El Castell de Sant Ferran

El Castell de Figueres és la fortalesa amb baluards més gran de la que es té constància a Europa, Bé Cultural d’Interès Nacional en la seva categoria de monument. És, també, el més gran de Catalunya.

Construït al segle XVIII com a resposta a la pèrdua de la línia defensiva que significaven el Castell de Salses, el Fort de la Bellaguarda i la fortalesa de Mont Louis, per la signatura de la pau dels Pirineus, va ser dissenyat per hostatjar una guarnició de 5.000 soldats amb els seus comandaments i 500 cavalls. La seva construcció i concepció, a càrrec de més de 150 enginyers i uns 3.000 picapedrers, a partir dels plànols de la saga dels Martin Zermeño, es va allargar més de 40 anys i, en realitat, encara es pot dir que l’obra és inacabada.

L’enorme retard en la selecció de l’emplaçament i la culminació de les obres va significar que la fortalesa, pel que fa als seus usos militars, esdevingués obsoleta des de la seva posada en funcionament a la guerra de la Convenció, on ja va ser capturada per les tropes franceses sense disparar un sol tret. El desenvolupament de l’artilleria i de les tècniques de setge havien fet decaure el concepte d’inexpugnable amb el qual va ser concebuda. De fet, les dues properes entrades en batalla de Sant Ferran (guerra del Francès i expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís) es salden amb dues noves rendicions que li fan guanyar el títol de “la belle inutile” per part dels atacants francesos.

Malgrat aquest poc èxit militar, Sant Ferran ha fet canviar el seu entorn immediat: molts treballadors que participen en la seva construcció fixen la seva residència al municipi, i Figueres assoleix el títol de ciutat l’any 1876, acordat pel govern liberal, gràcies a la defensa de la ciutat durant la tercera guerra carlina, exitosa, en part, per la guarnició del Castell que va baixar a defensar-la. Grans obres d’enginyeria que han transformat Figueres al llarg d’aquests tres segles no haguessin estat possibles sense el suport i participació activa de l’enginyer Lasauca, el Governador Caamaño o el mestre d’obres i fortificacions i arquitecte municipal Roca i Bros. La implicació dels militars en la vida local figuerenca ha estat una constant, com demostren nombrosos matrimonis entre pubilles locals i oficials de la guarnició. En aquest temps, el comandant Soriano, fundador de la lògia maçònica a Figueres, va presidir un temps el Casino Sport Figuerenc.

A partir de 1907, el govern central decideix introduir l’ús penitenciari al Castell, ocupant una tercera part de la seva superfície. El fet de disposar d’una guarnició militar estable hauria de facilitar les tasques de vigilància i reclusió. De fet, el Castell havia exercit com a presó militar molt abans: el 1842 Abdon Terradas, primer alcalde republicà de Figueres, hi va estar pres per negar-se a jurar lleialtat al Rei; Tomás Estrada, primer president de la república cubana, o els més de 400 revolucionaris cubans “ñañigos” ja havien patit privació de llibertat a Sant Ferran.

El 1937, davant la forta oposició popular, el penal del Castell es clausura, però encara hi ha hagut empresonaments destacats als seus murs, com el seu ús com a camp de concentració i distribució de presoners republicans (1940-1942), els objectors al servei militar, els militars de la “Unión Militar Democrática”, o el cas paradigmàtic del colpista Tejero.

El pas d’aquesta institució penitenciària pel Castell també ha tingut una influència positiva a Figueres: molts dels presos que van aprendre o van exercir un ofici mentre eren reclosos al penal s’acabarien instal·lant a Figueres i impulsant l’artesania local a la ciutat el primer terç del segle XX.

Aquesta llarga història de tres segles ens ha deixat, a més d’un reflex dels moviments socials i de les pugnes pel poder d’aquest temps, una arquitectura i un conjunt de solucions defensives i de funcionament urbanístic dignes d’estudi. La materialització de les idees de la Il·lustració a Sant Ferran, el catàleg d’arcs, voltes, porxos, escales helicoidals, la participació de l’Escola de Matemàtica de Barcelona i el pòsit dels enginyers militars que construeixen la fortalesa mereixen el nostre reconeixement.