Text

Ja han passat molt anys, però encara tinc gravada a la memòria una imatge del període de la nostra reeducació, amb una precisió excepcional: davant la mirada impassible d’un corb de bec vermell, Luo, amb un cove a l’esquena, avançava a quatre grapes per un pas d’uns trenta centímetres d’ample, envoltat a banda i banda per un profund precipici. Dins el cove de bambú, anodí, brut, però sòlid, hi havia amagat un llibre de Balzac, El Pare Goriot, que en xinès portava el títol El Vell Go; anava a llegir-lo a la Petita Modista, que continuava sent una muntanyenca; bonica però inculta.

Durant tot el mes de setembre, després de l’èxit del nostre robatori, vam estar temptats, envaïts, conquerits pel misteri del món exterior, sobretot pel de la dona, per l’amor i el sexe, que els escriptors occidentals ens descobrien dia rere dia, pàgina rere pàgina, llibre rere llibre. No tan sols en Quatreulls se n’havia anat sense gosar denunciar-nos, sinó que a més, per sort, el comandant del nostre poble havia anat a la ciutat de Yong Jing per assistir a un congrés de comunistes del districte. Aprofitant aquesta absència del poder polític i la discreta anarquia que regnava momentàniament al poble, vam negar-nos a anar a treballar als camps, cosa que a la gent del poble, excultivadors d’opi convertits en guardians de les nostres ànimes, tant els va fer. I així vaig passar els dies, amb la porta tancada i barrada, devorant novel·les occidentals. Vaig deixar de banda les obres de Balzac, passió exclusiva de Luo, i amb la frivolitat i la seriositat dels meus dinou anys, em vaig enamorar, un rere l’altre, de Flaubert, de Gogol, de Melville i també de Romain Rolland.

Parlem d’aquest darrer. La maleta del Quatreulls només contenia un llibre d’aquest autor, el primer dels quatre volums de Jean-Christophe. Com que es tractava de la vida d’un músic i jo podia tocar amb el violí fragments com ara Mozart pensa en Mao, em vaig sentir temptat de fullejar-lo, com si fos una aventura amorosa sense conseqüències, sobretot en pensar que l’havia traduït el senyor Fu Lei, el traductor de Balzac. Però tan bon punt el vaig obrir, ja no el vaig poder deixar. Els meus llibres preferits acostumaven a ser reculls de narracions, que expliquen una història ben lligada, amb idees brillants, a vegades divertides, o que tallen la respiració, històries que ens acompanyen

tota la vida. Quant a les novel·les llargues, a part d’algunes excepcions, més aviat en desconfiava. Però Jean-Christophe, amb el seu individualisme aferrissat, sense cap mesquinesa, va ser per a mi un descobriment molt saludable. Sense ell no hauria arribat a entendre mai l’esplendor i la grandesa de l’individualisme. Abans d’aquella trobada furtiva amb Jean-Christophe, el meu pobre cap educat i reeducat senzillament no sabia que es pogués lluitar sol contra el món sencer. Aquella aventura, doncs, es va convertir en un gran amor. Fins i tot l’èmfasi excessiva a la qual havia cedit l’autor no em semblava perjudicial per a la bellesa de l’obra. Estava literalment engolit pel riu poderós d’uns centenars de pàgines. Era el llibre que sempre havia somiat: un cop acabat, ni tota la vida ni tot el món ja no eren els mateixos que abans.