vènet de Montebelluna

Aquest llibre és fruit de la voluntat de Danilo Zanetti, el traductor, que amb molt bon criteri lingüístic i amb una edició bastant acurada ha portat la parla de Montbelluna, vènet septentrional, a l'oceà d'El petit príncep en idiomes.

Pel que fa a la parla del llibre, comentar que el vènet és una llengua romànica parlada per uns dos milions d'italians no només a la ciutat de Venècia sinó a tota la regió nord-oriental a la qual dona nom. Presenta certs trets comuns amb el gal·loitàlic tot i que alhora és raonable considerar el vènet com una parla independent de la que va de la Romanya fins al Piemont.

Com passa en totes les llengües el vènet té una certa divisió interna en forma de dialectes. Un d'ells és el vènet septentrional, parlat a la província de Treviso i que és d'on ha sortit aquest llibret groc. Sembla ser que el vènet septentrional no és gaire homogeni i que té alguns elements, bastant superficials, que en diferencien la parla d'uns de la dels altres. Quasi tot són, però, detalls secundaris en la fonètica i en l'ús de geosinònims a l'hora de parlar.

El mot més particular que es veu a simple vista a la coberta del llibre és tosatel. És una paraula estrictament vèneta i vol dir nen. En desconec del tot la seva etimologia. Ara bé, la seva flexió és molt interessant perquè mentre que tosatel vol dir boix (nen), per dir boixa (nena) diuen toseta. Així, si el tosatel o la toseta ja han crescut una mica, perden el diminutiu i passen a ser un tosat o una tosa, per dir al·lot o al·lota.