Tots i cadascun de nosaltres tenim molt clar que vivim en diversitat, la nostra societat és molt variada i tots som diferents en diversos aspectes, la nacionalitat, els orígens, la religió, els gustos, el gènere, en aspectes físics i entre d'altres... També tot i ser diferents tenim els mateixos drets, ningú és superior a ningú i aquesta és la part que ens costa més d'entendre, ens ho han ensenyat des de petits de mil maneres possibles ho sabem perfectament, però... realment ho posem a la pràctica a l'hora de la veritat?

Mira'm als ulls m'ha fet reflexionar molt sobre tot el que ens envolta, aquesta societat on se suposa que tot ho tenim molt clar, on el respecte és el primer que ens ensenyen tant a l'escola com a casa, però que en moments de la realitat podem arribar a oblidar. També m'ha fet pensar molt sobre els perjudicis, vivim envoltats d'estereotips, ens jutgem entre nosaltres per tot, no donem oportunitat a conèixer, només ens quedem amb el que sabem o el que ens pensem que sabem, perquè ens queda molt per aprendre.

Principalment, em centraré en el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia, els tres temes que es tracten en el llibre i en els que puc opinar més i donar el meu punt de vista, ja que m'afecten personalment. No definiré els termes, perquè a aquestes altures la majoria sabem perfectament el seu significat, però de totes les maneres que es defineixi hi ha persones que no entenen que s'ha de canviar i no s'ha de permetre, hem de fer un clic, hem de deixar de pensar que les persones d'altres nacionalitats i orígens són menys que nosaltres,  deixar de pensar que els musulmans són terroristes sense saber el que realment és l'islam, deixar de creure que els negres tenen menys drets que els altres, deixar de pensar que els immigrants venen a treure el treball als altres, que són dolents…

Hi ha gent que no li veu gran importància, fins i tot he sentit a persones dir " hi ha temes més importants i només parlem d'aquests", clar que hi ha molts temes que són importants que s'han de tractar i alçar la veu, no hem de permetre injustícies en cap àmbit, però realment ho estem fent bé?

Jo ho he explicat un munt de vegades, he fet un munt de projectes, treballs, presentacions, però per molt que ho expliquem el racisme està molt interioritzat, molt normalitzat i que ara es veu molt normal. Escolto comentaris racistes i xenòfobs dia sí dia també, però és clar, no m'haig d'ofendre són "bromes". No aniré gaire lluny les típiques frases: "els Asiàtics tots són iguals", o quan veiem a una persona amb els "ulls esquinçats" assumim que és xinès. Aquella persona amb els "ulls esquinçats" pot ser perfectament Espanyola, Francesa, Coreana o de qualsevol altra nacionalitat. Qui som nostres per assumir la nacionalitat dels altres? Això potser no ens sembla una ofensa perquè no afecta directament a la nostra persona, però no significa que no sigui rellevant.

També en les pel·lícules la majoria de vegades al negre, marroquí o qualsevol que no sigui blanc se'l pinta com al delinqüent o com si no tingués la  capacitat per a pensar. Com volem avançar si encara es permet això? Quina imatge tindran els espectadors d'ells? És racisme pintat de color rosa, però continua sent-ho.

La falta d'informació juga també un paper important en aquests temes, les persones ignorants no s'informen sobre moltes coses i només jutgen amb opinions d'altres persones i així consecutivament.

També tinc moltes experiències personals, per exemple el dia que jo vaig decidir posar-me el hijab, em van preguntar per què me l'havia posat o el  què jo dic la pregunta del milió " t'han obligat els teus pares?". Entenc perfectament que no tothom sàpiga el significat del hijab en l'Islam i tingui curiositats, sempre estic disposada a explicar-ho a les persones que realment estan interessades, encara que no tinc perquè explicar una decisió pròpia que no fa mal a ningú. El problema aquí són aquelles persones que ho veuen anormal. Li preguntem a les persones perquè s'han tenyit o tallat els cabells? És més els hi preguntem si els hi han obligat?La resposta efectivament és un no. De nou són els estereotips, la islamofòbia interioritzada, el que hem vist alguna vegada ho apliquem a totes les persones, no ens informem, no veiem a les persones amb els nostres ulls ni als seus ulls, mirem els estereotips.

Soc hijabi i ningú m'hi ha obligat, jo he escollit ser musulmana, jo m'he informat sobre la meva religió i jo he decidit posar-me el hijab. Soc marroquina i tinc les mateixes capacitats que tu, els mateixos drets i no soc menys ni més que ningú per la meva nacionalitat.

Aquestes quatre frases semblen molt simples, però hi ha persones que no les entenen.

Per a concloure el problema no és admetre que som diferents, el problema és pensar que uns són més o menys que d'altres per aquestes diferències, tractar-nos amb desigualtat,arribar a tenir-nos por i odiar-nos entre nosaltres. A tots encara ens falta molta feina a fer, estic segura de que algun dia aquestes situacions, aquestes males experiències només es quedaran en les memòries, en els llibres, o en les redaccions com aquesta, un dia mirarem enrere i veurem com hem avançat, llavors només en mirarem als ulls.

Nota: No sabia com es deia exactament la paraula "ojos rasgados" en català, he buscat i m'ha sortit ulls esquinçats, no sé si hi ha una altra paraula més tècnica. Amb aquesta redacció no busco ofendre a ningú.