Hiking al Gran Canó del Colorado (Novembre 2011)

Post date: Feb 4, 2012 12:05:57 PM

Fa poques hores, després de travessar centenars de kilòmetres conduint pel desert d'Arizona el dia anterior, he fet la meva primera i única excursió al Gran Canó del Colorado. El Canó és simplement espectacular. Únic en la seva espècie en tot el planeta, és l'alineació de diversos esdeveniments i casualitats que han fet que en relativament poc temps, comparat amb la història de La Terra, el riu Colorado hagi transformat tota una regió a base de l'erosió provocada pel propi riu i per l'aigua que va arrossegant materials cap al interior del canó, a mesura que la primavera desgela les aigües acumulades a l'hivern.

He passat un parell de nits al South Rim, el costat sud del canó. Tota l'activitat turística es desenvolupa a costat i costat del canó, tot i que el costat nord es tanca a l'octubre. Les activitats al voltant d'aquest espectacle natural són molt variades: des de visites comentades pels ràngers, a excursions a peu, en helicòpter o avioneta. Jo venia amb la idea al cap de fer una excursió a peu.

Hi ha tres camins principals: el Bright Angel Trail, el South Kaibab Trail i el Hermit Trail. La rànger del visitor center em va recomanar el South Kaibab Trail. Cada camí té diversos punts marcats, ja sigui perquè tenen una cabana-refugi, perquè hi ha una vista panoràmica especial (us asseguro que d'aquestes aquí en sobren) o qualsevol altre cosa. El South Kaibab Trail comença a una alçada de 2213m i té el seu últim punt oficial a l'Skeleton Point, a 1585m. Tot i que el camí arriba al Colorado, els ràngers desaconsellen continuar el camí perquè anar i tornar el mateix dia presenta perill de deshidratació (hi ha poca aigua pel camí i a l'estiu a l'interior del canó s'arriba als 40 ºC) i per mort per fatiga (i això és literal, et vas trobant cartells pel camí que t'amenacen de mort com podreu veure més a baix en una de les fotografies), i de manera oficial diuen que no es pot baixar tot el camí fins al riu i tornar a pujar. Amb tota la informació m'he proposat agafar el South Kaibab Trail i anar una mica a l'aventura.

A les 7h del matí, amb el sol a punt de sortir, he començat el descens pel camí. Les vistes només començar a caminar ja eren espectaculars. La primera hora i quart fins a l'Skeleton Point era literalment com anar a fer una excursió per Mart. Us podeu imaginar que a aquella hora encara no hi havia ningú, el silenci era sepulcral i el canó es mostrava imponent només aixecar la vista. Era espectacular. El sol començava a sortir i pintava de groc les puntes més altes de totes les elevacions del canó. Increïble.

El meu objectiu era arribar a l'Skeleton Point i llavors decidir què feia. El canó té tantes capes i és tan profund que des de dalt no es veu el riu… i confesso que aquest era una de les espines que tenia clavada, veure el Colorado. La temperatura a mesura que s'aixecava el dia era molt agradable i les prediccions meteorològiques perfectes. Amb tot em pesaven les advertències dels ràngers i els cartells que t'anaves trobant: "Going down is optional. Going up is mandatory"… la veritat és que la cosa acollonia. A més, el concepte d'excursió era a la inversa del que estem habituats. Quan puges una muntanya, l'esforç es produeix especialment al principi, i la motivació és que després de l'esforç tindràs la teva recompensa: una vista espectacular, un cim més coronat… i saps que si l'esforç és massa gran sempre pots aturar-te i donar mitja volta. Baixar un canó és un altre història, perquè baixar és relativament fàcil i temptador, però després has de pujar, encara que no puguis. Així que he anat baixant calculant que pujar em portaria el doble de temps. Podeu imaginar-vos que la baixada del canó és brutal, amb parets verticals de 400m per tot arreu i els camins amb una inclinació considerable i constant.

Així que després de caminar poc més d'una hora, a les 8:15 he arribat a l'Skeleton Point i m'he trobat amb el dilema. Continuo? Si torno enrere a les 10 h i escaig estic a dalt… Així que he decidit baixar una mica més i veure la pinta que feia. He començat a baixar. El desnivell total des de dalt fins al riu és de més de 1500m. Només començar a baixar, m'he trobat una dona que pujava des del riu perquè havia fet nit al terreny d'acampada que hi ha abaix. He estat xerrant amb ella i se m'ha acudit preguntar-li si arribava abaix si podia pujar per un altre dels camins empalmant per abaix… m'ha dit que sí i m'ha dit que ella ho feia de tant en tant, tornant pel Bright Angel Trail… així que ja no m'he pogut resistir més. He baixat fins abaix de tot, 10km de camí pel "llit" del canó i he arribat al Colorado, baixant el canó sencer. He travessat un pont penjat per sobre del riu d'uns 50 metres de llargada. El riu porta un cabal impressionant, equivalent a 18000 pilotes de bàsquet per segon (us podeu imaginar que aquest és el tipus d'analogia que es porta als EEUU ;), si no no s'ho acaben d'imaginar) i és molt ràpid. He tingut el temps d'anar a omplir aigua a una font que hi havia en una platgeta del riu, fer un parell de fotos a uns cérvols que tenia a un parell de metres del camí, travessar de nou el riu per un altre pont dues milles més enllà i començar a caminar per anar a cercar l'altra camí. En aquell moment m'he endut un bon ensurt perquè he ensopegat i he caigut endavant. M'he fotut un cop al genoll que pensava que no m'aixecava… he aprofitat que tenia els músculs calents i he continuat caminant… després me n'he adonat que m'havia esgarrinxat els pantalons i tenia un bona cop.

La pujada era inimaginable. Des del riu no es veia la part de dalt del canó i només a mig camí es començaven a veure les parets imponents de 400m de caiguda que hi ha a dalt de tot. Calia pujar a dalt de tot. Going up is mandatory. La tornada ha estat dura. Moltes aturades curtes, i anar menjant fruits secs i bevent aigua. Jo només seguia pujant recordant que tenia un litre de Coca-Cola esperant a la nevera de la meva habitació...

8 hores més tard d'haver sortit al matí, amb més de 3000m de desnivell (1500 positius) acumulats i 32 km caminats he tornat a dalt de tot. Naturalment tenia el cotxe aparcat a l'altra punta del parc, perquè no he pujat pel mateix camí, però us estalviaré els detalls. També us estalviaré els detalls de la congelació de la Coca-cola de la meva habitació i la frustració al intentar beure-la… he esperat una mica i me l'he begut sense respirar pràcticament.

En fi, una aventura difícil d'oblidar. La gent americana és molt xerraire. He parlat amb desenes de persones pel camí. Tot plegat un dia increïble, malgrat alguna que altre ampolla i uns quants músculs adolorits.