MIQUEL MARTÍNEZ

Catedràtic de teoria de l'Educació

 Resum – Lideratge i valors en educació: En quin món estem i quin món volem

La ponència planteja una reflexió profunda sobre el paper del lideratge educatiu en un context social marcat per la incertesa, la fragilitat democràtica i l’impacte accelerat de la tecnologia. Parteix d’una pregunta fonamental: en quin món estem i quin món volem construir des de l’educació?

Vivim en una societat on la democràcia mostra símptomes de debilitament: desafecció pel bé comú, auge de discursos autoritaris, simplificació del debat públic i una “osadia de la ignorància” alimentada sovint per la desinformació. A més, la revolució digital i la irrupció de la intel·ligència artificial transformen radicalment la manera d’accedir al coneixement, comunicar-nos i prendre decisions. Aquest escenari no és neutre: condiciona la manera d’educar i exigeix una resposta conscient per part de les institucions educatives.

Tanmateix, la societat digital també ofereix oportunitats. La cultura participativa, la possibilitat de ser productors i consumidors de contingut (prosumers) i les noves formes de col·laboració poden afavorir una ciutadania més activa i connectada. Però aquestes oportunitats només esdevenen positives si van acompanyades de pensament crític, criteri ètic i responsabilitat.

Davant aquest context, la ponència defensa que el propòsit de l’educació ha d’anar més enllà de la transmissió de continguts. Educar significa garantir condicions reals d’aprenentatge de qualitat i equitatiu, assegurant igualtat d’oportunitats i preparant l’alumnat per a una vida professional digna, però també per a una ciutadania compromesa. L’alfabetització científica, econòmica i cultural esdevé imprescindible per comprendre el món i participar-hi amb criteri.

Un element central és la reivindicació de la cultura de l’esforç, el talent i la superació personal, no com a competitivitat buida, sinó com a desenvolupament de les potencialitats individuals al servei del bé comú. L’educació ha de fomentar l’agència: la capacitat d’actuar, decidir i influir en l’entorn, des de la infància.

La tasca d’educar no és només una activitat tècnica, sinó una professió amb dimensió moral. La ponència diferencia entre raó instrumental (el “com” ensenyem) i raó moral (el “per a què” i “a favor de què” eduquem). El risc és reduir l’educació a resultats, indicadors o innovacions metodològiques sense preguntarnos pel seu sentit. Per això es distingeix també entre béns externs (prestigi, reconeixement, resultats mesurables) i béns interns de la pràctica educativa (formar persones autònomes, crítiques, capaces de convivència i compromís). El lideratge educatiu ha de protegir aquests béns interns.

En aquest marc, educar en valors requereix temps i espais dins dels equips docents per a la reflexió ètica i el debat sobre qüestions controvertides. Es proposa construir una ètica de mínims compartida —basada en valors democràtics, inclusius i pluralistes— que sostinga el projecte educatiu, i, alhora, permetre aspirar a “ètiques de màxims” que donen identitat pròpia a cada comunitat.

La ponència subratlla que educar implica estimular la comprensió profunda, el pensament crític i la capacitat de llegir, pensar i escriure amb criteri. També significa cultivar sentiments morals: empatia, sensibilitat davant la injustícia i disposició a actuar. La participació ha de ser autèntica, amb incidència real, i l’aprenentatge ha de connectar amb situacions reals que donen sentit al que es treballa a l’aula.

Un altre pilar és el vincle educatiu. Sense relació, reconeixement i sentit de pertinença no hi ha educació en valors sòlida. El diàleg, l’acceptació i la diversitat com a riquesa són elements essencials per construir comunitat i autonomia personal.

La ponència conclou amb una crida a passar de la indignació a l’esperança activa. L’educació pot contribuir a transformar el món si forma persones capaces de pensar, comprometre’s i actuar pel bé comú. Però això exigeix lideratge amb sentit moral, equips cohesionats i una ciutadania disposada a participar i assumir responsabilitats. En definitiva, es tracta d’atrevir-se a educar no sols per adaptar-se al món que tenim, sinó per construir el món que volem.

ANNA JOLONCH

Directora de Lid Barcelona

 Resum – Temps per al lideratge educatiu: Una nova cultura docent

La ponència defensa que el lideratge educatiu és avui una peça clau per afrontar els grans reptes del sistema educatiu, especialment la reducció de la bretxa d’inequitat social i la millora dels aprenentatges. Segons l’Informe GEM de la UNESCO (2024), hi ha consens internacional que cal un lideratge educatiu poderós i col·laboratiu: els bons líders transformen les escoles, empoderen els docents i milloren els resultats de l’alumnat.

El lideratge educatiu és, després de la docència, el factor intern més influent en l’aprenentatge, la cohesió dels equips docents i el benestar de la comunitat escolar. Reforçar el lideratge directiu no és un detall organitzatiu, sinó una de les estratègies més cost-efectives per millorar l’educació.

Ara bé, no es tracta de qualsevol lideratge. En temps complexos, es requereix un lideratge col·laboratiu, reconegut per la comunitat escolar per la seua autoritat moral i per la confiança que genera. El lideratge no és només gestió administrativa: És un procés d’influència social orientat a maximitzar els esforços col·lectius per assolir un objectiu comú. La clau del lideratge és el propòsit. Liderar implica incentivar, donar suport i crear condicions perquè les persones desenvolupen el seu talent i cresquen professionalment.

La ponència defineix el lideratge pedagògic com la intersecció entre tres dimensions: els valors (dimensió axiològica), el coneixement científic sobre l’aprenentatge i la pràctica (praxeologia: eines, mètodes i dispositius). Sense valors, la pràctica esdevé ideologia; sense pràctica, la teoria és incapacitat; sense finalitat, la combinació de ciència i tècnica és cega. El lideratge educatiu ha d’integrar aquestes tres dimensions amb sentit.

Els bons líders docents actuen com a catalitzadors del canvi. Tenen visió i objectius clars, es comuniquen amb transparència, utilitzen evidències basades en la investigació, promouen l’aprenentatge professional continu, exerceixen d’“amics crítics” i generen confiança. La confiança és l’element vertebrador que permet assumir riscos i innovar.

Un eix fonamental és la indagació docent: concebre el professorat com a professional investigador que recull evidències i crea coneixement des de la pròpia pràctica. El coneixement no només s’aplica, sinó que es construeix. La mobilització del coneixement implica connectar l’experiència dels docents amb les dades i la investigació, generant nous sabers compartits a través de converses d’aprenentatge estructurades amb preguntes, eines i processos adequats.

Aquesta visió es concreta en la creació de comunitats professionals d’aprenentatge creatives. Aquestes comunitats es caracteritzen per una cultura de col·laboració i assumpció de riscos, responsabilitat col·lectiva, aprenentatge professional compartit, investigació i exploració contínua, així com la creació i difusió de coneixement dins i entre escoles. El seu únic propòsit és l’èxit educatiu de tot l’alumnat.

Els equips directius lideren la millora quan promouen la investigació docent, ajuden a construir comunitats professionals i faciliten la compartició de coneixements i pràctiques. Són agents de canvi, no simples gestors. Els bons líders construeixen escoles segures, saludables i inclusives, basades en la confiança i la responsabilitat compartida.

En síntesi, la ponència reclama temps i espais per al lideratge educatiu i per a una nova cultura docent basada en el propòsit compartit, la col·laboració, la confiança i la professionalització del professorat com a comunitat investigadora. Només així el lideratge es converteix en motor real de transformació i millora educativa.