Experimenta

Per experimentar el que és la música descriptiva, que en definitiva és del que es tracta aquest àlbum, us poso aquí un fragment del llibre que correspon al tema musical "Primera nit a la cabana". El podeu llegir primer i escoltar la cançó després o fer-ho a l'inrevés, com us vingui de gust.

"Així que es va començar a fer fosc, es va penedir d’haver deixat el gos amb en Tim, però l’orgull no li permetria tornar-se enrere. A més, caminar a aquelles hores i en solitari un quilòmetre i mig fins a trobar el pròxim ésser humà, no li feia gens de gràcia. El bosc cobrava vida,...

...El temps s’estava capgirant i uns núvols grisos havien precipitat el vespre, que ja portava olor a pluja. La cabana era confortable, res de l’altre  món, però ella s’hi sentia força bé. Havia encès el foc a terra i s’havia fet un sopar lleuger. Ja havia passat alguna estona en soledat al seu resguard, mentre la construïen, però la nit era una altra història. Tenia l’escopeta a l’abast i se l’emportava allà on hagués de desplaçar-se, que no era gaire lluny, perquè la casa només tenia dues habitacions, un petit menjador amb la cuina a la xemeneia i el llit al costat, que eren la recepció, i el bany. Tot sense aigua corrent, ni electricitat, és clar.

La temperatura era suportable, tot i això li costaria dormir, si és que ho aconseguia. Va esperar que fos ben tard, llegint una novel·la lleugera...

...Va mirar el rellotge de polsera i va veure que eren dos quarts d’una. Li va donar corda. Havia sentit sorolls, però com que bufava força vent, de moment no va atorgar més importància al  fet.

Es va amanyagar amb les mantes i va tancar els ulls per tornar-los a obrir immediatament. Hi havia algú, animal o persona, rodejant la casa. La foscor era quasi total i ella estava tan paralitzada per la por que ni se li va acudir fer cap gest per encendre la lot que tenia a la tauleta. Respirava amb tant de compte que els pulmons no tenien temps d’agafar l’aire. De sobte es va adonar que realment estava sola. Sola, com mai havia estat. Allò era la solitud real. No eren paraules. S’havia acabat la teoria. Qualsevol cosa que li passés, qualsevol problema que sorgís, l’hauria de resoldre sola o sucumbir.

A palpentes va acariciar l’escopeta que havia carregat a la tarda i la va agafar amb compte de fer-ho en absolut mutisme. De fet, allò era el que sentia en aquell moment precís. Silenci.

Aviat es va trencar. Un llop va udolar i després un altre. No eren massa lluny. El cor li va fer un tomb al pit i estava segura que les seves  palpitacions les podria escoltar en Tim des de la seva cabana. De sobte dues llumetes juntes a un racó de la finestra. Un animaló mirava l’interior i ella mirava l’animaló, terroritzada. Possiblement una guineu que va sentir més por que ella i va marxar.

Va sortir del llit i es va asseure a la cadira en mig de la foscor, controlant la porta i mirant per la finestra de l’altre costat. Era absurd, però no podia fer altra cosa. Llavors va començar la pluja. Constant, tossuda, esborrant qualsevol altre so que ella necessitava escoltar per saber si estava en perill.

Un cop del porticó de la finestra. L’oratge fort l’hauria empès. I els tres primers llamps de la tempesta van encendre l’escena escampant espectres per tota l’estança. Les mans blanques per la força amb què premia el fusell, els ulls eixuts que no volien tancar-se, la gola aspra i la suor, tot i que feia fred, l’estaven fent pensar que potser s’havia equivocat.

No seria capaç de passar la nit. Una nit que semblava eterna. Quantes hores quedaven encara perquè arribés el matí? 

No sabia el temps que s’havia quedat arronsada a la cadira en tensió completa. Li feia mal tot el cos. Però la foscor ja no semblava tan poderosa. Diria que algun fil de llum pugnava per foradar la negror. Què passava? El silenci era ensordidor. I es va adonar que la nit havia acabat per fi. El dia despuntava i pintava de llumetes la neu del voltant, que cruixia en desfer-se per la primera calor. Fins i tot ja es començava a sentir algun ocell, que com ella, es trobava feliç de despertar. Però ella no s’havia despertat. Havia passat la nit en vela. I ara que la nit havia passat, podria dormir.

Es va relaxar. Es va rentar la cara, va bellugar braços i cames per desentumir-se i es va ficar al llit. Llavors la son no va tenir pietat. Però no feia ni una hora que s’havia relaxat, que en Tim la cridava des de fora.

– Com ha anat, dormilega?"