Pluja de cançons, de Vicent Penya

El polifacètic i polièdric poeta i escriptor de Rafelbunyol Vicent Penya ens ha delectat amb un nou llibre: Pluja de cançons, publicat per Edicions del Sud i il·lustrat per Maria Jesús Penya. El llibre el componen divuit poemes o cançons, les quals es poden taral·larejar seguint el ritme de la música popular valenciana que molts de nosaltres escoltàvem d’infants. I caldria posar l’èmfasi que és un llibre que està escrit i pensat per a xiquets i xiquetes, però que podem gaudir els majors. I aquesta darrera observació em sembla important, perquè sovint l’autor o l’autora que escriu creu que els xiquets i les xiquetes viuen en una altra societat aliena a la nostra, la qual només existeix en la fantasia de Disney o multinacionals semblants. O bé, inconscientment, amb l’excusa de la xicalla, s’acaba escrivint per a majors sense que els majors ens n’adonem, d’això. Però que aquest poemari estiga escrit per a xiquets i xiquetes, amb versos transparents i llegívols, no hi vol dir que tracte la xicalla com si fóra una mena d’innocència blanca i mel·líflua que ignora que són habitants d’un món, d’una societat que cal respirar amb esforç per a posar-lo en marxa cada dia. Al capdavall, xiquets i xiquetes viuen tot plegat amb nosaltres i, conseqüentment, doncs, estan contaminats de les nostres alegries i de les nostres decepcions, de les nostres esperances i dels nostres enderrocs, on bamben panxacontents i qui es nega que el neguen, veïns d’una mar que ens porta en les seues onades coses extraordinàries i belles i altres onades que caldria deixar enlloc, que viuen les nostres il·lusions i reivindicacions d’un món que demà esperem que siga una mica millor, que viuen, gaudeixen i pateixen la mateixa contaminació humana i ambiental que qualsevol altra persona. Així doncs, amb la fusta d’aquest arbre que s’anomena humanitat, Vicent Penya ha motllurat i engalzat aquestes divuits cançons o poemes. En la seua composició l’autor ha emprat la mètrica i la rima clàssica de la literatura valenciana. De pentasíl·labs a heptasíl·labs on s’intercalen decasíl·labs fins a cudolades de quatre peus apariats en homenatge a l’autor de l’Espill, Jaume Roig, on en alguns dels versos recrea la ironia de l’horta de València, tan particular i sorneguera dins de l’àmbit lingüístic, social i cultural dels països que sembla que és pecat mortal anomenar-los. I totes aquestes composicions les executa des d’una tècnica literària molt depurada i ben endreçada, fruit d’anys de treball, tècnica que el poeta l’amaga dins de cada cançó perquè el lector o la lectora (se’m fa costerut anomenar així els vividors i les vividores de la poesia) hi entre a cor que vols en les seues propostes poètiques, visuals i emocionals sense preocupar-s’hi.

Són cançons que ens parlen de la imaginació on la mar és l’abisme per on navega tot plegat l’esperança d’un món millor i la desfeta que provoca aquell que aixeca murs de pensament en la bocana dels ports. De la llibertat que va més enllà dels cadenats físics i socials que ens imposen solcant pels oceans on s’apleguen les veus de tots els planetes. I tot i que fa un homenatge a l’escriptor del segle d’or valencià Jaume Roig, el qual en el seu perfil se’ns retrata com un misogin, Vicent Penya pren una clara posició a favor del feminisme i la solidaritat, de l’alliberament de la dona contra un poder patriarcal i esclavitzant, que sempre esdevé un alliberament per a la societat i pel poble. Recorda Federico Garcia Lorca amb El fardatxo i la fardatxa, paraules, fardatxo i fardatxa, que recupera en la seua veu lírica oferint-nos-hi un vessant positiu, ecològica, contrària a l’acceptació popular. Projecta un pont metafòric que s’alça per prendre l’altra riba, una altra mà, un altre abraç. Però dins d’aquestes apreciacions, torne a recordar que la poesia d’aquest llibre està pensada i escrita per a xiquets i xiquetes que podem llegir i viure els majors. Les tapes dures i la seua exquisida il·lustració així ens ho indiquen. Perquè la il·lustració del llibre també és una part indestriable de la seua composició, la qual s’entrelliga fil per randa a cada cançó. Maria Jesús Penya, l’autora, en cada color i en cada dibuix ha sabut plasmar i respectar la innocència contaminada d’humanitat que s’esdevé de cada vers. Des de blaus que inciten a buscar la veritat interior dins la llibertat, verds que trenquen cadenes amb la força de l’esperança, i grocs llampants que des del fons sorgeixen com estreles de vida on floten dibuixos de vegades espontanis i càndids i d’altres colpidors i durs.

Polifacètic i polièdric Vicent Penya, però això no és cap VAL (Valor Afegit Literari) per se, i, com a bon ebenista de les paraules, sap que l’únic que val es deixar la feina ben acabada. I dubte que això el faça un sant, com deia aquella cançó de Lluís Llach, però amb la feina ben acabada, i aquest llibre ho està, de segur que l’ajuda a dormir millor que qualsevol pastilla d’aquestes que ensopeixen els membres, i, altrament, no assosseguen l’esperit. I qui el llisca, menut o major, de segur que també.