Debats

En els darrers anys s’ha anat consolidant una disminució progressiva de l’assistència a classe per part de molts estudiants matriculats en determinades assignatures i titulacions. Aquest fenomen s’ha anat normalitzant de manera gairebé silenciosa, sovint sense generar un debat profund sobre les seves causes ni sobre les seves conseqüències. Tanmateix, la magnitud del problema fa necessari preguntar-nos si podem continuar acceptant aquesta situació o si, per contra, cal adoptar mesures per revertir-la.

La presencialitat no és un element accessori del procés d’aprenentatge. Forma part essencial del model formatiu, especialment en titulacions on la interacció amb el professorat, la resolució de problemes en directe, el debat i el treball col·laboratiu constitueixen un valor pedagògic difícilment substituïble. Si una part significativa de l’alumnat deixa d’assistir a classe, no només es debilita el procés d’aprenentatge individual, sinó que també es deteriora la dinàmica acadèmica del conjunt del grup.

Per abordar aquesta situació, és imprescindible analitzar-ne les causes, que probablement són diverses: la compatibilització amb la feina, la coincidència amb pràctiques externes, o la percepció que l’assistència a classe no és necessària per superar l’assignatura. Només a partir d’aquesta anàlisi serà possible plantejar accions que incentivin o recuperin la participació presencial dels estudiants.

En aquest context, les pràctiques d’empresa mereixen una atenció especial. Els horaris de les pràctiques no haurien de coincidir amb els horaris de les assignatures en què l’estudiant està matriculat. Les empreses haurien de disposar d’aquesta informació i assumir el compromís d’evitar aquestes coincidències. Permetre que un estudiant es matriculi en assignatures que coincideixen amb el seu horari de pràctiques implica, en la pràctica, acceptar que la seva assistència a classe serà impossible, cosa que contradiu el principi mateix de la formació presencial.

Finalment, també cal considerar el paper creixent de les acadèmies externes que operen al voltant de les nostres Escoles. Quan aquestes acadèmies es converteixen en una alternativa sistemàtica a les classes, es posa en qüestió el valor percebut de la docència que s’imparteix a la institució. L’estudiant hauria de percebre clarament que l’assistència a classe li proporciona el coneixement, les eines i el suport necessaris per superar l’assignatura. Si aquesta percepció es debilita, cal preguntar-nos què podem millorar perquè la docència recuperi aquest valor central. ç

En definitiva, la disminució de la presencialitat no és només una qüestió d’assistència, sinó un indicador d’un possible desajust entre el model docent, l’organització acadèmica i la realitat dels estudiants. Afrontar aquest repte requereix una reflexió col·lectiva i la voluntat d’introduir canvis que reforcin el paper de la classe com a espai central d’aprenentatge.

María José Saura

Els anglesos, fidels a les seves tradicions, tenen en el Grand National una de les seves grans icones. Suposo que hom, més o menys, n’ha sentit a parlar: una cursa de cavalls, la tradició de la qual arrenca de principis del segle XIX, i que es caracteritza per ser un continu de salts d’obstacles i per imposar una exigència extrema tant al cavall com al genet.

La metàfora sembla evident: l’investigador ha de superar un seguit d’obstacles fins a assolir una posició estable com a professorat universitari. Doncs no és ben bé així, estimat lector. El Grand National té clarament definits els obstacles des de l’inici de la cursa, i així es mantenen fins al final. Vet aquí que l’alçada de les tanques no va canviant a mesura que salten els cavalls, ni els fossats no modifiquen la seva profunditat o llargada, ni els murs de pedra no apleguen més i més carreus fins a esdevenir insalvables.

Però, vet aquí que el professorat lector inicia la seva cursa amb uns criteris per consolidar-se, i d’un any a l’altre aquests criteris poden canviar: ara cal desvincular-se; ara la desvinculació pot ser en una empresa; ara no; ara calen tantes contribucions; ara no n’hi ha prou amb el quartil; ara cal haver dirigit tesis… Les normes, sempre mutants, dels exegetes de l’excel·lència.

Des de Compromís demanem a la universitat que, en els processos d’avaluació, defensi l’estabilitat dels criteris, de manera que es pugui planificar la carrera professional amb garanties. Si el tenure track ha de ser una cursa d’obstacles, almenys que sigui com el Grand National: exigent, però justa i previsible.

Lluis Gil