Judita

"Però Judita no havia desaparegut, sinó que faceciosament havia voltat per darrere meu i ara se'm mostrava saltant a l'altra banda, damunt un prat, collint floretes i tirant-me-les. Jo no en feia cabal, i en adonar-se'n ella, perquè l'hagués de veure va començar a volar. Sobre aquelles floretes els seus peus s'elevaren, i vinga volar i vinga cridar-me Abraham, Abraham! Allò començava a ésser intolerable. Jo feia el sord, volia llançar els meus pensaments qui sap on; però aquells crits dolços, travessaven tots els meus sentits. semblava que la veu de Judita m'entrés per les orelles, pels ulls, que em toqués les galtes, que m'encomanés calfreds horribles.

-Abrahamet!

I la veia davant meu volant encara.

-Mira com volo!

I jo cloïa els ulls amb fúria, però no podia sostreure-me'n. I ella devia ésser-ne tan marrida que, després de cridar-me inútilment infinitat de vegades, i d'haver iniciat infinitat de represes, aprofità una vegada que jo tenia els ulls oberts per cridar-me encara, i volant volant damunt d'aquelles floretes petitetes va tornar-me a cridar, i no fent-ne jo cabal, de sobte va fer un pet com una gla i va quedar a trossos."