Quan, havent-se afanyat, ja tingué enllestides les feines,
ell que n’empunya dos més i s’endega l’àpat del vespre.
Jo aleshores me’n vaig cap al Ciclop, ben prop, i li parlo,
amb totes dues mans presentant-li un ribell de vi negre:
»–Ciclop, té, beu vi, acabat de menjar carn humana:
sàpigues quina beguda estojava el nostre navili!
És la libació que et portava per si em compadies
i em donaves retorn; però el teu furor ja m’esvera,
míser! ¿Com vols que després et visiti mai algun altre
de la humanal munió? Car no et portes com escauria.
»–Dic; ell el pren i l’escura i, terriblement agradant-li
vi de tan dolç bevent, me’n demana una altra gorjada:
»–Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida,
sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faci alegria.
Car també per als Ciclops aquesta gleva espeltera
fa vi, d’uns grossos carrolls, i la pluja de Zeus els ho puja.
Ara, això, et dic que són rajolins d’ambrosia i de nèctar.
»–Diu; i jo torno a omplir-li el ribell del vi ple de flama;
tres vegades que li’n porto i les tres se’l beu com un ximple.
I quan reparo que el vi ja ronda l’esma del Ciclop,
aleshores li parlo amb aquestes paraules meloses:
»–Ciclop, ¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.
»–Dic; i ell tot seguit em respon amb cor implacable:
»–Ningú serà el darrer que jo em mengi dels qui l’acompanyen;
tots seran abans que ell: vet aquí el meu present d’hostatgia.
»–Sí, i, tombant-se, me’n cau allí de sobines i es queda
ben ajagut, reganyant el coll massís; i l’agafa
el son que tot ho doma; i de dins la gola gitava
vi, amb mossos humans; i com rotava el beverri!
Jo aleshores enfonso l’estaca sota la rima
de cendres, fins que s’escalfa; i ensems abrivo amb paraules
tots els companys, no sigui que algun, espantat, em reculi.
Quan el pal d’oliver ja anava a abrandar-se i a treure
flama, bo i verd com era, i lluïa que feia basarda,
jo que el trec del foc i el porto corrents, i els meus homes,
drets, em volten; i un déu ens insufla una gran valentia.
Ells aixequen el pal d’oliver, que d’un cap era en punta,
i l’hi enfonsen dins l’ull; i jo per dalt, recalcant-m’hi,
el faig giravoltar, igual com un quan forada
amb la barrina una taula de nau, i els altres per sota
van donant impuls, amb una corretja que estiren
ara un cap ara l’altre; i la broca fa via, allí sempre:
dintre el seu ull així teníem l’estaca inflamada,
fent-la girar; i la sang bullia entorn, per l’ardència;
i una vegada encesa la nina, aquell baf va cremar-li
en rodó les parpelles i així mateix les pestanyes,
i les arrels de l’ull petaven del foc que hi prenia.
Com llavors que el ferrer una grossa destral o bé una aixa
dins un bany d’aigua freda immergeix, amb la gran estridència,
per trempar-la, car ve d’això la força del ferro:
tal xiulava el seu ull entorn de la nostra olivera.
Va fer un plany horrorós, que el penyal va tot retrunyir-ne,
i nosaltres, de por, reculem; ell l’estaca s’arrenca
de dins l’ull, tota bruta de sang, i la llença aleshores
lluny, rebatent-la, brandant les mans en un ram de deliri.
Crida amb uns grans bramuls els Ciclops que tenen l’estatge
pel veïnat en esplugues, al llarg de les crestes ventoses.
Els quals, sentint aquell clam, de pertot arreu acudeixen
i, drets entorn del coval, li pregunten què és que l’acora:
»–Doncs, Polifem, ¿què et passa que tant t’aclapara, que crises
així en la nit immortal i ens poses que no dormiríem?
¿És el teu bestiar, que ha vingut un humà i se l’emmena?
¿O és que et maten a tu amb ardit o bé per la força?
»–I el puixant Polifem de dintre l’espluga cridava:
»–¿Que si em maten? Ningú! I què ha de ser per la força!
»–I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:
»–Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,
el que és un mal que ha enviat el gran Zeus, no sabem que s’esquivi.
Tota vegada tu invoca el senyor Posidó, que t’és pare.
»–Tal havent dit, se’n van, i el meu cor que m’estimo va riure
que així els hagués enganyats el meu nom i el meu lluc sense tara.
I el Ciclop, quin gemegar! Tot eren angoixes i angúnies,
i, palpant amb les mans, llevà el penyal de la porta
i s’assegué al brancal, amb les mans esteses, pensant-se
que enxamparia algú quan volguéssim passar amb les ovelles;
car potser sí que esperava que jo seria tan neci!
Jo pensava entretant com la cosa millor sortiria,
si trobava un mitjà per lliurar de la mort els meus homes
i a mi; i anava teixint tota mena d’enganys i de càlculs,
com quan hi va la vida; perquè el desastre era pròxim.
»–I vet aquí el pensament que millor en el meu cor va semblar-me.
Eren allí els seus marrans ben peixats, amb grans forres de tosa,
grossos i bells, que tenien la llana d’un bru violeta.
Sense dir res, els lligo plegats, amb l’aloc de bon tòrcer
que servia de jaç a aquell monstre sense dretura;
de tres en tres els fermo: el del mig, cadascun porta un home,
i els altres dos m’arreceren la colla a banda i banda.
Entre tots tres portaven així un minyó; i em restava,
el que és per a mi, un xaiàs, el millor de tota la pleta.
Jo que l’agafo pels lloms i m’ajec davall el seu ventre,
cargolat entre el vell, i així em quedo, penjat cara enlaire,
de mans al floc admirable, amb un cor que res no fatiga.
»–De moment, sospirant, esperàrem l’Aurora divina.
Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,
tots els mascles llavors s’afuaren cap als herbatges;
i les femelles belaven, rondant, per munyir, prop dels closos,
i els gorgolava el braguer. I, esdernat de males angoixes,
l’amo anava palpant l’esquena de totes les bèsties,
que s’aturaven, testes, i poc s’adonà, criatura!
que sota els ventres tofus anessin lligats els meus homes.
L’últim de tots va sortir el xaiàs, feixuc de la seva
pelussera i de mi... que no era lleuger el que pensava.
I, tot passant-li la mà, el puixant Polifem va parlar-li:
»–Ah manyac, ¿com ets ara el darrer del folc que t’afues
del coval? Tu no et sols quedar endarrera dels altres;
sempre ets de molt el primer que, a grans gambades, pastures
la tendra flor de l’herbat, i el primer que atenys les rieres,
i el primer que et frises per ser de tornada a la pleta
quan vespreja. Doncs ara ¿com vas a la saga? ¿És que enyores
l’ull del teu amo, aquest ull que un malvat ha pogut eixorbar-me
amb els seus llòbrecs companys, després d’envinar-me el senderi,
aquest Ningú, que encara no és on va, t’ho ben juro!
Ah, tinguessis sentits com jo, i el do de la parla
per dir-me per on roda esquivant la meva rancúnia!
Que del seu cap escarxat, el cervell, per tota l’espluga,
ben aviat regaria el soler. I el meu cor esbatria
els mals que m’ha portat aquest no ningú de Ningú.
»–Diu i, deixant-lo anar, avia el xaiàs cap a fora.
Així que som una mica apartats de l’espluga i la clasta,
jo el primer em desagafo del xai, deslligo els meus homes
i llestament, fent treure a les bèsties grasses d’ensunya
llur trotet i girant-nos sovint, arribem al navili.