La biografia de Vicente Rojo és una història aparentment contradictòria com puga ser la d'Espanya, sobretot des d'aquell llunyà 18 de juliol de 1936, les ferides del qual semblaven ja cicatritzades en la Transició, malgrat els intents d'alguns d'estar en un constant déjà vu, de tiris contra troians.
Per què parlem de contradictòria? La vida de Rojo és la d'un militar que va tindre el seu període africanista —va estar destinat en un tabor de Regulars—; creient a ultrança, es definia com a «catòlic, apostòlic i romà» i, aparentment, conservador. També es definia com a «militar, catòlic i patriota» (hui alguns ho qualificarien com a fatxa) i si a més la majoria de l'oficialitat havia triat el bàndol revoltat en la Guerra Civil, resulta curiós que amb aqueixes variables fora lleial a la II República. I, com a rematada per a la confusió, el nostre protagonista (alguns autors parlen d'enigmàtic), va morir sense grans sobresalts a l'Espanya governada pel seu acèrrim contrincant en la contesa: el general Francisco Franco.
El valencià Vicente Rojo Lluch va nàixer en la localitat de la Font de la Figuera el 8 d'octubre de 1894. Fill pòstum d'Isaac Rojo González, militar també, segon tinent d'Infanteria de l'escala de Reserva després d'anys de servei en l'Exèrcit d'Ultramar a Cuba, d'on va tornar amb una malaltia infecciosa que li acompanyaria fins a la seua mort. La seua mare, Dolores Lluch Doménech, en enviduar, va haver de mantindre amb una limitada pensió als seus set fills, per la qual cosa Vicente va viure i va créixer en un entorn humil i auster. Rojo va ingressar en l'internat del Col·legi de María Cristina per a Orfes d'Oficials d'Infanteria de Toledo en 1901, al costat del seu germà major Francisco; durant els seus estudis va tindre una greu malaltia ocular, i als tretze anys va patir la pèrdua de la seua mare, a l'enterrament de la qual no va poder acudir.
Llija Plaza al complet en el seu dispositiu iOS o Android amb la nostra app
En 1911 ingressa en l'acadèmia d'Infanteria toledana, coincidint amb Emilio Alamán, Ramón Franco Bahamonde, Blas Piñar i Juan Bautista Sánchez entre altres. És diplomat com a segon tinent al juny de 1914 i destinat al Regiment d'Infanteria Vergara núm. 57, situat a Barcelona, on vivia el seu germà Francisco. No obstant això, de seguida va buscar nous horitzons.
Al gener de 1915 es va incorporar a Ceuta a l'Exèrcit del Protectorat en diferents unitats, entre les quals es troba el Grup de Forces Regulars Indígenes de Ceuta núm. 3, el cap dels quals era el coronel José Sanjurjo. En aquesta etapa Rojo inicia la seua vocació docent amb la preparació a soldades per a l'ascens a caps en els seus destins, alternant-la amb combats contra cabilas enemigues. Allí va conéixer a la seua esposa, de família militar i fortes arrels catòliques. Rojo tornarà en el segon semestre de 1919 a la península, incorporant-se a la seua antiga unitat de Barcelona, i al març de 1920 es casarà amb Teresa Fernández (ja era capità).
El seu periple docent oficial comença a l'abril de 1922, quan és destinat a l'Acadèmia d'Infanteria, en l'Alcázar de Toledo, ocupant diferents llocs, com 'proto' (professor), membre del Tribunal d'oposicions o secretari d'Estudis. En 1927 en crear-se l'Acadèmia General Militar de Saragossa del general Francisco Franco va integrar una comissió responsable d'adaptar els estudis de l'acadèmia toledana a la saragossana.
S'acosta la guerra
En 1928 inicia, al costat del seu company de promoció el capità Emilio Alamán, la publicació mensual de la Col·lecció Bibliogràfica Militar, una magna obra cultural per a la milícia, sense suport institucional i amb l'únic suport de les seues famílies, des de setembre fins a juliol de 1936, publicant 95 toms. Amb la proclamació de la República continua de professor en l'Acadèmia de Toledo que, en tancar-se la de Saragossa per part de Manuel Azaña, va passar a ser Acadèmia d'Infanteria, Cavalleria i Intendència.
En 1932 ingressa per oposició a l'Escola Superior de Guerra per a aconseguir el diploma d'Estat Major, obtenint-lo a l'abril de 1936; i al juny d'aqueix any es troba destinat en l'Estat Major Central a Madrid amb l'ús de comandant.
El 18 de juliol de 1936 roman lleial a la II República, encara que des de març coneix els preparatius de l'alçament ja que els seus companys li proposen adherir-se al moviment, però ell el rebutja afirmant que «la llei és l'ordre». Des del colp s'incorpora als combats al voltant de Madrid on romandrà la resta de l'estiu, reconeixent-se-li la seua participació en aqueixa reeixida defensa de la capital, fins que al setembre se li encomana negociar amb els assetjats de l'Alcázar de Toledo (antic destí seu).
El 9 de setembre es va entrevistar amb el coronel Moscardó entregant-li les condicions per a la rendició -les rebutjaria-, redactades pel Comité de Defensa, sent acompanyat en entrar i eixir pels seus companys de promoció, el comandant Blas Piñar i el capità Emilio Alamán. Llavors, segons Alamán, proposa al seu amic: «Per què no et quedes amb nosaltres? És la teua gran oportunitat», al que Rojo va respondre: «M'he compromés amb aqueixa gent. No vull ni he de faltar a la meua paraula. A major abundància, tinc la meua família a Madrid, la seua seguretat depén del que jo faça. Però vosaltres resistiu sense desmai. Sou els millors i guanyareu. Adeu. Visca Espanya!».
Al novembre, ja ascendit per mèrits de guerra a tinenta coronel, és nomenat cap de l'Estat Major de les Forces de Defensa de Madrid al comandament del general Miaja, on el seu prestigi continua augmentant, gràcies a que neutralitza les tres operacions ofensives dels nacionals entre finals de 1936 i principis de 1937: la batalla de la carretera de La Corunya (novembre del 36), la del Jarama (febrer del 37) i la de Guadalajara (març del 37), salvant a la capital, per la qual cosa és ascendit a coronel.
EL 18 DE JULIO DE 1936 ROMAN LLEIAL A la II REPÚBLICA, ENCARA QUE DES DE MARÇ CONEIX ELS PREPARATIUS DE L'ALÇAMENT I LI HAN PROPOSAT UNIR-SE
El 17 de maig succeeix un fet transcendental per a la carrera militar de Rojo: es forma el govern de Juan Negrín amb el suport dels comunistes, i el 21 de maig de 1937, ho nomenen cap de l'Estat Major Central del Ministeri de Defensa Nacional. A partir d'aqueix moment Rojo comença a deixar la seua empremta en la recreació d'un autèntic Exèrcit Popular de la República, tant en l'orgànic com en l'operacional. En el primer aspecte la seua gran fita és crear a la tardor de 1937 l'Exèrcit de Maniobra compost per cinc Cossos d'Exèrcit, per a ser l'instrument de la contraestratègia ofensiva i així alentir els continus avanços de l'Exèrcit Nacional.
Quant al segon àmbit, l'operacional, l'aportació de Vicente Rojo s'inicia sobretot després del fracàs de la inicial estratègia nacional de prendre Madrid i donar principi en la primavera de 1937 a l'ofensiva del Nord contra Bilbao, Santander i part d'Astúries. Enfront d'aquest avanç, Rojo dissenya una estratègia indirecta, efectuant grans atacs de diversió o distracció estratègica sobre fronts secundaris o inactius en aqueixos moments.
Quan els nacionals ja han conquistat Bilbao i continuaran avançant cap a Santander, el 6 de juliol de 1937, s'inicia la batalla de Brunete, que inicialment s'aconsegueix un èxit tant tàctic com estratègic perquè frena l'avanç sobre Santander, però la batalla acaba retornant a posicions inicials, i amb la presa de la ciutat el 26 d'agost. Dos dies abans s'inicia l'ofensiva republicana sobre Saragossa, amb un propòsit també polític perquè Negrín pretenia així afeblir a les columnes anarquistes i del POUM existents en aquell front (l'anomenada batalla de Belchite), que finalitza al setembre sense aconseguir conquistar la capital aragonesa ni frenar la conquesta de la resta del Principat d'Astúries.
Pels revessos de Belchite i l'ocupació total del Nord, Rojo sol·licita ser rellevat però el govern no l'accepta. A més, el 21 d'octubre de 1937, a València, el president Manuel Azaña ascendeix a general a Rojo, per contribuir a «els èxits obtinguts per les nostres armes en la defensa de Madrid durant el passat hivern [...] i en les operacions que l'estiu últim van tindre per teatres [...] les proximitats de Saragossa. Però on més venen sobreeixint els dots del coronel Rojo —va afegir el president de la República— és en l'organització de l'Exèrcit del poble, àrdua empresa».
Vicente Rojo, segon per la dreta, amb la seua família a Sagunt.
La valencianía de Vicente Rojo
VALÈNCIA.- Vicente Rojo Lluch va nàixer el 8 d'octubre de 1894 en la localitat valenciana de la Font de la Figuera, on té un monument, però la seua vinculació amb la nostra Comunitat no queda ací. També va ser declarat fill adoptiu de Sagunt en el ple del 25 d'octubre de 1994 per la gran relació amb aqueixa localitat que va tindre, tant personal com familiar. De fet, durant part de la guerra va fixar la seua residència en Vila María, a uns quatre quilòmetres direcció Nord per la nacional N-340, i en tornar de l'exili va estiuejar a la urbanització La Pineda. El seu germà Francisco va treballar com a enginyer en els Alts Forns del Mediterrani i en la capital del Camp de Morvedre estan enterrades les seues germanes Encarnación i Mercedes. Allí van nàixer els seus nebots, nets i besnets, i el mes de març passat —mai és tard— el municipi va dedicar una plaça al general.
L'ofensiva del nord
Després de l'ocupació del Nord, Rojo creu que les forces nacionals es llançaran sobre Catalunya, i torna a proposar al govern el seu Pla P. No obstant això, en comprovar que es dirigeixen a Madrid decideix realitzar una nova maniobra de distracció atacant el sortint que representava Teruel en el front, conquistant-la totalment el 8 de gener. A causa d'aquesta victòria li és concedida la Placa Llorejada de Madrid, encara que després de la batalla d'Alfambra, la ciutat tornaria a canviar de bàndol el 22 de febrer.
Després de recuperar Terol, Franco decideix prosseguir l'ofensiva general en tot Aragó el 7 de març, i seguint la direcció cap a l'Est entra en la Comunitat Valenciana, aconseguint la mar Mediterrània el 15 d'abril a Vinaròs i la riba dreta del riu Ebre, la qual cosa divideix la zona republicana en dues. És llavors quan l'Exèrcit Nacional vira cap al Sud donant principi l'ofensiva del Llevant amb el propòsit de conquistar València. Però dies abans d'arribar a la mar la gran visió estratègica del general Rojo intueix la maniobra dels nacionals, i dicta una sèrie d'instruccions el 10 d'abril, entre les quals ordena fortificar les zones que puga prendre l'enemic en l'aproximació cap al cap i casal. Així naix la Línia XYZ (anomenada també Matallana, pel general Manuel Matallana home de confiança de Rojo).
La XYZ es va guanyar també el sobrenom de Cinturó de Ferro de València (rememorant al fracassat cinturó basc) però a diferència d'aquell, va emprar de manera profitosa el relleu del terreny, confiant més en les defenses naturals que en el formigó i el ferro -que també va utilitzar- i va aconseguir detindre als exèrcits nacionals el 23 de juliol, després d'haver conquistat Castelló (14 de juny), i reiniciat l'avanç cap a València (5 de juliol). A les poques hores (dia 25) de la detenció d'aqueixa ofensiva es produeix l'avanç republicà de l'Ebre, l'ofensiva més ambiciosa de la II República, dissenyada pel general Rojo. Va ser el seu cant de cigne: va concloure el 16 de novembre després d'una sagnant batalla, en l'es van enfrontar més de 300.000 soldats, més de 500 avions, i va superar les 80.000 baixes, entre morts i ferits en total.
Posteriorment amb la caiguda del front de Catalunya, malgrat comptar amb la magnífica defensa natural que eren els rius Ebre-Segre (no va resultar tan efectiva com la valenciana), Barcelona es rendeix el 26 de gener de 1939 i Rojo, amb la resta de l'exèrcit republicà, s'interna a França, on el govern radical socialista d'Edouard Daladier els reclou en camps de concentració en lloc de permetre als exèrcits republicans que tornen a Cartagena i València com havia ordenat Negrín, després d'ascendir a Rojo a tinent general el 12 de febrer.
Poc abans d'aqueixes dates, el 5 de gener de 1939, s'efectua l'últim atac republicà de la guerra, a Extremadura, com a miratge del Pla P dissenyat per Rojo des de molt al començament de la guerra (primavera del 37), que pretenia partir la zona nacional en dues a l'altura de Mèrida, després d'un atac de distracció al Sud que incloïa el desembarcament de la brigada especial I a Motril i la penetració en l'eix Motril-Màlaga d'una divisió (motoritzada) per a atraure a l'exèrcit del general Queipo de Pla; aquest atac no va tindre a penes rellevància.
EN 1957, DESPRÉS D'ANTERIORS INTENTS, I GRÀCIES A la INTERMEDIACIÓ DEL SEU CUNYAT, MILITAR, I DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA, LI PERMETEN TORNAR A ESPANYA REALITZANT-HO AL MARÇ
I tornant a Rojo, quan aquest es preparava per a tornar a la zona republicana des de França, li ho impedeix el colp d'estat del 5 de març, dirigit pel coronel Segismundo Casado i el socialista Julián Besteiro amb el suport de Miaja, que després de constituir el Consell Nacional de Defensa de la República precipiten el final de la guerra, no sense abans anul·lar l'ascens a tinent general de Rojo.
Vicente Rojo viatja a l'agost de 1939 des de França a l'Argentina, i ja a Buenos Aires, amb motiu de l'inici de la II Guerra Mundial, és contractat per un dels diaris més llegits, Crítica, on va escriure més de mig miler d'articles, al mateix temps que va donar conferències sobre la conflagració mundial. A l'abril de 1941 fonga una revista anomenada Pensament Espanyol —on van arribar a escriure Juan Negrín, Rafael Alberti o Juan Ramón Jiménez— que abandonaria al maig de 1942 pels atacs de la premsa nacionalista basca. En aqueix mateix 1942 el govern bolivià li convida a dirigir la Càtedra d'Història Militar i Art de la Guerra del seu Estat Major, en Cochabamba, tercera ciutat del país, on va residir catorze anys i on es van casar els seus fills i van nàixer els seus nets.
En 1957, després d'anteriors intents, i gràcies a la intermediació del seu cunyat, militar, i de l'Església Catòlica, li permeten tornar a Espanya realitzant-ho al març. Quan va arribar va ser sotmés a Consell de Guerra i condemnat a «reclusió perpètua» per «auxili a la rebel·lió», encara que alhora era indultat per Franco de la pena principal però no de l'accessòria, interdicció civil.
Va morir a Madrid a la seua casa del carrer de Ríos Rosas el 15 de juny de 1966, passant els seus últims anys a Espanya -quasi una dècada- dedicat a la seua família, a continuar escrivint la seua magnífica obra, i a passar els seus estius en la localitat valenciana de Sagunt, de la qual és fill adoptiu.
Com a epíleg cal citar, inevitablement, la controvèrsia creada per part de la historiografia moderna de qui era més ben general, si Rojo o Franco, encara que la història va semblar deixar-ho resolt l'1 d'abril de 1939. Una resposta que cal considerar tenint en compte que mentre un reunia en el seu comandament els designis polítics i estratègies militars de la guerra, l'altre solo disposava de les decisions operacionals de l'Exèrcit Republicà perquè els designis polítics per a dirigir la contesa estaven en altres mans, que més que pensar a fer la guerra pensaven a fer política.
Una dada que parla per si sol és que en el bàndol republicà no es declara l'Estat de Guerra fins al 18 de gener de 1939. En fi, temps passats que millor no desenterrar; perquè no hi ha dubte que el general Rojo ha sigut un dels grans militars espanyols del segle XX, i gran deixeble del concepte de l'Estratègia Indirecta que va desenvolupar el capità britànic Basil H. Liddell Hart.