dijous llarder i carnaval

Avui és dijous llarder, és a dir, el primer dia de carnaval. Temps ha a les Pitiüses era cosa típica avui menjar coca amb xinxarrons(1). Això de celebrar el dijous llarder és una cosa que ve d'antic aquí. Podem trobar documentada aquesta celebració al llibre Greix vermell i altres escrits, del formenterer Joan Castelló Guasch, que va ser un important folklorista i escriptor costumista d'origen formenterer i criat a Eivissa al llarg del segle XX.

Personalment trob aquest article apassionant, i no perquè digui grans coses sinó per la naturalesa amb la que explica obvietats que a dia d'avui no resulten sempre tan òbvies. El dijous llarder és molt celebrat a Catalunya, que l'anomenen dijous gras. Aquest dia ells el que mengen és coca de llardons, coca que els formenterers anomenam coca amb xinxarrons però que aquest llardó ha donat nom a la nostra versió del dijous gras.

A més, així de forma molt subtil, és interessant marcar la crítica que fa en Castelló Guasch del franquisme, comparant-lo amb un Carnaval que durà quaranta anys, alhora que culpa aquest règim de matar el dijous llarder a les Pitiüses convertint una data de festa i un carnaval tan celebrat --com puguin ser el de Vilanova i la Geltrú, Sitges o Benicarló-- en una seguit de processions i privacions per corema(2) que no fotem, hi eren i hi són i per anar bé hi han de ser, el que es ve a dir, però, és que junt amb la litúrgia hi havia cants, balls, disfresses i una alegria que en Joan Castelló Guasch ens l'explica molt bé a:

DIJOUS LLARDER

Que suposam que vol dir greixós, sucós, gras. O sigui, de passar-ho bé i de no mirar gaire prim. Dia en què, un temps, es feien ses mones, aquelles coques, dolces o llises, amb un ou dret enmig (o dos o més), sencer, pintat a vegades. Més que una coca era un panet redó o llargarut, ben estufat. Era es berenar i sa bulla de grossos i petits. Avui aquí ja no s'estila i casi se n'ha perdut sa memòria; però si encara a Catalunya i, poc, a Mallorca. Però aquí també era dia de menjar ous. Sobretot en truita: amb sobrassada, amb xulla, amb formatge, amb faves tendres, amb pèsols, amb carxofes, amb espàrrecs...

Era també es dia que començava sa setmaneta d'es Carnaval, sa de Carnestoltes, disfressant es al·lotets i ses al·lotetes, començall d'uns dies d'alegria de sa gent. Es passeig a la grossa p'es carrer de sa Font, es balls de ses nits en es Teatre Pereyra, es Teatre Serra i es Casino i, un temps, en es Círculo X, per acabar amb es ball de pinyata. Quatre o cinc dies de bulla p'es disfressos polits, d'un carrer o s'altre, ses colles cantants, paperines, serpentines, confetti, es jai "bunyolete", sa rua i ses carrosses a s'Alamera, Bromatxes, rialles. Tothom anava content.

I es al·lots, darrera algun emmariol·lat(3) o alguna màscara estrafalària, que de tot hi havia, cantant aquella cançoneta:

Ja li vénen
ja li van,
per darrera,
per davant.

O fent-los befa, cridant: En Pepe!... En Pepe!...

Quan no eren es jóvens i ses al·lotes que donaven sa despedida a ses festes amb aquella altra cançoneta, tan enyoradissa:

Adiós, pobre,
adiós pobre Carnaval...
Jo em pensava menjar coca...
Jo et dic que no et farà mal.

Idò tot això, tan senzill, es va esborrar d'es calendari. Perquè es Carnaval era sa mare de tots es pecats, segons deien. I en canvi, hem vist un carnaval que ha durat quaranta anys, i dimoni i carn i pecats de tota mida i de tota faisó, casi cada dia i a tota hora. I mos volien fer creure que era sa corema purificadora, amb tots es seus dejunis i abstinències...

Però d'això, de sa corema, en parlarem un altre dia. Sense oblidar es cuinat(4).

Diario de Ibiza, 17-11-1977

Gràcies a Déu, però, cada volta es torna a recordar més que Carnaval són dies de gatzara, de riure molt i de fer-la grossa. També torna a ser hora que es dijous llarder torni als nostres calendaris i el celebrem amb tot un ventall de truites, de les quals jo em qued amb la truita amb sobrassada, i de menjar coca amb xinxarrons. Sempre acompanyat amb un bon gotet de vi pagès. Vos heu fixat que al començall es parla de mones? A que encara també serà cosa de formenterers i eivissencs això de sa mona i no ho sabíem!

1. xinxarró m. greixó, llardó.
2. corema f. Quaresma.
3. emmariol·lar-se v. intr. Posar-se o vestir-se un emmariol·lo.
3". emmariol·lo m. Disfressa improvisada, sense cura, i per extensió, la persona que es posa aquesta disfressa.
4. cuinat m. GASTR És un plat típic de la Quaresma, especialment de la Setmana Santa, present a quasi totes les cases de les Pitiüses. Els ingredients són: faves pelades i guixes -posades en remull la nit abans-, uns manats de bleda i de verdura, ceba tendra, nyora, sal, uns grans d'all acopats així com herba sana, també capolada. Els ingredients es van incorporant segons el seu temps de cocció. Es trempa amb un bon raig d'oli, sal i pebrera vermella. A l'hora de menjar-se, se sol amanir amb un raig d'oli cru i unes gotes de suc de llimó.