents i tots som iguals. 


Podem concloure que la societat no està preparada per a una inclusió total de les dones i de les persones amb diversitat funcional, perquè vivim en un estigma en tots els àmbits, que evoluciona lentament i que no accepta el que no està estandarditzat. Vaja, el ‘normal’ dins d’aquesta societat de merda. Vull proposar-vos una reflexió: Què heu pensat quan heu vist una dona lliure? I una dona lliure amb una diversitat funcional? El ‘normal’ ha de ser poder ser lliure. 

VIDEO-2021-03-11-20-48-46.mp4

8M 2021

M. MAGDALENA ALOMAR


Des de fa més de 100 anys, el dia 8 de març és una data destacada en el nostre calendari. El motiu inicial és el record d’un fet tràgic ocorregut el 25 de març de 1911 a Nova York quan moriren 146 dones joves treballadores en un incendi d’una fàbrica de teixits. La majoria eren al·lotes immigrants italianes i del centre i est europeu. Moltes tenien 12 o 13 anys i feien torns diaris de 14 hores de feina amb jornades de fins a 72 hores setmanals per un sou de 6 o 7 dòlars per setmana. Una autèntica explotació laboral!


Aquesta mateixa empresa ja s’havia fet famosa dos anys abans a causa d’una vaga de les obreres que exigien condicions laborals dignes. La lluita durà unes catorze setmanes i fou la més dura de l’època ja que els empresaris contractaren esbirros per agredir les dones i prostitutes perquè substituïssin les treballadores. Fou, però, un exemple de coratge i de reivindicació per a altres treballadores arreu dels Estats Units i del món.


La fàbrica era anomenada Triangle Shirtwaist Company i moltes de les treballadores hi moriren atrapades pel fum i per les flames perquè l’edifici no comptava amb cap mesura de seguretat. Constava de 10 plantes dedicades a la fabricació de bruses i, òbviament, el material de les teles era molt inflamable. A més s’hi afegien els líquids que hi empraven per a la seva coloració. Les portes de sortida d’emergència romanien tancades durant les hores de feina i es trobaren bloquejades en el moment de l’arribada dels bombers. Temps després es donà encara un altre fet escandalós: en el judici  sobre l’incendi s’acordaren uns pagaments de 75 dòlars per a les famílies per cada víctima mentre que l’empresa fou indemnitzada per les asseguradores amb 400 dòlars per persona morta.


Aquest incendi fou l’accident laboral més greu de l’època i se considera encara avui en dia, juntament amb l’atemptat de l’11 de setembre de 2001 a les Torres bessones, el pitjor desastre de la història de Nova York. La part positiva de la tragèdia és que a partir d’aquest fet terrible es varen desenvolupar lleis per garantir la seguretat i les condicions laborals a les fàbriques. L’ONU declarà el 1975 el 8M Dia internacional de la Dona Treballadora i actualment és celebrat arreu del món amb activitats reivindicatives de la igualtat entre homes i dones a tots els àmbits de la societat.


Sineu, i malgrat la pandèmia, va celebrar també aquest dia i va organitzar nombrosos actes. Als baixos de l’Ajuntament hi va haver una exposició “Faneres d’ahir, Faneres d’avui” amb les fotografies de 31 dones jubilades que han format part de la història sineuera més recent amb la seva activitat professional. Han estat pageses, brodadores, pintores. Han mantengut cafès, bodegues i cellers. Han regentat negocis com botigues d’alimentació i forns o de roba i calçat. S’han encarregat d’una merceria, d’un estanc, d’un centre d’estètica, d’una funerària i d’una drogueria. Han tengut una fàbrica de catifes, una teulera o una granja d’animals. En definitva, que han estat dones emprenedores que han contribuït a donar forma al teixit econòmic de Sineu i és un reconeixement extensible a moltes altres que no hi són.


La Biblioteca va preparar un conjunt ampli d’activitats sota el títol Suma’t al lila. Va presentar el Racó literari, dedicat a la literatura, i En clau dona, que consistí a compartir el hashtag #enclaudedonasineu amb el nom d’una dona que per algun motiu hagi destacat a Sineu. A més, va organitzar el Concurs de microrelats per a la igualtat “Així estan les dones de la meva vida”. El Club de lectura va tenir el llibre La dona veloç d’Imma Monzó com a protagonista i per als infants hi va haver el Contacontes “La princesa rebel” a càrrec de Crisonrisa i a continuació el Taller “Retallant estereotips”. L’associació Dones d’arrel hi va organitzar la confecció d’un mural amb el lema “La dona més important de la meva vida” dedicat a les dones que més valoram i que varen muntar els menuts amb els seus dibuixos. Va quedar exposat al costat de l’exposició. 


De forma conjunta amb l’associació Dones d’arrel fou preparat Dones, Paraules i Patrimoni, un passeig per Sineu que va unir un espai físic del poble a una dona rellevant. La ruta va començar a la plaça i allà focalitzaren l’església de Santa Maria i les campanes, el nom de totes les quals és femení -n’Antònia, na Bàrbara, l’Extremunció, Na Combregar, Na Feris i na Petita-. Allà es reté homenatge a “Dones anònimes”, és a dir, a totes aquelles dones que han vist silenciada i menystinguda la seva aportació a la societat -des de mestresses de casa a científiques-. El segon espai fou la placeta de Sant Marc, abans dita de Santa Catalina Thomàs, i s’hi exposà la història de Santa Bàrbara i, a continuació, es parlà de Clara Hammerl i les seves aportacions al món financer solidari. En tercer lloc, i ja a la placeta coneguda popularment com “de les dides”, destacaren l’esforç de les dones que alletaven els infants d’altri i recordaren el monument que na Remígia Caubet va regalar a Sineu l’any 1979. La dona triada fou na Pilar Montaner, pintora destacada de la seva època. El quart espai fou el Fossar i al costat de l’olivera hi relataren el mite de Posidó i Atena i allà hi fou presentada na Maria Mayol, mestra i política. El cinquè lloc fou el Mirador i “l’arbre dels enamorats” que s’acostà al mite d’Apol·lo i Dafne i allà homenatjaren na Magdalena Bonet, sindicalista. Finalment, arribaren a la placeta de Sant Francesc i allà s’esmentà la noble que va cedir la casa per tal que s’hi pogués aixecar el convent i es lloà la cantadora Antònia Buades per la seva contribució a la cultura popular.


Per altra banda, Dones d’arrel va iniciar la campanya “Quants de carrers de Sineu tenen nom de dona?” per tal d’exposar públicament el fet que el poble no compta amb cap carrer dedicat a una dona mentre que n’hi ha diversos dedicats a homes. Tampoc no hi ha nomenada cap Filla il·lustre. L’associació ha dirigit un escrit a l’Ajuntament per tal que posi remei a aquesta absència de noms de dona al nomenclàtor oficial. Aquesta campanya va tenir el punt central en una activitat a la placeta del Mirador del mercat i consistí a escriure noms de dones damunt unes cintes de color lila i penjar-les a la barana. S’hi agruparen una cinquantena de dones i sorgiren propostes molt diverses, com les que teniu a continuació: noms genèrics com C/ de les Dones mineres/ filadores/ teixidores/ trans; altres col·lectius com Agermanades, Bruixes, Milicianes o Tercera edat; noms relacionats amb fets històrics com Roges del Molinar, Tretze roses o “Las Sin Sombrero”. També s’hi proposà el de Les Sarigots. Les figures individualitzades que hi destacaren foren Berta Cáceres, M Antònia Canals, Hypatia d’Alexandria, Simone de Beauvoir, Carme Forcadell, Xisca Florit, Emma Goldman, Margalida Jofre, Constance Markievicz, Maria Montessori, Maria Mut, Chimamanda Ngori, Nuredduna, Margalida Rebassa, Mercè Rodoreda, Gloria Steiner o Sor Burundi. L’estàtua del rei Jaume II fou rebatejada amb el nom de “Jacobus, marit d’Esclarmonda de Foix”.


En conclusió, uns dies ben aprofitats! I tan de bo el 8M sigui cada dia de l’any!

En un any diferent, la lluita continua. 

AINA NIELL REAL 


El 8 de març s’ha convertit en un dia en què són reivindicats els drets de la dona. Dones de diferents països del món, amb cultures, religions, ètnies, molt variades entre elles, s’ajunten per a reivindicar millores en la situació laboral, social, familiar, sexual i/o jurídica de les dones. Existeixen encara desigualtats en les seves societats i això els uneix ja que són conscients del fet que encara han de lluitar i que hi ha molts d’aspectes a millorar. Són persones que pretenen la igualtat de drets entre homes i dones, ja que avui en dia aquesta encara no hi és del tot present. Així ho sentim.


La celebració del 8M també ens ha de servir per recordar totes aquelles dones que varen contribuir i es varen esforçar en la lluita per a la igualtat entre sexes. És important ser conscients del camí recorregut, de tot allò que s’ha aconseguit i que és molt en alguns aspectes, però també tenir consciència que encara ens queda un llarg camí per arribar a aquesta igualtat de drets. Es presenta un futur amb molts reptes, però l’aconseguirem. Les dones estam més unides que mai, ens mobilitzam i lluitam per a fer una societat més igualitària en el present i també de cara al futur, perquè volem que les dones del futur, les nostres filles, es trobin un camí més planer, una societat igualitària per a tothom i, si encara no és així, també defensin els seus drets tal i com els haurem ensenyat.


Pel que fa a la relació de les dones amb el treball i els seus drets, aquesta reflecteix una història d’exclusió. Es mostren diferències quant al salari d’homes i dones, també en les condicions del treball. Cal recalcar que els llocs d’alta autoritat quasi sempre són ocupats per homes. Durant molt de temps no s’ha reconegut el treball que fan les dones, s’ha infravalorat o ni tan sols s’ha apreciat. Parl del fet que les dones han dut a terme una activitat fonamental com és la cura dels més petits i dels grans, dels malalts familiars, de la família en general, i aquesta feina ha estat menystenguda. Ens trobem en una societat on l’element més important d’inclusió és "el treball" fora de casa i és hora que la feina de cuidar també sigui considerada “treball”. La criança afectiva cap als fills/es s’ha de tenir en compte. Avui en dia es veuen molts d’homes que també desenvolupen tasques domèstiques i de cura però cal subratllar que hi  segueixen predominant les dones.


No vull deixar de banda -i aprofit una vegada més per denunciar el fet- que, com evidencien les dades, la violència de gènere contra les dones és una autèntica lacra social. És un tema que preocupa molt a la societat, i sobretot a les dones, perquè és un fet que no disminueix amb els anys, sinó que pareix que va a més. Les dones hem de lluitar per poder anar tranquil·les pel carrer, per ser respectades, per tenir veu dins d’una relació afectiva, per no deixar-nos trepitjar, entre moltes altres coses. A més, a molts de països del món, ens trobam amb situacions extremes, com poden ser els matrimonis infantils, la tracta de persones amb finalitats sexuals, la mutilació genital, l’analfabetisme femení, entre una llarga llista d’injustícies. Treballem per eliminar-les, per fer tot el possible perquè tot això desaparegui del món. Però no podem fer-ho soles: cal que tota la societat s’hi impliqui -la part política i la social, homes i dones-. Tothom junt!. 


Aquest 8M no sortirem al carrer a causa de la pandèmia, però podrem inundar les xarxes de missatges, fotografies i imatges, i també tot el nostre entorn, i deixarem clar que encara que no puguem manifestar-nos com sol ser costum seguirem lluitant. En tornar a la normalitat les manifestacions continuaran i allà serem el 8 de Març. Però mentrestant seguirem fent passes per endavant i treballarem per a una societat justa i sana.


M'agradaria recordar-vos dues frases d'una dona que a mi m'ha marcat molt: Frida Kahlo. La primera és: "Enamora’t de tu. De la vida. I després de qui tu vulguis". Aquesta ens parla de l'amor cap a nosaltres mateixes i m'ha aportat la lliçó que el primer a la vida és estimar-se i valorar-se un mateix perquè, si no és així, els altres no ho faran. Treballar l'amor propi és un procés molt bonic i una dona no se’l pot perdre. La darrera frase és: "Jo, que em vaig enamorar de les teves ales, mai no te les voldré tallar". Aquesta ens aporta la lliçó de com hem d’estimar. L'amor no és una cadena, l'amor és deixar que l’altre sigui lliure. No vol dir posar-li límits ni tenir-ne possessió. L'amor és estimar-se en llibertat i respecte!. 

LA XIFRA 

0,00 per cent del nomenclàtor de carrer i places de Sineu són noms de dona. Els d’home  són un 14,92% 

Joan Vanrell.

El catàleg dels noms oficials dels carrers i places de Sineu té 134 entrades i, com a la resta  d’indrets, el nom dels nostres carrers explica en bona mesura la nostra història. El gruix de la  toponímia urbana té un origen històric que es va fixar per primera vegada el 1864 quan es  redactà el primer nomenclàtor oficial, foren traduïts a l’espanyol noms populars i se n’hi afegiren d’altres de nou encuny. En aquests poc més de cent cinquanta anys s’han anat introduint nous noms per l’increment de sòl urbà i d’altres s’han variat per diferents motius, fins que, al 1987,  es va fixar el nomenclàtor en català. 

Actualment hi ha un dèficit de noms de dones en els carrers i places del nostre poble, en clar  contrast amb els noms d'homes. De fet la presència de dones en el nomenclàtor de carrers de la Sineu és d'un 0,0%, mentre que la d'homes és d'un 14,92% (un total de vint carrers: els hagiotopònims Francesc, Llorenç, Pere, Bartomeu, Miquel i Vicenç; Jaume I; Pere Joan Escrivà; Ramon Llull; d’En Salvà; d’En Saletes; de l’escultor Blanquer; del pintor Josep Pons Frau; dels  metges Rafel Rotger i Bernadí Font; del filòleg Francesc de Borja Moll; i dels eclesiàstics Fra  Joan Riera, Degà Joan Rotger, Rvd. Arnau Ramis i Mn Bartomeu Mulet). 

És curiós, però, que durant un temps hi va haver un carrer i una plaça amb nom de dona. Es  tracta de l’actual carrer de la Pau que, entre 1931 i 1936, portà el nom de Catalina García  Pérez (Madrid, 1840-1931). Aquesta, a més de ser l’esposa del president de la I República,  Nicolás Salmerón Alonso (Almeria, 1838-Pau, França, 1908), va ser qui el 1916 va idear i  fundar l’associació feminista Fraternidad Cívica en defensa del dret a la dignitat d’un dol laic en els cementeris de Madrid, controlats en la seva majoria per l’església. L’actual plaça de sant Marc, entre 1930 i 1987, portà el nom de la primera santa Mallorquina, Santa Catalina Thomàs (Valldemossa, 1531-Palma, 1574). En aquest cas es rebatejà Es Sagrat amb el nom de la santa just després de la seva canonització. Aquests dos noms han estat els únics noms de dona inclosos al nomenclàtor urbà i, ambdós, actualment han desaparegut.

VOLEM CARRERS AMB NOM DE DONA A SINEU!!!!

Dones. Col·lectiu silenciat, oblidat i maltractat durant anys. 

NEUS BERGAS MUNAR

Si bé és cert que actualment hem avançat molt cap a un món igualitari, encara ens queda un llarg camí per fer. A més a més vivim en una societat amb patrons masclistes que, lluny de contribuir al foment de l’educació no-sexista que cerquen les escoles, contribueix a crear patrons i fomentar micromasclismes que arrelen dins el nostre jovent: publicitats sexistes, feines on els requisits i les exigències són diferents en funció del nostre gènere (entenent per gènere la classificació tradicional d’home i dona), relacions i actituds controladores, pressions estètiques i socials,... A tot això, cal sumar-hi el poc reconeixement que encara tenim les dones,  no només a l’àmbit domèstic i familiar, sinó també a l’àmbit social i públic. 

A Sineu, sense anar més enfora, hi ha prop d’una centena de carrers i una dotzena de places.  Duen noms referits a antics oficis o que ens recorden la història d’aquella zona, dedicats a  gent destacable del poble, altra gent sineuera que ha aconseguit un cert prestigi vital, escultors, artistes, historiadors,... Són reconeixements més que merescuts, que rememoren una petita part de la nostra història més pròxima i que visibilitzen i destaquen socialment persones o fets. I aquí la pregunta, i la  desigualtat: quants carrers existeixen a Sineu que recorden el paper de les dones al poble? La resposta és bastant clara... cap! Cap rastre queda del treball de les pageses, mineres, collidores, treballadores domèstiques o operàries de les fàbriques tèxtils que hem tengut al poble i que, tot i els impediments del seu temps, van destacar per la seva valentia i els seus mèrits. Ni plaques commemoratives, ni filles il·lustres, ni panells informatius del treball que realitzaven. Res. 

A Sineu tan sols hi trobam el monument de l’escultura de les Dides, realitzada per l’escultora Remígia Caubet i González  (Palma, 1919-1997), en memòria de les Dides de Mallorca i, en especial, a Margalida Caimari i Gelabert Puput (Sineu, 1895-1978). Així, el poble només compta amb una escultura, realitzada per una dona, que reivindica la importància d’aquest col·lectiu, i el nom de la parròquia que, com no podia ser d’altra manera, venera el nom d’una santa i verge. 

Serà que a Sineu no hi ha dones que destaquen pels seus mèrits? Tal i com he dit abans, són  moltes les dones sineueres que en temps anteriors -“d’homes”- van destacar per la seva valentia i que, sense cap dubte, són mereixedores d’un reconeixement en la història sineuera. L’any passat Joan Vanrell ja va fer una publicació en què cita algunes dones mereixedores d’un reconeixement social: Margalida Alonso i Roig (Sineu, 1838-1919), amb una dilatada  trajectòria professional docent que li feu guanyar el respecte ampli de les seves alumnes; sor Elisabet Sabater i Noceras (Sineu, 1724-1769), monja de clausura del Monestir  Concepcionista de Sineu; madò Francisca Maria Esteva i Jordà (Sineu, 1873-1973), la primera  centenària sineuera; na Magdalena Gili i Rebassa (Sineu, 1928-2017), qui regentà la  Casa de l’Hospici els seus darrers 20 anys d’existència; Francisca Florit i Alomar (Sineu,  1950), catedràtica i la primera sineuera que ha assolit la màxima categoria universitària; Antònia  Real i Horrach (Palma, 1963), que ha conservat durant molts anys l’honor de ser l’esportista més jove de participar a uns Jocs Olímpics, i moltíssimes altres que no cabrien en aquest escrit!

Per això, ens cal recuperar el paper de les dones i incorporar-les a la imatgeria col·lectiva. No basta recordar les que vàrem conèixer o ens hem preocupat per saber qui eren, cal que des de  les institucions se’n fomenti la seva visibilització en els espais públics ja sigui amb plaques, amb publicacions o amb xerrades. 

Cal que les dones siguin presents al municipi de la mateixa manera que ho són els homes!

Paradeta a la fireta de segona mà

Hi regalam llavors per a la terra (un planter de lletugues) i per al cervell (llibres escrits per dones)!!!


Llibres escrits per dones per a tothom

Una tardor farcida d’activitats conscienciadores per a les dones. 25N.


Durant unes setmanes Sineu va bollir d’activitats vinculades a la conscienciació i prevenció de violències de gènere contra les dones. L’Ajuntament va posar en marxa una campanya gràcies a la convocatòria de subvencions per a entitats locals per a projectes de foment i suport a la igualtat d'oportunitats entre dones i homes, d’eliminació de qualsevol forma de discriminació per raó de sexe i prevenció i intervenció davant les violències masclistes per 2019 i 2020, atorgada per l’Institut Balear de la Dona (IBDona) i impulsada per la nova Agent d’igualtat de Sineu, Carlota Luna. Aquesta campanya fou presentada públicament a principi d’octubre i va dirigida especialment al jovent. Duu per títol “Si la teva parella o ex parella...” i es desenvoluparà amb la divulgació de materials informatius digitals, que seran difosos mitjançant les xarxes socials municipals, i amb l’elaboració i difusió de material informatiu imprès en diferents llengües. 

Inicialment es va inaugurar una exposició ben interessant, exhibida als baixos de l’Ajuntament  durant el mes de novembre, titulada “25 homes donant la cara contra la violència masclista”, que forma part de la campanya que la Direcció Insular d’Igualtat del Consell de Mallorca organitzà fa uns anys en ocasió del 25 de novembre, en motiu del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones, i que ja ha recorregut nombrosos pobles de Mallorca. Consta de 29 panells amb la fotografia d’un home i una frase contra les actituds i diferents exemples de la vida quotidiana de violències masclistes.

Es dugueren a terme, a més, una sèrie de tallers, alguns presencials a Sa Quintana i qualcun en línia, fruit del programa Genèrica-Formació de l’Escola per a la igualtat de la Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca, com Amor propi. Introducció a l’autodefensa feminista, sobre actituds i autoestima a càrrec d’Arena Petit; Relacions sanes i positives, impartit per Llucia Caldes, que ha tractat les relacions igualitàries amb la finalitat de detectar aquelles que resulten tòxiques; Ofèlia: El plaer de crear i créixer, un treball creatiu a través de la teràpia artística, impartit per Cris Pink; un Taller performatiu: Cosificació del cos de les dones, impartit per Mercedes Prieto i organitzat per Feministes en acció, Dones d’esquerra, Dones d’arrel i Ajuntament de Sineu. Per als més petits, hi va haver els Contacontes per a la igualtat, impartit per Marga París. Llàstima que els horaris i el fet que no tothom domina el sistema Zoom provocassin una participació escassa.

Finalment va tenir lloc un Taller de serigrafia creativa i apoderament, celebrat a l’Espai Sant Marc, impartit per Aina capdevila i Marc Vidal, en què es treballà la creació des d’una perspectiva feminista: els conceptes de sororitat i l’apoderament de la dona ens els diferents àmbits de la vida social -economia, salut, sexualitat, coresponsabilitat,...-. Un dels resultats foren unes bosses de creació pròpia amb els eslògans de les participants per repartir a la gent.

Hem d’afegir-hi també que tot això s’uneix a la voluntat d’organitzar properament la II Taula de Coordinació municipal contra les violències masclistes i ens consta que s’està treballant en una guia de recursos per a les dones que es troba en fase de preparació. 

A banda d’aquests tallers, també comptaren amb les activitats organitzades des de la Biblioteca. Ja fa uns mesos que projectaren en les sessions de Cinema lliure la pel·lícula Singled (Out) en la qual veiem la història de cinc dones fadrines i el que suposa aquest fet en diversos països del món. De cara al 25N organitzaren un conte coeducatiu per a infants de 3 a 10 anys amb la Bruixa Ma-maduixa i el de Paraules màgiques. Fada despistada, un contacontes impartit per Cecília Giménez, dirigit a infants fins a 9 anys, en els quals es treballa l’apoderament i l’autoestima des de la perspectiva infantil així com el llenguatge inclusiu i els patrons i estereotips corrents a la nostra societat. Finalment, i per als majors, hi hagué un Taller de Cinema i gènere, de caire virtual, a partir de dues pel·lícules -Gotas de lluvia i Ella se lo buscó-, impartit per Susana Nieri i Andrea Beltramo.

Per altra banda, Dones d’arrel organitzà una sèrie d’activitats, senzilles però que pretenen visibilitzar la situació de desigualtat que patim les dones, a diferents dies del mes: dia 20, sortida al carrer amb una màscara de color lila; dia 21, lluir un llaç negre; dia 22, penjar un llaç o pedaç lila al balcó; dia 23, dedicar una frase, una cançó, un poema,... a través del padlet de l’associació a les dones que han estat assassinades o a aquelles que pateixen encara en silenci; dia 24, a la plaça de les Dides, feren una trobada per a la lectura de textos, acompanyats de música, i dedicaren flors a les dones absents assassinades; dia 25, projecció de Volar de Bertha Gaztelumendi, a la sala d’actes de l’ajuntament, un documental on nou dones basques que han sobreviscut situacions de violència de gènere mostren com han aconseguit sortir-se’n.


En resum, unes setmanes d’intensa activitat a favor de les dones. Tant de bo segueixi aquest ritme durant molt de temps, ja que les estadístiques continuen sumant dones mortes cada dia, la qual cosa demostra que aquests actes són més necessaris que mai. Per desgràcia.

TOT AIXÒ ÉS CULPA DE TRANSFORMERS,

 o

 un breu relat sobre la segregació de juguetes per gènere.


Xesca Fernàndez.

  

Posem-nos en escena. S’acosta Nadal. L’aniversari d’un cosí petit. El Sant de la teva fillola de cinc anys. 

Es igual: la cosa és que necessitem un regal per a un infant. Així que agafem el cotxe i anem a la gran superfície més propera, amb l’objectiu d’adquirir una jugueta. Fins aquí, tot bé. 

El passadís de les juguetes es un lloc estrany on el temps passa més lent que a l’exterior, el soroll es distorsiona i la vista s'emboira. A un costat, hi tenim un collage de caixes blaves que sembla obra de Yves Klein. A l'altre, una construcció rosa coberta de purpurina, brillantons i volants. 

Perduts, marejats, sense idea del que hem de comprar, demanem ajuda a un dependent que passa per allà. I ens fa una sola pregunta, que ha definit la vida de qualsevol persona en la nostra situació. 

—Nin o Nina? 

 

Tot i que ara sembli mentida, la distinció entre juguetes de nins i juguetes de nines es una cosa relativament moderna. Fins a la dècada dels 50, es seguia un mètode d'educació més o menys unificats en els infants més petits. Després de la Segona Guerra Mundial, la dona deixa les fàbriques i torna casa, i en un intent de reafirmar la posició dels homes en aquest nou món, es reforcen els rols de gènere. 

Després, durant els anys seixanta i setanta, la Primera Onada del Moviment Feminista va fer que molts de pares es neguessin a seguir les normes de gènere amb els seus fills; aparegueren els Lego, per exemple, un tipus de jugueta unisex.

És a partir dels anys vuitanta que la separació entre nins i nines s'acaba de definir, i quan s'estableix quin tipus de juguetes són per a elles, i quines per a ells. 

 

Aquí és on comencen els problemes, perquè ens agradi o no, els nins petits son Works in Progress: absorbeixen coneixement observant el seu entorn i interactuant amb diferents estímuls, moltes habilitats essencials les desenvolupen jugant; i la segregació de gènere en les juguetes provoca que hi hagi un gran desequilibri en el desenvolupament dels infants.

 

Si observem les juguetes promocionades als nins, veurem que són productes que fomenten el raonament, les habilitats motores i la coordinació mà/ull. Són cotxes de carreres, blocs de construcció, kits de Ciències: juguetes dinàmiques, "lògiques".

En canvi, les juguetes publicitades a les nines encoratgen els aspectes més socials i creatius del cervell. Trobem peluixos, pepes, cuinetes, disfresses: juguetes "emocionals".

 

La lògica dicta que tant nins com nines haurien de desenvolupar tant les habilitats socials com les habilitats motores, així com el pensament lògic i la creativitat. Aquesta segregació només serveix per perpetuar estereotips de gènere nocius per a tots els infants. Perquè, dons, es fa la separació? 

 

La resposta és simple. Màrqueting. 

 

Als anys vuitanta sorgeix una nova manera de promocionar juguetes a les masses: la televisió. I si bé fins aleshores les juguetes eren unisex, les sèries d'animació són tota una altra història. Els infants també són persones, i a tots ens agrada veure personatges que s'assemblen a nosaltres. Una sèrie amb abundància de personatges masculins atraurà més l'atenció dels nins, i una sèrie amb personatges majoritàriament femenins agradarà més a les nines. 

El format sèrie animada + figures d'acció es un èxit total. Es el moment de Transformers, He-Man, She-Ra i My Little Pony, entre altres. Centenars de personatges diferents, amb milions d'accessoris i sets col·leccionables. 

I es clar, si una cosa fa doblers, perquè s'ha de canviar?  La segregació de juguetes per gènere, amb les distintives paletes de color respectives, havia arribat per a quedar-se. 

 

Siguem sincers. Els rols de gènere són avorrits, restrictius i frustrants. La diferència entre juguetes per nins i juguetes per nines es avorrida, restrictiva i frustrant. I si, s'ha intentat solucionar aquest forat negre d'estereotips amb l'equivalent del sector a l'etiqueta for her. Però això no s'arreglarà pintant un cotxet de color rosa, ni venent un kit per fer experiments amb purpurina. Això s'arreglarà fent el que feren els suecs l'any 2012, i passant a la neutralitat a l'hora de publicitar i vendre juguetes. 

 

Sembla ridícul permetre que una cosa tan insignificant com ho són els òrgans reproductors dictaminin les juguetes amb les que podem jugar; però any rere any, campanya de Nadal rere campanya de Nadal,  observem aquesta situació repetir-se i no feim res, com a societat, per canviar-ho. 

 

Enguany, quan el dependent demani "Nin o Nina?", la millor resposta serà "I que té més?". 

24N. Un minut de renou a la plaça de les Dides. Ofrena de flors i música.


SOM TANTÍSSIMES

Marga Rotger – Joana Abrines

https://youtu.be/l6rkv5zxs2w



De nit, blanques,

molt silencioses.

Som tantíssimes!


Les nostres veus

agafen fort les

nostres mans.


Ningú ens sent,

som com la pols

cega i muda;


sorda, de vegades.

Ningú ens veu,

som partícules.


Éssers estranys,

imatges fòssils

de mons llunyans;

dels nostres cercles,

cercles mundans.


De mare naixem,

d’aigua som,

i morirem sense ella.

Filles, per sempre.


Som la llavor del nostre fruit,

que arrela i creix.

Som la llavor del nostre cos

en perill d’extinció.


Tu, jo i ella

serem per sempre.

Tantíssimes!


Avui dia D i hora H despertam.

Demà el món ja serà nostre!


Projecció de VOLAR i col·loqui

dones, Dones, DONES de Sineu


Assumpta Gómez de la Tía i Isabel Pérez de l’associació Dones d’arrel


Som totes DONES. Vivint en conformitat el present, de sobte, la realitat ens ha estimulat a exercir el millor de nosaltres: PERSONES  ATENTES A TOT, I EN TOT TEMPS. A ser bona-companya-mare-mestre-amiga. Al teletreball, a les pors, a la salut, a la nova higiene, al rebost ple... mostrant flexibilitat, elasticitat i entrega. GRÀCIES, DONES!


XESCA, 21 anys. “Teleestudiant”, viu a la casa de sempre, amb el pare, la mare i les seves germanes. 

“Vaig veure com tot “el nou procés” s’anava muntant davant els meus ulls. M’anava envaint, com molts d’altres per l’ansietat que generava el seguiment de totes les notícies compartides a casa i amb els companys. Se’m presentava un nou present i no hi estava acostumada: restar a ca nostra TOTS JUNTS, en un espai reduït, amb una velocitat de navegació baixa, una quinzena rere l’altra! Em vaig organitzar, potser més aviat que la meva institució escolar. I quan tot semblava que podia arrancar de nou, era jo qui em desconeixia: asseguda davant l’ordinador durant 4 hs seguides i la meva feina no avançava! I no era jo a l’única que li passava. Així i tot vaig sortir-me’n! Amb tot aquest nou batibull, vaig regalar-me els caps de setmana per gaudir lliurement dels meus hobbies. Ara cuso, ara escric... He après a adaptar-me més bé del que em pensava, a manejar nous programes digitals que impliquen un nou tipus de comunicació amb els altres, i reconec en jo més habilitats de les que em creia tenir”.


FLOR DE BALADRE, 27 anys: Teletreballa com a docent. Viu sola. És persona “de risc”. No ha sortit de casa fins a establir-se els moments adients per a ella. 

“Sé que el meu nivell d’autoprotecció és molt baix, per això al principi no estava gens preocupada. A mesura que s’anaven allargant les quinzenes, va ser més feixuc. La soledat omplia tots els meus espais. No podia utilitzar el comodí d’anar a comprar com excusa per sortir de casa! Van ser bons companys la lectura i l’esport. Tanmateix, quan vaig tornar a reconnectar amb l’exterior em vaig atabalar. El renou, la gent... semblava que m’ofegaven. Sort he tingut de la família més propera i de les amistats. Ara he après a autoprotegir-me i escoltar-me més. He tingut ocasió de sentir més la meva soledat. La reconec i m’agrada. Sí,  sóc més freda que carinyosa, però ara...VERITAT QUE  ESTÀ MOLT BÉ TENIR QUALCÚ A DEVORA!?”


JUANA, 30 anys. Agraïda a la vida, malgrat que conviu amb cinc persones adultes i no tenen ingressos econòmics. Viu amb un mescladís emocional que ha hagut d’aprendre a gestionar, sobretot com a mare d’un nin de 5 anys.

“He intentat ser bona mare, mestra, companya de jocs, amiga... No ha estat fàcil i dono gràcies al meu fill per la força i energia que m’ha donat amb les seves mostres afectives. Som una família i junts som més FORTS. Confiam i sabem “que el sol surt cada dia”. Durant aquests dies he conegut persones meravelloses que ens han donat suport i sense intercanviar paraules han fet moltes gestes, sense fer preguntes, han fet moltes passes, deixant ben marcada la seva petjada. Tinc una bona història per contar: hem de gaudir CADA DIA, compartint el que tenim i som amb els altres. Avui som aquí, demà NO HO SABEM!.”


MARIA, 35 anys: Viu sola amb dos fills. Vivia ben tranquil·la, pensant que ”tot allò” no arribaria mai aquí.

“En arribar-me el missatge que tancaven les escoles em va caure el món al damunt. Desitjava que tanquessin el meu lloc de feina per tenir cura dels meus fills. Em va envair la por, perquè NO PUC ESTAR MALALTA, HE D’ESTAR FORTA!. Per un costat, sentia angoixa i pensava sovint en el doblers, i en com trauria endavant els meus fills. També vivia aquest procés com una oportunitat per ATURAR-ME!. Ja no em refugiava en la feina per fugir de la duresa de la darrera relació de parella. Vaig ser agombolada per un col·lectiu de Sineu, majoritàriament de dones, i vaig veure que l’essència de la gent que vol ajudar millora el món! He après a confiar, a tenir fe i esperança, i a qüestionar-me tot el que passa, amb la sospita que la humanitat pot ser manipulada de manera soterrada. També, que les dones tenim un poder inimaginable! Som com una clovella i dins nostre hi ha molt poder per canviar les coses. Només ens cal unir-nos i xerrar!”


MARTA, 42 anys: Viu sola, confinada amb el seu fill. Pertany al grup de risc per diferents circumstàncies: baixa laboral, recuperant-se de tractaments mèdics severs i moltes consultes de seguiment mèdic per telèfon.

“Pel confinament, el meu fill no ha pogut estar amb el seu pare i m’ha fet estar molt pendent d’ell intentant entretenir-lo, aconseguir que se sentís bé... M’ha donat una gran lliçó: NO NECESSITAVA MOLT PER A SER FELIÇ!. El temps que tenia per a mi era escàs i, arribada la nit, estava ja molt cansada. No tinc família a prop i reconec que no m’agrada demanar ajuda ni dependre de ningú i... JO PUC TOTA SOLA!. En estar permès, vaig anar a comprar amb el meu fill. Vaig sentir incomoditats quan vaig percebre mirades i preguntes una mica inquisidores.... Va ser el moment de demanar ajuda als amics. ARA, sé que és important fer-ho. No he tingut por, però he estat molt cautelosa. M’ha ajudat saber que aquesta situació és temporal. Ah! Només em queda poder celebrar els bons resultats mèdics provisionals i que el confinament encara no ho ha permès!”


ZAIRA, 48 anys. Una dona convençuda que viure en aquest país, en aquesta comunitat, en aquest poble, m’ha beneficiat. Ha volgut i pogut mantenir, sense problemes les seves tradicions, com ha estat viure el Ramadà en estat de confinament.

“Abans de tot això, la meva vida era molt atrafegada. Classes d’anglès, de castellà, de català, el treball, les amigues... no estava molt per ca nostra! El confinament ha estat una experiència important per a mi i per al món: persones que s’ajuden unes a altres; rics i pobres junts; tots tenim por, però ens ajudam. He arribat a pensar que això era la fi del món. He vist el cor de les persones, i mirant-me a mi, m’he adonat que no vivia la vida i que era una dona solitària. Ara la vull viure, estar amb amigues, veure les coses en positiu, perquè la vida és curta i paga la pena estar bé. Ara tots som NOVES PERSONES!”.


DONA ACTIVISTA, 57 anys: Treballadora en actiu durant tot l’Estat d’Alarma. També ha col·laborat com a voluntària donant suport a persones en situacions delicades.

“He passat pena com a mare, i sobretot com a mare d’una filla en situació de risc. Em va costar molt mantenir amb ella i també a la feina la distància social. Veure la decepció en la mirada de l’altra persona que esperava el reconeixement físic com a salutació de... Bon dia!. M’ha ajudat veure les situacions personals dels altres, per anar deixant darrera les meves. Tanmateix, morir-se de fam, també, és una epidèmia que s’ignora. M’he descobert amb més consciència social i ara em puc conformar més amb el que sortosament tinc i, a la vegada, desitjar menys”.


MARGALIDA, compleix 62 anys durant el seu “’HIPER CONFINAMENT” (és persona d’alt risc). Ha col·laborat activament en diferents grups de suport solidari. Ha arribat a sentir-se realment molt esgotada.

“He passat per diferents moments: incredulitat, por, tranquil·litat. Ara aprofito per pintar persianes, ara preparo la manera d’assistir persones davant d’aquesta nova situació (com? no hi ha res escrit damunt això!), ara deixo de treballar, ara penso que hi ha molta gent que necessita orientació... M’he sentit útil acompanyant altres persones i he estat conscient de ser més forta i menys vulnerable del que em pensava. I dic: SER MÉS VULNERABLE ET FA SENTIR MÉS FORTA!. He escoltat històries dures, de molt sofriment i ara sé que les persones som molt resistents. Valoro, agraeixo i em sento segura en el meu hàbitat (la casa, el poble). Veig amb més claredat la part bella de l’ésser humà, la col·laboració que fa que JUNTS siguem més FORTS!.”


AIRE, 82 anys. Viu sempre tota sola. Ha passat pena o por pels altres, pels familiars, més que per ella mateixa.

“Al començament del confinament, quan encara no érem conscients de tant, vaig tenir dos dies febre, cansament, més dificultat de fer un lleu esforç. Les papil·les gustatives se’m van adormir i tot tenia el mateix gust, per cert, ben amarg, fins i tot l’aigua!. Potser vaig ser tocada pel virus, però no em vaig malpensar. En tot aquest procés, m’he sentit molt atesa i ben servida quan sonava el telèfon, o quan em deixaven la compra a la porta de casa. He pensat que ens creiem ser molt, i no som res!. No importa barallar-nos per beneitures. El més important és la SALUT.”

REFRESHED BY WOMEN 26/07/2019

Dones d’arrel va col·laborar dia 26 de juliol en l’acte Refreshed by women a Sa Quintana que va congregar una vuitantena de persones, la majoria de fora del poble, i que serví per presentar la nova edició de Directed by women.

L’acte fou preparat per Marta Berceló, que coordinà les activitats, Joana M Mestre, que explicà breument la voluntat de creació de l’associació, i Vicka Duran, actriu i organitzadora a Mallorca del Directed by Women, que n’explicà els seus objectius de visibilització de les realitzacions de les dones en el món audiovisual i cinematogràfic. Gràcies a ella vàrem gaudir d’un visionat amb primícia ja que no serà fins més envant que se’n faci una presentació al Baluart de Palma. Hem de recordar que les anteriors edicions del Directed by Women han tingut lloc a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània, i a Madrid, a la Cineteca del Matadero. A Palma va tenir lloc al Baluart l’any passat. Al llarg de les quatre edicions anteriors s’han presentat uns 300 curts de 140 directores i ha comptat amb uns 3000 espectadors. 

La festa consistí en una exhibició a la nova sala d’actes de cinc curtmetratges: Sub terrae de Mayra Sanz; Fugit de Marta Bayan; Ornitorrinco de Sara Bamba; Cerdita de Carlota Prenda; i Bad lesbian d’Irene Moray. Seguidament i ja al pati, hi hagué un col·loqui amb una de les directores, Sara Bamba -també guionista i productora- i, finalment, ball amb la Dj Jäglemaister. 

Gaudírem, a més a més, de molt bon menjar a càrrec de Cuina d’olors, de tipus vegà, molt elaborat i ben presentat: galetes de garrova, coques de ceba, de verdura, de pebres, de trampó i altres delicatessen a bon preu.

Dones d’arrel té previst organitzar altres activitats a partir de setembre a fi de donar-se a conèixer públicament a Sineu i explicar els seus objectius, centrats fonamentalment en la lluita per la igualtat efectiva i real dels drets de les dones. 

LES DIFERENTS TIPOLOGIES DE LES VIOLÈNCIES MASCLISTES. Aina Capdevila.


Per començar a emmarcar les diferents tipologies direm que existeixen tres grans blocs: les violències explícites, les implícites i els micromasclismes.

Dintre de les  v. explícites trobem les que totes i tots estem més acostumats a sentir anomenar i estan més visiblitzades als mitjans de comunicació. Aquestes són les que, com a societat, cada vegada estem més acostumats i acostumades a sentir anomenar. Aquí enmarquem les v. físiques (ull morat, cop de puny, agafar amb força deixant la zona vermella i adolorida...), les econòmiques (justificació de les despesses, dependre de l’economia de la parella, o que depenguin de la teva...), les sexuals (tan a l’ordre del dia amb casos tan sonats com el de la manada, però també d’altres com la víctima de Manresa...) i les psicològiques (humiliació, crits, insults, xantatge, culpabilització...). Fins aquí més o menys tota persona que miri els telenoticies, lleguesqui els diaris o tingui contacte amb el mòn de la comunicació estarà assabentada del que és, i per aquesta raó no m’extendré massa. Ara bé, quan anomenem la v. social o l’ambiental, aquí ja hi ha més confussió o desconeixement. Per tal de posar una mica de llum a aquestes tipologies passaré a explicar breument en que consisteixen.

La v. social és aquella que fa referència al control de “la vida social”, on es van dinamitant les relacions socials, familiars i els cercles d’amistat de la dona. Aquesta violència pot ser exercida a la força o de forma subtil, i el que aconsegueix és que la dona talli les relacions i acabi quedant aïllada i sense cap tipus de suport.

Pel que fa a la v. ambiental ens referim a aquella on es passa a la destrucció d’objectes personals i a l’alteració de l’ambient vital de la dona. En aquest tipus de violència es pot arribar a matar o enverinar la mascota o fer-la desaparèixer amb el propòsit d’infondre terror i així paralitzar qualsevol intent de no submissió o de fugida de la relació. També es pot exercir de manera més subtil, com el cop de puny a una taula, paret o porta per tal d’infondre temor.

Fins aquí hem anomenat les violències que entren dins del grup d’explícites. Pel que fa a les del grup de v. implícites trobem les anomenades v. simbòliques. Aquestes són les que emmarquen un seguit de submissions i coaccions que no són percebudes com a tals, i són recolzades en unes creences i valors socials homogènis i en unes expectatives col.lectives. Aquestes expectatives apareixen a través dels patrons culturals de l’imposició del que és ser dona i el que és ser home, i del que s’espera de cada gènere, dins del marc tradicional i heteronormatiu. Com a exemples d’aquestes violències trobem l’amor romàntic, els rols i estereotips de gènere, la cosificació i l’objectivització de la dona (cada vegada més descarada en la publicitat), l’educació sexista, la lgtbifòbia i diferents tipus de discriminacions.

La v. cultural és un altre tipus de violència que podem patir. Aquesta és exercida a través d’aspectes culturals que la legitímen. Entre d’altres podem trobar l’art (quantes dones artistes han arribat a llocs d’importància? I homes?), la religió (per què les dones no poden ser més que monjes? Per què els alts càrrecs de l’esglèsia sols són homes?), la filosofia (grans filòsofs varen ser grans misògins, i quantes filòsofes reconegudes coneixem?), el dret... Els  privilegis i la fraternitat masculina junt amb la cultura de la por i la violació i l’androcentrisme també formen part d’aquest tipus de violència.

També emmarcat en aquest grup trobem la v. estructural i la v. institucional. La primera fa referència  a aquella que s’exerceix mitjançant les estructures socials i fa semblar que aquestes són inamobibles, tot i que no ho són. Un bon exemple és el fet de que en un passat no tant llunyà, la dona no tenia el dret a vot, o ni tan sols podia tenir bens. Aquest tipus de violència el que aconsegueix és impedir l’accés de les dones als drets bàsics, a través de barreres i obstacles arrelats i que es (re)produeixen diàriament. Aquests són reproduits a través dels rols sexistes, de la divisió sexual del treball i dels espais de la societat. No és d’estranyar doncs que amb aquest tipus de violència la pobresa sempre estigui més del costat de les dones i existeixi encara ara una bretxa salarial i un sostre de vidre on una gran part de l’humanitat (ja que les dones representem la meitat) molt sovint està en desavantatge respecte de l’altre meitat.

Pel que fa a la v. institucional ens referim, com la mateixa paraula fa connotació, a la violència exercida pel les institucions, les seves normatives i les seves accions (o omissions). Com aquestes no són neutres, quan no desenvolupen -que és quasi sempre-, polítiques d’igualtat d’oportunitats i erradicació de la violència masclista de forma suficient (en totes les seves vessants) i amb recursos coherents als objectius, estan exercint violència. Un bon exemple d’això és el fet que quasi totes, per no dir totes, les víctimes de violència de gènere (en totes les seves vessants) que interposen una denúncia,  quan passen pel procés judicial pateixen una doble victimització. També val a dir que la legislació i la juridisprudència estan tenyides d’un aire ranci i patriarcal.

Per últim apareix el tercer grup on s’enmarquen els micromasclismes. En aquest grup podrem trobar tres grans categories: els m. coercitius o directes, els encoberts o de control ocult i els de crisi.

Quan parlem dels m. coercitius o directes ens referim a aquells on s’empra la força moral, psíquica, econòmica o de la pròpia personalitat per intentar anular a la dona, esborrant tota raó. Com exemples podem trobar la intimidació (mirades que incomoden perquè es perceben intencions lascives no correspostes per part de la dona), la presa repentina del control (una dona està parlant en un grup sobre una situació que ha viscut i sobtadament l’home interromp i passa a prendre el control de la conversa), la insistència abusiva (molts de cops un “No” no basta i la dona ha de suportar una i una altra vegada el requeriment  de ser parella, de prendre una copa, de ballar, de sortir a donar una volta...), el control dels diners, l’ús expansiu de l’espai físic (quan et trobes un home assegut a un espai públic amb les cames totalment obertes ocupant part del seient del costat i no s’immuta quan vas a seure i a tu et toca estar amb les cames totalment tancades i com arreconadeta)....

Els m. encoberts o de control ocult són aquells on l’home oculta el seu objectiu de domini i, a partir de maniobres subtils que passen inadvertides, aconsegueix que ella no fagi el que vol, sinó allò que ell decideix. Alguns exemples poden ser la maternalització de la dona (encara tenim molt arrelada la idea errònia que la dona té l’instint maternal i que ha de ser mare sí o sí per ser una dona completa, cosa que provoca que es recrimini a la dona que no vol ser mare), l’abús de la capacitat de cura de la dona, la desautorització d’ella per part de l’home (quantes dones han hagut de sentir: “Deixa-ho fer, això són coses d’home que tu no entendries”, referint-se a les normes del fútbol...), l’imposició del silenci, la comunicació ofensiva-defensiva, el paternalisme (perquè aquesta necessitat d’alguns homes de fer-nos sentir eternament nenes? Per què ens han d’explicar les coses donant per fet que no les podem saber? Per què no preguntar abans d’explicar-nos el que ja sabem?), la manipulació emocional, l’autoindulgència i autojustificació per part d’ells....

Per últim trobem els m. de crisi, aquests acostumen a emprar-se en moments de desequilibri, com per exemple un augment del poder personal de la dona degut a canvis en la seva vida, o a la pèrdua del poder per part de l’home per motius físics o laborals. En sentir-se amenaçat, l’home empra les tàctiques i estratègies definides anteriorment, augmentant la seva quantitat o la seva intensitat amb la finalitat de restablir el seu control sobre la parella, de tornar al status quo inicial, intrínsicament lligat als mandats de gènere.

Amb totes aquestes tipologies de violències específicament dirigides a les dones, les feministes hem començat a organitzar-nos per fer-nos fortes juntes, a través de la sororitat i de noves estratègies de empoderament i lluita contra aquesta lacra que cada vegada pareix que va reinventant-se per fer-se en alguns casos més invisible (els nous micromasclismes que van sorgint), i en altres més visible (els nous partits d’ultradreta). D’aquí sorgeix la necessitat de posar nom i informar sobre les diferents tipologies de violències que existeixen, perque el que s’anomena i es mostra ens fa fortes a totes i ens protegeix de viure situacions incòmodes. El proper pas serà fer front a les violències, i parlar sobre el que cada dia estem vivint i aprenent totes juntes.

Esper que aquest escrit doni una mica més de llum i que visibilitzi i ajudi a recol·locar tot allò que cada una de nosaltres podem haver viscut i no sabiem com nombrar.

Salut i força al feminisme i a seguir creixent totes juntes!

carta a Manresa IB3

Col·laboració amb Suport mutu.

Vegeu-ne la informació a l'apartat de Projectes.

fetQUEIXES DE DONES A L’AJUNTAMENT

ARTICLE DE MAR FERRAGUT AL DIARIO DE MALLORCA 08/03/2020

Eclosión de asociaciones feministas en Mallorca.

Patriarcado. Palabra que no formaba parte del vocabulario habitual de la sociedad española y que hoy se escucha cada día en los medios de comunicación porque las feministas han logrado ponerla en la conversación. ¿Qué es? Según la RAE: "Organización social primitiva en que la autoridad es ejercida por un varón jefe de cada familia, extendiéndose este poder a los parientes aun lejanos de un mismo linaje".

El Moviment Feminista de Mallorca lo define como "una forma de organización política, económica y social asentada sobre la idea de que los hombres tienen autoridad sobre las mujeres para disponer y atentar contra su vida y sus derechos". El patriarcado puede considerarse el lobby más antiguo y extendido del mundo, un grupo de presión tan poderoso que ni siquiera ha tenido que hacer presión: el sistema ha sido diseñado pensando en él y simplemente así se ha dado por sentado desde el principio de los tiempos. Además de patriarcado, otra palabra que hemos aprendido en los últimos años es 'sororidad', que según la RAE es una "relación de solidaridad entre las mujeres, especialmente en la lucha por su empoderamiento". Las redes de apoyo entre mujeres han existido siempre de forma informal, natural y en algunos casos salvadora, pero en los últimos años ha cristalizado de forma más organizada y con objetivos concretos en multitud de asociaciones feministas. En el caso de Mallorca, se han extendido a través de los municipios y en varios ámbitos de actuación, proliferando especialmente en los últimos tres años, desde el primer 8M de huelga feminista. Al gran lobby invisible del patriarcado el feminismo responde con mini-lobbys.

"Antes de ponerle nombre, ya hablábamos de feminismo y practicábamos la sororidad entre nosotras, teníamos mil ideas y una vertiente rebelde que nos hacía cuestionar muchas cosas", explican desde Dones en Dansa de Alaró. Este grupo nació hace ocho años. Brotó como una planta inesperada a raíz de un taller semanal de danza africana. En 2012 se constituyeron formalmente y empezaron a programar actividades con tres objetivos: crear espacios de participación y empoderamiento; participar y colaborar en actos reivindicativos contra la violencia de género; difundir y colaborar en actividades de otras entidades que promuevan la igualdad. ¿Cómo se consigue todo eso? Con actividades diversas (formativas, artísticas...), pero siempre bajo un epígrafe muy claro: Feminisme de Poble. Ése también es el nombre de la revista que lanzan cada trimestre (el último número lo publicaron el pasado viernes). Además, como la mayoría de entidades citadas en estas páginas, están presentes en las manifestaciones del 25N (Día para la Erradicación de la Violencia contra la Mujer) y el 8M.

Dones en Dansa es solo uno de los ejemplos de las agrupaciones feministas nacidas en la Part Forana recientemente (o no tanto: Dones de Llevant, de Manacor, lleva más de diez años de lucha). Precisamente este 8M el Consell ha querido poner el acento en este feminismo de proximidad: "Así como sin mujeres no hay revolución, sin mujeres, no hay pueblo", defiende Rosa Cursach, directora insular de Igualdad y Diversidad.

Binidones, de Binissalem, es de las últimas agrupaciones en aparecer. Se presentaron el pasado septiembre con una cata de vinos, fent poble. Entre sus objetivos está crear "puntos de encuentro" para las binissalemeres de diferentes generaciones. Defienden un activismo "de base" y "hecho entre todas" al creer que las mujeres son "las principales afectadas de que al feminismo se le trate de cualquier manera".

En