1. Característiques funcionals de l'habitatge
1.1 Emplaçament
1.2 Orientació
1.3 Distribució
2. Accés a l'habitatge
2.1 Promotors
2.2 Permisos
2.3 Hipoteques
2.4 Lloguer
3. Viure i gaudir d'un habitatge
1. Característiques funcionals de l'habitatge
L’habitatge és una de les necessitats més directament relacionades amb la qualitat de vida de les persones i, en un moment o altre de les nostres vides, haurem de començar a disposar d’un habitatge on portar a terme el nostre projecte de vida.
Per això, el disseny d’un habitatge ha d’anar precedit d’un estudi de les necessitats i els hàbits dels futurs ocupants en relació amb les seves activitats diàries.
La concepció que les persones tenim del benestar i de la qualitat de vida implica que valorem i prioritzem, cadascú de nosaltres de manera diferent, aspectes com els següents: l’emplaçament, l’orientació i la distribució.
1.1 Emplaçament
S’entén per emplaçament el lloc on s’ha construït l’habitatge.
Un emplaçament cèntric, a l’interior d’un nucli urbà, estarà envoltat d’altres habitatges i, segurament, tindrà molt propers serveis com comerços, hospitals, escoles, vies de comunicació... Alhora, potser serà sorollós degut al trànsit o no disposarà de gaires vistes, etc.
Un emplaçament als afores del nucli urbà oferirà més tranquil·litat i potser millors vistes però, a canvi, obligarà a fer desplaçaments més llargs per accedir als serveis bàsics i no disposarà de tanta oferta de transport públic.
1.2 Orientació
El Sol és una font natural de llum i calor. Disposar de llum natural a totes les cambres de l’habitatge proporciona una sensació de benestar, a més d’un important estalvi energètic en il·luminació.
Seria ideal disposar de la llum i l’escalfor del Sol sempre que el necessitem, però això no sempre és possible.
El Sol, que surt per llevant (est) i es pon per ponent (oest).
A l’estiu el Sol va més alt i els raigs solars arriben més perpendiculars i amb més intensitat que a l’hivern.
El grau d’insolació d’un lloc depèn, doncs, de l’hora del dia i de l’època de l’any. Per tot plegat, segons quina sigui l’orientació d’un habitatge, s’aconseguiran diferents graus d’insolació i, per tant, de confort.
Orientació nord: rep molt poca insolació. És força freda a l’hivern i fresca a l’estiu. Convé destinar-la a les cambres on no s’hi fa vida: trasters, rebost, magatzems, lavabos...
Orientació sud: rep la màxima insolació. És relativament calorosa a l’estiu, ja que el Sol passa més alt i no hi entra tan directament. En canvi, és molt agradable a l’hivern ja que el Sol passa més baix i incideix directament a l’interior. És convenient destinar-la a les cambres on es fa més vida: sala d’estar, menjador...
Orientació est: rep insolació des del matí fins al migdia. És agradable al matí, ja que quan el Sol hi incideix més directament, la temperatura ambient no és gaire càlida.
Orientació oest: rep la insolació des del migdia fins al vespre quan es pon el Sol. A l’estiu és molt calorosa ja que el Sol hi incideix quan la temperatura ambient és més alta.
Entre aquestes orientacions hi ha una infinitat de posicions intermèdies possibles, però al nostre país l’orientació de cara a migdia (sud) és, sens dubte, la més recomanable.
1.3 Distribució
Per poder satisfer adequadament totes les nostres necessitats, els habitatges estan distribuïts, utilitzant envans i parets, en diferents espais anomenats habitacions o cambres, que reben un nom específic en funció de l’activitat principal que s’hi desenvolupa: dormitori, menjador, sala, rebedor, cuina, bany, etc. A part de les cambres, els habitatges també disposen d’altres espais exteriors no coberts com balcons, patis, terrasses...
Un element important a tenir en compte és que totes les cambres disposin d’una finestra o porta per on rebre la llum de l’exterior i per on poder ventilar-les convenientment.
Atenent a la funció que realitzen, les cambres es poden agrupar en quatre zones principals:
Zona de treball i serveis: cuina, rebost, safareig, traster, cambra de planxar, lavabo, bany, etc. Està destinada principalment a les feines domèstiques i d’higiene personal.
Zona per dormir i d’aïllament: La constitueixen bàsicament els dormitoris i està dedicada al descans.
Zona per viure i estar: sala d’estar, menjador, estudi... Comprèn les habitacions on treballem, conversem, mengem, veiem la televisió, etc.
Zona d’accés i circulació: rebedor, passadissos, porxo, etc. Permeten l’accés des de l’exterior de l’habitatge, la circulació interior, la connexió entre zones i la recepció de persones preservant la intimitat de la resta d’espais.
Que es pugui circular correctament dins d’un habitatge depèn de:
les relacions entre els ambients
del disseny individual de cada habitació
de la situació de les portes i del costat cap on s’obren
i de la distribució dels mobles
El mobiliari s’ha de distribuir seguint alguns criteris, com són que estigui pròxim al lloc on es realitza l’activitat amb què està relacionat i que no molesti en els recorreguts que fem normalment en utilitzar la dependència.
Exercici: Dissenya els teus plànols MUD edu 365
Per construir un habitatge cal disposar de sòl on ubicar-lo i de tècnics que realitzin el projecte i la construcció. Però també calen diners, un promotor i els permisos de l’Administració pública.
Els diners són necessaris per comprar el sòl, els materials i per pagar els tècnics. Elpromotor és la persona o l’empresa que decideix construir l’habitatge. L’Administració pública vetlla per la qualitat i la seguretat de les construccions que duen a terme els promotors, atorga els permisos un cop ha verificat el projecte i fa inspeccions un cop acabada l’obra per comprovar que s’ajusta al projecte aprovat.
2.1 Promotors
La promoció d’habitatges pot ser privada o pública. És privada quan el promotor és una persona particular o una empresa constructora o immobiliària, i pública quan el promotor és l’Administració (Ajuntament, Diputació, Generalitat...) o una empresa pública.
El promotor pot ser una persona que decideix construir el seu propi habitatge; una empresa constructora o una immobiliària que, un cop construïts els habitatges, els posarà a la venda.
L’Administració també actua com a promotora quan detecta necessitats d’habitatge entre la població i no hi ha promotors privats que vulguin construir, o bé quan considera que cal oferir habitatges a preus assequibles. També hi ha societats cooperatives que es creen per fer la promoció d’habitatges per als seus socis.
2.2 Permisos
Un cop el promotor disposa de sòl edificable i decideix construir-hi habitatges, encarrega el projecte tècnic a un arquitecte o a una empresa d’arquitectura. El projecte ha de ser revisat pels tècnics municipals, que atorguen la llicència d’obres si comproven que respecta les ordenances i les normes de seguretat i confort. Amb la llicència d’obres, les diferents empreses constructores i instal·ladores ja poden començar a treballar.
Durant la construcció de l’obra, però sobretot un cop acabada, els tècnics de l’Administració local Inspeccionen l’habitatge per comprovar que s’ha construït segons el projecte i que s’han respectat totes les ordenances Si és així, concedeixen al promotor la llicència de primera ocupació.
Per poder contractar els subministraments i serveis bàsics –aigua, gas, electricitat i telèfon– amb les companyies subministradores ens caldrà la cèdula d’habitabilitat. Aquest document el proporciona la Generalitat a partir, entre d’altres documents com la llicència municipal de primera ocupació, del certificat d’un tècnic competent (arquitecte) que ha comprovat que l’obra està totalment acabada i que l’habitatge reuneix totes les condicions d’habitabilitat que marca la llei. Un cop contractats i disponibles aquests serveis, ja podrem fer ús de l’habitatge.
2.3 Hipoteques
L’obtenció dels diners necessaris per construir o comprar un habitatge s’anomena finançament i s’acostuma a realitzar mitjançant una entitat bancària, que ens fa el préstec dels diners. El banc o la caixa ens deixa (presta) tots els diners de cop i nosaltres ens comprometem a retornar-los a poc a poc, normalment en quotes mensuals, durant un temps anomenat període d’amortització que acostuma a de ser de 15, 20, 25 o 30 anys.
Els diners tenen un preu. Aquest preu pot variar augmentant o disminuint en funció de la situació econòmica de cada moment. El preu que cobra l’entitat bancària pels diners que presta es coneix com interès o tipus d’interès. L’interès d’un préstec s’expressa percentualment (% anual) respecte a la quantitat prestada.
Totes aquestes qüestions de període d’amortització, terminis, quotes, interès, etc., les acordem amb el banc o la caixa i queden reflectides en un contracte o escriptura hipotecària davant el notari.
Ara bé, tots els bancs i caixes, quan deixen diners, demanen una garantia, és a dir, un bé amb el qual ells puguin recuperar els diners si nosaltres no els hi tornem. En el cas del finançament d’habitatges, la garantia és el mateix habitatge.
Aquesta mena de préstecs es coneix amb el nom de préstecs hipotecaris o hipoteques.
Actualment, a l’hora de contractar una hipoteca, les entitats bancàries ofereixen diferents modalitats d’interès: el fix, el variable i el mixt.
L’interès és fix quan no varia durant tot el període d’amortització, això vol dir que sempre ens cobraran el mateix preu pels diners que ens han prestat i la quota mensual serà sempre constant.
L’interès variable depèn de l’evolució de l’economia i, per tant, va variant en funció del mercat hipotecari.
L’interès és mixt quan durant els primers anys és fix i després variable.
Per saber el preu que té el diner en el mercat hipotecari s’utilitzen uns valors o índex de referència. Les hipoteques a interès variable o mixt els utilitzen per actualitzar el tipus d’interès al final de cadaperíode de revisió. Els dos més usats són l’lRPH (Índex de Referència dels Préstecs Hipotecaris) i l’Euribor(European InterBank Offer Rate).
El tipus d’interès acordat a les hipoteques variables acostuma a tenir un valor inicialment baix durant el primer any i, per als anys posteriors, acostuma establir-se amb referència a l’Euribor, l’IRPH o altre índex amb un diferencial afegit. Així doncs es pot establir, per exemple, que el tipus d’interès a partir del segon any serà l’Euribor + 0,25. Això significa que si el segon any l’Euribor està al 4,27%, el tipus d’interès que s’aplicarà a la nostra hipoteca serà del 4,52%.
A part dels interessos, també haurem de tenir en compte que els tràmits de la compra suposen unes despeses importants de notari, registrador, peritatge, impostos, etc. i que, normalment, els diners obtinguts amb el préstec no acostumen a superar el 80% del valor de taxació de l’habitatge. Abans d’iniciar la compra caldrà, doncs, disposar d’una quantitat important de diners per fer front al 20% del valor de l’habitatge i a les despeses de la compra mateixa.
En el moment de contractar una hipoteca cal ser prudent i estudiar bé totes les opcions. Una recomanació a tenir en compte és que l’import de les quotes no sigui superiors al 35% dels ingressos nets de la unitat familiar o de convivència. Una solució habitual per fer les quotes mensuals més assequibles consisteix a allargar el període d’amortització, fent que la hipoteca duri més. Però aquesta opció té els seus efectes negatius, ja que al final surt més cara.
Exercici: Fés un estudi de cas. Planteja't que vols comprar una casa i necessites demanar una hipoteca. Activitat.
2.4 Lloguer
L’altra opció per accedir a un habitatge és l’arrendament o lloguer. En aquest cas, és el propietari d’un habitatge qui ens el cedeix perquè en fem ús durant un temps determinat a canvi del pagament d’una quantitat de diners convinguda. El propietari que cedeix l’habitatge s’anomena arrendador, el que en fa ús és l’arrendatari o llogater, i la quantitat de diners que es paga es coneix per renda o lloguer. Tot plegat queda recollit en un contracte d’arrendament, que és preferible que sigui per escrit, acordat entre l’arrendador i el llogater.
Els habitatges per llogar poden ser amb mobles o sense però, en tot cas, han de disposar de les instal·lacions bàsiques com cuina, bany, etc. i el propietari ha de tenir en regla la cèdula d’habitabilitat. En el moment de fer el contracte, normalment el propietari demana una fiança, que consisteix en el pagament d’una quantitat equivalent a una renta mensual. Aquesta fiança la retorna el propietari al llogater quan finalitza el contracte un cop ha comprovat que no hi ha danys a l’habitatge.
El propietari està obligat a mantenir en tot moment les condicions d’habitabilitat de l’habitatge, a fer les reparacions
d’adequació i manteniment que siguin necessàries i a prorrogar el contracte fins al cinquè any si així ho demana el llogater. Al seu torn, el llogater està obligat a pagar la renda fixada al contracte, fer un bon ús de l’habitatge i reparar els danys que n’hagi pogut ocasionar.
Per mirar d’atendre les responsabilitats que exigeix la comunitat de propietaris, formada per tots els propietaris de l’immoble i que es regeix amb uns estatuts (normes de funcionament). Els càrrecs que representen la comunitat són el president i el secretari o administrador. La comunitat haurà de prendre tots aquells acords que afectin els elements comuns de l’edificació, fixar les quotes que ha d’aportar cada propietari i administrar-les, etc.
El fet de ser propietari d’un habitatge implica també el pagament d’impostos i taxes a l’Ajuntament.
L’IBI o Impost sobre Béns Immobles és el més general, es paga cada any i el seu import es calcula com un percentatge (%) del valor que l’Estat atribueix a l’habitatge. Aquest valor es coneix com a valor cadastral (el cadastre és un registre oficial on es recullen les dades de tots els béns immobles) i sempre és inferior al preu que pugui tenir l’habitatge en el mercat immobiliari. El valor cadastral d’un immoble té en compte el valor del sòl i també de l’edificació.
Informació extreta del llibre de Tecnologia de 4t ESO de l'editorial Mc GrawHill
Españistan, de la bombolla inmobiliària a la crisi
La crisi finançera explicada per a nens, per Leopoldo Badía