Cyber_Dives de la deixalla
Cyber_Dives de la deixalla
hereves bastardes de les criselefantines
Embedded Files
Aquestes nines reconstruïdes —o no-escultures, segons la perspectiva— neixen de la col·lisió entre la infantesa domesticada i la tecnologia del residu, entre la tendresa del plàstic i la fredor del metall. Són cossos reciclats, reapropiats i reimaginats; figures mutants que desobeeixen la seva funció original per reivindicar una identitat nova.
Cada indumentària ostenta una joia. Una ironia? Potser. Una corona per a la joguina destronada? Potser. Una reverència a l'ofici meticulós i a la mà de l'artesà? Sens dubte. Perquè en aquests assemblatges hi resideix una observació profunda i, per damunt de tot, un humor mordaç. A dins bateguen qüestions incòmodes sobre el gènere, la tecnologia, el consumisme i allò que considerem bell o valuós.
Són la progènie bastarda de les escultures criselefantines: aquelles precursores opulentes que idealitzaven una bellesa vibrant, elitista i d'una sofisticació difícilment accessible. Aquestes, per contra, estan configurades mitjançant restes, filferros i capritx. No evoquen ballarines estilitzades, sinó criatures sorgides del taller amb estigmes visibles i una personalitat impositiva.
No estem davant d'un exèrcit de nines trencades. És un escamot d'heroïnes posthumanes, geeks orgulloses, supervivents de la cultura pop i de l'erm emocional. Representen una estètica mutant: híbrida, ressignificada, empoderada... i amb una brillantor que no prové de la fabricació en sèrie, sinó del gest d'autor que les reinventa.
Aquí, l'ofici artístic apareix ancorat, caragolat i reparat. Aquestes obres no són innocents ni busquen el beneplàcit de l'espectador. Són filles de la contemporaneïtat. I, com tot allò que val la pena, resulten profundament inquietants, foscament divertides i molt més humanes del que la seva matèria suggereix.
[ ↓ ]
Si has arribat fins aquí... És perquè ets una persona curiosa.
El text de presentació que està sobre aquestes paraules explica què són les Cyber_Dives, però no explica per què existeixen.
La veritat és que les Cyber_Dives no van néixer perquè volgués fer una exposició.
Van néixer perquè vaig perdre l'olfacte.
Des de fa molts anys volia abandonar la fabricació d'objectes artístics. Durant anys he arribar a fer escultures, instal·lacions, artefactes, peces electròniques... i també he omplert un magatzem d'objectes. No volia continuar acumulant coses.
Quan faig escenografies i vestuari per al teatre, això em permet continuar construint objectes sense haver-me'ls de quedar. És una manera saludable de satisfer aquella necessitat gairebé física de fabricar. Però aquests encàrrecs no són gaire freqüents.
Llavors va aparèixer la perfumeria.
La perfumeria és una disciplina artística en tota regla. Treballar amb les olors és treballar amb la memòria, amb les emocions i amb un material que té una virtut extraordinària: desapareix. No ocupa espai. No s'acumula. El resultat del teu treball acaba dissolent-se a l'aire.
Això va ser exactament el que buscava: ofici, creativitat, immaterialitat.
Des de llavors vaig començar a llegir exclusivament sobre olors: història, química, matèries primeres, tècnica... Tot girava al voltant del nas. Vaig començar a formular els meus propis perfums, un procés lent, pacient i ple de frustracions, però també immensament satisfactori.
La meva activitat artística havia fet un gir cap a un sentit que m'omplia de ple... Fins que per l'any 2023 vaig començar a perdre l'olfacte.
No va ser de cop. A poc a poc vaig anant notant com les notes olfactives que abans reconeixia amb claredat, anaven desapareixent. Amb l'olfacte també va marxar bona part del gust. El vi va deixar de tenir interès. El menjar i la cuina també, Afegia grans quantitats de picant buscant sensacions que ja no trobava.
No vaig caure en una depressió, però sí en una tristesa persistent. Aquella passió que m'havia acompanyat durant anys s'anava apagant i jo continuava pensant que, d'una manera o altra, l'olfacte acabaria tornant. Però el temps passava i els tractaments no donaven resultat.
Necessitava ocupar el cap.
Vaig desmuntar el laboratori de perfumeria i el vaig convertir en un petit taller de robotets. Feia petites figures amb objectes trobats, ferralla, peces electròniques i materials recuperats. Sense adonar-me'n, aquells robotets van començar a semblar-se cada vegada menys a robots i cada vegada més a petits androides.
A començaments del 2024 vaig anar a visitar la meva mare. Abans de marxar em va regalar una figura femenina de porcellana d'estètica Art Déco, una ballarina nua amb dos jaguars. No era una criselefantina com tal, però s'hi acostava prou perquè jo hi veiés reflectida la fascinació per aquestes figures que m'acompanyava des dels temps de la universitat.
Quan vaig tornar a casa meva -recordo perfectament el moment-, vaig entrar al meu taller, vaig desempaquetar la figura i la vaig deixar damunt la taula, al costat dels androides que estava construint.
De sobte, ho vaig veure.
Durant anys he admirat les escultures criselefantines originals. N'havia vist de prop un parell a Vic, en una casa particular. Recordo la delicadesa dels rostres, dels dits, la sensualitat de les postures, la combinació de bronze i ivori... Eren objectes extraordinaris. Sabia que probablement mai no en tindria cap. N'hi ha molt poques, formen part de col·leccions importants i avui tenen un valor econòmic fora del meu abast.
Aquell dia al meu taller vaig entendre una cosa molt senzilla: si mai no pogués tenir la meva criselefantina, hauria de fabricar-me-la jo mateix.
I no seria de bronze ni d'ivori.
Seria de deixalles.
Aquells androides es convertirien en figures femenines. Les postures deixarien de ser còmiques per tornar-se elegants. Les peces reciclades començarien a conviure amb joies, cabells impossibles i una certa actitud de diva.
Sense buscar-ho, acabaven de néixer les Cyber_Dives.
La resta ha estat treballar, construir un petit univers coherent, donar forma a unes peces que, sense saber-ho, feia anys que esperaven el seu moment.
.
Mentre escric aquest text som al 2026.
Després de diversos tractaments mèdics he recuperat l'olfacte i, a poc a poc, torno a la perfumeria. Torno a estudiar, a formular, a equivocar-me i a començar de nou.
No sé si les Cyber_Dives tindran continuïtat.
Potser sí.
Potser no.
Van néixer d'un moment molt concret de la meva vida, d'una absència inesperada i de la necessitat de continuar creant quan semblava que el camí que havia trobat s'estava esfumant.
I precisament per això,
per la pèrdua del meu olfacte
és que les Cyber_Dives existeixen.
Page updated
Google Sites
Report abuse