Text

-Doctor Watson, el senyor Sherlock Holmes -digué Stamford en presentar-nos.

-Com està? -digué cordialment, estrenyent-me la mà amb una força que no li hauria pas suposat-. Veig que ha estat a l’Afganistan?

-Com dimonis ho ha sabut? -vaig preguntar, atònit.

-No té importància -digué, deixant anar una rialleta-. Ara es tracta de l’hemoglobina. S’adona de la importància d’aquesta descoberta meva, oi?

-Sens dubte és interessant des del puntde vista químic -vaig contestar-; però, a la pràctica...

-Caram, home, és la descoberta mèdico-legal que s’ha fet en molts anys. No veu que ens permet de fer una anàlisi infal·lible de les taques de sang? Vingui aquí!

Estava tan impacient que m’agafà de la màniga i m’estirà cap a la taula on havia estat treballant.

-Agafem una mica de sang fresca -digué, clavant-se un punxó llarg al dit i posant la gota resultant dins d’una pipeta de laboratori-. Ara afegeixo aquesta petita quantitat de sang a un litre d’aigua. Pot veure que la barreja que en resulta té l’aparença d’aigua pura. La proporció de sang no pot pas ser de més d’un a un milió. No dubto, de totes maneres, que podré aconseguir la reacció característica.

Mentre parlava, tirà dins del receptacle uns quants cristalls blancs i després hi afegí unes gotes de líquid transparent. En un instant el contingut prengué un color caoba esmorteït, i una pols marronosa es precipità al fons de la gerra de vidre.

-Ah! -féu, picant de mans i més content que unes pasqües-. Què en pensa, ara?

-Sembla una prova molt delicada -vaig dir.

-Preciós! Preciós! L’antiga prova amb guaiacum era barroera, poc segura, igual que l’examen microscòpic de corpuscles de sang. A més a més, aquest examen no té cap valor si les taques ja tenen unes quantes hores. Ara bé, la meva prova sembla que serveix tant si la sang és vella com si és nova. Si aquesta prova ja hagués estat inventada, milers d’homes que es passegen pel món en aquests moments haurien pagat fa molt de temps llurs delictes.

-De veritat? -vaig dir.

-Els casos criminals giren contínuament al voltant d’aquest punt. De vegades es sospita que un home és l’autor d’un crim mesos després que s’hagi comès. S’examina tota la seva roba i s’hi troben taques marronoses. Són taques de sang, de fang, de rovell, de fruita, o de què? És una qüestió que desconcerta els experts. Per què? Perquè fins ara no hi havia cap prova segura. Ara tenim la prova de Sherlock Holmes i ja no hi haurà cap dificultat.

Els ulls li brillaven mentre parlava. Esposà la mà al cor i inclinà el cap com si saludés una imaginària multitud que l’estigués aplaudint.

-Se l’ha de felicitar -vaig dir, molt sorprès del seus entusiasme.

-Hi va haver el cas Von Bischoff, a Frankfurt, l’any passat. Amb tota seguretat l’haurien penjat si aquesta prova hagués existit. I el cas Mason, de Brandford, i el conegut Muller, i Lefèvre de Montpeller i Samson de Nova Orleans. Podria anomenar una vintena de casos en els quals la meva prova hauria pogut ser definitiva.

-Sembla ser un catàleg ambulant del crim -digué Stamford, tot rient-.

Podria escriure sobre això. Ja tinc el títol: “Notícies policíaques del passat”.

-Podria ser una lectura força interesssant, també -digué Sherlock Holmes, posant-se un pegadet damunt de la punxada del dit-. Haig d’anar amb compte -continuà girant-se cap a mi, amb un somriure-, perquè xipollejo molt amb verins.

Estirà la mà mentre parlava i vaig veure que era tota plena de pedacets com aquell, i també descolorida pels àcids forts.

-Hem vingut a parlar de negocis -digué Stamford asseient-se en un tamboret alt, de tres potes, i empenyent-ne un altre cap a mi amb el peu-.

Aquest amic meu vol trobar allotjament, i, com que vostè es queixava que no trobava ningú amb qui compartir casa, he pensat que els havia de presentar.

Sherlock Holmes semblà encantat amb la idea.

-He vist unes habitacions a Baker Street -digué-, que ens anirien força bé. Espero que no el molesti l’olor de tabac fort?

-Jo també fumo -vaig contestar.

-Està molt bé. Normalment tinc productes químics pertot i ocasionalment faig experiències: el molestaria, això?

-De cap manera.

-A veure: quins són els meus altresdefectes? De vegades estic molt baix i fotut i no obro la boca durant uns quants dies. No pensi que estic de mal humor aleshores. Deixi’m sol i aviat estaré bé. Què m’ha de confessar vostè a mi ara? Més val que dues persones es coneguin tot el dolent l’una de l’altra abans de començar a viure juntes.

Aquest interrogatori em féu riure. Tinc un bulldog petit -vaig dir-. I m’oposo al soroll, perquè tinc els nervis de punta; m’aixeco a hores endimoniades i sóc extremadament gandul. Tinc tota una altra col·lecció de vicis quan estic bé, però, de moment, aquests són els principals.

-Inclou el tocar el violí dins la seva categoria de sorolls? -preguntà amb aire amoïnat.

-Depèn de qui el toca -vaig contestar-. Un violí ben tocat és un regal dels déus: però mal tocat...

-Oh! Està bé -cridà rient alegrement-. Em sembla que podem considerar que la cosa està solucionada. Bé, és clar, si la casa li agrada.

-Quan la veurem?

-Vingui a buscar-me aquí demà a les dotze; hi anirem junts i ho arreglarem tot -contestà.

-Be doncs, a les dotze en punt -vaig dir, donant-li la mà.

El deixàrem treballant entre els seus productes químics i començàrem a caminar cap al meu hotel.

-I ara que hi penso -vaig preguntar, de sobte, tot parant-me i tombant-me cap a Stamford-. Com dimoni ha sabut que jo venia de l’Afganistan?

-Bé, és una peculiaritat que té -digué-. Molta gent voldria saber com s’ho fa per esbrinar les coses. [...]

[Un cop al 221 B de Baker Street...]

Vaig enumerar mentalment tots els diversos punts sobre els quals m’havia demostrat que estava excepcionalment ben informat. Fins i tot vaig agafar un llapis i els vaig apuntar. No vaig poder aguantar-me el riure en veure el document que havia elaborat:

Senyor Sherlock Holmes: les seves limitacions

1. Coneixements de literatura: zero.

2. De filosofia: zero.

3. D’astronomia: zero.

4. De política: febles.

5. De botànica: variables. Bé, en belladona, opi i verins. No sap res de jardineria pràctica.

6. De geologia: pràctics però limitats. Distingeix d’un cop d’ull els diferents tipus de terres. En tornar de les seves caminades m’ha ensenyat els esquitxos que li havien caigut als pantalons, i, pel color i la consistència, m’ha dit de quina part de Londres eren.

7. De química: profunds.

8. D’anatomia: exactes però poc sistemàtics.

9. De literatura sensacionalista: immensos. Sembla saber tots els detalls de cadascun dels horrors comesos al llarg d’aquest segle.

En arribar a aquest punt de la meva llista, la vaig llançar al foc, desesperat.

-Si, almenys, relacionant totes aquestes coses, descobrís una vocació o professió per a la qual calguessin totes, potser podria saber què és el que vol fer -vaig pensar-. Tant se val que abandoni la temptativa ara mateix. [...]

-Bé, tinc un negoci propi. Suposo que sóc únic en el món. Sóc detectiu assessor, no sé si sap el que vull dir. Aquí, a Londres, tenim molts detectius de l’Estat i molts de privats. Quan tenen problemes i no se’nsurten, em consulten i aconsegueixo de posar-los sobre la bona pista. [...]

-M’està dient que, sense sortir de la seva habitació, pot desembullar un embolic que d’altres no poden resoldre, tot i haver-ne vist els detalls amb llurs propis ulls?

-Exactament. [...] Per a mi, l’observació és una cosa natural, ho faig

sense adonar-me’n. Vostè semblava sorprès en dir-li jo, quan ens vam conèixer, que havia esta a l’Afganistan.

-Segur que li ho havien dit.

-Res d’això. Jo sabia que vostè venia de l’Afganistan. Seguint un costum adquirit fa molt de temps, el meu pensament va anar tan de pressa que vaig arribar a una conclusió sense adonar-me dels passos intermedis. Però aquests passos havien existit. El curs del meu raonament va ésser el següent: aquí hi ha un senyor del tipus metge però d’aspecte militar. Evidentment, un metge de l’exèrcit. Acaba d’arribar dels tròpics, ja que té la cara bruna i no és el to natural de la seva pell perquè té els cabells clars. Té la cara desmillorada, senyal que ha passat privacions i malalties. Ha estat ferit al braç esquerre. El té una mica encarcarat i el mou d’una manera poc natural. A quin lloc dels tròpics un metge anglès podia haver passat tantes privacionsi haver estat ferit? A l’Afganistan, és clar. Tot aquest raonament no va durar ni un segon. Li vaig dir aleshores que vostè venia de l’Afganistan i es va quedar parat.

-Tal com ho explica resulta senzill -vaig dir amb un somriure-. Em recorda Dupin, d’Edgar Allan Poe. No tenia idea que fora dels llibres existissin tipus com aquests.

-Segur que pensa que em fa feliç en comparar-me a Dupin -digué-. Però, al meu entendre, Dupin era un individu molt inferior.