La flor romanial

En un lloc molt llunya hi havia un palau…

On hi vivien un rei i una reina amb els seus tres fills:

En Bernadet, en Pere i en Joanot.

Es passaven el dia sencer jugant al jardi de palau, que

Era tan gros com un bosc.

Un dia, els criats van capturar un àguila i la van fermar

A tronc. Els dos germans manors sempre la punyien…

En canvi, en Bernadet sentia molta pena de veure-la

Cativa i una nit va decidir donar-li llikbertat.

L’àguila li va agrair i li va dir:Si algun dia et veus estret,

crida’m i jo vendré a ajudar-te.

Uns anys més tard…

El rei es va posar molt malalt… I vingué a visitar-lo

un bon metge de presigi

Majestat, vos només sanareu si trobeu la flor romanial.

Mai ningú l’ha vista però cura tots els mals. – Va dir el metge

El rey va reunir els seus tres fills i els digué: - Qui trobi la

Flor romanial per curar-me, serà coronat rei!

En Joanot, en Pere i en Bernadet van

Commençar un larg viatge.

Decidiren trobar-se un any i un dia després.

Cada un pel seu vet, anava cercant la

Flor meravellosa però no la

Trobaven enlloc…

Passà l’hivern…

Arribà la Primavera…

I després l’estiu…

Finalmente, arribá la ardor…

Ja feia gairebé un any que la cercaven i encara no

L’havien trabada…

En aquell moment, en Bernadet se’en recordà de

L’àguila i la va cridar per demanar-li ajuda.

Bon dia Bernadet! Què vols de mí? –Va dir l’àguila.

Necessit trobar la flor romanial per poder curar el

Meu pare i no la trob enlloc… Tu saps on puc trobarla?

Sí ! Ara mateix t’hi duré! Eixanca’t sobre mi i aferra’t

Ben fort!

L’àguila agafà envestida, estengué les ales i…

Cap amunt s’ha dit!

Quan arribaren al lloc, les flors estavan dins un

Trenc molt profund…

Per tal d’arribar-hi, l’àguila li ordenà a en

Bernadet que i tallés la pota

Eren tres flors, amb una va curar

l’àguila, i les altres dues les va guardar.

Tot seguit, partiren cap al punt de trobada

Amb els seus germans.

El primer en arribar va ser el germà gran,

En Joanot. Es saber que en Bernadet

L’havia trobada i ell no, va sentir

Una forta enveja i…

Sense pensar-s’ho gens ni mica li clavà

L’espasa al cor.

En Joanot enterrà en Bernadet i es dirigi cap al palau

Desl seus pares.

Joanot, la corona serà teva quan jo mor.

Tu seràs el meu hereu.

Mentrestant, en Bernadet romania enterrat…

Allá on hi estava va néixer un canyís, una pastro

hi passà per daviram u anb yba d’aquelles

canyes tab boniques es va fer un fabiol.

En fer-lo sonar, amb gran sorpresa, sentí

una veu que li deia:

oh pastor, bon pastor!

Tu em toques i no em fas mal, m’enterraren

dins l’arena, per la flor romanial.

Després d’escoltar aquesta veu, el pastor es dirigí

cap a Palau a comunicar-li al rei.

El rei també tocà el fabiol i se sentí…

Oh mon pare, mon bon pare!

Em tocau I no em feis mal.

M’enterraren dins l’arena per la flor romanial.

El rei, sorprès, ordenà als seus fos fills grans

que també fessin sonar el fabiol.

Primer va tocar en Pere…

Va sonar…

Oh germà, mon bon germà!

Tu em toques I no es fas mal.

M’enterraren dins l’arena

per la flor romanial

I desprès arribà el torn d’en Joanot, que

no volia tocar per por que el descobrissin, però

no li va quedar més remei que obeir al seu pare.

Va sonar…

Oh germà, mon mal germà!

Tu em toques i si em fas mal.

M’enterrares dins l’arena

per la flor romanial.

En Joanot va confessar i anaren a cercar

el lloc on havia enterrar a en Bernadet, que

continuava viu gràcies a un tros de la

flor romanial que li havia quedat a la butxaca.

En Joanot acabá tancat a la presó…

I en Bernadet acabà coronat rei!