Què diu Vallcorba sobre...

De en les construccions partitives

Cercle Vallcorba

Jaume Vallcorba i Rocosa, en diversos articles breus recollits en l’Obra gramatical i lingüística completa, ens explica quina és l’estructura de les construccions partitives i quan hi apareix la preposició de com a marca d’aquest tipus de construcció. Tal com assenyala Vallcorba, Pompeu Fabra defineix de la manera següent una de les accepcions de la preposició de:

«Serveix per a introduir l’adjectiu qualificatiu o possessiu que fa d’atribut del pronom en (o quan hi ha el·lipsi del verb, d’un substantiu sobreentès representable per en).»[i]

Vegem-ho amb alguns exemples citats per Vallcorba; en el primer l’adjectiu precedit per de va acompanyat pel verb i el pronom en, i en el segon, a més de l’el·lipsi del substantiu representable per en, també s’hi ha elidit el verb:

«Comentem-ho amb els mateixos exemples del Fabra: “No tinc cigarretes egípcies però en tinc d’angleses”. Ací l’adjectiu qualificatiu femení angleses va precedit de d’ perquè, a l’oració on hi ha angleses, hi figura la forma verbal tinc precedida del pronom en. Aquest pronom en ens indica que és una oració de partitiu: no ens expressa la quantitat exacta de cigarretes o cigarrets que té, sinó que ens parla d’una quantitat indeterminada. La indeterminació de la quantitat es pren en català com a part d’un tot.»

«”Tenia dues boles blanques i quatre de negres”. [...] En aquella oració ens expliquen que el subjecte tenia sis boles: aquesta és la suma de dues (les blanques) més quatre (les negres). Així, quatre és una part de sis: ens trobem , doncs, amb un partitiu. Els partitius demanen que el verb dugui el pronom en substituint el nom; en el nostre exemple, boles: “en tenia quatre de negres”. En l’oració primitiva del diccionari Fabra “quatre de negres” hi ha supressió, el·lipsi, del verb tenia i, en conseqüència, del pronom en.»

«Adonem-nos que això s’esdevé quan el nom substantiu a què es refereix l’adjectiu no hi figura explícit (hi és substituït pel pronom en o bé només hi és sobreentès). Així, per exemple, en l’oració “No m’agraden els mitjons de color: en vull de negres”, tant en com de assenyalen, de fet, que a “en vull de negres” s’hi ha de sobreentendre mitjons: “vull mitjons negres”.»

En la definició de Fabra, a més de l’adjectiu qualificatiu s’esmenta també l’adjectiu possessiu. ”No en tinc de teus”. Heus ací, doncs, un exemple amb l’adjectiu possessiu teus.

«Les oracions que contenen un cardinal (un dos, tres... quinze... vint...) són partitives (llevat que al context hi hagi algun terme que en destrueixi el significat partitiu). “Hi ha hagut vint persones ferides i quinze de detingudes”. Les proposicions de l’exemple són partitives. Hi apareixeria fàcilment el pronom en: “N’hi ha hagut vint de ferides”. A la segona oració de l’exemple, “i quinze de detingudes”, el de al·ludeix al substantiu persones esmentat anteriorment. Per una altra banda, ja és sabut que els participis passats fan sovint funció adjectiva, com en el cas d’aquest exemple els participis ferides i detingudes.»

Vegem alguns exemples més de Vallcorba on, en un català no interferit, cal aquest de:

“L’Atlètic té 39 punts, 5 de positius”. Són cinc punts qualificats de positius. Aquest darrer mot, positius, és un adjectiu. Vegeu-hi el pronom en: “En té cinc de positius”.»

“Ella va amb dues maniquins més, una d’austríaca i una altra d’holandesa”. En aquest context austríaca i holandesa no són pas substantius: són adjectius qualificatius que acompanyen el nom maniquí expressat anteriorment.

Aquest de partitiu sovint en els mitjans de comunicació és «expulsat i erròniament substituït per d’ells. Això darrer és una solució castellana. Vegem com sortia en el diari i com calia que fos genuïnament: “Tres empreses de la construcció, una d’elles estrangera, han estat sondejades per la Diputació”. Calia haver dit: 1) “Tres empreses de la construcció, una d’estrangera...”; o encara: 2) “Tres empreses de la construcció, de les quals una d’estrangera...” I també convé de recordar que el català parlat no empra mai ell/a/s/es referit a coses (en l’exemple, la cosa és empreses de la construcció), sinó només a persones. I si la llengua parlada ho fa bé així, convé escriure-ho igual.»

També cal tenir en compte que res és un pronom, no un quantitatiu, i per tant, «en una oració on hi ha el pronom res no pertoca que l’adjectiu sigui precedit de la preposició de. Per exemple, en “Aquell individu era un ésser que va anar-se’n al clot sense haver fet res excepcional”, davant del qualificatiu excepcional no pertoca de posar-hi la preposició de.» Res ja vol dir ‘cap cosa’, o sigui fent la substitució en el text anterior: “Va anar-se’n al clot sense haver fet cap cosa excepcional”. «Adonem-nos que el substantiu hi és: la paraula cosa és un substantiu genèric. Per tant, no hi cal de entremig del conjunt cosa excepcional.»

Per això, la llengua viva és violentada amb frases com aquestes: “Els fets ja indicaven que per a aquesta persona no hi havia res de sagrat” (en lloc de “res sagrat” que és com ho diríem espontàniament); “Res de millor contra la caspa” (en lloc de “res millor”, sense la preposició de).

Així, cal tenir en compte que si bé no ens hem d’oblidar el de davant d’un adjectiu que fa d’atribut del pronom en, ni l’hem de fer servir a tort i a dret en aquells casos en què no hi ha una construcció partitiva que ens ho demani.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Les explicacions i les cites han estat extretes de Jaume Vallcorba i Rocosa, Obra gramatical lingüística i completa, vol.III-1, p. 306-309, i vol. III-2, p. 457, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019.

[i] Pompeu Fabra, diccionari General de la llengua catalana, p.527.Edhasa, 1966.