sard campidanès

Cap altra llengua hi ha al món que pugui donar tant per parlar com ho és el sard. És una llengua romànica que forma un grup únic. La divisió més bàsica de les romàniques és en dos blocs: occidental i oriental. Idò bé, el sard pertany a un grup diferent, el central, on només s'hi inclou el sard. A part d'això té la fama ben guanyada de ser una llengua molt conservadora ja que s'ha allunyat molt manco que la resta de romàniques de la llengua matriu: el llatí. Fixem-nos que conserva la terminació -us per als substantius i que una frase tan quotidiana com Vine a ca meva en sard es diu Veni in domo mea, Venire ad domum meam és en llatí.

A banda d'això, des de l'òptica d'un catalanoparlant el sard també és una llengua singular. L'administració i l'església funcionaren des del segle XIV fins passat el Tractat d'Utrech (1713) en català. Durant més de quatre segles Sardenya fou un territori de la corona d'Aragó i, com a tal, l'administració funcionava majoritàriament en català i això hi ha deixat rastre. Són més de 2000 les paraules sardes amb origen català. Paraules com: sabatas / sabates; peuncu / peüc; berrita / barret; mucadore / mocador; davantzale / davantal; trau / trau; randa / randa; veta / veta; tassa / tassa; safata / safata; calaixu / calaix; parastatgiu / prestatge; botxinu / botxí; mustassafu / mustassaf; argutzinu / agutzil; areu / hereu; iscolanu / escolà; mongiu / monjo; prufassonis / processó (prufessó en formenterer). A tot això afegir-hi que per dir que algú no parla gaire bé és habitual sentir a dir no scit su cadalanu, cosa que traduït literalment seria no sap el català.

Una altra cosa que fa molt especial aquesta llengua és l'ús exclusiu que fa de l'article derivat del llatí IPSE compartit pel català a la Costa Brava i a les Illes Balears i també per l'occità d'algunes zones de Provença properes a Niça.

Ja per acabar, sociolingüísticament el sard dona peu a vessar molta tinta. Es tracta d'una llengua des de fa segles minoritzada. Quan pertanyia a la Corona d'Aragó el sard era la llengua del poble, però no la de l'administració. Al segle XVII pràcticament el sard havia desaparegut d'algunes ciutats com Càller, l'Alguer o Sàsser. Amb tot això, a partir del segle XVII el castellà començà a sentir-se també a Sardenya i català i castellà eren les llengües més oïdes a les viles principals mentre que bona part de la població rural seguia parlant el sard però havia estat molta d'ella, bilingüitzada i, segons el Llibre dels Feyts de Catalunya (s.XVI): "Parlen la llengua catalana molt polidament, així com si fos a Catalunya". De totes aquestes històries a dia d'avui queda l'Alguer, ciutat catalanoparlant al nord-oest de l'illa.

A banda de la minorització lingüística que hi hagué durant les dominacions de la Corona d'Aragó primer i del regne de Castella després, més tardanament foren governats pel Piemont essent el padà de Ligúria primer i l'italià després, la llengua dels dominadors, i així fins l'actualitat. 800 anys d'ocupació forània i de minorització lingüística. I tot i així el sard encara hi és i serà per molts anys.

Ja per acabar, el llibre està escrit en sard campidanès, la variant que es parla a la meitat sud de l'illa i que és la més parlada de totes. El sard té aproximadament 1.500.000 parlants, d'entre aquests, els qui parlen campidanès representen aproximadament uns 670.000 parlants.