Només tres hores de català

David Casellas Gispert

Actualment es parla molt de la necessitat de més inversió a les escoles i instituts de Catalunya per a millorar el nivell de coneixement i l’ús del català per part dels alumnes de secundària. Però no n’hi haurà prou amb més diners per a capgirar la situació; cal un replantejament nou de l’ensenyament, dels currículums, de la planificació i de l’organització dels centres educatius. Analitzem alguns dels problemes actuals que caldria solucionar urgentment.

Ara com ara, als instituts de secundària només es garanteix que els alumnes facin servir oralment el català durant les tres hores setmanals de Llengua i Literatura Catalana. A la resta d’assignatures, malgrat que el professor les imparteixi en català i els llibres de text també siguin en català, ningú no exigeix, amb comptades excepcions, que els alumnes facin servir aquesta llengua per a fer exposicions orals, fer preguntes, fer treballs o fer comentaris entre ells. És més, molt sovint és el mateix professor qui canvia de llengua quan algun alumne se li adreça en castellà, amb la qual cosa s’evidencia que el castellà és la llengua forta i que el català, tot i ser la llengua curricular, és una llengua prescindible.

La inversió en aules d’acollida és molt important per tal de fer possible que els alumnes nouvinguts adquireixin el nivell bàsic A2 i el nivell elemental B1, però aquesta feina es queda en no res quan s’incorporen a l’aula ordinària, on gairebé tots els alumnes els parlen exclusivament en castellà, amb la qual cosa adquireixen la visió que la llengua catalana no és una llengua d’ús real sinó només una imposició acadèmica.

Els alumnes que després de l’ESO decideixen d’estudiar un cicle formatiu no han de cursar cap assignatura de llengua catalana i tampoc no se’ls demana que demostrin de cap manera la seva competència oral i escrita del català. Estan estudiant a Catalunya dos anys o més en un pla d’ensenyament professional que els permet de prescindir totalment del coneixement i ús de la llengua catalana.

En les hores dedicades al treball cooperatiu i per projectes,  a través de situacions d’aprenentatge, tampoc no es garanteix que l’alumnat de llengua familiar castellana faci servir la llengua catalana. Potser el treball final que presentaran serà en català, però en un català molt deficient, segurament traduït directament del castellà (amb l’ajut de Google) o directament escrit en català per la intel·ligència artificial.

Els currículums de les assignatures no s’han adaptat a la nova realitat dels alumnes. A llengua catalana s’ha de continuar assumint tots els coneixements lingüístics i literaris en només tres hores setmanals: expressió i comprensió oral, expressió i comprensió escrita, ortografia, fonètica, morfologia, sintaxi, lèxic, sociolingüística, literatura, lectura... Els alumnes poden acabar l’ESO sense saber qui és Ramon Llull, Joan Maragall, Narcís Oller o Mercè Rodoreda, o sense saber escriure un text mínimament correcte i, malgrat tot, obtenir el títol de Graduat escolar i el nivell C. I al batxillerat la situació encara és més lamentable: s’ha d’impartir tot el programa de llengua i literatura amb tan sols dues hores setmanals.

Malgrat tot, siguem positius. Aquesta situació es pot revertir si es prenen les mesures adequades per començar a canviar les dinàmiques.

Primer de tot, cal que la llengua catalana sigui considerada una competència transversal del currículum, no només una assignatura, i que, per tant, hagi de ser avaluada per totes les matèries del currículum. La llengua oral o escrita és usada en totes les matèries, tant si són científiques, tecnològiques com humanístiques. Així, cal avaluar la competència lingüística en tots els treballs, exàmens, exposicions orals i intervencions que l’alumne faci al llarg dels quatre anys d’ESO, siguin de la matèria que siguin. També cal que a totes les matèries al llarg del curs llegeixin obligatòriament algun llibre o conjunt de textos relacionats amb la matèria de l’assignatura, i se’ls n’avaluï la comprensió lectora. De fet, tots els professors són professors de llengua, car és l’eina de comunicació que han de fer servir per a comunicar i avaluar els coneixements o les destreses.

Més mesures necessàries per a millorar la situació: cal que tots els centres disposin de prou hores d’aula d’acollida per a acollir adequadament els alumnes nouvinguts; cal fer un pla de dinamització als patis amb monitors especialitzats per tal que la llengua predominant en aquest espai lúdic sigui el català; cal que s’introdueixi el català com a una assignatura obligatòria a la formació professional; cal que els professors disposin de material didàctic digital de totes les matèries en llengua catalana; cal que la direcció dels centres d’ensenyament i la inspecció controlin l’acompliment del Projecte Lingüístic del Centre amb les mesures i recursos necessaris per a aconseguir-ho. L’aplicació de la immersió en els centres de secundària ara com ara és una utopia. Cal un professorat format, amb coneixements adequats per a promoure l’ús de la llengua entre els alumnes. I això no es soluciona exigint una titulació de C2, cal  una formació que incideixi directament en la conscienciació i l’adquisició de nous mecanismes i recursos del professorat per fer front a un procés de castellanització sense precedents.

Evidentment, també cal una forta inversió de diners en formació, contractació de monitors, noves aules d’acollida… Només així, es podrà revertir la situació de deixadesa de la llengua catalana i aconseguir que torni a ser la llengua d’ús majoritari entre l’alumnat dels centres de secundària. En cas contrari, el futur del català és realment molt desesperançador. Tots hem de ser conscients que ens hi estem jugant el futur de la llengua catalana. Si esperem gaire, potser ja no hi serem a temps.  Els responsables de les polítiques d’aquest país cal que us poseu immediatament al capdavant d’aquesta tasca imprescindible per facilitar els recursos i les eines necessàries al professorat. El català es mereix de tornar a excel·lir en tots els àmbits. 

Publicat a Núvol, 27-5-2024